Mar y cel - Acte Tercer
Sou al capítol «Acte Tercer» | |||||
Mar y cel | |||||
Acte Segon | Pòrtic | ||||
BLANCA, GUILLEM, ROCH. Blanca está assentada devant de la porta que fins ara havía sigut son camarot y en la qual está tancat Said. S'ha de veure que lluyta ab la son. Guillem y Roch conversan sentats ben lluny de Blanca. Es de nit.
Te farán capitá.
Jo be ho mereixo:
mes per só no'n seré. Roch, qui pidola
arreplega'l que vol; pero'l qu'es digne
Ay, ay!… Jo'm creya…
Mal cregut.
Te porta
voluntat en Ferrán.
Mes ell no'ns mana.
Ay, ay!
Ell á vosaltres us goberna;
gent de mar… Y nosaltres… la milicia,
obehim á don Carles.
Som al aygua.
En terra com en mar lo rey ordena;
y hont hi ha militars…
Ay, ay!
Ves, digam
que puch esperar d'ell!
De don Carles.
Com vols que conti'l que jo he fet? D'enveja
si'm feyan capitá prou moriría.
Aixó es odiós!
Sap lo que he fet… Y digas:
tú, no ho saps pas?
Jo, prou: que quan ho deyas
á en Joseph ho sentit.
Mes á tú encara
no t'ho he contat expressament.
No.
Escolta
donchs.
Si tot ho he sentit.
Mes no t'ho deya
á tú, Roch.
Es ben cert.
Seu: y prepárat á admirarte. Fará com á tres horas
tots estavam tancats y entre cadenas.
Be ho sé!
Fins lo patró.
Just.
Y don Carles,
que allí'ls dugueren feya poch. Totduna
gros feix d'armas tiraren per la reixa.
Qué será aixó?'ns diguerem.
No gosavam
á tocarne pas cap.
Jo dich: tu escoltas.
S'obrí la porta: entrá en Joanot: alséuvos,
ell nos va dir, so renegat mes ara
Deu m'ha tocat lo cor: jo vos deslliuro,
mes al combat, minyons, un altra volta!
Aquí dins disputavan: tots eixirem
sens fer brugit de la presó, ab las armas:
jo'l primer!
Oy que no!
Jo'l primer, xímple.
Veus com tot no ho sabías? Jo, á la feyna; cop al timó y enrera, cap á Espanya
ja tornem: mes de prompte com á furias
d'aquí surtiren los piratas: véurels,
y embestirlos rabent y destrossarlos,
tot fou hu: com á ratas los seguirem
d'assí d'allá. Y á l'aygua los que queyan.
Jo'l primer vaig matar.
En Ferrán.
Calla.
Jo'n ferí un.
Jo set. Y'l teu vuyt.
Doncas…
jo no he fet res?
Jo vuyt.
Mes no ho vull creure!
Si jo no hagués sigut!…
Tú!
Ah! No.'M dormía; se'm tancavan los ulls!… Aquí, desperta:
y'm punxaré si cal per deixondarme.
Qué diu?
Ca! Vetlla'l camarot. Hi ha dintre
l'arraix. No'l poden pendre perque'l guarda
la filla de don Carles.
Que'l defensi
ja es ben estrany.
Com qu'está boja.
Boja!
Ay, ay!
O endemoniada. Ves, esplícaho;
ella casi una monja!
Sí?
La duyan
á profesar á Barcelona; y ara
veyésses com defensa aquella porta!
Quan baixárem aquí tots á la una,
mes jo'l primer, á cassa nos llensárem
de Said, y, figúrat la sorpresa
quan la veyém á n'ella defensantlo.
Tots quedarem parats. Filla, ma filla, son pare li va dir, cal que aquest home
mori al instant: apártat… Si? Donchs ella,
muda y altiva, defensantlo y fora.
Aqqí hi balla'l dimoni.
Y té; tossuda
ni dorm ni's mou; com si ella fos de pedra.
Y perqué no la treuhen: jo, son pare,
l'agafo per un bras y á la filosa!
