Lo gayter del Llobregat (1858) - A ma cabanya
.....entre dans la mêlée
Dut ta muse en sortir de blessures criblée.
J. Reboul.— Poesías.
Com lo pobre soldat que ve á sa tenda
A penjar sa armadura destrossada
Y á curars' sa ferida gangrenada
Lluny del bruyt del combat:
Com lo marí que al port al atracarne
De la volta del temple ve á penjarne
La nau que oferí á Deu per si 's salvava
Durant la tempestat;
Jo axi, pobre soldat que de l' arena
Sortí ab lo cor nafrat ab cruel ferida;
Mariner qu' en lo mar de aquesta vida
Mil perills correguí,
Vinch á penjar ma lira en ma cabanya
Y á cantar á mon Deu y á las hermosas,
Com lo trist aucellet en la montanya
Lluny del brugit de aqui.
Lluny del brugit del mon que al pobre poeta
Ve á exigir un consol en s' amargura,
Com al torrent un poch de s'aygua pura
Lo viandant sedent,
Y que 'l xiula després y que lo insulta,
Com tira 'l viandant una fangada,
Després de haber sa bocarefrescada,
A l' aygua del torrent.
Trist del cantor que sols punteja l' arpa
Y als mortals aconsola, perque pensa
Trovar en ells en dolsa recompensa
Agrahiment y amor;
Que arrancaránli 'ls homens fulla á fulla
Sa corona de flors y poesia,
Y entelaran son front que relluia
Del geni ab la claror,
Y al buscar en son, cor il-lusions novas,
Y al buscar en sa lira novas trovas
Qu' era buscar en la cisterna aixuta,
Un vas de aygua entendrá;
Y qu' es lo pobre poeta aquí en la terra
Com la llum que posada en una serra,
Per' dar llum á la vall y á la planura
Se consum comprendrá.
Dolsa cabanya! tas verdosas portas
Obra á eix cantor que sas il-lusions mortas
Torna á olvidar aqui, y á descansarne
De sa fatiga greu.
Prou entre 'ls homens he cansat ma lira,
Que ab corona d' escarni 'l mon premia
A qui parla de amor, pel cel suspira,
U os canta á Vos, mon Deu.
Que 'l vent que alli 's respira tot ho seca,
Y son perduts los òants que alli s'exhalan,
Com la rosada qu' en la arena seca
S'empapa del desert;
Com los encens qu' en núvols se avaporan
Del encenser que crema en una altura;
Com lo cant dels moxens en la espessura
Qu' entre 'ls arbres se pert!
Mes no, no 's perdan, poeta,
Del tot los sons de ta lira,
Ni 'ls cants que 'l Senyor te inspira
Se 'ls ne porta tots lo vent;
Pus si son perduts pels homens
A qui los cantars enujan,
Convertits en encens pujan
Al trono del tot Potent.
Mes no que 'ls cants del poeta
Sont com la boyra que vola
Y al cel y al mon, si be sola,
Als dos fa servey de vel;
Y, ó cau y llavors en pluja
Convertida 'l mon fecunda,
O 's desfá en vapors, y puja
Y 's pert llavors en lo cel.
Mes no que 'l Senyor que conta
Las gotas de la rosada
Que cau en la ona argentada
De la mar, mirall de Deu;
Lo qui acull lo encens que crema
Prop del cel en las montanyas,
Y del bosch en las entranyas
Ou dels moxonets la veu;
Contará, cantor, las sílabas
De tos cantars armoniosos,
Y tos cantars vaporosos
Acullirá ab sant amor;
Cenyirá ton front de poeta
Ab la corona de gloria,
Y en tos mans de la victoria
Posará la palma d'or.
No desmayes, poeta, pren la lira
Y á cantar torna entre 'ls humans tas cobles;
Parla 'ls de Deu, de gloria, de homens nobles,
D' heroisme y amor:
Baixa animós á la temuda valla;
Deixa 'l mantell de rey si ets rey, de pobre
Si pobre 't fiu lo cel, y á la batalla
Llánsat ab nou ardor.
