Niobe - Temps

al padrí y la tia anaba y venia per casa cridantlo á las horas de menjar, resant tota sola davant de la llar, escoltant á las personas que venian y li parlaban. Lo Ramon s'entretenia ab los conillets, donaba menjar als muixons, repassaba'ls llibres en quins son padrí li habia ensenyat de llegir, anaba al fossar cada tarde á dirli pare-nostres davant del ninxo... devegadas s'aturaba de resar pera ventar patacadas á la desvergonyida sigrantana corrent per las escletxas que habian deixat entre la pedra llaurada ab lo seu nom, lo Requiescat in pace... y fins un bonet de capellá d'alló més ben fet; y la volta de rajolots. Ab la mánega, ó'l mocador netejaba l'inscripció babejada suvint per caragols y carraginas.
Un matí arrivaren á l'Abadia aquell capellá que s'habia mirat los sostres y embans ab tanta atenció, y las duas donas. Tingueren llarga conversa entr'ells y al despedirse digueren á la tia qu'enviarian un paleta pera mudar rajolas y emblanquinar la cambra hont habia finat Mossen Narcís, adobar las escalas... que quand tot fos llest portarian los mobles.
Cap al tart, després de sopar, la tia li digué qu'aquell capellá y las duas donas eran los estadants nous. Qu'ell, Mossen Benet, era enviat com rector al lloc del padrí; qu'ellas, eran sas majordonas... duas parentas seuas... que'ls deixarian estar á l'Abadia, mentres trovessin altre casa, mes que debian mudarse.
-Y hont anirém tia? li preguntá.
-No ho sé, fill meu, fou sa resposta.
La vinguda del paleta y del manobra foren per ell d'un gran recurs. Los obrers no donaban un pas sense véurese'l aprop, no clavaban l'escarpra en cap rajola trencada, no portaban cap gaveta de guix, no donaban cap paletada á las esquerdas dels embans sens que ell se'n fes cárrech.
Travallaren prop de quinze dias resseguint, emblanquinant. Destaparen lo pou: lo manobra hi baixá pera escurarlo bé y'l serrallé de l'Espluga portá una curriola y una ferrada... los cabirons de la saleta'ls pintaren de blau y á la cuyna y al passadís de l'entrada hi feren unas faixas ab esquitxos de tots colors. Posaren la casa que feya goig... fins pintaren la porta de la cambra de Mossen Narcís, lo fustám de la finestra y'l bastiment de l'alcova; de color de canyella.
Quand tot fou llest, vingueren las majordonas, netejaren los vidres, las rajolas y mentres acavaban, arribá Mossen Benet precedint duas carretadas de mobles, caixas y baguls.
Aquell vespre la tia y'l Ramon dormiren plegats; reparant ab gran tristesa que las majordonas s'acomodaban en llurs cambras.
A mitja tarde del jorn següent arrivá la darrera carretada de fato y al ferse fosch, la tia y'l Ramon arreconats á la cuyna presenciaren las majordonas fent llur sopar en llurs fogons, rentant los plats en la llur ayguera y després, trovantse cansats del trasvals del dia, los nou vinguts anárensen á jaurer á las cambras bonas.
Lo Ramon, acotxat en lo llit de la tia, la reparaba anant d'una banda á l'altre, arreplegant aixugamans, trastets de cuyna, posantho tot dintre paners grans.
Per fí la son lo vencé y sens girarse una sola vegada degué dormir tota la nit.
Lo carreter qu'habia portat fato de Mossen Benet, vingué ab lo carro á punta de dia, ajudá á la tia á carregarli'ls seus mobles, y paners, y per llá á las sis de matinada eixian tots dos del poble.
Pe'l camí'l nen preguntá á sa tia «¿qu'ahont anaban?» y ella li respongué «á Tarragona.»
Quand la carretera anaba de muntada, per alleugerar la carga y estirarse las camas, saltaban á terra y'l nen seguia las roderas al costat del carreter que no més feya que xiular. May habia ohit altr'home tant bon xiulador. Refilaba unas passadas! que ni ab un fluviol las hauria tret millor cap rabadá.
Devegadas interrogat per son companyonet de ruta li deya noms de masías, de viletas.
