Lo cinquén peu del moltó ab gran cura

Lo cinquén peu del moltó ab gran cura pot tenir els següents significats:

• Lo cinquen péu del moltó ab gran cura, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Lo çinquen peu / del molto ab gran cura, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Lo cinquén peu del moltó ab gran cura
yo he cercat -e no·n té sinó quatre!-,
volent honest en amor deshonesta
e lealtat en cor de falsa fembra;
e per amor he volgut ser alegre,
menys de ser trist, e ferm en un prepòsit.
Gran amador de semblant no s'escuse
e que·s trobàs de Salamó pus savi.

No solament m'à romàs en la pensa,
ans ho volguí en les obres foranes;
aquesta·amor de contemplar no·s farta,
si bé, a temps, en pensa hom ho forja.
Yo, praticant d'amor leigs e bells actes,
ymaginí tals contraris factibles,
e no·m dolch prou del temps que m'he vist córrer
perque·m roman en pensa plaent hàbit.

L'engan conech, mas per obra no·l mostre,
puix que d'amor del tot yo no·m despulle;
fluix me penit, car dolor no m'agreuja:
solament bast aÿrar mi, si ame.
Al grau primer, bo, del peccant me trobe
que del mal fet ha conexença fosca,
e, sinó quant, a temps, desig me torba,
yo só content ell e son delit perdre.

Volgra'l jaquir sens elecció mia,
mas que vengués per alguna ventura
-plagués a Déu per ser malalt o pobre-,
car si·l jaqueixch, cert yo sé que me'n repte.
Si bé rahó en contr·Amor se arma,
veent que·s pert per ell ma bona obra,
no·m trob esforç, que del tot m'abandona,
ab tot que més de contemplar no passe.

En quantitat, en delit gran no puge,
ans é molt poch, mas fort per a disolre;
fastig no tem, por ne sperança·l tempta,
la sua fi tota dins mi se n'entra.
Puix que no pot ésser en aquells actes
que de amor los amadors pratiquen,
pren un remey: qu·en contemplar se'n munta,
e d'allò viu que d'amor no·l pot tolre.

Si fos axí que sens passar principis
yo fos al ple que Amor l'amant alça,
hon ha delit, coneixença perduda,
yo só ben cert qu·en oy Amor no·m fóra.
Mas, ¿qui serà qu·en delit passar vulla
per gran dolor, si d'aquell no sent purna?
E yo no am, e menys amat puch ésser,
e la rahó tant res no abomina.

La voluntat Amor no·m senyoreja,
hoc l'apetit, fins que de mi·m recorde,
mas quant yo pens totes les circunstàncies,
entre Amor e mi és gran barrera;
car yo no pens qu·en ser amat abaste
ne·n sent delit, per bé que m'i disponga.
És veritat que no sé qué me'n jutge,
essent amat si·l retria lo deute.

Pren-me'n axí com a·quell qui contempla
l'ésser de l'hom e com és de Déu obra,
e puix ell ve a contemplar sos actes,
tant avorreix trobar-s·en lo món home!
Com de Amor son ésser ymagine
e·ls gentils fets qu·en l'entendre·m romanen,
yo m'adelit, e com al voler passe,
per lur excés e qualitat m'agreuge.

Entench no bé los mals que Amor atraça,
perqu·altres béns no sentí en ma vida:
qui·n carçre viu del començ d'infantea,
ab dol se n'ix puix en àbit li torna.
Renunciar no puch lo franch arbitre
de obeir, si Amor me demana,
e quant amant e amat ésser pense,
no trob en mi ésser cosa possible.

Per un portal ixch de l'hostal de Venus,
per altre y torn ab les cames trencades,
e yo no pens qu·en ser amat abaste,
ne·m plau amar, ne menys me'n desespere.
Yo só aquell qui·n leig offici·s cria,
sab e no sab qu·és man e no·n pren altre,
car no pot ser àbit sens delit reste,
e açò par en covarts hòmens d'armes.

Mi e mos fets yo mir ab vista fosca,
no pas com orb, ne ab la vista clara;
conech mon dan, mas no tant que me'n dolga:
lo cor no·l sent, solament bast a creure.
Quant yo m'esforç que Amor de mi lance,
son bé·m recort e los mals tots m'obliden;
si·l pens seguir, de sa dolor m'acorde,
e só membrant del bé de l'honest viure.

Semblant a·quell qui ha mal de diable,
e, quant lo pren, Déu no coneix ne honra,
perqu·és d'aquell qui té ses virtuts preses,
e puix, jaquit, torna·n sa coneixença,
quant per la carn Amor me passiona,
no·m sent rahó ne mal que per ell vinga.
E quant d'Amor la part pura contemple,
yo sent delit; si pas avant, m'agreuja.

Sí com se pert lo poder de la vista
si l'om està longament en tenebres,
axí·l voler se pert si no executa
los fets aquells d'on havia costuma.
Per ço Amor sol en la pensa·m resta,
perqu·à lonch temps que l'obra no pratique;
a mon delit la dolor no contrasta,
car no sent por ne sperança·l falaga.

Mentre Amor dels àbits no arranque,
yo·m dubte molt qu·en algun temps no brote;
ja no pot ser qu·en mi·s crie gran arbre:
mon cor li és com terra molt exorca.
Loch troba·n mi honsevulla que·s tinga,
sperant temps lo pus dispost que trobe;
abasta ell, qu·en sola pensa reste
per l'àbit pres, que si pèl rau no squinça.

