Lo catalanisme - III. Cap. I
| Sou al capítol «Part tercera — Capítol I» | |||||
| Lo catalanisme | |||||
|
Part Tercera | III. Cap. II | 
| ||
SOLUCIONS MONARQUICAS.
Camí que seguirem en aquesta darrera part.— Classificació de las solucions
particularistas. - Extensió del imperi británich.— Organisació del Estat metropolitá. — Bases de las llibertats británicas. — La Common law y la lley escrita reconeixen varietats.— Llegislació separada — Llegislació temporal.— Organisació colonial británica.— Las Colonias propiament ditas tenen llegislatura especial.— Classificació d' aquestas Colonias.— Federalisme en algunas d' ellas.— Organisació federal del Canadá.— Resultats que dona.— Ressenya del moviment particularista en las Colonias británicas — La solució, en general, es incompleta. — Tracendencia del projecte de fer renaixer lo Parlament de Irlanda — Possibilitat de que porti á completar la solució per medi d' un Parlament general de atribucions reduhidas.
En aquesta darrera part hem d' ocuparnos de las diferents solucions practicas á que pot arrivar lo particularisme en la organisació dels Estats. Pera darne una idea, recorrerem, encara que molt á la lleugera, las agrupacions nacionals que en una ó altra forma s' apartan del unitarisme y tenen institucions que 'ls donan més ó menys perfectament lo carácter de associacions d' Estats, passant luego á fer de las ensenyansas que del examen se desprenguin, la aplicació que pugui servirnos pera la determinació de las aspiracions del catalanisme regionalista.
Disposant lo particularisme de la flexibilitat que hem demostrat en lo capítol VII de la part segona, las solucions á que dona lloch son extraordinariament variadas. Algunas s' apartan poch del unitarisme, y atras s' acostan molt á la separació completa de las parts, essent en molts casos difícil decidir si l' element predominant es lo unitari ó lo particularista. Recordis, que en lo capítol VI de la meteixa part segona, hem fet notar que no s' ha presentat ni pot presentarse en la práctica un sol exemple de agrupació política basada purament en un sistema determinat. Adoptém, per tant, lo criteri de considerar particularistas totas las solucions políticas que reconeixen la existencia de cossos llegislatius separats, quals atribucions siguin limitadas per institucions que serveixin de llas d' unió entre las distintas parts que, dins de la agrupació nacional, exerceixin algunas de las atribucions características de la soberanía.
Las solucions particularistas, sigui lo que sigui lo grau de cohessió entre 'ls membres components del Estat general, y tant si s' han de compendre entre las Lligas ó Confederacions, com si se arrivan á formar veritables Estats compostos ó federatius, poden classificarse, atenent á la forma de llur gobern general, en monárquicas y republicanas. Quan al davant del poder del conjunt hi ha una sola persona inamovible é irresponsable, rey ó emperador, la solució es monárquica: quan los interessos generals son regits per molts, tant si forman una Dieta com si están organisats en Cámaras, essent temporals las autoritats executivas, la solució es republicana.
Notis be, que al fer aquesta classificació atenem sóls al poder general. Aixis, donchs, una Confederació que té al davant un rey ó emperador, no deixa de ser monárquica, encara que alguns de sos membres se regeixin republicanament, com succeheix en las ciutats lliures del Imperi alemany; ni deixaria de ser republicana aquella que, regit lo conjunt per molts, tingues entre sos components algun Estat monárquich. Fins al any 1857, la Confederació suissa va contar entre sos Cantons lo principal de Neuchatel, que dependia del rey de Prusia. La varietat es conseqüencia precisa del particularisme , y dins d' aquest sistema son possibles combinacions de tot género. Al passar revista als Estats que més ó menys reconeixen lo particularisme, farem notar las més generals y freqüents.
Y sens més preàmbul emprenem la nostra tasca, comensant per l' exámen de las solucions monárquicas que existeixen.
