Lo catalanisme - II. Cap. IX
| Sou al capítol «Part segona — Capítol IX» | |||||
| Lo catalanisme | |||||
|
II. Cap. VIII | II. Cap. X | 
| ||
VENTATJAS POSITIVAS DEL ESTAT COMPOST
Marxa regular y desembrassada del Estat compost —Los membres de aquest disposan de tota llur iniciativa pera la millora interior.— Possibilitat de fer probas difícils sens perill. — Resultats que per aquest camí se obtenen.— Exemples práctichs trets del dret polítich suís — Exemples trets del dret civil. — Lo Homestead en los Estats americans —La lley Torrens en las colonias británicas.— Exemple tret de la nostra historia.— Lo Recognoverunt Proceres. — Funcionament del Estat compost en la garantia de llibertats y drets — Limita á la autoritat la quantitat, no la qualitat.— Garantías fillas de la combinació dels poders y de llur gelosía mútua.— La federal liberty.— Possibilitat de la puresa del sistema representatiu sens barrejas de prácticas parlamentarias — Combinació de la representació general ab la especial. — Possibilitat de viure agrupadas entitats que 's trobin en condicions disiintas. — Bona distribució de la població en tot lo territori.— Regeneració dels carácters decaiguts.
Coneixent ja la naturalesa y carácters del Estat compost, y la forma y manera de distribuhirse las atribucions de la soberanía entre 'ls membres components y llur conjunt, podem ja destinar alguns parrafos á estudiar son funcionament, que ha d' ensenyarnos las ventatjas positivas del sistema.
Pera aquest estudi pendrera com á model una associació d' Estats, en la que lo poder general tingui encarregat tot lo referent á la vida exterior, la garantía del ordenat exercici de las llibertats individuals y corporativas en lo interior, y la alta direcció d' alguns assumptos d' interés reconegudament comú, y quals membres components ó Estats particulars conservin totas las demés atribucions de la soberanía. Suposarem, ademés, que la tal associació forma un veritable Estat federatiu ó compost, y que, per lo tant, la autoritat representant del conjunt exerceix jurisdicció directa sobre ‘ls individuos y agrupacions, en totas las atribucions de sa competencia.
Sense profundisar gaire l’ estudi veurem ja que la marxa de tal agrupació ha de ser regular y desembrassada. Las autoritats generals se cuidan de tot lo que es vida exterior, y en quant á la interior fan poca cosa més que servir de garantía y donar impuls á un número reduhit d' assumptos, de lo qual se 'n desprén que han d' atendre á moltas menys cosas que ‘l poder de un Estat unificat. Tot lo que en aquestos dona més que fer al poder suprem, está fora de la competencia de las autoritats generals en un Estat compost. Lo gobern y administració de las provincias; la llegislació en materias de dret privat; la organisació de tribunals pera resoldre las qüestions civils y fallar las causas criminals; las eleccions pera corporacions provincials y municipals; lo nombrament y separació dels empleats y funcionaris polítichs y administratius que no desempenyin serveys generals; la organisació y direcció de la ensenyansa, deia beneficencia, etc, etc, no han distreure llur atenció, que poden concentrar enterament en las altíssimas atribucions que tenen confiadas. Poden, donchs, exercirlas ab verdader coneixement de causa y ab perfecta imparcialitat. Cap interés mesquí, cap mira egoista ha de alterar la serenitat de la política internacional ni de la alta direcció de una part de la interior, que condensan los encárrechs que ‘ls Estats particulars tenen fets al representant de llur conjunt. Aquest, per regla general, está lliure de tenir que pendre midas odiosas. Pot presentarse sempre als ulls de tots los confederats baix l' aspecte d' un poder veritablement protector, no sentli gens ni mica difícil mantenir la popularitat, y rodejarse de aquella atmósfera de respecte y d' estimació, que es la sola que dona als goberns forsa real y prestigi.
Los goberns dels Estats particulars, en cambi, se troban desembrassats de totas las qüestions que acostuman pendre lo carácter de enutjosas. No han d' atendre gens á la política exterior, que un altre cuida per llur compte. Tenen la vida perfectament assegurada, y per lo tant, no han de pensar en res més que en disfrutar d' ella y ferla agradable. Respecte á política interior, lo més essencial tampoch ha de darles cap cuidado. Tancantse dins de la legalitat, tenen qui 'ls garanteix l’ exercici de llurs atribucions, y las qüestions de ordre públich, que tant perturban als poders unitaris, no han de preocuparlos poch ni gens. En cas de disturbis, si las forsas del Estat particular no bastan pera corretjirlos ó reprimirlos, allí está lo poder general que se n' encarregará, utilisant en cas necessari las de tots los confederats.