Las donas ab rigor…
Sí: quan arriban
treu un punyal y'signa'l pit serena.
Ay, ay!
Y'ns han manat que no li diga
ningú ni un mot.
Sortim d'aquí! Jo't juro
que aixó acabará mal.
Mírala.
Anémsen.
Y donchs, ja ho veus. Te creus encara
que'm farán capitá?
Guillem, me temo
que deixarém dintre del mar los ossos.
Mira: es art del dimoni. Jesús!
Pare!
Oh, no; no! Enrera! Tots enrera!… Afora!
No, vils! Oh, no'l toquéu!
Ah, quina angunia!
Res. Donchs me creya que altre cop venían.
Sola estich. Quin repós! Y cóm no tornan!
Perqu'ells volen sa vida. Mes jo, dona,
son cos defensaré mentres respiri!
Que jo no vull que mori, qu'en ell trobo
quelcóm que no hi ha en lloch, y á n'ell me llensa
no sé pas qué!… Dina mon cervell, perdudas,
rebrotan, al mirarlo, de las nínas. lo grat recorta, los besos de la mare,
los ulls de Deu amorosits!… Y aluna
lo desitj d'abrassarlo m'esperona
y de darli la vida unint los llabis!…
Qu'ell per mí s'ha perdut!…
(Horroritzada de sí mateixa.)
Mes estich folla!
Ni per Deu en lo claustre'm consumía
aquest afany que'm crema. Quí! Quí baixa!
Senyora!
Ah! Vénen!
Jo li duch, senyora,
la salvació á Said.
Traidor, anéusen:
no us vull veure devant.
No us acostéu; fator de traidoría
hi ha en vos!
Mes escoltéume!…
á Deu nostre senyor; y ara, suara,
á vostr'amo heu venut per redimirvos.
No'n teniu prou, villá, perqué us perdoni
Deu la culpa primera? Voleu darli
de vostr'amo la sanch?
Calleu!
Jo'l salvaré. Vull véurel!…
mon pare. Anéu!
Oh! Jo us juro! Ho juro!…
Donchs diguéume, senyora, qué!… Volíau
véurem fidel al crim? A aquestas horas
lo vostre cos ja fora al mar, despulla
dels jochs dels miserables; vostre pare,
vostre cosí, tots morts. Y si aquest home
hagués vensut á aquellas feras, dintre
d'Alger ja fórau tots, y vos… serventa
No'n feu memoria.
Ah, calléu!
Y jo boig que fantasiava
redimintvos á tots fervos ditxosos,
y guanyarme'l perdó de vostres llabis
devant de Deu! Jo deya, ella quan torni
al claustre que li obro, en tant que visca
pregará al bon Jesús perque perdoni
á aquest trist renegat! Y com m'ho creya!…
(Oh! Que hi ha dintre mí que sas paraulas
me fan avergonyir!)
Y aixó us enutja?
Jo que us salvava y'm salvava alhora!
Ah, no, no seguiu pas; que dintre l'ánima
se'm clavan vostres mots! Que sé jo, trista,
lo que vull y'l que dich!…
Donchs escoltéume.
Quan siga fosch jo vinch; á vostre pare
aquí escrich una carta; en ella conto
que á Said jo l'he mort, qu'en ell me venjo,
y'm llenso al mar afatigat de viure.
Mes jo no ho faré pas: las vestiduras
cambiaré ab en Said, y assobre'l rostre
un tir m'aviaré que m'estrefassi,
y ell estará salvat. Llavors, qui'l cerca!
Creurán tenir son cos, y mon cadavre jayent al fons del mar. En tant en l'ombra
ell viurá en eixa cambra: al ser en terra
que fugil…
Si us sentían!… Mes confosa
estich al escoltarvos!…
Es que estimo
á aquest home, senyora, com á un pare,
es que baix d'eixa crosta de feresa
hi ha un ánima qu'es d'or!
Senyora, venen.
Blanca.
Senyor, tractava
de convéncela…
Aneu. Molt agrahida
nostra ánima us está per lo que féreu;
lo demés… sols á un pare li pertoca.
