Lo catalanisme - III. Cap. III
| Sou al capítol «Part tercera — Capítol III» | |||||
| Lo catalanisme | |||||
|
III. Cap. II | III. Cap. IV | 
| ||
SOLUCIONS REPUBLICANAS.
Resum de la historia constitucional del Estats Units fins á llur organisació definitiva. — Lliga, Confederació y Estat compost.— Distribució de atribucions.— Conformitat de la Constitució ab la teoría particularista. — Divisió del poder federal en tres brancas. — Poder llegislatiu. — Formació del Congrés.— Poder executiu.— Elecció del President— Poder judicial. — Independencia y enllas dels tres poders.— Impossibilitat del parlamentarisme.— Alta missió conservadora del Tribunal federal.— Organisació interior dels Estats particulars. — Poders llegislatiu, executiu y judicial. — Decentralisació dintre de cada Estat.— Objectes capitals de la Unió americana.— Son vigor pera cumplirlos.
Si volguéssim estudiar à fons la organisació particularista tal com l' han desenrotllada las duas Confederacions republicanas que solen ser presentadas com exemple del sistema; hauríam d' omplir volums. Tots los problemas que 's poden presentar, aixís en la distribució de atribucions, com en la forma d' organisar los poders y las autoritats que 'ls representan, com en la intervenció del poble en lo gobern general y en los locals, etc, etc; han sigut estudiats científicament, y quasi tots ells han obtingut resolució legal. La bibliografía tant sóls dels tractadistas americans y suissos, ocuparia centenars de páginas. La jurisprudencia constitucional sentada pel Tribunal Suprem en los Estats Units y en Suissa, per la Dieta primer y més tart per las autoritats federals que han viugut á substituhirla omple tomos en número suficient pera formar una gran biblioteca.
Nos reduhirem, donchs, á fer algunas indicacions generals, remetent als lectors que vulguin tenir algunas més noticias, á una obreta que acabem de publicar, comparant la organisació de la Confederació suissa ab la de la Unió americana.[1] A aquesta destinem lo present capítol.
Los Estats Units de América van comensar la vida de nació fa poch més d' un sigle. Lo dia 4 de Juliol de 1776, las fins llavoras Colonias británicas van proclamar llur independencia per medi de la «Declaració» de que ‘ns hem ocupat per incidencia en la primera part d' aquest llibre, y los tretze Estats que van firmarla han aumentat en número fins al punt de ser ja avuy trenta vuit, ademés de nou Territoris que no tardarán á convertirse també en Estats. La creixensa de aquesta Confederació es la més portentosa que 'ns presenta la historia. Quan va ferse lo primer empadronament, en 1790, sa població total era de 3.929,215 ánimas, y en lo darrer, verificat l' any 1880, ha sigut ja de 50. 155, 783. Los quatre milions escassos han aumentat en la proporció increible de hu á tretze en l’ espay de noranta anys.
Y aquesta creixensa no s' ha repartit per igual entre tots los membres de la Confederació, per lo qual en alguns d' ells ha sigut més gran encara. Serveixin d' exemple, l' Estat de California, que cedit als Estats Units per Méxich en 1848, al ferse l’ empadronament de 1850, tenia sóls 92,397 habitants, y en trenta anys ha pujat á 864,694, y lo Territori de Dacota, que havent comensat á figurar en lo cens de 1860 ab 4,837 ánimas, va donarne 135,177 en lo de 1880.
Pera dar idea de com se forman las grans ciutats en los Estats Units, nos bastará recordar los coneguts datos del moviment de la població de Chicago. Avans del 1830, lo siti en que está col-locada la metrópoli del interior de América, na tenia encara pobladors europeus. En aqueix any van edificarse las primeras casas ó barracas, y 'ls 70 habitants que formaren lo centre de la futura població, van convertirse en 4,853, en 1840; en 29,963, en 1850; en 112,172, en 1860, y en 298,977, en 1870. Al ferse lo darrer cens, en 1880, la població de Chicago havia ja passat del mitj milió, puig que contava 503,183 ánimas.
