Lo catalanisme - II. Cap. IV

Sou al capítol «Part segona — Capítol IV»
Lo catalanisme
 Descarrega l'obra
II. Cap. III II. Cap. V



CAPÍTOL IV.



LA IGUALTAT



La igualtat es la expressió del interés col-lectiu.— Camp propi de la igualtat. — Necessitat que é de la imposició. — Es condició de la llibertat. — Conseqüencias perillosas que 'l poder treu del principi de igualtat.— Materias en que es beneficiosa la intervenció igualitaria del Estat. — Argument capital dels unificadors. — Demostració de sa falta de base. — La armonía entre la varietat y la igualtat es imposible dins dels sisstemas unitaris.— Evolució de las escolas socialistas cap al particularisme.— L' equilibri entre la llibertat y l' autoritarisme es l' objecte de la organisació particularista.


 Després de lo que acabem d' exposar en lo capítol anterior, poch haurem d' afegir pera caracterisar la igualtat com element del Estat ó agrupació política.
 La igualtat es la expresió del interés col-lectiu en contraposició als interessos individuals. Aquestos tendeixen per llur propia naturalesa cap á la varietat: aquell se veu arrossegat cap á la uniformitat. Los uns son la forsa impulsiva: l' altre es lo fré que té per ofici contenir la impetuositat de la marxa.
 L' Estat, en bona teoría, no ha de representar més que la equilibrada armonia entre 'ls dos interessos oposats y contradictoris. Lo poder públich que 'l representa hauria de mantenirse en lo piu de la balansa, impedint que 's decantés cap á l' un ni l' altre costat. Tal es al menys la concepció científica del Estat.
 Mes no succeheix aixis, per desgracia. Lo representant del Estat se converteix en poder, y ‘l poder es per sa naturalesa autoritari y absorvent. D' aixó prové la gran dificultat que trova la llibertat en triunfar y desenrotllarse.
 La igualtat té ‘l seu camp propi, de la mateixa manera que la llibertat, y dintre d' ell, es condició essencial de aquesta. La llibertat, ha de ser igual pera 'ls membres d' una agrupació. Tots han de tenir iguals drets é iguals debers: cada un d' ells ha de poder aprofitarse igualment de las forsas del conjunt pera la realisació dels fins que 's proposi.
 Dintre de son camp propi, la igualtat es tant respectable com la varietat, pero es molt difícil que 's mantingui sens traspassar sos límits. Sóls pot contenirla en ells la organisació de la llibertat de que hem parlat en lo capítol anterior y que desenrotllarém en los próxims.
 Essent la llibertat expansiva per son propi carácter, no hi ha necessitat de fixarli reglas pera que 's manifesti. Basta deixarli lo camí expedit y sens entrabanchs pera que produheixi tots los beneficis que d' ella poden esperarse. La igualtat es restrictiva, y no 's manifesta sino se la ajuda per medís postissos. La llibertat es natural; la igualtat artificial. Aquella es filla de las facultats més nobles del home; aquesta conseqüéncia fatal de sas imperfeccions. La primera es sempre expontánea; la segona no existeix sinó per la imposició interna ó externa.
 Tant artificial es la igualtat en lo camp polítich social, que pera que ‘l poder del Estat pugui produhirla, ha d' armársel de medis coercitius irresistibles. La lley, dispositiva ó prohibitiva, ha de tenir sanció civil ó penal que la fassi eficás, y la sanció, fins quan es purament civil, es una contrarietat pera 'l qui ha de sufrirla, que sóls per forsa s' hi subjecta. D’ aqui, que ‘l poder, pera ferla efectiva, hagi de véncer resisfencias. Los tribunals, las penas, la forsa armada, la policía, etc, son instrument de igualtat. Sens disposar d' ells, lo poder no lograria segurament establirla.