Be está. (Jo tornaré que'm val la vida!)
blanca, ferrán, Ella vora la porta de Said.
(Cóm faré per convéncela?) Cosina.
(Blanca no fa cap moviment fins que sent lo nom de son pare.)
Blanca. Blanca. No'm sents? Un'altra volta
va á venir lo teu pare.
Oh, no: no! Prégal,
Ferrán, que no s'acosti, que no vinga!
Jo aquí he jurat morir: per esta porta
sols Deu hi passará mentres jo aleni.
No. Deu…
Jo t'ho demano
per ta ditxa no mes.
En vá!
Estás certa
de que fas lo que deus? Si fos' un rapte
no mes de bojería ta conducta…
Ah, no, Ferrán: jo estimo á Deu com sempre;
mes per çó que l'estimo, vull á est home
arrencar de las urpas del diable.
Donchs y'ls altres que han mort? Ves com s'esplica
ta humanitat no mes per un.
Ma honra,
ma vida… tot li dech.
Mes tu no'l matas:
l'has defensat quant has pogut…
Oh,'t prego
que li digas al pare que no vinga!
Sí, Ferrán, per pietat, qu'ell no s'acosti:
Qui t'hagués aixó dit un mes enrera!
Un temps té de venir que tú, la monja,
la monja, si, puig sols avuy te manca
pendre'l vel del Senyor, y aprop hi eras:
un temps vindrá que oferirás la vida,
per contas de Jesús, á un de Mahoma!
Oh! Y aquesta ets be tú! Si ara't vegessin!
Si't vegessin las monjas mallorquinas
de germana tornera d'un pirata!
Ferrán, Ferrán, es cert! Mes com te gosas
en matarme cent cops: no tens entranyas;
sino'm compadirías?
Blanca, 't juro
que'm fas pietat!
Deu meu!
Ets á un abisme
y potser tu mateixa, tu; ay, ignoras
la fondária!…
M'ofego, y no desitjo
sortir del fons!
(L'estima. Oh, desgraciada!
Mes quí ho desfá?)
BLANCA, CARLES, FERRÁN, ROCH. Roch ajuda á baixar á Carles alguns grahons y s'entorna.
Senyor per aquí.
Vésten:
ara ja puch.
Ton pare, Blanca, míral.
Deixéume!
No pot ser!…
Oh!
Ferrán!…
Calma!
Asserenéuvos
de primer, oncle.
(Y m'aborreix! Oh forsas!
Donéume forsas, Deu! Si jo podía…)
(Vacilant d'anar ab son pare.)
(Ah, sí:'l convenceré…) Pare!
Oh, ma Blanca!
Pare, pare!…
Ma filla!
(Sí: que plorin.
Diantre de dona!)
Aixís, aixís: que't veja
sobre mon cor… Me deyan que aborrías
á ton pare…
Oh, no!…
'M deyan que tú l'ánima
havías dat á Llucifer!…
'M deyan
que tu, la esposa de Jesús volguda,
defensavas la vida á un miserable,
del mal lladre rebrot!
Deu!
Pobre filla!
No saben qu'ets del cel: que vols que morin
sos enemichs. Sens remisió!
(No'ls deixo!)
Blanca!
Vull qu'ell se salvi.
Per Deu, oncle!
Es ella qui ha parlat? Era ma filla?
Deu meu, Deu meu!
Ferrán, tú ho has sentit?
Perdó, mon pare,
perdó per ell!…
Oh, apártat: de vergonya
ni sé hont clavar los ulls. No ets filla meva.
Ah, pare!
Oncle: no!
Mes te valdría
que no haguesses nascut: que la foguera
t'hagués rebut, al naixer de ta mare!
Ah!
No es aixís!
Ferrán, aquesta dona
apártala á un costat, y obre eixa cambra.
Oh, no; no passarán!
Escoltéume.
Mes, oncle, asserenéuvos!
Ferrán!