En quant á organisació política, los Estats Units no van arrivar de cop y volta á la que avuy tenen. Durant la guerra de la independencia de las Colonias, cada una d' aquestas tenia sa administració especial; se considerava independent, y com á tal obrava, en quan lograva tenir son territori lliure de las tropas inglesas. La necessitat de reunir las forsas de totas las Colonias alsadas en armas, aixís pera l' atach com pera la defensa, va portarlas á seguir la costum que ja tenian de reunirse en Congrés, y un d' aquestos Congressos fou lo que va publicar la «Declaració de independencia». En tal situació, las Colonias unidas no passavan de formar una «Lliga d' Estats independents,» ab l' únich y exclussiu objecte de provehir á la defensa comuna contra las forsas enemigas.
Prompte van veure los nous Estats, que ‘l llas que 'ls unia era massa fluix, y al cap de dos anys de la «Declaració» van convertir la «Lliga» en «Confederació.» En 1778, los tretze Estats avans Colonias formaren una aliansa perpétua, que formularen en 13 capítols, ab lo nom de «Articles de Confederació y perpétua unió entre los Estats de New Hamshire, Massachussetts, etc, etc.
Aquestos articles van resultar luego insuficients, cayent en descrédit davant de la opinió il-lustrada del pays. La Confederació tenia en verilal lo seu órgan, ó representant del conjtnt, en lo Congrés; pero aquest no disposava de medis pera fer cumplir sas decisions, y dependia, per lo tant, de la bona ó mala voluntat de las autoritats de cada Estat particular. La falta de atribucions executivas y judicials deixava al poder llegislatiu general reduhit á la impotencia.
Mes, si la opinió del pays s' anava pronunciant cada dia més en pró d' una unió més estreta, la empresa era difícil de ser portada á efecte. Segons l’ article 13 dels de la Confederació, no podia ferse en aquesta cap modificació ni esmena si no 's posava d' acort lo Congrés, y no venian luego á confirmar la decisió las llegislaturas particulars de cada un dels Estats units. Llavoras van comensar ja á dibuixarse los dos partits, dels quals l’ un, dirigit per Hamilton y patrocinat per Washington, aspirava á convertir la Confederació en un veritable Estat compost ó federatiu, y l’ altre, en lo que figurava Jefferson, defensant exageradament la independencia dels Estats, y volent convertir á cada un d' aquestos en una república tallada pel patró que més endavant va adoptar la francesa, se negava á tot lo que pogués constituhir una unió més perfecta.
La necessitat va imposar lo triunfo dels federalistas. A principis de 1787, va reunirse á Filadelfia la Convenció que devia dar als Estats Units la Constitució que 'ls regeix avuy encara, y baix la presidencia de Washington va deixar acabat son travall avans de terminar l' any. La nova Constitució va ser firmada lo dia 17 de Setembre.
A copia de constancia y de concessions recíprocas, los honrats patriotas que formavan la Convenció havian arrivat á conseguir la unanimitat de las representacions dels Estats, pero aquest no era sinó 'l primer pas. Faltava la ratificació de la Constitució per las llegislaturas particulars de nou d' aqueixos, puig la Constitució no podia entrar en vigor fins que arrivés á tal número lo dels membres de la Confederació que la haguessin acceptada. Eran, donchs, necessarias tretze discussions y al menys nou votacions en altres tants Cossos deliberants.
Llavoras van comensar los travalls actius dels federalistas, distinguintse entre tots Hamilton, Madison y Jay, que van dar á llum los 85 articles que forman la col-lecció de The Federalist, publicant lo primer en 27 d' Octubre de 1787. En los cossos deliberants de cada un dels Estats se multiplicaren los aniichs de la nova organisació que 's projectava, y llurs esforsos foren recompensats ab l’ éxit més complet. En Juliol de 1788, al adoptar la Virginia la Constitució, essent ja onze los Estats que la havian ratificat, va declararse en vigor, y procedirse á la votació del Congrés y á la elecció del President. Lo dia 4 de Mars de 1789, va reunirse lo primer Congrés, y ‘l Senat va proclamar que Washington babia sigut elegit primer President, quedant aixis organisat lo sistema federal en l' Estat compost dels Estats Units de América. ¡Notable coincidencia! Al meteix any y quasi al meteix dia en que la gran Confederació americana terminava son gloriosíssim periodo de lluyta y de organisació per medi de la Constitució més lliure y més sólida que s' ha conegut fins ara, comensava á Fransa aquella série de convulsions, que devian extendres á tot lo continent d' Europa, bessar la sanch á rius, y acabar sens haver encertat la solució definitiva. La revolució americana va inspirarse en lo particularisme y va ser fecunda: la francesa, exaltada pels somnis de igualtat y de uniformitat, no ha lograt res més que sustreure á las nacions de una tiranía pera ferlas caure en una altra, suplint de fet l' absolutisme dels reys per l' autoritarisme no menys absolut de unas Cámaras burocráticas.
