Lo rondallayre - Los fustots

LOS FUSTOTS.

Hi havia un pare que tenia tres fillas, totas tres guapas y hermosas y per ell molt estimadas, tant que volent saber si dignament á lo seu amor corresponian, un dia las hi va preguntar com cadescuna d'ellas lo estimava y la mes gran li va dir que lo estimava com lo pa, la mitjana com lo vi y la mes petita va dirli que lo estimava com la sal. De qual resposta ne fou molt enujat lo pare per tenir á la sal com á poca cosa y maná á los seus criats que inmediatament la agafessin y la duguessin á matarla, mostrantli despres com á cumpliment de sas ordres, una ampolleta de sanch y 'l dit mes gros del peu.
Mes los criats ne tingueren molta de llástima, agafaren una gallina que al esser al mitj del bosch mataren, ompliren de sa sanch l'ampolleta, llevaren lo dit á la noya y la deixaren tota sola. Llavoras ella se'n va anar y tot caminant arrivá á una pagesía en la quina la prengueren pera guardar las ocas, y li 'n feren uns sochs y vestit de trossets de fusta que per aixó l'anomenavan la Fustots. Mes ella 'n tenia d'amagat un tot d'or y plomas de canari y cada vegada que anava á guardar las ocas se 'l posava y las ocas la descovrian tot arreu, posantse á cantar desseguida

Oc, oc, oc,
la Fustots dú vestit d'or.

Fins al davant de los seus amos ho cantavan, los quins ni sisquera 'n feyan gens de cas, ans al contrari la tenian molt aburrida com que sempre se 'n burlavan, y cada vegada que espetarrallava la llenya, deyan que era un poll de la Fustots, que al foch queya.
Y veus aquí que un dia mentres estava guardant las ocas s'ensopegá á passar lo fill del rey, lo qui com la vejés tan ben vestida tota d'or y plomas y tan hermosa, s'hi acostá per estranyesa que del cas tenia y preguntali com era allí ab aquellas vestiduras y fent feyna tan baixa essentne tan gentil y bella. Y la noya li contá com la havian treta de casa seva per la resposta que havia dada, y ho feu ab tanta dolor y senzillesa que 'l príncep se 'n agradá y se l'endugué á lo palau dels seus pares. Y com de tractes n'ixen bodas ben prompte la prengué per esposa y 'l dia en que foren celebradas convingueren en convidarhi al pare y á las germanas de la noya, arreglantne lo dinar sense gens ni mica de sal en la vianda.
Veus aquí que 'ls pares hi anaren ab molta estranyesa de part seva de veures convidats, pus que res ne sabian, y quan foren á la hora del dinar fou servit á la taula un plat de que ningú 'n pogué menjarne per fat que 'n era; al esser al segon plat tampoch ningú va menjarne, vist lo qual lo príncep preguntá al pare de la noya que li semblava de la vianda y si no tenia gana que la deixés tota. Y encara que lo pare no gosava dir-ho per respecte que tenia, á la fi esplicá que era perque trobava la vianda tan dolsa que semblava que no haguessin tirat gens de sal á l'olla. A lo qual va respondre lo príncep que be podia esser, mes que com á la sua esposa la havian treta una vegada de casa seva y fins manat matarla perque havia dit que com la sal estimava á lo seu pare, ell havia cregut que no devia posarne á la vianda, pus que segons parer de lo dit pare no era cosa gens necessaria.
Lo pare y las germanas eran mes aturdits que no sabian tornar resposta y maravellats de veure á la sua filla y germana per sols sos merits posada en tan alt puesto. Reconegueren la sua culpa y abrassaren á la princesa, diguentli que be coneixian ara lo molt que estimava al pare y que 'ls concedís perdó de la seva malifeta. Y la noya ab llágrimas als ulls los hi mostrá quant era 'l seu amor y foren tots mol contents y felissos, que tothom ne rebé alegria.

___________ Altres, fan eixir á la noya de casa seva y guardar porchs fins que un dia veyent una gran festa en una casa per hont passava hi va ficarshi per veure si la necessitavan per alguna cosa y la van encarregar de la cuina. Y era que's casava la seva germana gran, y la noya ben prompte la conegué aixis com á son pare que anava per tot arreu pera que tot estés á lo seu punt y hora, y va arreglar lo dinar sense gota de sal; de modo que quan foren á taula ningú pogué menjar res de fat qu'era y lo pare tot enfadat cridá qui era que havia cuinat alló y comparegué la noya y va dir que com un dia hagués respost á lo seu pare que l'estimava com la sal, est tenint á n'aquesta per poca cosa, se 'n enujá tan d'ella que la tragué de casa, rahó per la qual desde llavoras may mes ne posá sal á la vianda. Y lo pare coneixent la sua falta y la rahó que tenia sa filla corregué á ella, l'abrassá y li demaná perdó de la sua culpa.