Oume.
tu per pietat: ell m'ha salvat la vida!…
Si, pero…
Y aquí dintre, aquí'm demanan
que no crega á mon pare. A cau d'orella.
Ferrán: no vull morir, mes si á ell lo matan,
jo'm mataré!
No! Calla!
Aquí, mos homes!
(Si no ha nascut per monja: si jo ho deya!
L'han oprimit y esclata.)
Se'ns demana?
Sí.
Oh!
Espereu.
(Los soldats se quedan en los últims grahons de la escala.)
(Que tot acabi.)
Oncle
manéulos avansar, y á vostra filla
la veuréu caure morta: l'ordre esperan.
Oh, fins tú contra mí! Tots corrompuda
teníu l'ánima donch! Jo que á ma imatge
he enmotllat lo seu cor!… Jo que la he treta
del fanch del mon sens que taqués sas alas!…
Oncle miréula: la heu cregut ben vostra
perque á un claustre la heu dut!… Quánta follía!
L'aygua li heu pres, mes no la set: sos llabis
senten la font y s'obren. Si es la vida.|
Qué! Qué dius! No't comprench.
esta ánima pel claustre.
Oh!
No: y vé un día
que la poncella es flor, y reb sa aroma
la llum primera que ha tocat sas fullas.
Si en tot ho diu: no ho coneixéu encara?
Jo ho veig y ab estos ulls que no menteixen:
per Said sent amor la vostra filla!
Deu! Oh, Deu!
(Carles corre á Blanca agafantla pel bras y la porta al mitj.)
Ah!
Agenóllat! Júram, júram
Ah, jo no sé res, pare; no.
(La pobre!)
Perdó!
Júraho.
Perdó!… Qué sé jo, trista,
lo que passa en mon cor? Veig que s'allunya
devant mos ulls la celda; jo combato
per desitjar tornarhi, y no ho desstjo.
Se tancan los meus ulls, y veig á est home;
los obro, y penso en ell!… Y ay, no m'espanta!
(S'ha aixecat exaltada. Son pare ha fugit á un costat per no sentirla.)
Es un pecat, me dich; tu ho saps; y á dintre
de mon ser hi ha una veu que tot, tot omple
pera cridar: aixó es pecat, mes vúlgaho.
Y ni al infern tinch por, que fantasiejo,
quan per mí s'obri'l cel, durli en mos brassos,
son cap entre mos hábits de clausura,
cridant perdó per tot, fins á las plantas
de Deu nostre Senyor: y si li nega,
entornarme jo ab ell, pregant sentada
á la porta del cel, fins que'l perdoni!
Mes, ah, que'l voldrá Deu, que á tots es pare!
Qu'he sentit! Ah! Sacrilegi!
l'ha embruixada aquest vil: l'encant que's rompi
Oh, Deu, fes tu justicia; Deu, castiga
tu per tas mans!
Qué aneu á fer? No oncle!
Soldats, aquí: jo en nom de Deu vos mano
que obriu aquella porta.
Ah!
'T maleheixo
si mous ni un pas. Só'l rey: só'l Deu: só'l pare!
Avant, soldats
No: may!
Avant!
Feríume!
(Al acte d'avansar los soldats fa un xiscle Blanca y s'obre la porta del camarot.)
SAID, BLANCA, CARLES, FERRÁN, GUILLEM y soldats. Said seré. Guillem y'ls soldats instats per Ferrán y veyent que Said se presenta retrocedeixen tranquilament. Ferrán vigila á Guillem y als soldats.
No: aturéuvos.
Ah!
Gracias.
A mí créume,
y serás capitá!
Oh sí!
Allá: y no't mogas
fins á tant que jo ho diga.
(Guillem ab los soldats se retira hont li ha indicat Ferrán.)
També est'arma:
Ah!
Lliguéulo.
(Los soldats miran ab Ferrán y no's mohuen.)
Oncle,
prudencia ja qu'es nostre. Vostra filla
té un punyal…
Ferrán, prenli!
(Qui ho acaba
aixó?)
