Lo rondallayre - La ventafochs

Sou al capítol « »
		Lo rondallayre
	Blancaflor		La perera

LA VENTAFOCHS.

 Una dona casada ab un home que de son primer matrimoni havia tingut una filla, tenia á eixa tan avorrida, que no li feya fer sino las pitjors feynas y estar sempre á la cendrera, rahó per la qual li deya la Cendrosa. En cambi á las sevas duas fillas, las tenia contempladas y ben vistas, com que sempre se las enduya á festas y las feya anar molt ben vestidas.
 La Cendrosa á qui deyan tambe la Ventafochs per la feyna que sempre li feyan fer, era molt guapa y soferta, tan com lletjas y entonadas las altres, aixis es que tot ho prenia ab paciencia y fins ab agrado feya lo que li manavan, mes un dia li donaren un sach de mill pera que l'esclofollés mentres sa madrastra y germanas eran fora y per mes que treballava may se li acabava la tasca, com que la pobreta 's posá á plorar.
 Y veus aquí qu'en mitj del plor se li aparegué una vella, velleta que li doná una ametlla y 's posá á fer la seva feyna. La Cendrosa trenca la ametlla y 's trova ab un vestit d'or que tot relluhia. Se 'n va á missa y tothom se la mirava, fins lo fill del rey que s'era prendat de tanta gentilesa, y un xich avans de acabar se 'n va cap á casa seva y 's posa lo vestit de Cendrosa.
 Arriban la madrastra y germanas y comensaren á dirli:
 — Haguessis vingut á missa! quina noya tan hermosa hi haurias vist, ab un vestit d'or que tot relluhia!
 Y ella 'ls deya: — Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
 — Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá fochs, — y la feren anar á la cendrera.
 Al sendemá li donaren per feyna lo pelar tota una saca de monjetas; la noya s'ho posa á fer y may acabava, com que's posá tota trista, mes veus aqui que se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una avellana y 's posá á fer de la seva feyna, y ella que la trenca y 's trova un vestit tot de plata qu'encantava.
 Sel posa y se'n va á passeig, que tothom n'era admirat, fins lo fill del rey que la va coneixe y no sabia deseixirsen, y que quan ella va fugir cap á casa seva, maná á sos patjes que per tot arreu la cerquessin, tant li agradava.
 Quan arribaren sa madrastra y germanas, tot era dirli:
 — Si haguessis vingut á passeig! quina noya haurias vist ab un vestit de plata qu'encantava!
 Y ella 'ls deya: — Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
 — Arri allá la Ventafochs, valdria mes que te 'n anessis á la cendrera.
 Al altre dia li donaren un sach d'arros perque 'l triés mentres fossin fora y se 'n anaren al ball que 'l fill del rey donava. La Cendrosa vejentse ab tanta feyna li vingueren las llágrimas als ulls quan de sobte se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una nou y 's posá á fer la seva tasca.
 La noya trenca la nou y li surt un vestit tot de campanetas; se 'l posa y se 'n va cap al sarau del fill del rey, ahont així que hi va entrar, totas las damas se moriren d'enveja, mes lo fill del rey la va coneixe desseguida y en tota la nit gaire be no va deixarla, com que sempre hi va ballarhi.
 Veus aquí que tant y tant ho va ferho y ella tant y tant be hi estava que sens' adonarsen se va trobar que finia la festa y no tingué mes remey qu'apretarne á corre y ab prou feynas arribar á casa seva.
 Sa madrastra y germanas, tot era dirli:
 — Si haguessis estat al ball! quina noya tan hermosa ab un vestit de campanetas haurias vista.
 Y ella 'ls contestava: — Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
 — Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá 'l foch.
 Mes veus aquí que ab la pressa qu'era fujida, per la escala li caigué una xinel·la de cristall que no's pogué entretenir á cullirla y que 'ls criats van trobarne. La van donar al fill del rey, qui coneixent que seria de la noya, va manar fer un pregó de que's casaria ab aquella á qui vingués bé la xinel·la.
 Totas las noyas se la emprobaren, mes á cap venia be, de tan petita, y 'ls patjes anavan de casa en casa, sens trobar de qui era. Per fi arribaren á la de la Ventafochs y demanadas las noyas que hi havia, eixiren las duas fillas á cap de las quals pogué entrar la xinel.la, y ja quasi se 'n anavan quan un d'ells preguntá si hi havia alguna altre noya y si be la madrastra 'ls digué que be hi era, mes qu'era inutil probarli, perque may se movia de la cendrera, los patjes la feren sortir y li emprobaren la xinel.la, la qual li venia tant y tant be que tot desseguida coneixeren qu' era d'ella y la dugueren devant del fill del rey, qui la va reconeixe y 's casá ab ella.