Lo gayter del Llobregat (1858) - Lo compte Jofre
Ni dé lal denan,
Non fo hom tan pros
Ni tan guerreian,
Ni don sa lauzors
Tan pel mon s' émpenha...
Assentat un jorn estava
Dins son ayrós pabelló
Ferit de traydora fletxa
Lo compte Jofre 'l Pelós,
Caygut lo cap sobre 'l pit
Recolsat en lo escut d'or,
Que llu gabre son mantell
Com la lluna en l' horisont,
Mirant lo camp de batalla
Ahont guerreija valerós
Lo emperador Cárlos Calvo
Ab sos nobles y barons;
Mirant com lluen las armas
Als raigs del astre del jorn,
Com estrelletas que corran
Detrás de un vel roig de pols;
Mirant com volan á trossos
Entr' espurnetas de foch,
Las massas d' armas ferradas
Y 'ls elms clavetejats d' or;
Mirant com passan pel camp,
Com brillants exhalacions,
Las fletxas que ratllan lo ayre
De foch ab mil cércols roigs,
Las punxagudas banderas,
Los pendons llarchs y rodons,
Y los capdals de tres puntas,
Y los sagrats gamfanons.
Recolsat està lo Compte
Y gemegant de dolor,
No per la sanch qu' enrogeix
Lo argentat peto llustrós;
Mes perque no pot calsar
Ja los dorats esparons,
Ni cenyir lo bronsejat
Casco de normants terror;
Mes perque divisa alguna
No brilla en son escut d’ or,
Y desitjava lo Compte
Conquistarne una aquell jorn;
Mes perque es lo galant Jofre
Valent y caballerós
Y á menyspreu té una ferida,
Pus lloch per mes hi ha en son cos.
« Malehit sia lo arquer,
Que per tremolarli 'l pols,
Fiu que á mí volás la fletxa
Que apuntar volgué á altre cor;
«Y muyra, muyra 'l cobart
Que al dar un colp ¡deshonor!
A un noble, sols lo fereix
Perque lo cega la por.
«Portau mon caball, ó patjes;
Portaume mon caball roig,
Lo que romp ab pit de ferro
Los enemichs esquadrons;
«Y correré á la batalla,
Qu' encara forsas tinch jo
Pera arrancar del escut
De un duch normant lo blassó,
«Y clavarlo de m'adarga
En lo ratllat fondo d' or,
Pus compte so y caballer,
Y es mon nom Jofre l' Pelós.
«Y pus corra per mas venas
La noble sanch dels reys gots
De la llarga cabellera,
Pus de rassa de reys só.»
Distret estava lo Compte
En eixas y altres rahons,
Passejant pel camp normant
Sa mirada de lleó,
Quant de sa tenda en la entrada
Presentás lo Emperador,
Com sol que naix del Orient
Entre núvols de colors,
Rodejat de caballers
Y reys de armas y barons,
Qu' entorn d' ell apareixian
Estels del sol al entorn.
Lo Compte volgué postrarse
Per rebrel' de genollons,
Mes no ho permeté lo Calvo,
Qu' era doble y valerós,
«Alsat, lo caballer, alsat,
Pus no es just que á genollons
Parle ab mí qui al Duch normant
Fiu poch ha inclinar lo front;
«Pus no está be que una estrella
S'eclipse devant lo sol,
Quant los sobra, Jofre, cel
Hont poder brillar los dos.
«Se, Compte, que t’afligeix
No brille en ton escut d' or
Un blassó que t’ennoblesque,
Que fasse immortal ton nom;
«Mes se també qu' es poch digne
De ton escut lo lleó,
Pus mes que 'l rey de las feras
Ets noble tu y generós.
«Per aixó darte vull, Jofre,
En senyal de ton valor,
Un blassó que t' honre á tu
Que 'l rebs, y á mí que te 'l dón':
«Un blassó que sia digne
De qui daurats esparons
Calsa, y rich mantell de grana
Cenyeix y ab corona 'l front.»
Y tenyint sos quatre dits
En la roja sanch, que á doll
Raijava de la ferida
Del bon Jofre lo Pelós,
Pintá en son escut las barras
Que de los reys dé Aragó
En los pendons despres foren
Dels reys sarrahins terror.
«Aqueixas, Compte, tas armas
Serán, aqueix ton blassó,
Blassó que als segles tas glorias
Recordará y ton valor.
« Moltas guerras vos esperan
A tú y als teus succesors,
Mes sempre, sempre tas Barras
Brillarán, Jofre, ab honor:
«Pus fins los soldans que reynan
En tronos de perlas y or,
Y habitan palaus de marbre
Baix lo cel ahont naix lo sol;
«Pus fins los pobles que viuhen
En amagadas regions
Conegudas sols dels núvols,
Dels estels y del Senyor,
«Tindrán un jorn á gran preu
Véurer volar los pendons
Ahont brillen, Jofre, eixas Barras
Que serán las de Aragó.»
Axi parlá Carlos Calvo,
Inspirat pel Criador,
Lo jorn que vingué á sa tenda,
Al Compte Jofre 'l Pelós,
Qui, si no menteix sa crónica,
Sortí sempre victoriós
De quants fets de armas y guerras
Emprengué desde aquell jorn.