Y donchs, qu'esperéu? No hi ha una fulla
d'acer sobre mon cos. Ben sol me trobo…
Ferrán…
(Pregantli que fassa donar lo punyal á Blanca.)
Oh, Blanca, vina ab mí: s'entrega…
Prenéulo donchs.
No'm coneixéu? Jo era
l'arraix d'aquest vaixell. Jo la he enfonsada
la vostra nau. Aquí en ma vestidura hi ha sanch dels mariners que la guarnían.
Per qué, donchs, no veniu si jo m'entrego?
Teniu mos punys: lliguéulos. Eixa turba
qu'espera aquí? Feu via á vostra Espanya
y jo, jo encara aleno! Aixó es vergonya!
Quartejeu lo meu cos, y allá en la punta
del pal major claveu mon cap; que miri
ab estos ulls mateixos, com s'emportan,
perseguintse'ls taurons, las filagarsas
de ma carn aborrida; y que jo us veja
entrar á Barcelona, desplegadas
las velas al oreig y tots de joya
malehint al arraix; que jo seguintvos
aniré ab lo mirar fins que la vista
me la arrenquin los corps. Veniu: prenéume!…
(Per qué hauré conegut á aquesta dona!)
Deu poderós!… Si n'ets de miserable,
hipócrita y ruhí! Dius que t'entregas
y te'n rius de nosaltres! Cobart! Trobas
allá un fré que'ns atura!… Vil!… é hi jugas!
Ira d'Alá! S'abrasan mas entranyas!
Encara tinch las unglas! Ans que mori
encara puch matar com una fera!
(Ensopega ab la mirada de Blanca y cambia de cop amorosit.)
(Com tremolo!)
Oh, patró!...
Vos hi va l'ánima:
jo sols vull que'm matéu!
Deu te confonga!
No'm creuhen!
Oh!
Dom l'arma de ma filla,
botxí !
Ah..s Ja ho veig tot! Senyora, Blanca!
Que!...No!
So soc so un pobre que la destra vos esteu suplicant. Deume en almoyna vostre punyal!
No may!
Tot ho sentía
d'allá, senyora: mes ja es tart. Deixéume
morir per vos!
Los vils! Los monstres! Parla,
lo senten, y son cor com una roca
ni's mou ni vacila.
Y ho ha dit ella!
Caldrá que á Deu també la sacrifíqui?...
Deixéume ab mon destí! Ves qui defensa
á un capitá de lladres que'ls hi enfonsa
la nau al mar: que'ls roba; que'ls portava
á vendré á Alger! Lo criminal!... Per ferse
ab qr! Y vos, senyora, vostra vida
per ell voleu donar? Quan allá á Espanya
sabrán aixó, oh, senyora! Ell que renega
fins de vostre Jesús. Cóm á aquest monstre,
cóm tenirli pietat! Ni una mirada
meresch de compassió. Jo só una vibra:
jo us aborresch á tots; jo á vos, senyora,
vos vendría al basar si fósseu meva:
Te'l cor gran!
Tu també!
Oh, pare, pare,
miréusel; no'l veyéu? Plorant!
Traidoras!
No us trenca'l cor?
No, no amaguéu la cara;
vull ablanir á aqueixos homes! Miral,
Ferrán; míréulo tots. Passá la lluyta;
ab los cayguts s'esbravan sois las feras!
Qué? Hi ha tigres aquí?...
Oncle!
Justicia
sobre dels dos, soldats!
Ah!
Aixo es desvari.
(Als soldats)
Quiet tothom!
Que!...
A aquest home el defenso.
Ja no puch mes: té l'ánima mes noble
aquí que tots!
Jo ho vull: jo! Soldats l'arma
tota en son pit. Donchs jo mateix!... Ah!
(Al acte d'avansar ell mateix pera ferir á Said te un desvaneixement y cau en brassos de Ferrán. Guillem corre a sostenirlo.)
Oncle!
Ah, pare!
Hont soch!
Res. La emoció. Que rebi
un xich d'ayre. No es res. Tothom que surti.
(Se l'emportan á cuberta mitj sostingut per Ferrán y Guillem. Los soldats los segueixen»)
Blanca, átu que no't veja... Ja's retorna.