Es incalculable la suma de beneficis que pot produhir un gobern col-locat en tant favorables condicions. Tota sa iniciativa, tots los recursos de que disposa, poden ser empleats en milloras interiors, y en lo perfeccionament de las lleys. Las qüestions d' interés local s' han d' examinar minuciosament, puig que ellas són las que ocupan quasi exclussivament l' atenció dels gobernants. Aixís las autoritats executivas com los cossos llegislatius han de mirarlas ab gran interés, encara que no vulguin, puig que no sóls s' enclouhen en ellas quasi totas llurs atribucions, sinó que 'ls ulls del públich s' hi fixan y 'ls donan la importancia de grans problemas. Los Estats particulars se trovan dins de la Confederació en la situació en que estaria un individuo que tingués assegurada la vida y no hagués de pensar en las necessitats de cada dia, que més amohinan al comú de la gent. Aquest individuo, en lo ram á que 's dediqués, obtindria resultats extraordinaris, puig no hi hauria res que ‘l distregués de son objecte, ni deuria temer los perills, per molt que s' arrisqués á empresas difícils.
La situació desembrassada en que 's troban los Estats particulars dintre de una Confederació ben organisada, los permet travallar pel progrés ab molta més energía que ‘ls Estats unificats. Poden entregarse á probas difícils, sens temor é las conseqüencias, puig sigui ‘l que sigui ‘l resultat que obtinguin, ni 's posará en perill llur independencia, ni 'l ordre s' alterará fins al punt de produhir perturbacions desastrosas. En los membres d' un Estat compost poden ferse tota classe d' ensaigs polítichs-socials, estudiantse practicament fins reformas quinas ventatjas teóricas no s' han subjectat encara á la pedra de toch de la experiencia, en la seguretat de que durant lo período que l’ ensaig duri, y siguin quins siguin los resultats, los grans interessos generals no se 'n resentirán, y seguirán llur curs magestuós, impulsats per los poders federals. La facilitat de fer probas y ensaigs en los Estats particulars es una de las més grans ventatjas del sistema que sostenim. Si 'ls resultats que s' obtenen de una reforma no son pas los que sos autors esperavan, res los priva de tornarla endarrera. Aixis com cap gran interés general s' ha ressentit al establiment de la lley, aixis tampoch se 'n conmourá cap al derogarla pera tornar al estat legal anterior. Si la reforma ensajada, en cambi, dona bons resultats, no sóls se solida en 'l Estat que ha prés la iniciativa, sinó que ‘ls demés associats la imitan, fenthi las modificacions que llurs circunstancias especials los aconsellan, y entre tots la perfeccionan.
Tal vegada á molts los semblará que aquesta ventatja del Estat compost es molt bona pera ser exposada en teoria, y no creurán que pugui manifestarse en fets práctichs. Si tal los semblés ó aixó creguessin, s' enganyarian completament. No sóls aquellas ventatjas se manifestan en la práctica, sina que son conseqüencia precisa de la organisació particularista.
¿Se 'n volen exemples? No hem de fer més que girar la vista cap á qualsevol de las associacions d' Estats, y 'n trovarem de tota classe. ¿Se 'n volen en lo terreno del dret polítich? A Suissa tenim lo Veto, lo Referendum, la Iniciativa, etc, quinas institucions s' han anat introduhint en la majoría dels Cantons, en vista dels bons resultats obtinguts per lo que primer va ferne la proba. Lo dret de revisar las lleys dictades per la autoritat llegislativa per medi de votacions populars ad Referendum va naixer en los Cantons del Valais y dels Grisons, en los quals hi havia d' antich la costum de referir ó donar compte de las lleys fetas per lo Concell á las decenas ó municipalitats, á fi y efecte que resolguessin sobre d' ellas en definitiva. Al acomodar los Cantons la tradició ab las aspiracions, van modernisar la institució, y copiantla los que no la havian encara adoptada dels que ja la tenian, van anarla perfeccionant y extenent fins al punt, de que avuy forma ja part del dret federal, puig que las lleys que dictan las autoritats representativas del conjunt han de ser subjectadas á la revisió popular de tota la Confedereció, sempre que constitucionalment ho demanen trenta mil ciutadans actius ó vuit dels Cantons confederats. Y tot passant dels uns Cantons als altres, la institució ha anat prenent formas ten variadas, que mentres en alguns es lo Referendum obligatori pera totas las lleys, en altres ho es sóls pera las que importin un gasto que passi d' una quantitat fixada, y en altres es purament facultatiu ó condicional, no tenint efecte sinó que ho demani lo número de ciutadans actius que está fixat en las lleys fonamentals. De la mateixa manera que ‘l Referendum han anat extenentse las demés institucions que havem citat y moltas altras.