 No vol aixó dir que la igualtat s' hagi d' efectuar sempre per medis materials. Una forsa purament moral la imposa en molts casos. La moda, per exemple, uniforma al home civilisat, y las lleys que dicta l’ obligan més que las sancionadas ab fortas penas. Impulsats per una corrent irresistible, tots nos igualem davant de sos capritxos. Las lleys del honor, las exigencias de la opinió y cent altras trabas que voluntariament nos imposem, produheixen la igualtat que inútilment per altres camins se busca. Observis, no obstant, que tot ajunyintnos ab expontaneitat y fins ab goig á tals imposicions, las considerem y anomenem tiranias. Són en realitat sacrificis que l' individuo fa á la societat ab la idea de poder per sa part disfrutar de sas ventatjas: són tranzaccions de la independencia de cada hú ab la dels demés, á fi de que la societat sigui possible.
 La observació dels casos en que l' home expontáneament s' imposa limitacions, confirma la idea que havem donat de la igualtat en lo camp polítich social. Es un element necessari, pero que ha de tancarse dins dels límits que li son propis, puig per poch que 'ls traspassi se converteix en causa de perturbació y obstacle pera ‘l progrés. Tractem, donchs, de desllindar aquestos límits.
 La igualtat es condició de la llibertat. Desde 'l moment que varias iniciativas s' agrupan y han de manifestarse al meteix temps, per forsa han de subjectarse á reglas generals que determinin fius á quin punt pot arrivar cada una de ellas. Al Estat li correspon fixar aquestas reglas, pera las quals no pót tenir altre criteri que ‘l de la igualtat, puig que iguals són las entitats á que deu aplicarlas. La lley ha de ser general é igualataria, sens concedir preferencias á cap individualitat en perjudici de las altras.
 La igualtat davant la lley es una de las més preciosas conquistas dels nostres temps. Si 's reconeix una llibertat, ha de reconeixers pera tothom: si s' imposa una limitació, á tothom ha de obligar. La lley de rassas va fentse completament impossible en las societats civilisadas. La igualtat de drets y de obligacions es una de las condicions características de la vida moderna.
 Mes, aquesta igualtat de drets y d' obligacions; aquesta comunitat de llibertats y de limitacions, lluny de cohibir las iniciativas particulars, las favoreixen. Lo dret á la llibertat no es més que ‘l reconeixement de facultats de las quals cada individuo pot usar com millor li sembli, dintre de las limitacions que regulan llur exercici al sol objecte de ferlo possible. La igualtat en los medis de que pot usar cada hú, no vol dir que hagin de ser iguals los productes que 'n resultin, sinó al contrari. Res fomenta tant las varietats com la seguretat de que ningú dins de la societat gosa de majors ni menors drets que ‘ls altres.
 La igualtat de drets y de debers es la forma més perfecta de la garantia que deu donar l’ Estat á las llibertats individuals. Cada qual s' avé á veure la seva iniciativa limitada, á condició de qué las dels demés estiguin subjectas á idéntica limitació.
 D' aquest principi de la igualtat del dret y del deber, que es condició de la llibertat, com de tots los principis que naixen del interés col-lectiu, se n' ha volgut tréure conseqüencias perillosas. «Si la llibertat ha de ser igual, s' ha dit, lo ideal de la humanitat es tenir una sola lley: tota unificació, per conseqüéncia, es un pas cap á la perfecció. La igualtat davant la lley sóls será una veritat lo dia que la lley sigui igual pera tots los homens.»
 D' aqui la tendencia de tots los poders cap á la concentració; d’ aquí que totas las manifestacions de vida local s' hagin presentat com obstacles al progrés; d' aquí, en una paraula, l' origen y la excusa de totas las tiranias.
 Lo absurdo de lals conseqüencias no es difícil de ser posat en evidencia. Lo principi de la igualtat de dret no prejutja la extensió que hagi de tenir la lley. La lley ha de ser igual pera tots aquells á qui obligui, peró d' aixó no se ne deduheix si han de ser molts ó pochs los obligats. Pera fixar la extensió de la lley, ó en altres térmens, pera determinar la mida que han de tenir los Estats, es precis atendre á altras consideracions, que 'ns proposem examinar en un dels próxims capítols.
