Monolechs y quadros/Lo serraller
—¿A n'aqueix noy tan miqueta voleu posar aprenent manyà? ¿qu'us penseu qu'aquí's treballa pel estil dels serrallers del vostre poble? Aquí la fornal may s'apaga, anem dient, y tot sovint y hà unes rondes de quatre al voltant de l'enclusa, que cadascú ab lo seu mall fa una pregunta diferenta a la barra de ferro que surt de la calda, y a tots los hi respon ab certa lley de conversa qu'al que no l'enten me'l revesteix ab un raig de espurnes que no cal que bufi per que no s'hi aparía rès.
—Si es la seva dèria! ell vol ser manyà. Però, al principi, no les hi
fassi fer aquestes feynes perilloses.
—¿Que's penseu que m'he begut l'enteniment? Si encara no agafaría'l mall per la banda de davant per alsarlo, se'n aniría de clatell de l'altra, ab la balansada. Cà! si aquest xicot haurà de fer d'organista tot lo primer any. Però, tinch por també de que'l foch de la fornal se li xuclarà la poca carn de les galtes. Es molt minso aquest noy, mestressa... Però, fa uns ulls d'estornell! ¿Y tu vols ser manyà? ¡Míra que vol pit!... ¡Quínes criatures pujan!... Té, sembla que no més sia criat per donar espressions a la feyna; y ell diu que vol ser manyà; m'agradas per l'empresa. Noy, ne seràs. ¡Però't veig de tan flach subgecte!...
—Cà! no ho cregui; son naturaleses; lo seu pare també era axí, tot senyoret, secardí; però, era fort, y si no hagués estat la desgracia, encara treballaría y'ls meus fills no tindrían d'anar d'aprenents fóra de casa.
—A la cuenta vostè es viuda, y'l noy... ¡Pobret!... Déxiho córrer; me'l quedo per aprenent, vàgissen descansada; no tíngui quimera; a casa estarà be. A la fornal no hi treballarà fins y a tant que la naturalesa li haja donat lo tom. Per primer entuvi, manxayre; després, al caragol, a fer serra la vella. Ja veurà d'aquí mitx any quin minyó més cambiat; l'olor del ferro es molt sanitosa:'ls hi obra una gana que no se'ls hi estronca en tots quatr'anys d'aprenentatge. Lo dematí, per que s'anyoran de no haver menjat desde'l día abans; al mitx día, per que's quedan retrassats del esmorzar; y al vespre, per l'alegría que dona haver acabat lo treball y poderse seure a taula ab tot repòs...
Mestressa, vàgissen en nom de Deu: lo seu fill ja té pare. Basta venir per la cara del que l'envía, per quedàrmel a casa meva; serà un manyà'l seu fill, déxim fer.—
Pobre senyor Joseph, ¡quín home més festós y rialler! Al bell punt que me va posar les mans sobre l'espatlla compadexentse de ma flaquesa y encara no vaig axecar los ulls y la meva mirada's creuà ab la seva, plena de bondat, me vaig sentir atret per tan bella rebuda, y entre mi deya: «sí: seràs manyà, per ferlo quedar be.»
La botiga del senyor Joseph era molt trista y encofurnada; lo barri, no gayre més axerit, y tan estret, que's podía dir que'ls balcons donavan als pisos del devant millor que al carrer.
Al principi, acostumat a la claror esbadellada del meu poble, no'm sabía avenir ab la foscor de ciutat, y'm trigava de veure'l cel quan axecava'l cap, entremitx de ses cases tan altes. Al llevarme, sempre'm creya qu'estava núvol y'm donava tristesa. Poch a poch, los meus ulls s'avingueren ab aquella llum penada, y la botiga ja no'm va semblar feréstega ni'l carrer tan solitari.
Desde'l banch, que'l caragol exía fòra'l llindar de la porta, tot llimant me distreya, y de día en día obserbava boniqueses en aquelles cases rònegues y d'aspecte pobrissó. Al estiu, tots los balcons aparexían cuberts ab cortines que volejavan com banderes encara l'oreig no s'axeribía una mica. Un vehí la penjava blanca ; altre, allistada y blauenca; en algun primer pis, d'estora, enterques ò caragolades al cap de munt, y no les dexavan caure més qu'en les hores de xafogor ò quan lo ressol picava.