¿Se 'n volen exemples en lo camp del dret civil? Girem la mirada á la Confederació americana, y 'n trobarem un dels més marcats que pugui desitjarse. Un dels Estats va idear una lley eminentment práctica, que responia perfectament al carácter emprenedor y febrosencament actiu de actiu de aquells pobles. Lo Homestead, nom ab que es coneguda la lley á que 'ns referim, y que no vol dir més que «ajuda, auxili de la llar ó de la casa, — (la paraula es composta de Home; casa, llar, y de Stead; ajuda, auxili,») — dona á cada individuo la facultat de sustreure la casa que ocupa sa familia y una gleba de terreno, á tota responsabilitat y execució per deutes. Lo qui vol utilisar aquest benefici no ha de fer res més que declararho davant de la autoritat competent del seu districte ó municipalitat, y aquesta autoritat ne pren nota en lo registre oficial destinat al efecte, y ho publica en la forma que está establerta. La declaració no té efecte retroactiu, ni lliura, per lo tant, la propietat assegurada de responsabilitats anteriorment contretas: pero desde 'l moment de la anotació, lo qui utilisa lo Homestead queda com si no possehís res de lo que ha declarat voler reservarse, y 'ls que tractan ab ell no poden dir jamay que han sigut enganyats, puig saben per endavant quina es la seva situació.
La tracendencia d' aquesta institució es incalculable. Lo que té la seguretat de que, siguin las que siguin las vicissituts que li sobrevinguin, sa familia ha de quedar ab casa ahont acullirse y un tros de terra pera menjar, s' entrega ab energía als negocis més arriscats y difícils. Si fa fortuna, be; sinó la fa, té sempre la retirada assegurada.
Lo Homestead, fill del sistema particularista, ha passat d' Estat á Estat á tots ó quasi tots los de la Unió, acomodantlo cada un á las condicions especials en que 's troba, y variant la quantitat assegurable y la forma de fer la inscripció. En l' Estat de Maryland, lo valor de lo assegurat no pot passar de cent dollars, mentres que en los de Califórnia y de Nevada pot arrivar á cinch mil. Entre aquestos dos extrems tenen l' Homestead los demés Estats americans, desde los quals es probable que s' extengui á tots los pobles de rassa anglo-saxona, imitantlo ja en alguna de las Colonias británicas, y estudiantlo sériament en la meteixa metrópoli.
¿Se 'n vol un altre exemple no menys tracendental en lo meteix terreno del dret civil? Aquí está la anomenada lley ó Act Torrens, que desde una de las Colonias británicas, la de la Australia meridional, ahont va ser promulgada en 1858, va passar luego á moltas altras Colonias y Estats, haventse arrivat á presentar un projecte de lley á la Cámara dels Comuns pera la aplicació de la lley á Inglaterra; projecte que de moment va fracassar, pero no sens produhir indirectament alguna millora en la transmissió de la propietat inglesa. La lley Torrens ha sigut adoptada en las Colonias de Queensland, de Victoria, de Nova Gales, y en la occidental de la Australia; en la Tasmania, en la Nova Zelanda, en una de las provincias del Canadá, en la Colombia británica, en las Islas de Fidjí, y ha entrat ja en la Unió americana per lo Estat de Iowa, desde ‘l qual passará als altres. En virtut de la flexibilitat del particularisme, cada un d' aquestos Estats ó Colonias va adaptant la lley á sas condicions y necessitats especials, conservant emperó lo fondo de la meteixa.