La primera que 's presenta naturalment á la vista es la grandíssima agregació británica. L' imperi de la Gran Bretanya s' extén á totas las parts del món, y sumant las Colonias y la Metrópoli comprén una part importantíssima dels habitants de la terra. Res donará idéa de sa extensió com los següents datos estadístichs de son territori y dels habitants que'l poblan:
| Millas quadradas.[1] | Habitants. | |
| L'Estat metrópoli, (Inglaterra, Irlanda, Escocia y Gales), conté | 121.115 | 36.400,000 |
| Posessions de la India | 1.558,254 | 260.000,000 |
| Altras possessions de Llevant | 30,000 | 7.000,000 |
| Domini en Nort-América | 3.620,500 | 4.650,000 |
| Domini en l' Australassia ú Occeania | 3.181,344 | 3.500,000 |
| Possessions en la América meridional y central | 100,000 | 260,00 |
| Islas en las Indias occidentals (América) | 13.750 | 1.350,000 |
| Possessions en Africa | 270.000 | 2.350,000 |
| Gibraltar, Malta y altras possessions en Europa | 120 | 175,000 |
| Establiments y factorias | 96,171 | 2000,000 |
| Totals | 8.991,254 | 315.885,000 |
L' Estat metropolitá, format per la Gran Bretanya (Inglaterra, Escocia y Gales), y la Irlanda no está de fet unificat. Es l’ exemple del régimen constitucional, y no té Constitució en lo sentit que acostuma darse aquesta paraula. Ab lo sigle dotze comensá lo período que 's podria anomenar de las Cartas, y en las que successivament se van anar donant y confirmant tenen llur origen las llibertats británicas. En lo sigle tretze (1265) van reunirse per primera vegada los diputats rurals al costat dels caballers dels comptats y dels ciutadans de las vilas, y la convocació de Parlaments va pendre formas definitivas y regulars en 1295. La base de organisació del Estat que llavoras va establirse, es la que subsisteix encara avuy dia, y las llibertats del pays han anat solidantse y completanse per Actes del Parlament. Entre aquestos, són célebres los de Petició de dret, (Petition of right), de 1627; lo de Declaració de Drets. (Bill of rights) de 1689, y lo de Establiment, (Act of settlement), de 1701. Ademes d' aquestos son de trascendencia extraordinaria l' Acte del Habeas corpus (An act for the better securing the Liberly of the Subject and for Prevention of Imprisonments beyond the seas), de 1679; los de unió de Inglaterra y d' Escocia, de 1707, y de la Gran Bretanya é Irlanda, de 1800; lo de emancipació dels católichs, de 1829, y los diversos Bills de reforma electoral, extenent cada vegada més lo sufragi. Lo darrer d' aquestos Bills, y lo que s' está discutint en los actuals moments pera retornar á Irlanda son Parlament y una bona part de sa autonomia, completarán la col-lecció de disposicions escritas en que se basa lo dret públich de la Gran Bretanya é Irlanda.
Mes, la base més forta de las llibertats británicas no es pas la lley escrita, sinó la consuetudinaria, que' pren allí lo nom de Common law. Aquesta, com la defineix lo gran tractadista Blackstone, comprén no sols las costums generals ó lleys comunas propiament ditas, sino també las costums particulars de algunas regions, y fins las especials que s' observan sóls en determinats tribunals ó jurisdiccions[2],y s'aplica tant á las materias de dret privat com á las de dret públich. La costum, lo fet aquilatat per la experiencia, que 's demostra per las sentencias dels tribunals y las opinions dels jurisconsults, están tan encarnats en lo sistema jurídich anglo-saxó, que encara que 's codifiquin ó compilin las lleys escritas, no perden gens de llur vigor, sino que conservan tota la vitalitat. La Common law es la lley vivent, que paulatinament y per graus se va acomodant á las novas necessitats y condicions que 's presentan. No té la duresa inflexible de la lley escrita, y, manifestació constant de la conciencia pública, jamay se fa vella, y 's troba sempre en lo período de la virilitat. Una nació en que las més trascendentals garantías de la llibertat y de dret son fillas de la lley consuetudinaria y no de una Constitució escrita, per forsa ha de reconeixer lo principi de varietat.