També hi havía estadants més capritxosos ò donats a les coses rústegues, qu'ab un testet al balcó y quatre canyes, guarnían una cortina de fullàm y floretes grogues, que'l sol no'n dexava estar cap en repòs, y tan aviat les retratava bo y de gayrell en la paret, com les estemordía aplanant les seves ombres fins al carrer. En una finestra s'hi veya un gavial ab tortres que somiquejavan de bon matí, al caure'l día, y a les demés hores en que'ls hi venía la tristesa. Canaris xerrayres, perfidiosos, d'espinguet que penetrava fins al cervell, n'hi havía en moltes cases. Y es veritat: en aquexos carrers, poch ajudats per son aspecte y per sa estretor, los vehins se'ls guarnexen ab tanta falaguería que'ls arriban a tornar bonichs a copia d'abocarhi aucells, y omplirlos de flors, tentant al ayre per que hi entri a refrescàls, ab cortines de coloraynes ò penjarelles de roba de bogada, que'l vent no ho sab si les hi posan per son obsequi ò per ferlo treballar de franch.
Axís, esbrinant tots los forats, balcons y exidors, ¡no'n vaig trobar poques de galanures escampades, que jo hi feya brincar la vista hores senceres desde'l peu de la fornal, ab la corda a la mà, inflant y desinflant la manxa..!
Conexía, al cap dels pochs díes de entrar d'aprenent, a tots los anants y vinents del barri; per un seguit les matexes cares sempre, la concurrencia no's cambiava gayre sovint.
Fins m'hi vaig compondre un rellotge que'm servía millor que'l de la parroquia. Allí a les sis, lo forner venía xiulant, ab lo cove de pà calentó a l'esquena, y quan passava acotat per davant de la botiga, dexava una flayre de pà tou que'm posava alerta la gana, prou desvetllada de per sí.
Una hora més tart, desde lluny ja sentía l'home de l'aygua de la Font del Ferro, y al cap d'una estona, se'l veya aparèxer per la volta que dona a l'Argentería, seguit del burret, que duya'l bast guarnit ab branques de mata y estepa, y en los corns de la sàrria dos cantis de terrissa ab l'aygua remeyera, tapats ab pàmpols frescos per que no s'esbravés la seva virtut.
Al punt de les vuyt, passavan corrents per l'Argentería'ls correus de montanya, Vich, Manresa y Berga, montats en poderosos matxos, repicant los picarols de les cabessades y atiats per l'espetech del fuet manejat ab garbo.
En aquell moment l'amo donava la senyal; lo forjador dexava'l mall a terra, los fadrins paravan les llimes, jo dexava brandar tota sola la corda de la manxa, y al voltant de la enclusa, que desseguida's veya coberta de porronets y ampolles de capil-lera plenes de vi, s'hi feya una junta que semblava de muts, per que ningú prenía la paraula fins que s'havía donat compte del esmorzar. Quan los porrons quedavan buyts, allavors qui més qui menos ne guardava alguna per esplicar y'ns regalavam ab postres de rialles, que no'n vènen a ca'l adroguer de tan causadores d'alegría.
Los fadrins argenters, ben posats, axerits, ab sos vestits estretets, tallats al últim estil, com currutacos de fantasía y tirats ensenyorits, passavan despacientats per anar al obrador; y, com eran gent engrescada a l'òpera ab delit de cantar en foraster, retirava a fòra d'hora del Liceu, després s'empassavan lo primer quart de jornal del llit estant, y en tot lo dematí no tenían humor per cantar la Trompa intrèpita.
Nosaltres, donats a fer bulla, encara no'ls veyam venir, si fa ò no fa dues hores retrassats, los hi deyam totes les que sabíam, y com ells no ho sentían, vol dir que no n'agraviavam cap.
—Guaytèu lo senyor Llimalla,—deya un,—que depressa va per fer
tart a la feyna! Deu haver pres la xacolata ab una toma, ò ab secalls de
llesca de pà, per que tan dematí al Forn de Sant Jaume encara no han
enllestit la primera fornada.
—Jo'm penso,—deya un altre,—que no'n prenen fins a l'hora de dinar, que se la deuen fer servir crua per que té més sustancia.
—Sí, y axís no han de rosegar quatre atmetlles, que les pallofes jo conto que son dolentes per la veu.