(Ah! No puch mes!)
(Alá, jo te'l demano!
dónam un mon per entregarlo á n'ella.)
(Oh quin penar! Aixó es morir cent voltas.)
(Sí, si, jo tot vull dirli avans que arribin)
Senyora!... Blanca!... Perdonéume: us miro
per sobre d'aquest mon. Vos en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vos sou d'altres espays: d'hont s'engendravan
lo somnis endolsits de ma infantesa.
Al véureus, al sentirvos!... Sols ab l'ayre
que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, eos y ánima's desperta,
y sent, vibrant, que mor y viu alhora!
Y ab goig y penas, y ab desitjs y angunias
l'alé qu'heu respirat cerco y aspiro,
y en ell m'ofego y m'hi revolco l'ánima!
Y una onada potent, cora la que arrenca
del fons del mar las rocas per llensarlas
contra del sol, la lluna y las estrellas,
una onada de sanch sospirs y besos,
y bramuls de salvatje y clams de joya,
y llágrimas y queixas y armonías,
esqueixantme al pujar trossos d'entranyas,
á mos llabis acut, y en ells reventa
pera dirvos, oh Blanca, que us estimo,
mes que s'estima vostre Deu als ángels,
mes que s'estima á sas hurís Mahoma,
mes que s'estiman tots los sersj qu' alenan,
que tots los que han viscut, y'ls que han de viure,
Oh, Deu!
La he ofés! Qu'has dit llengua traidora!
Ah, no!... que vull sentirvos! Vull sentirvos!
Mes deixéume amagar aixís lo rostre.
Y'm perdonéu? A mí!
Son ells!
No encara:
no vé la mort!
La mort! Oh, que s'acosta!
Veniu, que jo us vull veure. No m'espanta
la claror, no! Quí sou? Deixeu que us miri
fins l'ánima pels ulls! Quí sou? Quin día
m'heu vist y us he vist jo? Quan me diguéreu
tot lo qu'ara m'heu dit, que un altra volta
jo ho havía escoltat de vostres llabis!
Ans de naixer potser, ans d'esta vida,
amorós com avuy vos me parlávau.
No, no aparteu'ls ulls: ara us vull veure
peí temps que no us he vist. Jo sens saberho
vos anyorava, y érau en mos somnis
de claustre y soletat. Jo no sabía
com érau vos llavors, y érau com ara!
la meva s'ha arrelat! Q,ué hi fa que'ns voltin
en lloch de flors serpents, si ellas nos lligan?
Pobre! Del mon odiat! Sobre la térra
quant y quant heu patit! Quanta amargura
haurá begut vostra ánima reclosa
sempre en lo fons del pit sentint las ánsias
de volar com la meva, y entre reixas
pegant d'alas, glatint y fentse trossos!
Quant sufrir! Desdiixat! Infelís! Pobre!
Y que tart heu vingut! Jo sol la marxa
d'aquesta vida he fet y avuy al terme
vos trobo del camí, vora'l sepulcre!
Ah, no, Said! Ah, no! Que no vé l'hora
de morir, no! Deu meu, sento la vida
per tot mon ser brotar! Vull viure! Salvans!
Ira d'Alá! Que tornin! Jo'ls espero:
jo esqueixaré son pit: jo sas entranyas
estampiré pels murs. Tigres, y resan
ells ab lo cor plé d'odi! Oh, tots que vingan!
Ja prou humilitat: la sanch m'ofega!
Jo vull morir matant!
Said!
Ah, Blanca,
si soch l'esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi'ls peus de vostre pare,
Mes jo'l vull, oh mon Deu!... jo'l vull; salvéulo!
Tot es en vá: vos sou'l cel, jo l'aygua;
may s'ajuntan assí: mireu, s'ajuntan
no més en l'horitzó! Es en vá!
Ja venen!
Ah!
Soch jo!
No!
Cosina, Blanca, escólta:
y vos. Jo us vull salvar!