Y en efecte, en l’ Estat metropolitá de la Gran Bretanya é Irlanda, no hi ha unitat de llegislació, ni de tribunals, ni de adminstració. La manera de manifestarse la varietat es originalíssima. Un Parlament únich y que no reconeix cap fré legal; un Parlament del que s' ha dit que pol ferho tot, menys convertir un home en dona; un Parlament qual poder está secundat per un monarca que extén son imperi á la aglomeració més important que han creat may los homens, llegisla separadament pera cada una de las agrupacions que forman l' Estat metropolitá. Lo dret privat escrit ingles no s' aplica més que á la Inglaterra propiament dita, sens extendres al pays de Gales, á la Escocia ni á la Irlanda, que tenen lo seu dret especial. La Common law es també especial pera cada un d' aquestos paysos, y no sóls está circunscrita á llurs fronteras, sino que dintre d' ellas está subjecta á cent variacions locals. Per tal motiu, los Actes del Parlament son moltas vegadas aplicables sóls á una de las agrupacions que forman la nació metropolitana, en qual cas aixis ho declaran en un de llurs articles. Lo Parlament británich, lo més poderós de la terra, no 's dona de menys de llegislar no ja pera un dels antichs regnes, sino pera una sola ciutat, vila ó districte. En l' Estat metropolitá británich un poder únich produheix la varietat per medi de la llegislació separada.
Dintre meteix del Estat metropolitá dona la Gran Bretanya una altra forma al particularisme per medi de la llegislació temporal. «Per medi de la llegislació separada, com diu un autor dels que darrerament s' han ocupat de la materia,[3] remedia los inconvenients d' un error en l’ espay: per medi de la llegislació temporal, tracta de atenuarlos en lo temps.» Las lleys que en la Gran Bretanya se subjectan á aquesta especie de novicitat ó proba, són bastants pera que cada any lo Parlament degui votar un Acte important, que no té mes objecte que prorogar las lleys qual terme expira[4], entre las quals s' hi trova la que conté la ordenansa del exércit, que, desde fa més de dos sigles, es presentada cada any al Parlament pera que la prorogui, y lo Parlament no la proroga may més que per un any. Si un any deixés de prorogarse la lley, que fins al any 1879 va portar lo nom de Mutiny act, y que desde llavoras s' anomena Army discipline act, la corona de Inglaterra no podria tenir ni un soldat ni un oficial sobre las armas.
Peró tant bon punt com se surt del Estat metropolitá, lo particularisme té ja órgans propis pera manifestarse. La isla de Man y las normandas del Canal, (Channel islands) no són ja ordinariament gobernadas per las lleys del Parlament británich, sino que tenen llurs Cossos llegislatius especials. En la isla de Man, la llegislació es elaborada per duas Cámaras, composta la una del gobernador de la isla y dels membres del Consell nombrats per la corona británica, y l’ altra de diputats designats per sufragi, ab la particularitat de que las donas caps de familia y propietarias d' inmobles gosan de dret eletoral. Las islas del Canal están divididas en dos grupos, en cada un dels quals lo poder llegislatiu es exercit per un Consell format en part per funcionaris y membres de la iglesia, y en part per delegats del poble. Lo Parlament británich no s' ocupa de res que sigui d' interés particular de cap d' aquestas islas. Sols las obligan las disposicions de carácter general pera tot l’ imperi, y aquellas en que 'l Parlament diu expressament que han de obligarlas.
Si entrem á examinar la organisació colonial británica, la trobarem regulada per los principis més particularistas. Un Acte de 1865 defineix la Colónia dihent: «es tota possessió en la qual existeix una llegislatura, á excepció de la isla de Man y de las del Canal,» de quina definició se n deduheix innegablement, que avuy l' imperi británich es particularista per sistema.
Y en efecte, tots lo dominis y possessions en que hi predomina l’ element civilisat y no son fortaleses com Gibraltar, gosan de llegislació separada y de poder llegislatiu pera cuidar d' ella. Algunas possessions petitas ó poch colonisadas, com Ceylan, la Costa d' or, las islas Falkland, Fidji y algunas de las Antillas, Hong-kong, etc, etc, no tenen poder llegislatiu especial, pero si llegislació separada, de la que cuida la Metrópoli ab l’ ajuda d' un Consell especial pera cada una d' ellas, nombrat per la corona. Respecte de alguna de aquestas possessions es de notar, que habentsels otorgat la potestat de tenir poder llegislatiu indígena, van renunciarlo al cap de pochs anys de proba, per trobarse incapassas de dirigirse á ellas meteixas: lo qual es eloqüentíssima mostra de que l' imperi británich ha entrat tant de plé en la via del particularisme, que no sols sanciona, sinó que s' adelanta á las necessitats locals.