—¡Tots han equivocat la carrera!—deya'l forjador sens apartar la vista del plat, que ja'l tenia buyt.—De aquexos obradors del carrer d'en Malla y de la Fenosa'n sortirían un floret de serenos, que s'arribaría a pagar moneda per poguer dormir tota la nit y estalviarse de sentirlos.—
Y ab semblant jòch, casi be día per altre y dos arreu, tota la fadrinalla argentera'ns donava ocasió per dirne quatre ab tota prudencia, y
molt rigudes. Ells després, sense volguerho potser, prenían la revenja, y sos cants de l'òpera anavan tan de valent, que la ira'ls encegava y'ls hi feya tremolar la veu, volguentho matar tot de tòrt y de través, sempre en italià.
Més endevant, quan ja vaig tenir malicia, fos que no anyorés lo poble ò que ja tenía ben preses les fesomíes del carrer, ja no m'entretenía tan
sovint guaytant los testos dels balcons, ni'm fixava en les flors, ni en
los canyissos de verdura que feyan de dosser a les finestres dels pisos alts;
y als aucells los dexava cantar sens fixarme en quín refilava més clar, ni quin axecava més ò repetía la carretilla. Tot m'ajudava a estar alegre,—que no so ingrat,—y les flors, y'ls aucells, y'l sol matisant les parets del carrer y donant llepadetes de claror als ferros dels balcons, me afavorían, y'ls tenía com amichs de molta satisfacció que no s'agraviavan si percàs en algun punt me veyan distret com si no'm parés ab ells.
Tenía unes fal.leres tan agradoses, que no més me cuydava dels cortinatges, quan s'alsavan per dexar surtir algun capet a pendre la fresca ò per guaytar amunt y avall.
¡Quín seguit de donzelles hi havía en aquell carrer! L'Esperit Sant semblava haverhi enviat sa gracia, y la Providencia que s'ho hagués emprès a son cuydado. Allò era una primavera que la tardor no hi podía rès. ¡Quínes fesomíes més fresques, y quíns tirats de cara més enjogassats!
La que reya, parexía que ho fes per donarme pena ab sos clotets a cada galta, la blancor de les dents y la vermellor d'una boca tan petita, que per forsa havía de dir paraules bufones y de bon sentir, que les de altra mena, debían esguerrarse al exir d'aquell reliquiari de la prudencia, encès y tendre com una maduxa boscana...
¡Ni la gosava mirar de la vora! Temía confondre la seva blancor, com si'ls ulls meus se ressentissen de la poca curiositat del ofici.
Desde'l punt en que les vaig conèxer, ò millor que la dolentería m'hi va fer fixar, ¡adeu passeigs dels diumenges, barcos del moll, guaytador de muralla, y adeu mar bonica que jo havía contemplat sempre ab la matexa admiració y sorpresa que en lo primer día que la vaig veure sens gosar abandonarhi la mirada, esporuguit de la seva immensitat! ¡aquella estesa d'aygua, que'ls ulls no podían aconseguir lo seu acabament, que la veya nàxer a mos peus, en lo rodolar de les onades de la platja, y perdres fins a juntarse ab los núvols! que jo, acostumat no més a veure'l cel sens donarme rahó d'hont comensava y ahont finía la seva grandesa, comparava les amplaries del mar a un altre cel cobert d'aygua salada.
Per elles, per les fadrines del barri vaig oblidar sens sentir recansa, aquell encís, delicia y recreo dels meus ulls y encara'm semblava sentirme guanyador.
¡Oh tardes plascentes y de bell recort, les del diumenge! Sentats al peu de la porta, ab un garbell qu'entre tots sosteníam a la falda, semblava que'l voltés una corona de roses que comensava al meu costat dret y clohía al altre. Jugavam a cartes; jo era'l més sortós y les hi guanyava totes les bases de bescambrilla. Quan anavam a interès, totes volían venir ab mi; allavors les dexava perdre, y encantat ab los signos que'm feyan, tirava més trumfos quan nos venía del coll, y malgastava les pedres, pensant fer basa de copes, y tal vegada la passada havía sortit de bastos.
—¡Aqueix Batista somnía!—deyan ayrades. Y per que no abandonessin lo jòch, esforsava l'atenció, y a truco de no enfadarles no les mirava tant.
Després, a entrada de fosch, totes se'n anavan: unes a sarau, altres a passeig, a conversar, a riure, potser a festejar ab joves de més presencia, axerits y arreplegadors, que l'aprenent manyà.
Al menos, si tota la setmana's distreyan pensant ab ells, fossen balladors ò currutacos, lo diumenge a la tarde'l guardavan per mi, y jo sol me'n duya tota la brillantor de les seves mirades, totes les esquisitats de ses rialletes, y m'anomenavan més vegadas a mi sol qu'a ells, los meus rivals, tots plegats.
