Lo rondallayre - Joan de l' os

Prólech  
Lo rondallayre
Lo claveller


JOAN DE L'OS.
_______



 N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la boscuria, n'isqué un os que s'abrahoná al seu dessobre y se la endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un noy, mitg os, mitg persona, lo qui aná creixent tant en edat com en lletjesa y mes que tot ab una forsa que espahordia. Com que tot just petit, volgué fugir de la cova ahont era y aná á obrir la llosa que 'ls clohia, feta sols pera gegans, la qual remogué, mes en cap manera pogué alsarla, pus encara no era prou la sua forsa.
 Quan torná l'os ho va coneixe y fou tan enujat, que volia menjarsel sino fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y mare. Mes lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia fugirne, y així altra volta fora l'os, ab forsa y manya de son punt arrancá la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'os quan va adonarsen se posá á perseguirlos y prompte 'ls aconseguí. Se tirá al seu damunt y 'ls hauria mort, sino que lo jove era coratjós y de forsa y tenia la rahó y coneixensa, y encara que li costá prou, per fi va matarlo: recullí á la sua mare qu'era tota espahordida y tots dos junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.
 La mare ne cercá feina y posá lo noy á estudi en lo quin mostrá tanta bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian, fins que un dia un de valent li cercá bronquina y ell d'un sol cop lo deixá estés en terra. Aná á avisar á la sua mare, prengué la roba y ab ella al coll ne fugí sens saber ahont darla.
 Camina que caminarás, veus aquí que va trobarne un home á dins d'un bosch, que á cada cop de má n'arrencava un pi de la terra, cosa de la qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company y ≪L'arrenca pins,≫ que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren via.
 Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminarás, ne vegeren un home fornit y gros, tot ajegut á terra com si escoltés alguna cosa y li demanaren qu'es lo que allí feya, á lo que ell feu de resposta, qu'era ≪L'escoltim, escoltaina,≫ que en aquell punt y hora estava escoltant com un gros exércit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa mateixa rassa, 'ls agradá y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne girá en rodó una montanya entera.
 Li preguntaren com se deya y 'ls digué era ≪'N gira montanyas≫ per lo poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó per la qual ells li digueren si volia esser seu company y ell fou grat de la seva companyia.
 Y tots quatre junts, camina que caminarás, quan s'adonaren d'un gros nuvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab tota forsa, que no saberen d'hont venian; per fi tot guaitant, vegeren un home á dalt d'una montanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los esplicá com era en ≪Bufim, bufaina≫ que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y li demanaren de la sua companyia.
 Tots cinch aixis plegats, ne feren de grandesas, que á tothom tenian admirat y lo mon movian, fins que un dia arribaren á una casa de pagés en la quina l'amo haventne temensa, deslliberá lo desferse dells. Aixis es que al matí següent quan tots se 'n anaren á fer de las suas gentilesas, deixant sol á l'≪Arrenca pins≫ per cuidar de la minestra, lo pagés tot manyagoy y cansoné s'acostá á la llar del foch ahont ell era y moguentli conversa lo feu aná enfadant, enfadant fins que de cop li tirá una olla d'aigua bullenta al dessobre y desseguida lo llensá á las brusentas brasas. Quan tornaren los altres n'hagueren gran sorpresa, mes ell los hi contá com endormiscantse potser á la bora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.
 Los demés s'ho van creure y l'endemá deixaren á l'≪Escoltim, escoltaina≫ pera cuidarse de la minestra. Lo pagés tot ronsejant se feu siti á la bora del foch y comensá á tirar pedretas á l'olla dels seus hostes, de lo qual fou enujat l'≪Escoltim, escoltaina≫ qui'l renyá perque ho feya, mes aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren barallas, que d'un sol cop, lo pagés, com era el primer qui pegava, deixá estabornit á l'altre, que ni bo per res va quedarne.
 Quan ho vejeren sos companys fortament se'n enujaren, mes lo pagés los hi digué que l'≪Escoltim, escoltaina≫ li havia moguda bronquina y que ell no havia fet mes que defensarse, ab lo qual havia vensut á l'altre. Ells no s'ho cregueren, mes callaren y á l'endemá al matí Joan de l'os volgué restarne á cuidar de la minestra. Lo pagés també hi aná tot traidorot ab bonas paraulas y comensá á tormentarlo fins que per acabar ab la sua paciencia li tirá una escupinada á l'olla. Joan de l'os s'alsá, lo va agafar ab tota la sua forsa, y estrenyentlo entre sos brassos lo tirá á terra sens gens de vida; recullí á l'≪Arrenca pins≫ y á l'≪Escoltim, escoltaina≫ sels carregá al coll y anant á trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separarse á fi de que no 'ls atrapés la justicia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella.
