Lo gayter del Llobregat (1858) - Al Llobregat





AL LLOBREGAT.





 Joyós y cristallí riu,
 Cinta de ayguas platejadas
 Qu’ engalanas
 Los camps que daura lo estiu,
 Tantas vilas celebradas
 Catalanas:

 Que besas las santas penyas
 Y hont sos peus de roca banya
 Monserrat,

 Y que corrent entre brenyas
 Regas ma pobre cabanya,
 Llobregat;

 En fugir plorant be fas
 A buscar en las onadas
 Tos conorts:
 Qui insulte allí no tindras
 De tas grandesas passadas
 Tos recorts.

 Tos recorts, somnis hermosos,
 Visions plenas d’ armonía
 Que passaren;
 Palaus d'ayre vaporosos
 Que al morir la llum del dia
 Se borraren.

 ¿Qué se han fet los jorns, ó riu,
 Que l' pendó dels Berenguers
 Celebrat,
 Flamejava ab gloria, altiu,
 Sobre tos pichs altaners,
 Monserrat?

 ¿Qué se han fet los temps de gloria;
 Los temps en que Aragó dava
 Lleys al mon,

 Y en que al vent de la victoria
 Son estandart tremolava,
 Ahont sont?

 ¿Qué se han fet los paladins,
 Los torneigs y trobadors
 Y las damas,
 Qu' en los palaus taberins
 Encenian tots los cors
 En llurs flamas?

 Barcelona, Barcelona,
 Reyna viuda que has perdut
 Ta bellesa,
 ¿Qui te ha pres la tua corona?
 ¿Qui ton mantell te ha romput
 De comptesa?

 Los gótichs castells feudals
 Qu' entre núvols se perdian
 Orgullosos,
 Y qu' en los pichs eternals
 Gegants sentats pareixian
 Espantosos,

 La ma del temps los borrá
 De las montanyas nevadas
 Ahont se alsavan,

 Com logra 'l sol dissipá
 Las boyras amontanadas
 Que 'l tapavan.

 Ni turban, riu, los cristalls,
 Ni tos miralls enrogeixan
 Cristallins,
 Lo trepitjar dels caballs,
 La roija sanch que verteixan
 Paladins.

 Ni al llansarse 'n las onadas
 Arrastran escuts, turbans
 Tas corrents,
 Ni corassas platejadas,
 Ni fins punyals toledans
 Resplandents.

 Ni interrompan ton repos
 Los passos del trobador
 Que camina,
 Entre tímit y joyós
 A cantar un lay de amor
 A sa nina.

 Que camina ab l' arpa atras
 Penjada de una cinteta
 O cordó d' or,

 Y apreta alegret lo pas,
 Pus lo aguarda sa nineta,
 Y fa fredor.

 Ni ja tal volta demá
 Regarás, riu, mas cabanyas
 Enramadas,
 Ni ton repós turbará
 Eix gayté ab cansons estranyas
 Y ab baladas.

 Pus tot mort en eixa vida,
 Tot dels anys la cruel dalla
 Ho destrueix:
 Tot, dé la terra envellida
 Fins al petit bri de palla
 Se pudreix.


Febrer de 1809.