La organisació americana es avuy lo tipo del Estat compost. Comensa per la distribució de las atribucions de la soberanía entre 'l conjunt y 'ls membres que 'l forman, y la fa de la manera més rahonada. «Las facultats no delegadas á la Unió, diu l' article deu de las adicions ó esmenas, ni prohibidas per la Constitució als Estats, se reservan á aquestos ó al poble respectivament.»
La base del Estat compost, ó sigui la divisió de la soberanía, está escrupolosament guardada. L' Estat particular la té originaria, y conserva totas las atribucions de que no ‘s desprén. Lo conjunt no es més que ‘l gerent de la associació, y té sóls las que se li delegan. Anem á veure quinas són aquestas, y sabrem quinas cada Estat se reserva, que són totas las no delegadas.
En primer lloch, se delegan al conjunt totas las necessarias pera la vida exterior de la Unió. Las nacions extrangeras que ab ella tractan, ignoran diplomáticament las varietats interiors. La Unió cuida de la guerra y de la pau. Arma exércits y manté esquadras; crida al servey actiu general á las milicias de cada Estat; fa aliansas y tractats; nombra embaixadors y reb los de altras nacions; imposa y recauda las contribucions generals, y pren diners á empenyo sobre ‘l crédit dels Estats Units. En aquest punt, donchs, la Constitució 's conforma perfectament ab la teoría del Estat compost, exposada en la segona part d' aquest llibre.
En segón lloch, se li concedeixen totas las atribucions convenients pera garantir las llibertats individuals y corporativas. Tots los Estats particulars han de constituhirse en forma republicana, y lo conjunt se la garantisa. Garantisa, ademés, als ciutadans las llibertats consignadas en la Constitució, no en la forma declamatoria de las de la escola francesa, sino en forma per regla general negativa. Moltas llibertats americanas naixen de limitacions imposadas, no als ciutadans, sino als poders.
En tercer lloch, se n' hi concedeixen algunas pera aumentar lo benestar general. Lo conjunt, ó siguin las autoritats generals, regulan lo comers interior y exterior; fixan la lley de la moneda y la encunyan; donan lo tipo de pesos y mesuras; estableixen casas de correus y vias de comunicació generals; promouhen lo progrés de las ciencias y arts útils, assegurant per temps limitat als autors y artistas un dret exclusiu sobre llurs escrits ú obras, etc.
Tals són las principals atribucions que tenen los poders federals. Totas las restants de la soberanía los están vedadas, y corresponen als Estats particulars.
Al establir lo poder federal, la Constitució americana desilinda sas distintas brancas, y fentlas independents entre ellas en lo principal, las posa en relació pera que llur marxa combinada dongui per resultat un bon gobern. Hi ha, donchs, en lo conjunt poders llegislatiu, executiu y judicial.
Lo poder llegislatiu resideix en lo Congrés dels Estats Units, compost del Senat y de la Cámara de representants.
Lo Senat es la expressió de la soberanía dels Estats particulars, cada un dels quals, sigui quina sigui sa extensió territorial y sa població, hi té un número igual de vots. Dos senadors per cada Estat, elegits per los respectius cossos llegislatius, lo constituheixen. Lo cárrech dels senadors dura sis anys y se 'n renova la tercera part cada dos. Lo Senat es en la Unió americana lo depositari de la tradició política nacional. La renovació paulatina de sos membres lo converteix quasi en un Cos permanent, que, no obstant, no está petrificat ui ínmóvil. Cada dos anys reb sava nova, que li permet anar seguint los moviments de la opinió y acomodantse á las novas necessitats é interessos, sens fer jamay un salt soptat. Es la veritable representació de la historia: es sempre l' avuy, enllassant lo ahir ab lo demá.
La Cámara de representants ho es de la generalitat de la agrupació nacional, y 's compón dels diputats elegits cada dos anys pel poble dels Estats Units, cada un dels quals elegeix lo número que li correspón á proporció de sa població. Aquesta proporció es avuy la de un diputat per cada 154,325 habitants.
