Lo gayter del Llobregat (1858) - A donya Isabel II




A DONYA ISABEL II,
COMPTESA DE BARCELONA.


 Reyna qu' en cadira d' or,
 Ahont se assentaren cent reys,
 Rebeu, ángel de candor,
 Lo encens que os crema ab amor
 Lo poble á qui dictau lleys;

 Perdonau si en aspres cants,
 Postrat prop d' eixa cadira,
 Cel estrellat ahont brillants
 Resplendeixen mil diamants,
 Vinch á puntejar ma lira.

 Y perdonau si la ma
 Li tremola á eix pobre poeta,
 Pas també al Deu de Judá
 Al encensar, tremolá
 La ma del Rey lo Profeta.

 Y qu' en llemosí melós
 Vos parle 'm permetereu,
 Perque si en éll parlo ab vos
 Es perque en éll, armoniós,
 Parl' tots los jorns á mon Deu.





 No es cert que 'l ceptre al empunyar d'Espanya,
 Quant encara erau, Reyna , petiteta,
 Quant apenas de vostra amant mareta
 Sabian vostres llabis
 Lo nom pronunciar,
 De reys ja vos parlaren valorosos
 Que llurs cabells ab lo elm bronsat cenyiren,
 Y que llurs membres forts de acer vestiren,
 Y era un caball llur trono,
 Llurs jochs lo guerreijar?

 ¿No es cert, ó Reyna, que os narraren cosas,
 Y guerras y fets de armas os narraren

 Que os semblaren llavors maravillosas,
 Com un romans de fadas,
 Increïbles per grans;
 Y que vostra memoria se agradava
 En retenir llavors los noms gloriosos
 D'héroes, que vostre seny se imaginava
 Con eixos deus de Grecia
 Vencedors de gegants?

 Pus eixos héroes, Senyora,
 Eixos qu' en llurs armaduras
 Tancats, segles fa que jauhen
 En humidas sepulturas
 Reys grans y batalladors;
 Eixas crónicas que semblan
 Los somnis de cent poëtas
 Plens de reys y de batallas,
 De moros y de ninetas.
 De torneigs y trobadors,

 Son los qui eix solio fundaren;
 Los que del Islam las llunas
 Del cel de Iberia llansaren ;
 Los qui al mon acatar feren
 De Castellá lo pendó;
 Son la verdadera historia
 De llurs triunfos, de llurs guerras,
 Y de llurs segles de gloria;

 Las páginas d' or mes ricas
 Son d' eixa heróica nació.

 ¿No es cert que nina encara, Reyna hermosa,
 De una ciutat comptesa vos parlaren
 Per sa bellesa y sos recorts famosa,
 Famosa per sas fustas,
 Famosa per sas lleys;
 De una ciutat que conta que algun dia
 Era del mar tan reyna com Venecia,
 Y que conta que á sou pobles tenia,
 Que son pendó acatavan
 De genollons los reys?

 Que llavors, Isabel, en vostres somnis
 Si en eixa vila per acas pensavau
 Hermosa y resplendent vos la pintavau,
 Com una reyna mora
 De son bany al eixir;
 Hermosa com las vilas encantadas
 Ahont en trono de perlas fadas reynan;
 Brillant com las ciutats mes celebradas
 De l' Arabia, la terra
 Dels encens y 'l safir?

 Pus eixa ciutat hermosa,
 Un jorn del mar soberana,
 Per sas galeras famosa;
 La que ab sanch de un de sos comptes

 Blassoná son aureo escut;
 La vila que un jorn cubria
 Ab lo mantell de comptesa
 Sas espatllas, y cenyia
 Sa cabellera daurada
 Ab corona d' or batut;

 Es, ó Reyna, Barcelona,
 La que postrada á tas plantas
 Deposá un jorn sa corona,
 Son escut y sas banderas,
 Y sa llansa y sos blassons;
 Barcelona es, ó Isabela,
 Dels vells trobadors la vila,
 La ciutat ahont aportaren
 Un jorn las naus que ajuntaren
 Sota un sol ceptre dos mons!

 Ampara, Reyna amada,
 Toca ab ton ceptre d' or la pobre vil·la
 Que prop del mar sentada
 Sembla una immensa quilla,
 Que l' ona alborotada allí llansá;
 Ab ton ceptre la toca,
 Y entre despullas se alsará gloriosas,
 Com se alsan de una roca
 Ricas vilas hermosas
 Si á tocarla ab sa vara un mágich vá.

 Y se alsará cenyida
 Ab la corona de s' antiga gloria,
 Y al cobrar nova vida
 A sa truncada historia
 Cada jorn escriurá una plana d'or;
 Y tindrá altre vegada
 Sas naus á mils per' passejar las onas,
 Y 'l Soldá en embaixada
 Li enviará coronas,
 Y tindrá jochs florals y corts de amor.

 Y con al crit de guerra
 Lo baró s' armadura despenjava,
 Y la escabrosa serra,
 Y la cassa deixava
 Per volar á la guerra lo primer;
 Lo laietá, ó Comptesa,
 Axi si algun perill vos amenassa
 Se cenyirá ab prestesa
 Per vos lo elm y corassa,
 Qu’ es fiel lo laietá y bon caballer.

 Qu'es súbdit leal, ó Reyna,
 Y será lo primer en arrancarne
 Lo sabre de la veyna,
 Y 'l primer en volarne
 Per sa reyna á la mort lo laietá.
 Qu’ es caballer, Senyora,
 Y com á caballer en la batalla,

 Quant de pelear sia hora,
 Al peu de una muralla,
 Pus sou bella, per vos morir sabrá!


 Juny de 1840.