Lo gayter del Llobregat (1858) - A una cega
| Sou al capítol «A una cega» | |||||
| Lo gayter del Llobregat (1858) | |||||
|
Cansó de amor | La nit de S. Joan | 
| ||
Dessota una trista creu,
Entre 'ls brins mitj amagada
De la herbeta,
De un mústich xiprer al peu
Dorm de tothom olvidada
La cegueta.
Ni una guirlanda de flors
Veureu de la creu penjar
De sa fossa,
Ni que ningú ab ulls de plors
Vinga sobr' ella á esfullar
Ni una rosa.
Sols la lluna plateijada
De nevats vapors esqueixa
Lo cast vel,
Y sobr' ella una mirada
De tristesa caurer deixa
Desde 'l cel.
Sols lo pastor que de nit
Passa per prop de la creu
Solitaria,
Sobre la herbeta, afligit,
Per la cega resa á Deu
Sa plegaria.
¡Pobre cega! ella ab sa nau
Passà eixa mar de dolor
Sense guia,
Sens' veurer son color blau,
Pero probant s' amargor
Cada dia!
Passá.... pus pobres y richs
Fem tots sols una vegada
Eixa senda;
Pus plegam, tant grans com xichs,
Al arribar á possada
Nostra tenda.—
Era hermosa com la lluna;
Trista com ella vivia
La cegueta:
¡Si al manco hagues algun dia
Pogut dar al mon sols una
Miradeta!
Si al manco per un moment
De sos ulls, ¡ay! apartant
Lo espés vel,
Un ángel sant, esplendent
Li haguesseu posat devant,
Deu del cel!
Hauria eixa visió pura
Omplert d' una llum suau
Sa nit llarga,
Banyant son cor de dulsura,
Com banya 'l cel ab son blau
L' ona amarga.
¡Cuánt trist deu ser per' la cega
De una mare carinyosa
Oir la veu,
Y sentir lo plant que rega,
Com pluja dè aygua de rosa
Lo front seu,
Y coneixerla, ¡oh dolor!
Sols per lo amor ab que diu:
«!Pobre filla!»
Com á un clavell per l' olor,
Y no pel color mes viu
Ab que brilla!
Quant trist deu esser sentir
Los purs raigs del sol lliscar
Per la vista,
Quant com un rey ix del mar,
Entre núvols de safir
Y amatista;
Sens' veurer son cércol d' or
Resplandent, com la corona
Dels fahels,
Ni son trono de color,
Sos raigs que lluen en l' ona
Com estels!...
Benehít sia Deu, pus l' ha sentada
En cadira d' estrellas prop son trono
Entre 'ls ángels del cel!
j Pus al cel, nina encara,l' ha pujada
Y ha transformat en llum la sua ceguera,
Sos plors en cants de mel!
Qu' en eixa vall de dol y de amargura
Sos jorns contat hauria per sas penas,
Sos minuts per dolors,
Sens' portar á sos llabis de ternura
May la daurada copa, sens' trovarne
Sens' espinas las flors.
¡Ah! No es cert, ó cegueta, que al obrirse
Per' tu del cel ab santa melodía
Las portas de cristall,
Y al banyarte en lo mar de l' armonía,
Com se banya lo cisne en l' aygua clara
Que li fa de mirall;
Ni volgueres los ulls al mon tornarne,
A eix trist mon que navega en un mar d' ayre,
Com una immensa nau,
Com dels prats y dels monts se olvida l' áliga
De fit á fit al sol al contemplarne
D' ayre en son trono blau?
¡Ah! ¿no es cert que al obrir los ulls, ó nina,
A la llum que 's despren com saltant de aygua
Del trono del Immens,
De aquella llum que als astres il-lumina,
Y en la qual roda 'l sol, com una espurna
Entre núvols d’encens,
No t' pesaren los dias de tenebras
En que feres la trista travesía
Per eix mar de dolor,
Com no li pesa al pelegrí lo viatje
Ab sos perills, quant de adorar llú 'l dia
La tomba del Senyor?
¡Felís cega! ella passà
En nit eterna 'l camí
D' eixa vida,
Y de sas flors sens' gosà',
De llurs espinas sentí
La ferida.
Mes ara 'n trono d' estrellas
Al costat del Criador
Assentada,
Veu las lluminarias bellas
Que omplan lo cel com pols d' or,
Extasiada.
Y ángel de llum la que un dia
Fou en eixa vall de dol
Pobre cega,
Pels qui ja may quant vivia
Li negaren un consol
A Deu prega.