 Y se separaren y Joan de l'os aná caminant, caminant fins que'n vegé un hermós palau que hi va entrarhi y en lo quin tot eran cambras molt ben aparelladas ab catifas d'or y seda, mes en lloch ánima viventa, sino es al cap d'una estona que se li aparegué una ma blanca y hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiarlo per corredors y salas á una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandas. Joan de l'os, no gosava, mes á la fí, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació, presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de totas robas y en lo quin Joan de l'os se ficá pera dormirne. Quan veus aquí que al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estansa, los quals s'anavan acostant á poch á poch en lo llit ahont era, fins que fou alsada la cobertora que'l cubria y se'n entrá á dins un'altra persona, qu'ell no podia pensar qui era. Mes per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressá un poch, n'encengué una candela y's mostrá de sopte á sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual ell may se cansava de mirarla, tan que tot embadalit li'n caigué una gota de cera en los pits d'ella, que's despertá y ab tota vergonya, li'n digué á Joan de l'os com era que havia volguda véurela, que d'aquella feta n' eran tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matarne si podia á lo negre, lo seu guardiá, que la tenia encantada. Y encara no havia dit aixó, quan pe'l llindar de la porta, n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspiras de foch li brillavan y 's tirá damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recullit de detrás de la porta, li'n tirá un cop, que li'n llevá una orella y de sopte ab gran estrépit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltas de personas que allí eran encantadas. Las quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y mes que tots li'n regraciá la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins á lo palau dels seus pares, pus molt se'n alegrarian de coneixe al qui la havia salvada. Y 'l jove 'n fou content com que també li obligava la cortesía per no deixarla anar sola y tots dos feren camí fins á deixar sorpresos de goig y ditxa á los seus pares que ja la tenian per morta. Feren grans festas y lluminarias y preguntaren al jove qu'era lo que mes li plavia, que'ells eran promptes á concedirli, mes com en Joan demanás la ma de la princesa perque molt li agradava, los pares n'hagueren fort enutj, car era mitg os, mitg persona. Mes la noya li era reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria medi pera guanyarla, qu'era una pinya d'or exactament igual á l'altra qu'ella 's guardava, la qual seria la prenda qu'exigiria pera escullirne jove ab qui casarse.
 Y aná á los seus pares y 'ls hi digué que no s'enmaridaria ab ningú mes sino ab aquell que presentás una pinya d'or exactament igual á la que ensenyava. Los pares hi convingueren, y varen fer cridas donant tres dias de temps pera presentarla. Hi acudiren tots los argenters del regne, mes qui's presentá també ab admiració de tothom fou Joan de l'os, á qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estansa perque no s'ho fes fer per altra persona, posanthi lo menjar necesari pera que ningú tingués de ficarshi. Y miravan pe'l pany de la clau pera veure lo que feya y'l veyan passejar tranquilament per dins la estansa sens fer feyna alguna. Cosa la qual estranyava á tothom sino era á la princesa que n'estava tranquila com ell. Finiren los tres dias y ningú portá un'altre pinya igual com era la de la noya, fins que n'obriren á Joan de l'os, que ensenyá la sua que n'era tan exacta que mes no podia, de lo que n'hagueren tots gran maravella que no ho podian creure. Mes era exactament pariona y exigí als reys sa paraula, los quins en cap manera volian cumplirla, pus era mitg home, mitg fera. Per ço la princesa se li acostá y li digué que demanás á la orella que tenia del negre, que per la virtut que Deu li havia dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu.
 — Orella, per la virtut que Deu t'ha donada, fesme home.
 Y aparesqué un jove de gentil presencia y d'hermosura en las suas formas, que los reys no pogueren menos de donarli la seva filla per esposa, la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver home de tanta gentilesa.