Las Colonias própiament ditas poden classificarse en los dos grupos següents:
1.º Colonias que posseheixen institucions representativas, pero sens gobern responsable, tenint la Metrópoli lo dret de veto llegislatiu y exercint vigiláncia sobre tota la admislració, y
2.º Colonias que posseheixen institucions representativas y gobern responsable, més ó menys vigilat per lo de la Metrópoli per medi de un gobernador.
De las Colonias de la primera classe, las unas tenen lo Parlament especial format per duas Cámaras: un Consell llegislatiu nombrat per la corona y una Assamblea d' elecció popular. Aixís están organisadas las Bahamas, las Bermudas y una de las islas del Vent, (la Barbada). Las altras tenen lo Parlament format per una sola Cámara, nombrada en part per elecció popular y en part per la corona. Tal es la organisació de la Australia occidental, de la Guayana, de Malta, de Natal, del poder federal de las Islas sota l' Vent, y dels poders particulars de duas d' aquestas islas, (la Antigua y la Dominica).
De las Colonias de la segona classe, las unas tenen la Cámara alta nombrada per la corona, y són: lo poder federal del Canadá, la nova Gales del Sud, la Nova-Zelanda, Queensland y Terranova. Las altras tenen la dita Cámara electiva, y són: la Australia meridional, la del Cap de Bona Esperansa, Tasmania y Victoria.
Per lo dit pot veures, que l' imperi británich está fonamentat sobre l' particularisme, oferint al observador una riquesa de varietats que no té ni ha tingut jamay cap agrupació nacional. Tota part del imperi que sent necessitats especials, gosa de llegislació separada.
Y encara no 's detura en lo exposat lo particularisme británich, sinó que moltas de sas Colonias están divididas interiorment en varis Estats, formant no un tot unificat, sinó una agregació federal. Pera dar una idea d' aquestas organisacions pendrem per exemple lo Canadá.
Lo domini ó imperi (dominion) del Canadá es una federació que va comensar per la unió en 1867 de las provincias de Ontario, Qaebec, Nova Escocia y Nou Brunswick, á la qual més tart s' han anat agregant voluntariament las de Manitoba, Colombia, Isla del Primer Eduard y tots los demés territoris británichs de la América del Nort, á excepció de Terra Nova.
La Constitució federal del Canadá está calcada sobre la inglesa y estableix, per lo tant, lo sistema representatiu y lo régimen parlamentari. Lo poder llegislatiu té duas Cámaras. Lo Senat está format per personas elegidas per lo representant de la Corona d' entre las que reuneixen las circunstancias que marca la lley, y tenen propietats que valguin més de vint mil pessetas. Lo número normal de senadors es de 76. La Cámara dels Comuns ó popular se compón de representants elegits per sufragi universal, á rahó d' un per cada disset mil habitants. Pel cens de 1881, la Cámara dels Comuns comprén 213 diputats.
Lo poder executiu correspón al representant de la corona ó gobernador general, que l’ exerceix ab la ajuda de un Consell de tretze ministres (conseil privé), que nombra y separa lliurement, pero acomodantse á las exigencias del régimen parlamentari.
Los Estats particulars ó provincias gosan dins de la federació de una gran autonomía. Al davant de cada un d' ells y nombrat per lo gobernador general, hi ha un tinent de gobernador, que exerceix lo poder executiu. La organisació del llegislatiu varia en cada provincia. En las de Ontario y de la Colombia británica hi ha una Cámara sola de 88 diputats; en la de Quebec hi ha duas Cámaras, la una de senadors vitalicis, nombrats per lo tinent de gobernador, y l' altra electiva; en las de Nou Brunswyick, Nova Escocia y Manitoba hi ha un Consell llegislatiu y una Assamblea popular, y en la isla del Primpcep Eduard, las duas Cámaras són electivas.