La primera Cámara que 's va nombrar en relació al cens de població, tenia un diputat per cada 33.000 habitants, y desde llavoras á cada nou empadronament s' ha anat aumentant la proporcionalitat. Ho fem notar, perqué es una mostra eloqüent del esperit práctich y positivista de la gent nort-americana. Sab perfectament que una Cámara massa numerosa actúa ab grans dificultats y acostuma donar pochs resultats profitosos, y pera evitar tals perills, en lloch de aumentar lo número de diputats, á mida que la població ha anat creixent, ha anat pujant la proporcionalitat. Per aquest medi la Cámara que representa avuy á cinquanta milions de ciutadans, se compón sóls de 325 diputats.
Lo poder executiu del conjunt de la Unió es exercit per lo President dels Estats Units. Es de elecció popular, peró de segón grau. Cada Estat, en la forma prescrita per sa llegislatura, nombra un número d' electors igual al total de senadors y representants que 'l meteix Estat enviá al Congrés, Aquestos electors són los que, sens tenir que sortir del Estat en que víuhen, elegeixen al President y Vice-president dels Estats Units. Dihem que 'ls electors no han de sortir del Estat en que viuhen, puig que pera fer la elecció se reuneixen en alguna de sas poblacions, y per medi de butlletins designan los dos ciutadans á quins votan respectivament pera President y Vice-president. Dels vots emesos en cada Estat se 'n forman llistas, que, firmadas y selladas, s' envian al president del Senat federal. Lo president del Senat obra las llistas en presencia de las duas Cámaras del Congrés, y són proclamats elegits los que han alcansat la majoria absoluta dels votants. En lo cas de que cap dels canditats reuneixi la majoría absoluta, la Cámara de representants designará per votació qui ha de ser President ó Vice-president d' entre 'ls tres que hagin oblingut la majoría relativa. Pera aquesta designació, la Cámara vota per Estats, tenint sóls un vot tots los representants de cada un d' aquestos, y debent estar presents un ó més dels de las duas terceras parts dels meteixos Estats.
Lo poder judicial de la Unió está encarregat á un Tribunal suprem y á altres de inferiors. Uns y altres están formats per magistrats ó jutjes inamovibles mentres tinguin bona conducta. Los membres del poder judicial són nombrats pel President dels Estats Units ab lo concurs y aprobació del Senat. Sóls se 'ls pot separar acusantlos la Cámara de representants y condemnanlos lo Senat, en lo modo y forma establerts en la Constitució y en las lleys orgánicas.
Los tres poders tenen las atribucions respectivas perfectament desllindadas, y en lo suslancial són completament independents l' un del altre. En la Unió americana, lo Congrés, llegisla, lo President goberna y 'ls Tribunals aplican la lley als casos particulars que 's subjectan á llur decisió. Lo sistema es purament representatiu sens cap barreja de prácticas parlamentarias. Lo President no té verdader Ministeri, sinó secretaris, y ni aquestos ni ell meteix poden ser senadors ni diputats. Són considerats funcionaris ó empleats, y 'ls empleats tenen las portas del Congrés tancadas. Lo poder executiu se comunica ab lo llegislaliu per medi de missatjes.
Las prácticas parlamentarias són impossibles no sóls per la circunstancia que acabem de fer notar, sinó també perque tots los cárrechs y funcions son conferits per temps fixat. Lo President dura quatre anys, sis los senadors, y dos los representants en la Cámara, y no hi ha medi constitucional de excursar aquestos térmens. Si 'ls dos poders se posan en desacort, segueixen funcionant cada un en sa esfera propia, fins y tant que venen novas eleccions. Llavoras, si 'ls electors volen, arreglan las diferencias, fent recaure los nombraments en autoritats que tinguin los meteixos punts de vista. Si no volen, ó no poden, segueix lo desacort, sens que la máquina gubernamental deturi la seva marxa.
