Niobe - Consell d'estat
La Capitana, com habia dit lo carreter, era viuda d' un senyor Larramendi que prengué 'l retiro á TArragona y l' habia feta sa muller per llá als voltants de 1840. Visqueren junts honestament fins que 'l bon Capitá aclucá l' ull plé de resignació christiana.
Era germana de l' ávia paterna del Ramon. Aquest se trovaba donchs ab duas tias: la de sempre, la qui 'l padrinet li feu coneixer quand arrivaren junts á Espanya, la tia Pona; y la novament coneguda, la tia Mercé. Ellas duas representaban son pare, sa mare, tots los morts y ausents de qui ell prevenia.
Encara que las duas tias parlessin poch davant d' ell, deduhí aviat de llurs curtas conversas que totas duas vivian de la pensió que la tia Mercé cobraba enderrerida y mermada... segons ella, per mor d' un ditxós Don Karardu, un de coix, tot petit, caragolat com un rabassó, ab ulls bellugadissos que miraban l' un á llebetj, l' altre á garbí.
Lo tal Don Gerardo era l' habilitado, nom que per lo Ramon era en aquella época lo més important del vocabulari. Li semblaba quand sas tias parlaban de l' habilitadu y de si era culpa seua lo cobrar malament y poch, que 'l tal senyor, esgarrat y tot, disposés de las arcas reyals, remenés las onsas com los moliners grans de blat, ne donés ó no 'n donés segons son bon voler fréstech ó rialler.
En aquella trista casa aferrada á la volta tant rónega no 's sentia parlar may més que de malaltias ó miserias: aufegó, cansament, insomnis... conversa de la tia Pona. Rodament de cap, pérdua de la memoria, ensopiment... conversa de la Capitana... Don Karardu y sas camándulas... conversa de totas duas.
Del nen debian parlarne quand eran solas ó quand compareixia alguna volta quando celis la muller d' un sastre, llur sola coneixensa una mica íntima ó 'l senyor Manció, un conegut del pobret Jaume.
Siga per consell de la sastresa, del senyor Manció ó per iniciativa propia, las educandas del Ramon decidiren que 'l nen era ja massa gran pera seguir fentlo anar á estudi hont per altre part res aprenia; puix lo senyor Pons mateix habia dit qu' aquell xiquet sabia tot lo qu' ell podia ensenyarli «que prou se coneixia qu' habia tingut per mestre á Mossen Narcís».
La capitana volia, segons feren entendre al nen; puix directament may li parlaba, qu' aprengués l' ofici de barber, la tia Pona era de parer que més valia que fos sastre. Totas duas convenian en que «qui té ofici té benefici» y fins la sastresa expresá 'l mateix aforisme ab termes que li paregueren sens dubte més convincents «qui tiene arte vá per tota parte» afegint, quand sermonejaba al Ramon, qu' ademés d' un bon ofici lo senyor Manció li faria ensenyar de solfa y fins de sonar algun instrument poch fatigós lo qual li permetirá, quand ne sapigués, d' entrar á la Comedia hont per poch que guanyés sempre cobraria mitja pesseteta cada vespre... «Deu no 's 'n do, ja n' hi ha pe 'l lloguer de casa.» Sense comptar los saraos al temps de carnestoltas, las missas cantadas, professons, enterros richs.
Sas tias mentres tant guardarian la botigueta, planxarian los plechs, si 's feya barber, ó farian camalls de calsas, butxacas, feyna de poca responsabilitat si 's feya sastre...
Fins per comensar, si li convenia, diria al Ventureta (lo seu home) que 'l prengués d' aprenentet. Quand estigués una mica ensinistrat aniria á sastreria de més luku perque aixó sí, á casa seua no més feyan sotanas y roba interior per aquells bons senyors del Capitol que no miraban gayre prim en qüestió de modas.