La lley ó Act Torrens, que porta lo nom de son autor, Sir Robert Torrens— (tal vegada una glória catalana que ignorem, puig l' apellido indica que ha de ser fill ó descendent al menys de la nostra terra,) — té per objecte movilisar la propietat inmoble, y ho consegueix pels medis més senzills. Lo qui vol col-locar sa propietat baix lo régimen de la lley, — puig que aquesta no es obligatoria, y otorga sas ventatjas sóls als que las volen disfrutar, — envia un plan de la finca, una descripció y 'ls titols de la meteixa, á la oficina encarregada del registre. Aquesta examina 'ls títols com si hagués de comprar la propietat, y si 'ls troba corrents, ho anuncia al públich. Si 's presentan reclamacions, las ha de resoldre lo propietari: si no se 'n presentan, ó una volta resoltas las presentadas, la oficina inscriu lo títol en un llibre talonari en que hi constan totas las cargas y gravémens, y dona 'l taló al propietari. Desde aquest moment la propietat está col-locada al amparo de la lley Torrens, y la administració la garanteix contra qualsevol reclamació que pugui venir, encarregantse de sostenir los plets y de pagar las indemnizacions que procedeixin, cobrant al efecte un dret de asseguració que no passa jamay del dos per mil. Las operacions sobre la propietat garantida son desde aquell moment facilíssimas y 's fan totas sobre ‘l taló. Aquest es endossable, divisible, hipotecable, etc, etc, lo meteix que un document de comers. Totas las operacions s' escriuhen en lo meteix títol, com en una lletra de cambi. Ab aquesta senzillesa, la lley Torrens reemplassa lo registre engorrós y complicat dels contractes, per lo registre de un títol en lo qual está condensada la propietat. Pera 'ls empenyos á curt plasso, ni tant sóls se n' ha de pendre nota. Lo propietari deixa lo taló en poder del prestador, y aquest té la seguretat de que aquell no fará cap operació nova que comprometi 'l seu crédit, puig que no disposant del taló, no pot contreure cap obligació que afecti á la propietat que ha donat en garantía[1].
Mes, no cal anar á cercar los exemples fora de casa, puig ne tenim prous á casa nostra, en la época anterior á la unificació. Lo particularisme de la Confederació aragonesa-catalana, encara que no ab la amplitut que ha alcansat lo sistema en son desenrotllo modern, produhia efectes semblants als que hem presentat com exemple.
Aixís tenim, que las costums conegudas baix lo nom de Recognoverunt Proceres, confirmadas y reconegudas pera la ciutat de Barcelona á títol de privilegi en 1283, van anar luego extenentse á altras ciutats, vilas y comarcas de Catalunya, com Gerona, Granollers, Igualada, districtes de las Franquesas del Vallés, del Maresme y Vilamajor y alguns altres, essen la última en adquirirlas Vilafranca del Panadés ab tota sa vegueria, en virtut del privilegi expedit en 1510 desde Monsó per lo rey Ferran, y confirmat prop d' un sigle més tart, en 1399 per don Felip, tercer de Castella y segón d' Aragó. Aquest procediment per extensió tenia molt de particularista, ab tot y que no gosava encara de la flexibilitat que la divisió de la soberanía dona avuy al Estat compost, y es un indici de que, si hagués pogut seguir desenrotllantse la política de la Confederació aragonesa-catalana, s' hauria lograt la unitat de la Península per medi de la unió de las distintas regions, molt més forta y fecunda que la que s' ha volgut fundar en la uniformitat pel camí de la imposició absorvent de una d' aquellas.
Passem ja á examinar com funciona l’ Estat compost en quant té relació ab la garantía dels drets y llibertats individuals y corporatius.
Dividida la representació de la soberanía, y co-existint los dos poders, general y particulars de cada un dels Estats associats, lo primer efecte que 's logra, es que la limitació del un per l’ altre sigui efectiva, sens que per aixó cap de ells se debiliti. Dins del Estat unificat,— y notis be aquesta diferencia, que es de las més importants, — per moltas divisions y subdivisions que 's fassin entre las diferents brancas del poder, totas han d' estar lligadas entre ellas per relacions de dependencia, puig que forman un tot que ha de tenir un cap. Si en l’ Estat unificat predomina lo principi autoritari, lo cap es lo rey ó president, y á sa voluntat están en definitiva subjectas las autoritats totas, per més que vulguin separarse las altribucions de cada una. Si predomina lo principi democrátich, la Cámara es la que s' imposa y ho dirigeix tot en la práctica. Dins de la organisació unitaria no pot deixar de condensarse lo poder en un cap, format per una ó per varias personas, puig per moltas limitacions que s' imaginin, sempre ha d' anarse á parar á un poder sens superior, que resolgui las qüestions sens apel-lació.