Mes, si en lo fonamental las distintas brancas del poder tenen las atribucions ben desllindadas, la Constitució lliga las unas ab las altras á fi y efecte de que, del lligament mútuo ne resulti la garantía de las llibertats y drets de tots los membres que forman la Unió. Algunas de las atribucions del President, com per exemple, los tractats y aliansas, certs nombraments de funcionaris, etc, etc, ha d' exercirlas de acort y ab lo consentiment del Senat. Aquest, ademés, es lo jutje de tots los alts empleats, comensant pel meteix President dels Estats Units, quan davant d' ell los acusa la Cámara. Lo President, per contra, si no té lo veto pera deixar sens efecte una lley votada per lo Congrés, pot posarhi objeccions al serli presentada pera sa aprobació; en qual cas lo Senat y la Cámara están obligats á tornar á discutir la lley, que no adquireix forsa obligatoria si no la confirman las duas terceras parts dels membres en un y altre dels dos cossos.
Ni 'ls meteixos tribunals federals, están deslligats dels demés poders. Dintre del mecanisme general de la Confederació tenen l’ honrós encárrech de ser los fidels guardians de la integritat y puresa constitucional: encárrech que es una de las més grans originalitats de la organisació americana. Los tribunals de la Unió han de veure en la Constitució la regla suprema del Estat, y sempre que hi hagi una lley en conflicte ab algun precepte constitucional, aquest ha de ser aplicat ab preferéncia á aquella. D' aquí 'n resulta, que tota extralimitació dels poders llegislatiu ó executiu es completament ineficás en la práctica. Los tribunals no la derogan, puig que no es tal llur missió, peró deixan de ferne aplicació.
Aquesta missió confiada als tribunals es no sóls una de las més grans originalitats de la organisació americana, sinó que basta per sí sola pera acreditar lo profundo sentit polítich dels llegisladors que van establirla. No van posar un poder davant per davant dels altres, exposantlos á tots á conflictes de soroll y de resultats funestos pera ‘l pays, peró van obtenir lo resultat que 's proposavan. La lley ó decret inconstitucionals no son derogats, pero llurs disposicions quedan sent lletras mortas quan deuhen ser aplicadas á casos particulars y concrets. Los poders llegislatiu ó executiu no quedan desautorisats; lo públich s' apercibeix poch de lo que passa, puig que una sentencia no té jamay tanta ressonancia com una lley ó decret, y no obstant, la Constitució está garantida contra qualsevol extralimitació en que puguin incorre lo Congrés ó las autoritats executivas.
Los bons resultats d' aquest sistema judicial s' han tocat principalment en los períodos d' exaltació produhida per qualsevol causa. Los cossos llegislatius, deixantse llavoras portar per los sentiments populars, s' apasionan, y no donan á la lley lo carácter seré que; deu distingirla; las autoritats executivas se veuhen dominadas per interessos tranzitoris y solen exagerarse los perills, que pretenen evitar ab midas extraordinarias. En tals períodos, la Constitució quedaria cuberta per un vel com los Cristos durant la setmana santa, si no hi hagués una autoritat encarregada de impedirho. La autoritat judicial es la que está en millors condicions pera tal objecte. La atmósfera en que 's mou está damunt de las passions populars y dels temors exagerats produhits per causas tranzitorias; los magistrats y jutjes tenen lo cárrech pera tota la vida ab tal de que no 's portin malament, y han de pensar no sóls en l’ avuy sinó en lo demá, y, per totas aquestas y cent altras rahons, la salvaguardia de la Constitució americana confiada als tribunals es real y eficás.
Tal es en resum la organisació dels poders del conjunt de la Unió americana. En los Estats particulars no es menys favorable á la llibertat.
Totas las Constitucions d' aquestos contenen una declaració dels drets y garantías de que disfrutan llurs ciutadans ó residents, y que han de ser respectats per las majorías.
Al organisar lo poder públich, totas ellas s' acomodan á la divisió en brancas, generalment adoptada, y estableixen autoritats llegislativa, executiva y judicial. Encarnan la llegislativa en una Assamblea formada per dos cossos: Senat y Cámara de representants, á imitació del Congrés federal; confereixen la executiva á un gobernador, elegit pel poble, y la judicial es exercida per Tribunals de distint ordre, desde l' municipal ó de pau fins al superior del Estat.
Generalment en cada Estat se fixa un dia pera la elecció de tots los cárrechs generals. En aquest dia, al que 's dona lo nom de Election's day, se elegeixen los senadors y representants, lo gobernador y demés oficials superiors del gobern, y 'ls jutjes del Tribunal superior, en los Estats en que llur nombrament está confiat al vot popular.