Salveu á n'ella:
á mí... qué'm fa morir! Per qué la vida?
Ferrán...
No parlis, que ho sé tot. Per sobre
d'est amor d'infantesa hi ha, ma Blanca,
no més que ta ventura.
Tú... l'estimas
á aquest home: ell es bó y's regenera
sobre ton cor. Donchs be, jo'm sacrifico
gustós per tu!... Y res més: que vull salvarlo,
ma cosina.
Oh! Ferrán, gracias!
Espérat,
que ton pare com sempre vol sa vida!
Ah!
Mes tot está á punt. Said, encara
tinch gent que'm creu: d'aquesta nau á popa
una barca hem baixat. Es nit; los núvols
cubreixen tot lo cel. De dalt vigilo
jo al oncle que no torni, y vos depressa
per aquí us arrieu.
Entreu en l'aygua;
á la barca ja sou! desfeu la corda;
moveu los rems... y á Alger avans de día!
Jo us guardaré de dalt. Blanca, depressa!
Ell que t'estima tornará á trobarte.
Mes...
Qu'están per venir! Va, donchs. Tú, prega
que no surti la lluna.
Sort!
Ah! 'Ls brassos!
No me'ls negueu!
Said! Ab tota l'ánima!
Deu meu!
Gracias!
Depressa!
(Al pujar la escala.)
(Si fins ploro.)
Said, fugiu!
Fugir!
Eixa finestra
dona á la vida. Esteu salvat.
Ah, Blanca,
deixéume aquí morir: deixeu que besi
al cloure'ls ulls un fíl de vostra roba!
No, Said, no; que vull la vostra vida,
qu'espero en vos; sentiu? Que á totas horas
viuré esperantvos.
Oh! Fugiu!
Vos, Blanca,
m'ho maneu?...
Sí.
Ah! Que tornan!
A reveure.
Jo us aniré á cercar al cor d'Espanya,
de genolls si aixó cal, pera ser vostre,
de tot creyentvos com un nen la mare!
Anéu per caritat!
Vaixell que fores
mon orgull de tants jorns, gávia de fera
hont mon ser embrutit se corsecava,
sigas avuy lo temple d'esta dona!
Deu meu! Me fa morir!
Va donchs!
Ah!
Blanca. .
la vostra má!...
Said!...
La que volía
matarme y m'ha salvat!
Es vostre, vostre!
Llenseu al mar aqueix punyal: m'esglaya
tenintlo vos.
Ja está. Fugiu!
M'arrenca
la vida!
Tornaréu?...
Sí: jo us ho juro!
Fins vindrá si morís lo meu cadávre!
Adeu!
Ja prou!
Cridéume de la terra,
del mar, del paradís ó del abisme,
jo us respondré seguintvos, que so vostra!
(Se sent lleuger remor dalt de la escala. Al sentir lo
soroll s'han separat depressa.)
A demá!
Adeu!
Blanca!
(Said torna rápidament al costat de Blanca y la besa en la boca.)
Said!
Ah, Blanca!
(Said va áltre cop á la finestra.)
BLANCA, SAID, CARLES, després FERRAN, JOANOT, GUILLEM, ROCH, SOLDATS Y MARINERS, Said ha agafat la corda, y's troba de part de fora. Caries, ha baixat un grahó y s'atura.
Hont es lo vil!
Ja tornan! Ah! depressa!
Morirá!
(Ix la lluna que ilumina de plé a Said, qui ha baixat fins á genolls.)
'L pare!
Ah! Fuig!
(Carles haixa altre grahó y dispara sobre Said al moment en que Blanca, coneixent la intenció de son pare, d'un salt se posa al devant de Said, per resguardarlo ab son cos, rebent la bala y vacilant ferida.) Jo't mato!
Ah!
L'heu ferida á n'ella!
Pare!
Filla!
Qué heu fet!...
L'abandoneu? La prench! Es meva!
Morím plegats, ma esposa! Abrássam!
Filla!
Al mar!
Al cel!
Oh, Deu!
A fons!
(Tornant al mitj de la escena.)
Ni rastre!