De lo qual ne resulta, que en l’ Estat simple tota limitació al poder, fassis com se fassi, lo desmillora en qualitat y li treu forsa. Lo principi lliberal se troba, donchs, en tal organisació tancat dins de un cércol viciós del que no pot sortirse. Si 's vol impedir que ‘l poder pugui destruhir ó perjudicar las llibertats y drets, no hi ha altre medi que debilitarlo, y si 's fa, se ‘l deixa inepte pera cumplir sa missió propia. Si se ‘l vol robustir pera que pugui exercir ab desembrás sas funcions, aquellas llibertats y drets quedan desarmats á mercés del poder, y moren á mans del meteix que devia ser llur garantía. En l' un y l’ altre cas ve lo desordre, essent los perturbadors la llicencia ó ‘l despotisme. D' aqui que las nacions unitarias no estiguin jamay en lo just medi: la llibertat y la autoritat son en ellas inconciliables, y ‘l desequilibri es permanent, no fent més que cambiar de l’ un plat al altre de la balansa.
Es un error creure, que en una organisació social basada en lo principi de llibertat, l’ autoritat ha de tenir poca forsa. Precisament, ne necessita més que en las organisacions basadas en lo principi contrari. Lo que hi ha, es que aquesta forsa ha de concentrarse en los punts en que deu obrar, sens poder aplicarse en aquells en que no es necessaria. Mes clar: á la autoritat han de regatejárseli atribucions, no disminuhirseli la energía. Ha de limitársela no en la qualitat, sinó en la quantitat.
Dins del sistema unitari es fácil perjudicar á la qualitat; impossible limitar efectivament la quantitat. Sent lo poder únich ¿qui 'l deturará quan invadeixi atribucions que no li corresponen? Al punt meteix que 's tracta de ferho de una manera eficás, la qualitat de la autoritat se 'n ressent, y quedan perjudicadas las atribucions que li son propias.
L' Estat compost limita la quantitat sens desmillorar la qualitat. Sa condició essencial es que co-exisleixin dos poders entre ‘ls quals han de repartirse las atribucions de la soberanía. Fassis la repartició com se vulgui, no pot deixar de naixer la limitació de quantitat. Lo poder general del conjunt té marcadas las atribucions que se li confian, y ha de reduhirse á llur exercici baix pena d' invadir lo camp propi dels poders dels Estats particulars. Pera aquestos, las atribucions que han conferit á aquell, són limitacions no menys efectivas. Al punt meteix que intentan traspassarne alguna, topan ab lo poder general. Los dos poders son rodas que engranan y mútuament s' obligan á la regularitat Cap de las duas pot anar més ni menys depressa que l' altra mentres lo engranatje 's conservi.
Aquest mecanisme es la veritable garantia de la llibertat. L' individuo y las agrupacions no están aislats davant per davant d' un poder sens altre fré que ‘ls qu' ells meteixos li posin, sino de poders enfrenats per llur meteixa combinació. Lo poder que de més aprop los toca; lo que regula las relacions més importants de la vida qüotidiana; lo que garantisa directament llurs llibertats; lo que está encarregat de traduhir en lleys los drets de la familia y la regulació de la propietat, no es un poder absolut ni irresponsable. Per damunt d' ell esta lo poder general, que en quant sigui materia de las atribucions que té confiadas, pot obligar al de cada Estat particular á cumplir lo seu deber. Quant un particular ó corporació veu atacats ó desconeguts los seus drets, no sols té 'l medi de reclamar á las autoritats del Estat particular , sinó que, en cas de no trobarhi justicia, pot ap-pelar al poder general. Lo poder general no toca tant d' aprop als individuos y á llurs agrupacions sinó en los casos contats que tenen relació ab las atribucions que té confiadas, y fins en aquestos casos no 's presentan tampoch aislats. Si 'l poder general s' extralimita, poden demanar auxili al poder del Estat particular, y aquest té medis de resistir la extralimitació. Y no 's temi que no la resisteixi en los casos graves, puig tot poder está gelós de sas atribucions y no está jamay disposat á deixárselas cisar. La virtualitat de la organisació particularista se funda precisament en posar costat per costat la gelosia de dos poders. L' individuo troba en ella la garantía de sa llibertat, que cerca inutilment en la organisació unitaria. La federal liberty, com diuhen alguns tractadistas americans, es la que no 's trova jamay desarmada y sola davant del poder que l' amenassa. Contra l’ atach de la autoritat particular del Estat, té l' ajuda efectiva de la general de la associació: contra 'l d' aquesta, l' ampara la del Estat particular.