L' espardenyer de sota la volta, que també estaba al corrent de las deliberacions, l' aturaba al véurel passar; y foradant y reforadant l' apretada llata que constituhia la sola, ab l' enmanegada agulla que tot enrahonant untaba dintre una banya plena de seu penjada al costat del banquet; li deya que res li aniria millor com lo fer espardenyas... apendria l' ofici, per dirho així, sense surtir de casa. Quand fos fadrí, si 's portaba bé com era d' esperar, ell podria rellogarli la botigueta hont s' estaba d' alló millor: á la fresca l' istiu, á suplutj l' hivern.
-Espardenyer! sastre! barber! quins ofi cis més poch divertits... oficis pera esgarrats, responia 'l Ramon quand lo consultaban.
-Donchs que vols ser? decideixte. Tas tias no 't podrán mantenir sense fer rés, insistia la muller del sastre Ventureta.
Prop de las Carnicerias hi habia la botiga de mestre Ponis y passant davant, lo Ramon reparaba que 'ls fadrins serrant fusta ó redressantla sempre cantaban. Ademés, suvint ne veya qu' acompanyats d' un aprenent, ab la senalleta plena d' eynas se 'n anaban carrer avall pera adobar balcons y portas...
Ofici per ofici escullí lo de fuster... podria ferse capcetas, bólits, clavar claus, anar per las casas seguint al fadrí dels remendos, fer uns de brassos y camas.
Un cop lo determini prés, aviat li trovaren amo: un fuster-ebanista del carrer major que 's deya Pau y que per comensar li ensenyá hont eran los cantis, recomanantli que no deixés may la botiga sens' aygua... Se 'n gastaba molta: per l' ayugacuyt, per béurer los fadrins, per la mola de las eynas... per la mestressa de dalt del pis.
Per excepció, per ser ell quí era: un apre nent recomanat, lo Pau li permeté perdre un' hora, de vuit á nou del dematí, en lloch dels treinta minuts qu' eran de rigor per l' esmorsar, perque anés á solfa.
Amagantse sota la blusa (era d' indiana ab mostras y no baixaba més que la trinxa de las calsas, per oposició á las blusassas dels gabatxos que son de tela de sac y las arrosegan casi); amaganthi sota la llibreta de las llissons pera evitarse las burlerias dels ganiveters, lo llauner y 'ls impressors dels quatre cantons que l' aprneent novell ab sas surtidas regulars y son retorn á las nou passadas intrigaba; corria casi fins qu' habia girat la cantonada y 's veya lliure de las plagositas d' aquells obrers vehins qu' esmorsaban á la porta de llurs botigas... Quand ja no sentia més lo «¡agaféulo!» y las riallotas bestias d' una mena d' os pelut y pesat que feya anar la roda d' esmolar, navajas y eynas finas de ca 'l ganiveter, caminaba ab pausa y se 'n muntaba á ca son mestre que vivia prop de la Xicolateria de Cabessa.
Era sastre (naturalment), y á l' orquesta del teatre, á la Capella de la Seo, per tot hont lo llogaban, sonaba 'l clarinet.
Per primera llissó li prová la veu, acompanyada ó per millor dir sostinguda pe 'l cla rinet, li doná idea del compás de quatre, y li feu copiar del método manuscrit de Mossen Bonaventura Bruguera (un dels millors mestres de capella de la Seo) uns quants fulls de teoría y las cinch ó sis llissons primeras... Mentres ell escribia solfas—lo qual li venia molt de nou, puix l' emoció per una part y la falta de costúm per altre li encarcaraban los dits—lo seu mestre emprenia ab altre deixeble idénticas operacions: prova de la veu, quatre patacadas en l' ayre com si ventessin moscas á compás, y l' assentada davant la taula del método pera copiar las llissons.
Tot marxá xano xano 'ls primers dias, mes l' altre deixeble, lo fill d' una fils y betas del carrer de la Merceria que 'l senyor Francisquet ensenyaba ab gust perque sensiblement aprofitaba, era causa de grans tristesas pe 'l Ramon.