La distribució de las atribucions llegislativas entre 'l poder federal y 'ls provincials, feta en l’ Acte del Parlament británich de 20 Mars de 1867, que es la lley fonamental del Canadá, es tan práctica y encertada, que pot quasi donarse com exemple de organisació particularista. En dos sóls articles, (los 91 y 92), se detallan y classifican las principals atribucions que ha de tenir un gobern, y 's reparteixen taxativament. Als poders provincials se 'ls fa una bona part, puig que, entre moltas altras cosas, cada un d' ells cuida exclusivament: de contribucions y empréstits de la provinciá;— de administrar sos bens, ab facultat pera vendre y empenyar; — de presons, hospitals y altres establiments benéfichs;— de las institucions municipals;— de travalls públichs d' interés local;— de la incorporació de las companyías provincials;— de la propietat y dels drets civils dintre de la provincia; — de la administració de justicia dins de la meteixa, comprenentshi la creació, manteniment y organisació de tribunals pera la provincia, tenint jurisdicció civil y criminal; — del procediment;— de la sanció penal de totas las lleys sobre materias de competencia provincial per medi de multa, presó ó altres cástichs, y generalment de totas las materias de naturalesa purament local ó de dret privat en la provincia.
L' Acte que hem hagut de consultar pera extractar las ditas atribucions, ab tot y ser del Parlament británich, está oficialment redactat en llenguas francesa é inglesa. Aquesta circunstancia es deguda á que en lo meteix hi ha un article, lo 133, que traduhit literalment, diu: «En las Cámaras del Parlament del Canadá y en las de la llegislatura de la provincia de Quebec, l’ ús de la llengua francesa ó de la llengua inglesa será facultatiu: pero, en la redacció dels arxius, actas y diaris respectius d' aqueixas Cámaras, l’ ús de las duas llenguas será obligatori. En los alegats verbals ó escrits y en tots los actes de procediment davant dels tribunals del Canadá que s' establiran baix l’ autoritat del present Acte, y dels de la provinciá de Quebec, se podrá fer ús a voluntat de la una ó de l' altra d' aqueixas llenguas. Las actas del Parlament del Canadá y de la llegislatura de Quebec deurán ser impresas y publicadas en las duas llenguas.»
Ab una organisació política particularista tan encertada, no es d' estranyar que las Colonias del Canadá prosperin y avensin ab una energia que pasma. Situadas al costat meteix de la gran Confederació nort americana, uo tenen enveja á sos membres ni desitjan entrarhi. Disfrutan ja de totas las ventatjas del particularisme, y 's troban bé tal com están.
Lo moviment particularista británich en lo referent á las Colonias va comensar l’ any 1840, y la primera que va disfrutar de sas ventatjas fou la Barbada. En 1842, va extendres lo sistema á Terranova; en 1848, á Natal; en 1849, á Malta; en 1850, al Cap de Bona Esperansa y á la Australia; en 1852, á la Nova Zelanda, etc., etc. Y es digne d' observarse en ellas, com la práctica confirma las teorias particularistas. Pel camí de la varietat caminan totas cap á la unió. Las varias Colonias del Canadá forman la Confederació que havem descrit; confederadas están las de las Islas sota 'l Vent desde 1871; las del África meridional no tardarán á confederarse, puig que haventne manifestat desitjos, ja en 1877 lo Parlament británich va adoptar un Acte que conté las bases de la unió[5], y las de la Australia están actualment fent una lliga comercial, que s' extendrá luego á altres objectes. Un dia ó altre será un fet la unió de totas las regions británicas, inclosas las islas metropolitanas, dintre de una gran agrupació particularista. Aquell dia, la civilisació general haurá guanyat la més trascendental victoria que contará fins llavoras la historia contemporánea.