Muyra 'l cantor que fuig la dura guerra;
Creme 'l Senyor son front, de sa corona
Despúllel, y abandónel en la terra
Per befa dels humans,
Com arranca un monarca s'armadura,
Y sos blassons y honors al qui la esquena
Girá, mal caballer, mentre 'n l'arena,
Queyan sos capitans.
¿Quin soldat de la creu á retornarne
A Sion se negá, y sas murallas
Lo primer á escalar, y á desplegarne
Son pendó alli 'l primer,
Per mes qu' en sa armadura destrossada,
Y en son front ple de arrugas y feridas
Se vegés que ha probat altre vegada
Del serrahí lo acer?
¿Quin mártir sant al veurer las panteras,
Y 'ls estills, y segurs y fochs al veurer,
De la creu desertantne las banderas,
Del Senyor renegá,
Y á sos llabis portá la vianda impura,
Y tirá en lo encenser la impura aroma,
Y devant l' ara als falsos deus de Roma
Los genolls doblegá?
Pren de nou l' arpa, y al cantar tas trobas
No als homens miris, mira al cel, poeta,
Com mira al premi y no als perills lo atleta
Per quedar vencedor;
Y si 'ls fruyts no reculls que tu voldrias,
Canta y espera, pus no baix l' arada
Naix la llavor del pa que ha derramada
La ma del llaurador.
Cabanya, jo torno á tu
Com lo marí torna al port,
Ab las velas defiladas,
Sensa entena y sens' timó:
Jo tórno ab l' arpa sens cordas
De tant cantar regullós,
Com á sa cova 'l salvatge
Ab lo buyrach vuyt al coll;
No per' fugir los perills,
Mes per' secar la suor
Y descansar á ta sombra,
Qué es lo combat fatigós.
Jo torno á ta, ó ma cabanya,
Com lo anacoreta al mont,
Perque allá en la soledat
Millor parla ab Deu lo cor,
Y pera, en las nits de lluna
A la una ab los rossinyols,
Cantar pera reposar,
Pus son los cants mon repós.
Y quant en carro de grana
Ixe 'l sol per l' horisont,
Com rey que va á la conquista
Ab son mantell mes costós,
Sacudiré la rosada
De ma cabellera jo,
Com los moxons de llurs alas
Y de llurs fullas las flors;
Y despres de haber resat
Lo himne del matí al Senyor,
En llit de fullas y d' herbas
Me entregaré á un somni dols
Que 'ls ángels sants guardarán
Ab llurs amplas alas d' or.
¡Quant dols desde la montanya
Es veurer als raigs del sol
Allá en l' horisont las vilas
Ab llurs cent campanars roigs,
Que sembla un remat de tendas
Que per' descansar un jorn
Plantá alli una caravana
Y que alsará al altre sol!
¡Quant dols passejar la vista
Per la vall y 'l pla llustrós,
Ahont com en rica catifa
Amagan llurs peus los monts;
Y seguirne de las boyras,
Que com un vel de vapors
Ja se apinyan, ja s' desplegan,
Lo llest y capritxós vol,
Mentres en lo cel dibuixan
Vilas, gegants, torreons,
Y archs de sant Martí brillants
Que 's desfan en pluja d' or!
¡Quant dols en fi de las selvas
Qir lo espantós rumor,
Y del torrents que s' esqueixan
La veu, y 'ls cants dels moxons,
Y 'ls aguts xiulets dels vents
Als que los roures mes forts
Inclinan llurs fronts altius,
Com devant de son senyor
Llurs tcstas y elms plens de plomas
Inclinan los forts barons!
Dolsa es la vida, cabanya,
Quant com un riu entre flors,
Corra sossegada y quieta
Lluny del bullici del mon.
¡Mes ay! que fiu Deu las rosas
Per' los pintats papallons
Y no perque xupás d'ellas
La dolsa mel lo cantor.
Per ço torno á tu, cabanya,
Com lo marí toma al port,
A sa tenda lo soldat
Y á sa casa 'l llaurador,
Per' descansar una nit
De las fatigas del jorn
Y tornar á las fatigas
Del combat ab lo jorn nou.
Janer de 1841.