Feren suvint parada y beguda, es á dir, la beguda la feya'l carreter. La tia y'l nen poch begueren, poch menjaren! y ja ben tardet arrivaren davant Tarragona.
Acababan de fer pa y trago á la porta d'un hostalet que sens preguntarho al carreter sapigué com ne deyan: «Tetuan».
Unas lletras grandassas pintadas á la paret ho cantaban á tots los passants que com ell sapiguessen llegir.
Era'l primer hostal ab lletrero que veya, lo qual li indicaba que la ciutat no era lluny. Allí tothom deiba saber de lletra y com debia haberhi tanta mena de botigas per forsa debian pintarhi lletreros.
Habian arrivat á hont la carretera que vé de Valls, es creuhada per altre que vé de Reus.
Lo carro s'aturá. La tia y'l Ramon saltaren altre cop á terra; ella digué al carreter hont debia portar lo fato, y'l vegeren trencar á má esquerra cap dalt á ciutat. Mentres cridaba uns quants ¡osque! á la mula; responia tot corrent darrera'l carro «¡no tinga por!» «¡ja hi seré avans, ja!» La tia li cridaba que fes via mentres ella passaba «per cert carrer» pera fer «certa diligencia». Lo Ramon acostumat al laconisme de sa tia, la seguí sens ferli cap pregunta, caminant tot de cantell per no perdre de vista la ciutat de la quina s'allunyaban segons li semblaba, puix damunt l'elevació qu'anaban deixant á má esquerra s'hi veyant torres imposants, murallas de gran alsada.
També feya part de la ciutat lo barri al quin se dirigian, que segons la direcció de la carretera debia caurer á vora mar.
Al cap de poch passaren un portal «de Lleyda», li digué sa tia y's trovaren en un carrer que semblá al nen més dret y ample que'ls del poblet d'allá dalt y fins que'l carrer major de l'Espluga, si bé ménos bonich. Tot eran á banda y altre prats sense herba, munts de brossa.
Al cap devall del carrer hi habia una plasseta ab una font de pedra picada al mitj. Figuraba un altar de quatre caras ab una columna posada damunt. Remataban la columna duas bolas com cindrias de las grossas y una corona reyal entre cindria y cindria. La font monumental, la plassa, los carrers que n'arrancaban cap á ciutat, cap al port, las casas ab tants pisos, li produhiren una impressió més favorable que la del primer carrer qu'habia vist.
Seguint sempre á sa tia, entraren dintre una iglesia: «los Caputxins» aquí fou batejat ton pare. Résali un «pare nostre».
Ella degué resarne més de quatre davant cada altar.
Per fí eixiren d'aquella iglesia y passant per no sabia quins carrers y carrerons arrivaren davant d'una escaleta encara tota embrassada de panerets y trastos que desseguida reconegué
L'escaleta, y altre de davant, una mica més espayosa, en la quina un espardanyer habia establert sa botiga, se trovaban á soplutj d'una volta antiga, una mena de pont que juntaba per lo primer pis las duas casas que's feyan cara á cara.
Dintre un frare que sa tia guardaba com objecte preciós pera escalfar lo llit un dia de tremolors ó esgarrifansas, reconegué'l tupí de las olivas amanidas y un braseret de peus; lo maridet com ne diuhen ignocenment las monjas. Damunt del frare las gabias dels seus muixonets... ¡pobrissons!... lo verdum lo reconegué, tragué'l caperró de sota l'ala y li feu alló que sabia fer tant bé. «brret, brret», una mena de cant que no era cant, com si li digués Ramonet! Ramonet! Los altres dos, ó dormian ó no estaban per conversa.
-Y la Mercé? preguntá la tia dirigintse al carreter.
-La Capitana?... la cridaré que fassi llum... y anant fins al ull de l'escala cridá un «¡O Capitana!» tant refort que sa veu, retronant dintre la volta esparverá á la mula agradablement entretinguda en desarrelar ab llengua y morror certas llepolias vegetals crescudas entre las mal juntadas pilastras de las quinas arrancaba la volta.
Lo llum se mogué per las escalas y al cap de poch comparegué en l'enquadrament de la portalada una dona de certa edat... no tant vella com la tia Pona, de posat encara més trist, més mústich... probablement la Capitana.