Quand més avansaba l' altre, ell més s' encallaba. La part teórica era lo de ménos: lo valor de las notas, la tonalitat absoluta ó relativa que se 'ls fá representar, lo perque de las claus... dels sostinguts y bemols foren materia aviat coneguda. Lo que li era imposible executar á satisfacció del mestre era la rigidés del compás, tant si era de quatre com de tres temps, y sobre tot lo entonar, lo solfejar afinat. Lo mestre li feya muntar escalas cromáticas sospenentlo per l' aurella, l' ajupia rans de la taula davant la quina travallaban, pera ferlo baixar, y sense deixarlo li feya donar cops de front damunt de la fusta cridantli com si parlés á un que 's trovés al capdevall del carrer: «fô, fa, mi rô, re dû, dó...» tornemhi!
Las vocals de las notas sostingudas las pronunciaba foscas y arrodonint los llavis.
Lo pobrissó ploraba com un perdut, no gosaba aixugarse las llágrimas ni mocarse, y ab lo visatge amarat tornaba á empendrer aquella pujada que per ell era la del Calvari.
Al altre deixeble li saltaban també llágrimas; mes eran de rabia, d' enterniment, de compassió envers son company que cada dia més estimaba; y tant com podia s' arreconaba darrera la cortina d' indiana morada que penjaba en lo march d' una alcova, assistint tremolós, enervat, al repugnant espectacle de veurer bofetejar al company que l' hatzar li habia donat y ab qui s' habian franquejat anant y venint, contantse mútuos detalls de familia, gustos é inclinacions.
Lo senyor Francisquet habia aprés de música per aquell sistema y desgraciadament lo volia perpetuar, convensudíssim de que «y greca, zeta... á clatellots entra la lletra.» Ab sa manassa de bastaix y 'l didalet de ferro al dit pegaba al Ramon cada cop... que fins devegadas la seua dona, del obrador estant, li donaba 'l crit trovant que 'n feya massa.
Al passar junts los dos deixebles per davant la botigueta, lo compassiu fill de la fils y betas deya cada dia al Ramon: demá 't faré entrar per dir á la mare que 'l senyor Francisquet té pega massa y ella 'n parlará á tas tias... Avuy hi ha moltas donas per despatxar.
Las aurellas del pobrissó, rojas, embotornadas, los ulls ab que arrivaba á la botiga, feren compendre á son amo sens necessitat de las amistosas declaracions que el fils y betas volia fer cada dia á sa mare perque eixa 'n parlés á quí corresponia, lo que debia passarse á la llissó; y un dematí mestre Pau portat per son bon sangro y la simpatía que l' aprenent li inspiraba se ficá 'l jech, s' espols´ça las serraduras del plech de las calsas, se posá una corbata, prova de gran deferencia envers la persona qu' anaba á véurer y acompanyá al aprenent fins á ca 'l senyor Francisquet á quí demaná llicencia pera assirtir á la llissó.
Lo senyor Francisquet li digué que's fiqués la llengua á la butxaca, que no intervingués en lo que no li pertocaba, que 'l Ramon no li era rés, que 'l senyor Manció li habia encarregat que ensenyés de solfa al noy... y que ó 'l seu nom se perdría ó n' eixiría ab la seua. Mestre Pau lo fuster respongué modestament, donant sempre rahó al irrascible sastre clarinetista; y com qui no hi toca li insinuá: «ja que al Ramonet lo cant no li entra... fémli apendrer de clarinet.»
—De clarinet? feu lo senyor Francisquet alarmat, no seré pas jo qui n' hi ensenyi... en ma vida he vist un xicot més dur per la música... no tira de son pare... ¿l' heu conegut?
—No; ó sí, respongué 'l fuster. De totas maneras, si 'l conegué seria de vista, com un estudiant que passaba pe 'l seu carrer quatre vegadas diarias, may com un artista...