 Pera l' objecte que en lo present tractem nos bastará afirmar, que la igualtat es un dels carácters de tota lley, sigui la que sigui la extensió d' aquesta. Si la lley es local ó exclusiva de una comarca, sos efectes han de ser los meteixos pera tots los elements d' aquesta; si es nacional, tots los de la nació han de ser igualment obligats: si es internacional, no ha de fer diferencia en pró de cap de las nacions convingudas. En aquest sentit y no en altre ha de ser presa la igualtat com condició de llibertat.
  La igualtat, ademés, es element necessari al Estat pera poder cumplir sa missió de fomentar lo progrés y la cultura. La protecció que otorgui als interessos dels associats, ha de ser igual pera tots, y tots han de poder aprofitarsen. Qualsevol disposició que favoreixi un interés particular en perjudici d' altres interessos, es illegítima y tiránica. Si l’ Estat, per exemple, s' encarrega de serveys públichs, las condicions pera utilisarlos han de ser iguals pera tots los associats. Lo correu, lo telégrafo, lo giro, etc, etc, han d' estar á la disposició de tols los que cumpleixin las condicions fixadas pera servirsen.
 No hi ha dupte que la igualtat es element necessari en quant l' Estat hagi de manifestarse com fomentador de la cultura, pero convé no perdre de vista, que d' aquesta missió se n' ha abusat molt, y que sa exageració ha causat grans perjudicis á la llibertat, produhint efectes completament contraris als que s' esperavan. Ab la excusa d' aumentar lo benestar y fomentar lo progrés, los poders públichs van extenent llur acció á totas las manifestacions de la vida social, perjudicantlas a totas. L' un dia invocan la higiene, y nos subjectan á cent vexacions, que tot ho produheixen menys la millora de la salut pública; l’ endemá 's conmouhen davant d' una desgracia accidental causada per un vapor ó un camí de ferro, é imposan als viatjers cent entrabanchs y obligacions, que sens aumentar ni una mica llur seguretat, dificultan la expedició de llurs negocis. Y pera cada nova branca de la activitat en que intervenen, crean nous cossos de funcionaris, que aumentant la forsa de la burocracia organisada, fan que las intrussions hagin de creixer en progressió geométrica, y elevan los gastos del Estat á xifras impossibles de sostenirse baix pena de condemnar las nacions á la ruina.
 No negarem que hi ha materias en que la intervenció igualataria del Estat hagi de ser beneficiosa. Prescindint dels serveys públichs, la unificació de la moneda, dels pesos y mesuras y algunas altras favoreixen y simplifican las transaccions, aumentant lo moviment general. En alguns punts del dret, convé tal vegada que la lley extengui la seva acció igualataria no sóls á una nació, sinó al major número de nacions possible, com, per exemple, en los referents als actes de comers, que ordinariament se practican desde parts distintas del globo. Lo que si negarem, es que l’ afany unificador que tant fa travallar als poders quan no se 'ls ferma molt curts, respongui á la missió de foment y de cultura encarregada al Estat.
 Quan lo régimen general d’aquest se separa de la combinació armónica dels interessos particulars ab lo general, ó sigui de la llibertat ab la igualtat, forsosament ha de caure en un extrem perjudicial á uns ó altres. Si se 'n separa per inclinarse cap al costat de la llibertat, lo perjudici es petit: si va á parar al altre extrem, com succeheix quasi sempre per desgracia, los perjudicis són de trascendencia. Del afany unificador no 'n pot resultar més que una organisació semblant á la militar. Las voluntats individuals han de inclinarse davant de la ordenansa, y las iniciativas, trovant obstacles per tot arreu, han de encongirse y enervarse. Quan una nació está subjecta á tal régimen, tot s' espera del Estat; mes com aquest, quan deixa de ser la sintésis de las iniciativas particulars, es inepte pera produhir cap millora, lo natural é inevitable es que porti la nació cap á la decadencia.