La tia Pona no li parlaba gayre; mes lo Ramonet comprenia en l'intensitat d'aquell mirar, que sense articular cap paraula, de part de dins li parlaba ó parlaba d'ell á sers ausents, desapareguts, morts.
La Capitana semblaba que no mirés. Fixaba sense véurer, tenia'ls ulls com entelats.
Una bombeta de vidre que duya á la máesquerra aclaria son visatje. Ab la má dreta feya pampul, y la posaba tant aprop del llum que si'l Ramon hagués gosat li hauria cridat: «se cremará».
La claror rogenca de la bombeta feya lluhir una dotzena de pels azafranats que surtian de la barra de la Capitana com si fossen agullas de cap clavadas en coixinet de sagó. Sa boca era una escletxa sense expressió ni moviment, lo llavi de sota penjaba, lo superior, indicat per altres pelets grochs com los de la barra y caragolats de part de dins com si s'haguessen volgut amagar. Lo nas no era rodó ni punxagut, ni curt ni llarch...
Lo Ramon se la mirá ben fixo per veurer si miraba... al carreter, las gabias! Impossible fersen cárrech!
No obstant aquella dona hi veya, es dir no era cega; puix lo nen sentí que deya á la tia Pona: «me'l fey amés grandet!» Sens dubte parlaba d'ell, lo trovaba escanyalit pe'l temps que tenia.
La tia Pona prengué un paneret de pisa, lo Ramon las gabias; y'l carreter, que si ellas no haguessen arrivat estaba á punt d'allargarse no gosá ferho.
Recomaná la mula á l'espardenyer, que sens deixar d'estirar la llata, encavallat en lo banquet, apoyant lo puny esquerra en la estaqueta habia seguit ab gran interés l'operació magna de l'arrivada; y's carregá'ls paners més plens, que muntá al pis.
La tia Pona li doná quartos, ell respongué que no portaba pressa per cobrar... «que per una Garriga qualsevol cosa», «que no's coneixian d'ara», «que qui t'ha vist y't veu» y se'n aná despedintse ab bons modos de la tia Pona.
A l'altre tia li feu un boranit Capitana! com si hagués parlat á una sorda, á una soca ó á la mula del seu carro.

CONSELL D' ESTAT

La Capitana, com habia dit lo carreter, era viuda d' un senyor Larramendi que prengué 'l retiro á TArragona y l' habia feta sa muller per llá als voltants de 1840. Visqueren junts honestament fins que 'l bon Capitá aclucá l' ull plé de resignació christiana.
Era germana de l' ávia paterna del Ramon. Aquest se trovaba donchs ab duas tias: la de sempre, la qui 'l padrinet li feu coneixer quand arrivaren junts á Espanya, la tia Pona; y la novament coneguda, la tia Mercé. Ellas duas representaban son pare, sa mare, tots los morts y ausents de qui ell prevenia.
Encara que las duas tias parlessin poch davant d' ell, deduhí aviat de llurs curtas conversas que totas duas vivian de la pensió que la tia Mercé cobraba enderrerida y mermada... segons ella, per mor d' un ditxós Don Karardu, un de coix, tot petit, caragolat com un rabassó, ab ulls bellugadissos que miraban l' un á llebetj, l' altre á garbí.
Lo tal Don Gerardo era l' habilitado, nom que per lo Ramon era en aquella época lo més important del vocabulari. Li semblaba quand sas tias parlaban de l' habilitadu y de si era culpa seua lo cobrar malament y poch, que 'l tal senyor, esgarrat y tot, disposés de las arcas reyals, remenés las onsas com los moliners grans de blat, ne donés ó no 'n donés segons son bon voler fréstech ó rialler.
En aquella trista casa aferrada á la volta tant rónega no 's sentia parlar may més que de malaltias ó miserias: aufegó, cansament, insomnis... conversa de la tia Pona. Rodament de cap, pérdua de la memoria, ensopiment... conversa de la Capitana... Don Karardu y sas camándulas... conversa de totas duas.
Del nen debian parlarne quand eran solas ó quand compareixia alguna volta quando