Y entre las respostas del fuster y las queixas del senyor Francisquet á qui lo que més rabia feya eran las sátiras del senyor Manció que tots los músichs de la seua edat respectaban... per sos anys y perque molt ó poch tots habian sigut deixebles seus, li deya ab tó apurat, brandant el cap, assentantse, aixecantse ab desfici:
—Vos no 'l coneixeu al senyor Manció... Es molt burleta!... Ell preten qu' habent nos ensenyat á tots nosaltres, que som tant ases, no té cap mérit ensenyar á un xiquet que sab de lletra, que 's fill de músich... de compositor! digué inflant la veu com si hagués pronunciat una paraula més grossa y vaga qu' un núvol.
Y sense que 'l senyor Francisquet sapigués qui fou Schopenhauen, ni Darwin, ni Auguste Compte, ni lo que volian dir los mots atavisme, transformisme, selecció; s' engolfaba en teorías, sentaba bases pera provar al fuster si es positiu ó fals que 'ls testos se semblin á las ollas, si val més morir que no haber viscut, si tant mateix hi habia certas personas que no sabia perque habian vingut al mon (mentres que d' altres sens dubte ho sabia.)
Quand s' hagué esbravat, protestant de sos bons sentiments envers aquell deixeble, á qui com á bon xiquet rés tenia que dir, entrá en la manera de véurer del fuster, que sens teorías ni fatalismes, habia trovat tot sol la solució convenient.
—Ja que 'l Ramon té mala veu, que no canti, li respongué. Alló de la bona veu era un dó, perque després de tot que no li vinguessin ab cuentos á ell.
Coneixía personas molt duras de testa y que refilaban com calandrias y tot se guit citaba noms; «lo tal, lo qual» mentres que 'l seu aprenent tenia més inteligencia que més de quatre (lo sastre se 'l mirá ben fixo pera llegir en son vissatge si entre 'ls més de quatre lo contaba á ell) y no podia afinar las absoltas... Jo tampoch! feu llensant l' argument més fort, lo més tópich: llavors de la Milicia, recorda, bé 'l varen sonar l' himne de Riego, arrivaren á ferne un fástich... donchs jo no coneixía que toquessin Riegu sino per las paraulas. Quand era música seca, vull dir que ningú cantaba, tant me s' endonaba d' alló com del fandango... Ab aixó!...
La conseqüencia llógica era que 's podia ser molt viu y tenir mala veu.
La conversa tenia lloch en lo menjadoret del sastre, mentres lo Ramon y son condeixeble esperaban en la cambra dels suplicis.
Convinguts en que 'l noy mudés de mestre, no volgueren ferho sense consultar al vell senyor Ginovés. La consulta degué ser favorable á la opinió del fuster, puix després d' uns quants dias de vagas, lo senyor Francisquet digué al Ramon: No vinguis més. Demá anirás á la mateix' hora á cá 'l senyor Lluiset Camas d'or... saps? lo cafeter del carrer de la Nau... t' ensenyará de flauta...
Que t' agradará tocar la flauta?, més que cantar veritat?... N' hi ha parlat lo senyor Manció.
Lo senyor Lluiset Camas d' or, un home hermosíssim: moreno, pell fina, barbeta curta y anellada, cabells sedosos, negres, mans de senyoreta, mirar de príncep moro; vivía en un gran edifici del carrer de la Nau... una mena de palauhot qu' habia sigut casa senyorial y fins potser part d' ell demora romana, com ho indicaban certs vestigis de la fatxada posterior, la del costat del enrajolat que fou fatxada principal quand la ciutat estaba enmurallada per hont corre avuy lo carrer dels Gitanos...
Rebé al Ramon, en mánegas de camisa de dormir y en babutxas, li feu entrega d' una flauta de color de reglessia, d' una sola clau; li explicá 'l mecanisme de la bomba, lo feu bufar pe 'l forat de l' embocadura fins que tragué sons ben redons, li ensenyá las posicions de l' escala natural, del ré grave fins al la sobre agut y l' aviá dihentli que tornés dintre uns quants dias: quand ja sapigués tréure bé la primera llissó d' un método, manuscrit, de que també li feu entrega.