La solució particularista del imperi británich es avuy incompleta. Las Colonias gosan de una gran llibertat interior, pero en cambi no intervenen pera res en lo gobern general del imperi. En lo Parlament metropolitá hi tenen representació sóls los Estats de la metrópoli. Per fluixa que sigui la dependencia en que 's troban las Colonias, no deixan de ser dependents, y sens llur concurs se resolen las qüestions de caracter general que més ó menys las interessan. En rigor totas las parts del gran imperi tenen per únich llas de unió la corona, que á sa vegada está limitada pel Parlament. La organisació sóls se completará quan lo llas s' extengui á ferlas participar del poder liegislatiu general, reduhidas que siguin las atribucions d' aquest purament á las materias de interés comú.
Per fortuna, actualment s' está preparant un gran pas en aquest sentit. Lo projecte presentat per Mr. Gladstone, fent renaixer lo Parlament irlandés y reconeixent á Irlanda un grau avansat de autonomía, á pesar de haberho buscat per camins moltas vegadas reprobables, inevitablement ha de tenir conseqüencias trascendentalissimas. Pot ser ben bé que lo projecte actual no sigui aprobat de moment, en qual cas no fará més que retardarse. Si la opinió no está encara prou preparada, ho estará demá, y lo meteix projecte ó un altre de semblant será lley á pesar de tots los obstacles.
Renascut lo Parlament irlandés, no tardará á renaixer lo d' Escocia, ni á establirsen en lo pays de Gales y demés regions que tenen personalitat propia, inclosa tal vegada la aglomeració urbana de Lóndres, que es per sí sola una gran regió. Llavoras, per la forsa meteixa de las cosas, lo Parlament británich quedaria reduhit á ocuparse sóls de las materias d' interés general á tot l’ imperi, y la conveniencia, sino la necessitat, l' obligarian á cridar á son seno á totas las Colonias en que hi predomina la civilisació de la rassa blanca. Aquell dia triunfaria al món lo sistema particularista, que gracias á la meteixa gent anglo-saxona fa ja un sigle que ha triunfat en lo continent americá.
Ningú extranyará, que al fer la ressenya de las solucions particularistas monárquicas, haguem comensat per l' imperi británich. Veritat es, que 'l sistema no ha arrivat ni en la Metrópoli ni en lo conjunt de las Colonias á alcansar tot son desenrotllo, peró en llur terreno está sembrada la llavor de la que ha de naixer la planta de quins fruits s' aprofitarán tots los pobles.
Y no tardarán tant com podría témers á ser madurs. Lo projecte particularista en pro de las llibertats irlandesas será la fita que marcará lo comens d' una nova época. Precindim de si 'l poble que directament s' aprofitará de la millora n' es ó no mereixedor; precindim de si té ó no condicions que 'l fassin digne de las simpatías de tots los cors generosos, y tirem un vel damunt de certs procediments qu' ha empleat. Pera nosaltres, al examinar la qüestió irlandesa, fem cas omís de la Irlanda y de son poble mísero y retrassat, y no hi veyem més que la tracendencia civilisadora de la solució á que ha donat lloch. Permétissens, donchs, que acabem lo present capítol descubrintnos davant de la figura venerable del eminent home d' Estat, á qui 'ls anys no han robat la energía, ni refredat l’ amor á la llibertat. Saludem en Gladstone al precursor de la regeneració de las caducas societats europeas, á qui la historia reserva sens dupte un lloch al costat de Washington y d' aquells altres pochs, als qui 's pot dar ab tota la boca lo nom de benefactors de la humanitat y de impulsadors de la civilisació.
- ↑ La milla lineal inglesa té 1609'30 metres, ó sigui més d' un kilómetre y mitj. La milla quadrada, per lo tant, passa de dos kilómetres y mitj quadrats.
- ↑ Commentaries on the Law of England, per Sir William Blackstone.
- ↑ Leon Donnat: La Politique experimentale, capítol XXI.
- ↑ An Act to continue various expiring laws.
- ↑ An Act for the Union under one government of such of the south Africa Colonies and States as may agree thereto, and for the government of such Union, and for purposes connected therewiih. (Acte pera la Unió baix un gobern de totas aquellas Colonias y Estats del África meridional que hi convinguin, y pera lo gobern de tal Unió, y pera los objectes relacionats ab la meteixa). Aquest títol per si sol es tot un programa de llibertat práctica. Per tal motiu l’ hem copiat y traduhit.