Las prácticas particularistas no 's reduheixen á la divisió de la Unió en Estats, sino que aquestos se subdivideixen en Districtes ó Comptats, los quals á llur vegada están formats per Municipis, dels quals los urbans s' anomenan Citys y los rurals Townships. Totas aquestas subdivisions no tenen autonomia com l' Estat, pero gosan de moltas llibertats y franquicias. Los Municipis urbans, com los Comptats ó districtes, se rejeixen ordinariament pel sistema representatiu, y una assamblea ó ajuntament administra llurs interessos. En molts dels Municipis rurals, los funcionaris elegits per lo vot popular tenen atribucions limitadas, puig tots los assumptos importants son resolts per la comunitat dels vehins, reunits en Meeting. Las grans ciutats y vilas, consideradas com corporacions , tenen otorgadas Cartas en las que se 'ls reconeixen drets y franquicias excepcionals, que converteixen en veritables poders á las autoritats que están al cap del municipi.
Tal es en resum la organisació de la Confederació americana. Veritable Estat compost, té las atribucions de la soberanía distribuhidas entre 'ls membres que 'l forman y ‘l conjunt que porta la representació de tots los associats, exercint lo segón sóls aquellas que se li confian en la Constitució, y conservant los primers totas las restants de que no s' han després. Veritable organisació particularista, no sols divideix las autoritats, aixis generals com particulars, en moltas brancas, sinó que dona llibertat á totas las varietats individuals ó corporativas que 's presentan. Tot va de lo particular á lo general. Cada qual veu sa patria en lo poble en que viu, puig que d' ell reb majors beneficis que de las altras agrupacions més extensas, á las quals porta no obstant bon afecte, puig que totas li donan protecció y ajuda quan de llur auxili necessita. En la organisació particularista, los poders generals son protectors del individuo y de las petitas agrupacions contra las extralimitacions dels poders més reduhits ab quins están en relació inmediata y directa. Los poders federals ó generals son la garantía suprema, y d' aquí que tots los associats los mirin ab veneració amorosa, y estiguin disposats á dispensarlos alguns defectes y errors, inseparables de tota institució representada per homens.
Los objectes capitals de la Unió americana son: garantir las llibertats en lo interior, y extendres pacificament á tot lo continent de América en lo exterior. L' objecte interior se consegueix pel sistema de limitacions mutuas entre tots los poders, aixis federals com particulars dels Estats; per la encertada distribució de las atribucions de la soberanía; per la excentralisació elevada á la categoria de sistema, fins al punt de que, aixis com la capital de la Unió es una ciutat secundaria com Washington, de molts Estats particulars ho es una petita vila ó ciutat;[2] per las facilitats que 's donan á la vida corporativa y al exercici de tots los drets: per la idea que 's té formada del carácter de la lley, que no' s considera més que com supletoria de las voluntats individuals quan no 's manifestan explícitas etc, etc. L' objecte esterior se logra per medi de la forsa expansiva, que es lo resultat del sistema basat en la unió pel camí del particularisme. L' exemple de prosperitat que ofereixen los Estats associats als que 'ls voltan; la potencia de que gosan sens necessitat de tancar en quartels al jovent actiu; l’ aument constant de la població en progressió assombrosa, y ‘l no menys assombrós desenrotllo de totas las manifestacions de la vida moral y material; la abundancia, la riquesa que s' espargeix fins á las més apartadas comarcas, son tentació irresistible pera los que 's troban en situació de poder participar de tals ventatjas. Gracias al particularisme, queda ja quasi realisat lo programa del que fou lo quint President dels Estats-Units, James Monroe. «La América es dels americans,» y la llibertat dona vida á aquells continents, que amenassan ja á Europa ab pendreli lo ceptre de la civilisació y de la cultura, si no 's decideix á trencar del camí del centralisme autoritari que la empeny cap á la decadencia.
- ↑ La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo, por V. Almirall.
- ↑ Segons los resultats del darrer cens federal, Washington es sóls la décima quarta població dels Estats-Units pel número de sos habitants. Com exemple de la poca importancia de las capitals d' Estats, direm que la del de Nova-York es Albany; la del de California, ahont hi ha S. Francisco, es Sacramento; la del de Luísiana, ahont hi ha Nova Orleans, es Baton Rouge, etc.