S' amagá com de costum los papers sota la blusa caragolanthi dintre las tres pessas de la flauta, y aná á caséua depositant lo preciós instrument en mans de sas tias que debian fer una bossa pera guardarlo.
Al cap d' uns quants dias lo Ramon torná á cá 'l senyor Lluiset que trová, no en mánegas de camisa com la primera vegada, sino ficat al llit...
Del llit estant l' escoltá fer escalas, y d' aquell dia en llá lo Ramon s' introduhí cada dematí dels jorns feyners en aquell casalot estrany, per la porta que donaba á l' enrajolat.
S' enfilaba escala amunt per grahons tot d' una llosa, l' ull de l' escala ab cel obert; atravessaba una sala que feya gran olor de fum de tabaco, d' eixa especie de fortor de tots los llochs hont se reuneixen molts homens, y ab gran precaució aixecaba un enferrollat tremendo, espenyía una porta baixa, reforsada, macissa, atravessaba un trós de galería que dominaba l' escala per hont habia muntat; y 's trovaba davant la porta de la cambra, de son mestre... espenyía la porta poch á poch, entraba á paupentas dins la cambra, y d' esma, trovaba un gran piano de taula que hi habia prop del balcó, posaba la solfa damunt del aguantador, armaba la flauta y esperaba callat.
Lo senyor Camas d' or, mitj adormit habia ohit los passos y l' enferrollat. «Obra una mica 'l finestró» li cridaba trahent lo nas de sota la flassada.
Lo Ramon l' obria y se 'n tornaba davant del piano.
«La mateixa» li deya 'l mestre, badallant.
La «mateixa» volia dir sona la llissó d' ahir: dit y fet!
Al segon compás lo senyor Lluiset respiraba fort, al ters roncaba... Quand lo deixeble s' aturaba de sonar, lo silenci deixondia al mestre...
«Demá l' altre» li deya girantse tot d' una dintre 'l llit per no veure 'l raig de claror que 's filtraba pe 'l finestró mitj obert.
Lo Ramon tornaba á tancar lo finestró y se 'n anaba de puntetas, ab la má plena de trossos de flauta.
Quand era á l' escala 'ls ficaba dins la bossa de bayeta verda ab beta negra que li habia fet la Capitana, caragolaba bé la llibreta y se 'n tornaba á la botiga hont la mestressa, que sempre estaba prenyada, ja l' esperaba perque li arreplegués un bon paner d' encenalls, li aguantés l' Adolfet qu' era garrut, no acavaba de rompre per caminar; ó altre encárrech de pareguda importancia.
Certs dias, encara que 'l Camas d' or li digués: «la mateixa» lo Ramon sonaba la llissó que més li agradaba: un rondó de la Represaglia, variacions sobre motius de Pietro il Grande, sobre tot l' aria final de la Lucía:
Eixas llissons costaban á las tias del Ramon quatre pessetas mensuals, qu' ell, delicadament depositaba damunt del piano cada quatre ó cinch setmanas.
Lo Lluiset Camas d' or habia parlat de sis pessetas, d' un duro pe'l cap més baix, mes lo senyor Manció habia intervingut, habia dit qu' ell si tingués temps hauria ensenyat de franch tots los instruments al pobre desvalgut...
Total, per alló de que 'l xiquet no tenia pare, era fill de músich, sabia ja una mica de solfa; feu una francesilla... quatre pessetas y en paus!