Quant de Amor, indiferent, yo parle,
sia entés lo que tot l'ome liga,
e no aquell qui sols a l'àngel toca,
e menys als bruts, puix de rahó freturen.
Aquest és dit amor de home propi,
car és compost de ses dues natures;
bell és e leig, segons de qual més toca,
mas no pot fer que reste menys de mescla.

Si·l voler d'om en ser amat termena,
és dit amor, car de la fi pren forma;
e si en carn, sens res abstraure fina,
és brut voler, puix més avant no passa.
Axí com és tot·arma bon·o mala
segons que pren d'acer o ferre tempre,
Amor és tal que, segons és composta,
sa valor pren: lo tal e qual la honren.

Res sens esguart no·s d'hom pròpria cosa,
car general és als bruts e als arbres;
del sentiment lo brut a l'arbr·avança,
e la rahó a l'hom d'aquells separa.
Donchs l'apetit, hon la rahó no·s mescla,
no·s propi d'om, per bé qu·en ell se trobe,
e tant és hom com més ne participa,
e segons quant, d'hom se lunya u s'acosta.

No·s dón·Amor ab tan egual balança
que poch o molt una part no decante:
o l'apetit del cors més a si·l tira,
o l'arm·a si per sa part lo se'n porta.
Sí com en l'om un·humor predomina,
que no és hu que per egual los haja,
e ve per temps que·s cambia·l domini,
axí Amor pratica en nosaltres.

Ésser no pot que l'arma obre sola
e que lo cors sens aquella res faça;
res no fa l'hom que tot no y comunique,
segons ses parts de l'acte han semblança.
Per bé que·l cors no vulla res abstracte
e l'esperit materials no vulla,
d'ells abduys junts hix Amor que·s diu mixte,
prenint lo nom d'aquell a qui més sembla.

L'enteniment no és d'amor la causa,
mas l'apetit, de que·ls bruts no han falta;
donchs, de amor axí mateix ne senten,
ab fort desig, tal qu·en ràbia torna.
La duració veu hom no ésser molta,
e d'est·amor los més hòmens s'encenen:
alguns tostemps; altres segons los troba,
seguint Amor per l'esguart que·ls inclina.

Si·n gran excés per son desig l'om puja,
tot lo compost ses potences té preses,
car segons és e a qui és amable,
axí ses parts de amor les carrega,
tirant, fluixant, creixent, minvant, fent cambis,
volent l'onest, aprés tot lo contrari
-açò segons se porta·n fantasia-;
a temps volent com hom, com brut, com àngel.

Tot enaxí com lo foch no·s en acte
en lo acer, mas l'obra·s en potença,
e mes al foch la calor lo desperta,
car si·n l'acer no y fos, no scalfaria,
amor en temps està·n l'hom com defuncta,
e puix reviu, mostrant-se·n part o tota,
d'hon se veu clar que restava en l'àbit,
prest en obrar, mogut per son consemble.

Tot element elementat no·s simple,
ans és compost d'un altre son contrari;
mas és tan poch lo que de l'altre s'ampra,
que bé no·s pot açò pels senys conéxer.
Tal és Amor, que·ls actes no ha simples,
car sensuals són e d'esperit toquen,
mas una part a l'altra sobremunta,
qu·ella·s diu tot, segons qual, bella u leja.

Semblant me trob de l'assetjat en plaça,
hon és lo burch e fort castell e vila,
e armejant, perdent forces, lo'n meten
fins al pus fort, hon no fa ne tem armes;
axí Amor: mos pensaments lo lancen
fora de mi, d'un acte aprés l'altre,
fins que roman en l'àbit sol de pensa,
e·n lo voler, com a correu, se'n passa.

Sí com lo foll en pensa rey se forja
fins que perceb que no ha de rey actes,
e dura tant estar en ignorança
com ell roman en pensa de rey ésser,
axí Amor en pensa m'adelita
fins que la fi pens que se'n deu atényer:
ans que yo pens a qui amar, yo ame;
quant l'imagín d'ella millor, m'espante.

Sí com l'avar los diners per ells ama,
que no veu res per que aquells despenga
-a si mateix no diu que no se n'ampre,
mas no·n sab cas ne pensa qu·ésser pusca-,
axí Amor no veig a qué·m profite:
en tant me plau que de la fi no pense.
Yo no esper, ne·n desesperar baste;
entre lo mig d'aquests estrems alleuge.

Un hom és tal que ama per natura
son fill, en tant qu·avorrir no·l poria,
e si és foll, de sos fets se desalta
perque·l veu tal e ple de cabdals vicis.
Axí d'Amor ses penses me deliten
per l'àbit pres que natural repute;
mas per mon temps de sos fets me desalte,
car totalment lo trob a mi dessemble.

Amore me plach tant per sos actes nobles,
que de per si yo l'am sens esguart altre,
semblant a·quell qui son bon amich ame
pel que ha fet e no per lo que faça.
En tant me plach per delitables obres,
qu·en mi roman tal signe o caracte,
que perdent yo l'esguart per qui amava,
aquell delit am qu·en la pensa·m resta.

Los meus desigs, si de passió mouen,
de l'àbit pres lur moviment comença;
ymaginant com aquells yo sentia,
aquells yo sent e fa que yo·ls desige;
reconegut, en dol me converteixen,
conexent mi no poder aquells rebre
sinó com veig e del passat m'acorde;
ma passió no·s mou, e menys per altre.

Axí com és la sciença del metge
bella·n estrem, segons si e hon guarda,
axí·n estrem és la pràtica leja,
e tots los senys quasi fastig ne senten.
Tal és Amor, que·l seu ésser és noble;
lo praticar, odiós e terrible,
car l'esperit ne pren molt gran angoixa
e lo cors fam, y en fastig, volant, passa.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data