La organisació particularista, ademés, es la única que permet que 'l sistema representatiu se mantingui pur y sens barrejas que ‘l desnaturalisin.
En primer lloch, la divisió de la soberanía es una gran base pera la representació en lo poder general. Per medi de la associació, distints Estats petits, sens perdre llur carácter de tals, ne fan un de gran. En aquest, donchs, han d' estarhi representadas la varietat y la unitat, lo qual, traduhit á la práctica, fa que ‘l poder llegislatiu general se formi de dos cossos ó Cámaras ab atribucions iguals. L' un d' aquestos cossos ha de representar la llibertat individual, l’ altre la soberanía dels Estats associats: lo primer ha de ser fill de la majoria del poble de tota la associació, lo segón de la majoria de cada un dels Estats que la forman: en aquell la representació ha de ser proporcional al número, en aquest igual pera totas las entitats autónomas. L' un representa ‘l conjunt y l' altre las parts organisadas que 'l forman, y sens lo concurs de tots dos no ha d' haverhi lley que arribi á alcansar forsa obligatoria. Si ‘l cós representant de la totalitat volgués atentar á las soberanías dels Estats particulars, lo cos representant d' aquestos s' hi oposaria. Si ‘l cos que representa las soberanías particulars se proposés destruhir la unió ó cisar las llibertats individuals, ho impediria l’ altre cos que las representa. Tenint los dos cossos iguals atribucions y necessitant la lley la aprobació dels dos cossos, en cas de conflicte entre 'ls interessos que cada un d' ells representa, no hi ha més que un camí, que es l' únich llógich; lo camí de tranzacció, que resolgui ‘l conflicte armonisant las diferencias.
La meteixa divisió de la soberanía facilita la representació en los Estats associats. Encarregats los poders d' aquestos de una part sola de las atribucions soberanas, al donar formas al poder que ha d' exercirlas, poden també atendre als distints interessos que dins del Estat se manifestin, encarregant la potestat llegislativa á duas Cámaras, l’ una de las quals representi 'l número y l’ altra las forsas corporativas.
Al tractar l' Estat compost de constituhir lo poder executiu, aixis en lo conjunt com en cada un dels membres associats, pot ben bé donarli vida propia é independent dels poders llegislatius. La limitació, que es la condició essencial del sistema particularista, fa que no 's tingui de temer la tiranía tant com en l’ unitari. Las autoritats executivas del conjunt tenen los límits de llurs poders fixats, y son vigiladas per las dels Estats particulars, las que, á llur vegada, están contingudas per aquellas dins de llur cércol propi. Unas y altras disposan de menor quantitat de poder que las de un Estat centralisat, y són, per lo tant, menys perillosas.
En segón lloch, la organisació particularista, monárquica ó republicana, está en condicions molt distintas que la unitaria per lo que respecta á las causas que han impulsat als Estats simples á adoptar las prácticas parlamentarias. L' Estat simple, especialment si está regit per la monarquía hereditaária, quasi forsosament ha d' adoptar lo parlamentarisme, si vol fugir del régimen absolut. Lo rey es sagrat é inviolable, y está, per lo tant, excent de tota responsabilitat. Encarnació del poder executiu, no l’ exerceix directament, sinó per la intermediació de secretaris ó ministres responsables, que nombra y separa lliurement, sens subjecció á cap regla establerta en la lley fonamental del Estat. Si 's deixa al poder real en possessió plena d' aquesta prerogativa, sens darli ni tant sols una indicació sobre la forma y manera d' exercirla, imperará de fet l’ absolutisme. Lo poder real no té altre medi de coneixer las fluctuacions de la opinió del pays que las eleccions parlamentarias, y d' acort ab las manifestacions d' aquestas ha de exercir la potestat de nombrar y separar als ministres. Adoptada aquesta premisa, las demés conseqüencias del parlamentarisme venen tot naturalment. Lo rey pot tenir duptes sobre la verdadera opinió del pays, y pera desvaneixerlos no té altre recurs que posarla á proba en unas eleccions generals. Pera ferlas, necessita 'l rey poder disoldre l' Parlament. Dada aquesta potestat, y acceptat que 'l representant del poder executiu, rey ó president, sigui irresponsable y nombri lliurament los secretaris ó ministres responsables, ni hi ha terme mitj, y s' ha de triar entre la dictadura absolutista y ‘l parlamentarisme ab tots los seus inconvenients y viciosas prácticas.