 Miris com se vulgui, la igualtat no es un element de progrés sino en quant es condició de la llibertat. Aquesta es la que produheix l’ avens y la millora, fills sempre de la diferenciació, y per lo tant, l' interés general ha de ser sempre considerat com la suma dels particulars. Aixis ho considera lo sistema particularista, quals grans ventatjas poden condensarse en la resistencia organisada que oposa á las invasions del igualatarisme.
 L' argument capital dels unificadors es que ells favoreixen la marxa de la civilisació que, diuhen, camina cap á la unitat. Pera ells, l’ ideal de la humanitat es un sol Estat, ah un sol poder, una sola lley, una sola relligió, una sola llengua etc, etc. Llur objectiu es la simplicitat portada al extrem de no ser possible la mes petita diferenciació. Somian no sols en la pau de nació á nació, sinó també en la pau entre tots los elements que avuy están en competencia. Las iniciativas particulars los destorban, y voldrian suplirlas per una reglamentació uniforme, que previngués tots los casos y s' estenguén per tot arreu. Sols en cas de realisarse llur somni creurian que l' home ha arrivat al estat de perfecció, que fan consistir en la igualtat absoluta.
 Admetem en suposició que s' ha realisat aquest somni y ¿que tindriam? Tindriam avans que tot, que 'ls homens que formessin aqueixa societat ideal no foran pas com los que avuy corren. Los que coneixem tenen voluntat propia, y no 's decideixen á cap acció, ni á la més insignificant, sens haber pesat los móvils en pró y en contra. Los veyem subjectes á passions y desitjós, y capassos de grans virtuts y de grans vicis. Los mirem amants de llur dignitat personal, y estimant més que tot la independencia. Són, en una paraula, sers intel-ligents, sensibles y lliures. Tindriam, ademés, la societat estancada, petrificada, inmóvil. Aixafadas las iniciativas individuals; contrariats los desitjos; empresonadas las passions; enervats los carácters per la regimentació, la lluyta fora tan morta que no podria produhir cap millora. En la societat somiada pels uniformistas hi regnaria verdaderament la pau y la quietut, pero fora la pau y quietut dels cementeris. Seria una societat d' autómatas, incapás de tot be y de tot mal, á la qual podria ab molta propietat aplicarse la imprecació del Dante. No valdria la pena de parlar d’ ella: bastaria mirarla... y passar.
 L' ideal de la nostra societat basada en lo particularisme es tota una altra cosa. Lliures los individuos, lliures las corporacions, lliures las regions, lliures las nacions y rassas, pero units lots per los suaus llassos de la germanor y del afecte; essent lo poder productor de la igualtat mes ó menys fort segons la afinitat que existís entre 'ls elements que degués regular; en activitat constant y creixent las iniciativas; lluytant totas per lo pogrés y la millora, pero contingudas per l' interés comú dins dels límits de la competencia; las agregacions d' individuos y de familias formant regions; las regions, Estats confederats; los Estats confederats, Lligas, y las Lligas estant enllassadas entre ellas per los principis del dret internacional, traduhits en concordats y lleys positivas, la humanitat entera estaria organisada de conformitat ab las ensenyansas de la naturalesa. Las mil varietats que se mostrarian foran no sols reconegudas, sino fomentadas, y per la unió expontánea formarian la gran unitat de la especie humana, agermanada per la llibertat. Dintre d' aquest gran conjunt, cada agrupació, cada poble, cada rassa aniria desenrotllanse en consonancia ab sos propis interessos y aspiracions, y 's donaria las institucions y lleys que més se acomodessin al estat de sa civilisació y cultura, passant de lo senzill á lo complicat segons fossin pocas ó moltas las necessitats de cada col-lectivitat de las unidas.
 Dins de la organisació que naix del sistema particularista, l' element d’ igualtat, tan essencial al Estat com lo de llibertat, no ha de presentarse de molt tan absorvent y tiránich com dins de la organisació filla dels oposats sistemas. Variant las manifestacions de la llibertat y del dret que la garantisa de comarca á comarca, de regió á regió, de poble á poble, lo principi igualatari se manifestaria suau y soporlable, puig que sos beneficis estarian á la vista. Reduhit á forsa reguladora, en compte de posar trabas al progrés, contribuhiria á fomentarlo.