Tenia divuyt anys, y per la edat no'm tocava ser més ambiciós.
Jo'm quedava sol, ab l'alegría de haverles vistes y la recansa de que m'haguessen dexat, y m'aconsolava fent temps per que vingués l'altra festa. A les nou, la mestressa'm cridava, tancava la porta, y en sent a dalt me feya senyalar lo Rosari... Quan era a la Lletanía, ¡si'n feya de heretgíes, y quína por tenía de distreurem! D'aquells dictats tendríssims y falaguers dirigits a la Mare de Deu, jo triava'ls més sentits y deya: «aqueix per ella.» Y m'absolvía jo mateix dient: si li hagués de sapiguer greu, a la Verge, qu'esmersés les seves alabanses, també fora pecat que les noyes se diguessen María, Dolors ò Montserrat.
Poch a poch, s'anaren casant; los marinos, capitans de barco, se'n endugueren les més triades... Passavan després per devant de la botiga y encara'm deyan: ¡adeu, Batista!
La que no anomeno, aquella que més me va doldre que's casés, no passa may per lo nostre carrer; ¡tot ho ha aburrit! Si algun diumenge m'he escaygut a trobarla, després que ses mirades han ensopegat ab les meves, abaxa'ls ulls.
¡Potser ho va conèxer qu'entre totes era la més preferida, y encara n'està ofesa!
En lo garbell ja no hi donava bò de jugar: ¡no senthi elles!...
Cansat de fer bolejar arròs, lo penjavan a un clau y passava les tardes dels diumenges aplanat a la paret. Si se'n sentís, com jo, d'aquelles anyoranses ¡pobret! a n'ell que'l tenían a la falda com una criatura!...
Jo treballava ab prou afició. Lo senyor Joseph un día'm va dir:—Batista, no t'hi vull a la màquina d'enxanfranar, ni que repiquis baranes;
no't mogues del caragol; fésme panys de sis engorges, d'aquells que fan perdre la paciencia y la cullita als lladres. Afína encunys pels gravadors; fés motllos de coberts de plata; no'n fassis de feynes barroeres; senyàla patrons de rexa ò guarnicions de balconades.—
Pochs mesos abans d'exir fadrí, sense volguerho, vaig sentir al senyor Joseph y la Mestressa que parlavan de mi.
—Vésten al seu poble y dígas a sa mare que no's trastorni, que no hi anirà a soldat.—
L'endemà tornà'l senyor Joseph, y l'alegría del seu semblant y la satisfacció de la mestressa, m'indicaren qu'havían fet una bona obra.
Lo senyor Joseph me va empendre després de molt temps.—Batista, ja ets fadrí. Si't vols quedar a casa, ja ho sabs: com sempre, bona cara, bon semblant y...—¡Pobre senyor Joseph! Se li anuà la veu al coll.—Si vols marxar a sapiguer més en un altre obrador... tu mateix, serà per la teva voluntat; he complert lo que vaig prometre a ta mare: has exit manyà. Si vols quedarte ab nosaltres, be prou que ho sabs, tots dos t'estimem, la dóna y jo.—
No vaig poguerli respondre; les llàgrimes m'enfosquiren los ulls, y la llengua no m'obehía.
Encara no venía algun parroquià, fos per lo que fos, obres ò remendos, lo senyor Joseph me deya:—Vès, Batista, què vol aqueix senyor.—Y dirigintse a ells:—Jo no me'n cuydo: en Batista ho porta tot,—los hi deya plè de satisfacció.
· · · · · · · · · · · · ·
¡Recordanses de la primera joventut, que sou costoses d'oblidar!
Encara guardo vostra memoria y l'estimo, y penso en vosaltres, gentils fadrines que'm fereu conèxer l'amor sense pensàrvosho. ¡Les més boniques! garlanda de lliris y roses!... Ara podría contrapuntarme ab aquells marinos ferrenyos y surruts de paraules que no més reyan ab vosaltres.
¡Ara conexeríau per que somniava en Batista jugant a bescambrilla!
Potser entre totes no m'afalagaríau tant veyentme casador, ò potser entraríau en discordia... y abans m'estimavan ignocentment, sense recel ni egoistes combinacions.
Y tu, hermosa, que fugires al cel, encís de ma joventut, la que tant me feres prevaricar, la que destorbavas mos resos, la que t'enviava'l millor dictat que pertanyía a la Verge, estrella meva, no t'oblido... ¡era tan dols estimarte!