Potser lo senyor Camas d' or hauria degut aixecarse del llit pera donar la llissó, mas cal considerar qu' ademés de flautista era cafeter y qu' á caseua, ademés del café, poch concorregut, rónech, humit com refectó de convent antich, que donaba al carrer de la Nau, hi habia aquellas salas senyorials que donaban al enrajolat y dins las quinas corrian cavalls, daus y diners de mitja nit fins á prop de matinada. Y com ell habia de presidir y vigilar, per si de cas compareixia ab intencions de donar sustos algun del Gobern Civil, puix sempre n' hi habia de descontentadissos... no 's ficaba al llit fins á tal hora... probablement quand lo Ramon se llevaba per anar á la feyna.
Altre mestre d' adorno que sas tias habian donat al noy: un professor de dibuix que vivia davant de la Pescatería y tenia classe de vuit á nou del vespre.
Era gran tresillista y autor d' un lletrero qu' en lletras no molt iguals deya Cuartel de la milicia nacional. Com no li pagaren, l' habia fet descollar de damunt la porta per quin ornament lo pintá y li servia feya anys de taula de travall pe'ls seus deixebles, á qui per comensar llur educació artística feya trempar barretas de llapis qu' enmanegaban en llapideras de llautó ab anellas. Quand sabian aprimar ben bé las puntas de la negra pedra, copiaban dotzenas d' ous y rodonetas. Després, tenint sempre davant unas litografías molt llepadas «de Julien», omplian força fulls de papers, ab nassos de torsada curva, ulls de mirar estrany, bocas rialleras, mostatxudas, ferotges; barras ab barba, galtas sense pel, fronts, dits, mans, peus, aurellas.
Los més avansats feyan caras de perfil, de plé en plé, de tres quarts, bustos: Clorinde, Agammennon, un Vell que duya 'ls cabells á la romana... y 'ls que ja 'n sabian més que 'l mestre dibuixaban homes nusos, sombrejats!... ensenyant las vergonyas! aguantantse en un bastó, ab los brassos en l' ayre, girats d' esquena, ajupits, en posicions fatigosas... feyan angunia!
Tals litografías y 'l lletrero de l' ex-quartel de la Milicia Nacional eran las únicas obras d' art qu' adornaban l' estudi d'aquell original mestre de dibuix.
Densá que 'l Ramon, era aprenent de tantas cosas, adeu las passejadas per fora muralla en busca de nius d' aureneta qu' ab perill de mort esfullaba de sota 'ls bordons més alts, las partidas de bolas, de cavall salt, de bólit, de baldufa ab los companys del carrer, las agronxadas á las bigas de darrera 'l portal del Roser, las excursions á la vinyeta que l' espardanyer tenia á dalt del Llorito, á las garrigas del voltant del fort de l' Oliva qu' habian sigut de son avi y d' hont portaba per sa tia: romaní, ferigola, espigol, ruda, qual perfum l' enternia y la aliviaba de tots sos mals...
Ni un sol moment tenia lliure, y las tardes dels diumenges qu 'eran sas únicas horas de descans, puix los dematins los passaba endressant la botiga, li semblaban tristas, interminables. Per endolsirlas prenia un llibre de vida de sants ó sonaba la flauta, plorant son anyorament de sers que no coneixia per los foradets d' aquell instrument, qu' ab lo coll decantat y 'l colzer damunt d' un genoll feya resonar queixosament dintre aquell túmbol de gent viva.
Sas tias prosseguint llur intenció de ferlo entrar á la Comedia ne tocaren dos mots al senyor Manció, un dia que s' ensopegá passar...
Lo bon senyor disposat sempre á fer favors quand no més li costaban la feyna de ferlos fer per altres, parlá al director d' orquesta, un ex-deixeble seu de contra punt; y quand lo Ramon menos s' ho esperaba, al anar al travall, sa tia Pona li feu pendre 'l jech y posarse las sabatas, dihentli:—Que quand plegués se tragués la blusa, y ab lo jech posat, las sabatas espolsadas y las mans ben netas, anés á la porta del teatre y demanés pe'l senyor Antonet que li faria sonar la flauta... deixant corre 'l dibuix que may li faria guanyar un quarto.