 La armonía entre la varietat y la igualtat; entre la llibertat y l' autoritarisme; entre 'ls interessos individuals y 'ls col-lectius, sóls pot realisarse dins de la organisació particularista. En tota organisació unificadora es impossible. Si s' esmotxan las atribucions y 's mina la forsa de la autoritat, ve lo desordre, y l’ exercici dels drets de la llibertat se fa impracticable per l' abús meteix d' aquesta. Si s' arma ab gran poder á la autoritat, aquesta, que per sa propia naturalesa ha de ser absorvent é invasora, atropella la llibertat, y 'l régimen del Estat se converteix en tiránich. Dins del unilarisme no hi cap lo terme mitj, y la vida normal del Estat concentrat es passar de las revolucions esbojarradas á las reaccions miserables. O l' element igualatari romp lo fré y s' engoleix á son contrari, ó l’ element lliberal, trencant tota lligadura y privantse del concurs del altre, se suicida per falta de resistencia reguladora. De rés serveixen las componendas que se han ensajat; de rés que 's proclamin drets y garantías. Si 's deixa al individuo aislat al davant del poder concentrat y organisat, aquest acaba indefectiblement per ser l' amo, després de destruhir directament aquells drets y garantías, ó de deixarlos completament irrisoris pera més befa. Si no se deixa al individuo aislat, sinó que se ‘l agrupa en corporacions que siguin verdaderas institucions moderadoras y armonisadoras, l’ unitarisme 's desnaturalisa é invadeix lo camp propi del sistema oposat. Las ventatjas que s' obtinguin en las organisacions mixtas, naixen del element particularista que tempera l’ unificador.
 Fins las escolas que sostenen que una de las missions det Estat es la de amparar al débil contra 'l fort, fentlo intervenir en la distribució dels medis morals y materials de benestar y de perfecció, per més que 's diguin igualatarias, na pretenen de fet sinó consagrar la desigualtat. Si 'ls recursos socials han de favorir als que per lluars condicions no tenen prou forsas propias pera sortir vicioriosos en la lluyta per la existencia, los medis que s' emplehin han de ser desiguals. La evolució que van fent las escolas socialistas, apartantse del comunisme igualatari y declarantse en pró del col-lectivisme anárquich, es la millor proba de las ventaijas que lo element llibertat va guanyant sobre l' element igualtat. La regeneració social no s' espera ja de la regimentació autoritaria, que convertiria als pobles en ramats, sinó que 's busca pel camí de conservar y fomentar la lliure iniciativa individual y corporativa. Las reformas més tracendentals que indican aquellas escolas, són las referents al dret civil, á la organisació de la propietat moble é inmoble. En lo terrena polítich, la escola col-lectivista en mitj de sas vaguetats tendeix á la exageració del particularisme.  Resumint ja las ideas exposadas en aquest capítol, direm que la igualtat es un element tan necessari al Estat com la varietat, puig que sóls per ella pot regularse l' interés col-lectiu, igualment llegítim que l' individual. La igualtat es condició essencial de la llibertat en exercici y del dret que la garantisa, pero es al meteix temps llur major perill, sinó se la reduheix á límits que no pugui traspassar. Essent la varietat y la igualtat dos principis contradictoris, y debent descansar en los dos las societats, la missió del Estat es armonisarlos de manera, que aunats contribuheixin á la consecució dels fins socials. Sempre que un dels dos principis logra predominar, naix lo desordre, y l' Estat sufreix una malaltía grave. Si 'l desequilibri prové d' excés de llibertat, se manifesta 'l mal per la exuberancia de moviment, lo progrés s' atropella, y entre ensopegadas y caigudas, lluny de avansar, retrocedeix: si prové d' excés d' autoritarisme igualatari, l' anémia dona iguals conseqüencias. Las organisacions unitarias son impotents pera establir y conservar l' equilibri, que es, en cambi, la base de la organisació particularista.