L' Estat compost pot tenir lo sistema verdaderament representatiu sens regirse pel parlamentarisme, puig que pot marxar ab los poders ben desllíndats sens caure en l' absolutisme. Si la organisació es republicana, y 'l poder executiu es responsable y temporal, las fluctuacions de la opinió pública influheixen en aquest poder, al pendre en sa elecció part directa ó indirecta. La duració dels cárrechs está marcada y res té que veure ab ella lo Parlament. Si 'ls dos poders se posan en desacort, per endavant se sap quant pot durar aquest, y ‘ls electors meteixos se preparan á ferlo cessar quan siguin cridats á renovar los cárrechs de l' un y de l' altre. Si la organisació es monárquica ó imperial, tampoch hi ha inconvenient en deixar als poders executiu y llegislatiu deslligats l’ un de l' altre. Las atribucions de la soberania que exerceixen són reduhidas, y, ademés, están tots subjectes á la limitació essencial que naix de la divisió de la meteixa soberania.
La organisació particularista no sóls pot basarse purament en lo sistema representatiu, sens barreja de cap de las viciosas prácticas del parlamentarisme, sino que depura aquell sistema y l' salva de caure en cap dels dos extrems que poden posarlo en perill. Hem dit en altres capítols, que en tota agrupació social s' agitan duas classes d' interessos: lo general y ‘ls particulars. Si la representació se dona sóls al interés general, com acostuma succehir en las nacions unitarias dels nostres temps, los interessos particulars quedan desatesos. Si en cambi sóls aquestos son los representats, lo general ne surt sacrificat. La exclusió d' un qualsevol dels dos interessos contradictoris es causa del descrédit del sistema. Si 'ls representants ho son de la nació y no del districte ó de la classe que ‘ls nombra, se cau en un generalisme abstracte, que no pot deixar de ser tiránich. L' Estat se presenta com una entitat absorvent y destructora, y en nom de principis de que tothom parla y en quins ningú creu, atropella tot lo que li fa sombra. Si 'ls representants ho són del interés d' un petit districte ó d' una classe social, lo egoisme y la mesquinesa son lo móvil que ‘ls porta, y en nom dels interessos particulars perjudican al general. Fins suposant bona fe y desitj d' encertar en tals representants, no poden despendres del esperit exclusivista ó de cos, y 'ls efectes son tant tiránichs com los del predomini dels generalisadors que viuhen d' abstraccions.
L' exclusivisme dels especialistas los fa temibles com á gobernants. No miran cap qüestió sinó per lo prisma de llur especialitat, y no 's paran fins que han lograt imposar llurs punts de mira estrets y encongits. Poseu á un metje, com á metje, per exemple, en situació de dirigir qualsevol societat, y no veurá res més que problemas de fisiología ó de higiene, que voldrá resoldre obligant á tots los associats á medicarse ó á guardar lo régimen de sa escola. Poséuhi un pagés, y no estará satisfet sinó s' entregan tots los recursos á la agricultura. Poséuhi un fabricant, y tindrá la pretensió de que tot se sacrifiqui davant de la especialitat de la seva manufactura, que proclamará en tots los tons com l’ únich interés social digne de ser atés, encara que 's degui perjudicar á altres que representin cent vegadas més en lo conjunt de la riquesa pública.
La organisació particularista se posa en lo just terme mitj, y reconeix igual representació al interés general que als interessos particulars. Hem ja indicat los medis que emplea, al parlar de la base en que funda las duas Cámaras llegislativas perfectament iguals en atribucions, y qual concurs es igualment necessari pera que un projecte arrivi á adquirir forsa de lley obligatoria.