Ella mateixa passá per la botiga de mestre Pau pera demanarli que deixés plegar al xiquet ans de la set, portarli berenar, la bossa verda ab l' instrument, y la clau de l' escaleta.
Tot se feu com la tia habia dit, menos lo de sonar la flauta. Be es cert qu' ell la portaba neta de dins y fora ab la clau (l' única) lluenta com una arrecada de botó y atmetlla y las virollas qu' encisaban; mes lo senyor Antonet, enterat probablement del mérit flautístich del noy, li doná 'l delicat encárrech de repartir papers de solfa.
A cada mudada li ensenyaba las llibretas qu' habia de pendre d' una mena de cova de sota las taulas á la quina, ajupintse pera entrarhi, acudian casi tots los músichs mentres feyan l' acte; y 'l noy, com un carter, anaba llegint.
Violino primo: davant de Lapruna (un músich sort com una paret), l' Agustinet cafeter y 'l Magí barber... Violins segons: Costa, Butifarreta...
Contrabaix: lo vell Rompo.
Violoncello: 'l Cisco.
Clarinet primer: aquell sastre dels clatellots. Clarinet segon: lo senyor Gatets.
Flauta primera: davant del endormiscat Camas d' or, lo princep moro. Segona, ó be octavino: era 'l seu paper.
Cornetí primer: casi sempre un músich de regiment, ó 'l senyor Galons l'estanquer. Segon: l' Esteva.
Trompa: Ramonet Costa.
Fiscorn: Merla l' enquadernador.
Figle: Pistolas lo serrador.
Platerets, bombo, timbal: lo senyor Santillana.
Tal era la plana major de l' orquesta d' aquell teatre quand lo Ramon s' hi estrená.
L' istiu si passaba alguna companyía d' opera feta de desfets de las de Barcelona, se reclutaban mitja dotzena de rascadors de cordas, un parell de músichs de la guarnició, un pianista que feya d' arpas, y sota la batuta del senyor Aleu, del senyor Porcell, del Eussebi Dalmau ó d' algun maestrino italiá que venia ab los cantants, sino feyan soroll, feyan nombre.
Un cop donat lo la y fetas las advertencias sobre 'ls fulls que s' habian de saltar, los da-capo que 's suprimian y las transposicions exigidas per la tiple ó 'l caricato, se las pegaban intrépits ab Joseph Verdi, ab Gaetá Donizetti, ab Joaquim Rossini, ab lo Sursum corda!
No hi habia obra per embolicada que fos que no quedés transparent com una reixa després d' un parell de provas... Las complicacions se suprimian y 'l llápis del mestre corria marcant més ojos que no n' hi ha á la superficie d' una tassa de caldo gras.
Lo públich, compost d' uns quants Tarragonins que no deyan mal ni bé y d' un parell de dotzenas de Senyors empleats del Gobern ó militars; s' ho empassaban tot com anissos.
Un vespre 's cantaba un' ópera en la quina hi habia uns quants compassos á solo encarregats á las trompas, mes lo director, assentat davant d' un harmonium, no tenint prou confiansa en los seus trompistas habia donat instruccions la vetlla al ensajar, y quand vingué 'l solo, en lloch de trompas, lo públich erudit escoltá las notas ploricosas del harmonium.
Lo Ramon recordaba que durant l'entre acte, lo primer oficial d' hacienda, un abonat molt entés y entussiasta, deya al seu vehí de lluneta, un capitá ab grau de comandant dle regiment d' Astúrias, ó d' Albuera, ó d' Alicante, un nom que comensaba per A...
—Ha oído V: el solo de harmonium? lo han sacado bien, que lindo es!
—Si lo oyera V. en el Real tocado por un órgano! es divino!
—En efecto... lo he oído; pero, amigo, el Real!...
Y quedaren tots dos convensuts, l' hacendista y 'l militar d' haber ohit á Madrid un solo de trompas, executat per un' orga d' iglesia.