Un dels punts de vista més hermosos que presenta lo particularisme es lo que prové de la aplicació práctica de sa flexibilitat. Gracias á aquesta condició poden viure agrupats y agermanats, formant un tot nacional, pobles distints de relligió, de llengua, de costums, de rassa, y fins en graus molt distants de civilisació y de cultura. A Suissa, per exemple , hi ha quasi tants católichs com protestants; hi ha un gran número de francesos, italians y d' altras brancas llatinas, al costat de la majoría germánica; hi ha comarcas purament pastorals, que confinan ab altras en que ha entrat ja tot lo refinament que porta la gran industria, y aixó no obstant, totas aqueixas varietats plegadas forman conjunt. Dins de la flexibilitat de las lleys generals, cada varietat acomoda las particulars á sas propias condicions, creencias, interessos y graus de cultura. Lo unitarisme, volent fer passar á tots per un meteix adressador, perjudica á uns ó altres. Lo particularisme, disposant de distints adressadors, deixa que cada grupo utilisi aquell que més li convingui. La lley única, si es avansada, no convé als que no están tan avansats com ella, y si es atrassada, lliga als que voldrian avansar. Usant de una comparació, l’ unitarisme junyeix al carro del progrés un cavall corredor al costat de una tortuga, y vol que portin lo meteix pas. Lo particularisme deixa que ‘l cavall corri y que la tortuga camini ah pausa, puig que no 'ls junyeix al meteix carro.
Deuriam allargar extraordinariament aquest capítol si volguéssim indicar, encara que fós molt lleugerament, totas las ventatjas positivas de la organisació particularista. Si poguéssim exténdrens sobre la importancia que té la ex-centralisació que es sa conseqüencia inmediata, veuriam que, sóls lo sistema que sostenim, pot resoldre 'l problema de correijir las exessivas aglomeracions urbanas, que la facilitat de comunicacions y la generalisació y aument de las necessitats han creat en totas las nacions grans: aglomeracions que poden arrivar á ser un poderós agent de degeneració de las rassas, per las malas condicions en que viuhen la major part dels que en las ciutats están apilats y encufurnats, respirant ayre viciat y nutrintse imperfectament á causa de la carestía y falsificacions de las materias alimenticias. Veuríam que la organisació particularista tendeix á la bona distribució de la població entre las ciutats y la campinya, puig que no concentrant la vida en un centre, sinó espargintla per tot arréu, fa que fins en los més apartats extrems no hi falti res de lo necessari pera la vida moral y material. Pera comprobarho, fariam notar, que la rica aglomeració nort-americana, en un sigle de portentosa creixensa y contant ja avuy més de cinquanta milions de pobladors, no ha fet arrivar la capital Washington á cent cinquanta mil ánimas,[2] mentres que Madrid, centre de una nació pobre que no exedeix de divuit milions d' habitants, passa ja ó s' arrima al mitj milió, es á dir, que fa tres ó quatre vegadas la capital de Nort América: de la meteixa manera que la ciutat de Berna, centre dels tres millions de suissos que forman la Confederació, no passa de quaranta mil ánimas, ó sigui, poch més de la séptima part dels habitants de Barcelona, centre natural, encara que no polítich, de la aglomeració catalana, que no arriva á dos milions.
Si seguíssim indicant las ventatjas de la organisació de que 'ns ocupem, veuriam que, per medi de la llibertat que garanteix á tots los individuos y agrupacions que s' uneixen, tendeix á trempar los carácters, regenerantlos quan están degenerats. Los carácters decauhen en la generalitat de un poble, quan en la determinació dels actes voluntaris individuals no hi intervé un móvil que tingui prou forsa pera sobreposarse als demés que 's posan en lluyta cada vegada que la voluntat va á entrar en acció. Per tal motiu, la llibertat que crea aquell móvil en consonancia ab las aspiracions de cada agrupació y fins de cada individuo, es lo més poderós restaurador dels carácters. Encara que no tinguéssim cap més motiu, aquest sol bastaria pera fernos particularistas convensuts. Per desgracia, lo nostre carácter catalá está completament degenerat y desnaturalisat, com vam demostrar en la part primera, y l' afany de regenerarlo es lo que més nos impulsa cap al particularisme.
Mes, no volem seguir buscant altras ventatjas que podriam descubrir en lo sistema particularista. Las fins aqui indicadas són prou importants pera portar lo convenciment de sa bondat als ánims dels que no tenen partit pres en contra. En lo primer capítol d' aquesta part vam dir que no 'ns proposavam escriure un estudi complet sobre ‘l particularisme, y las dimensions que 'ns havem imposat nos obligan á cumplir la paraula. Anem, donchs, á posar punt final á la segona part, ab un capítol de pocas planas.