Lo càrcer d'amor - Capítol XXII

Sou al capítol «Capítol XXII»
		Lo càrcer d'amor
	Capítol XXI		Capítol XXIII

[XXII] Lo auctor

C

om laduersa fortuna, dels bens de Leriano enuejosa, ab ell vsas de sa natural condicio, dona li tal cayguda vent lo en prosperitat, que les sues desuentures causauen passio a qui les miraua y conuidauen a pena a qui les hoya. Pero deixant de parlar en sa differencia la necessitat sua, apres que al cartell de Persi com es escrit hague fet resposta, sabent lo Rey questauen concertats en la batalla, asegurals lo camp, senyalant lo loch pera fer les armes, y *[d ³ r.] (L. 7) ordenades totes les coses quen tal acte segons les ordinacions de Macedonia se requerien, posat lo Rey en vn cadafal, vingueren los cauallers acompanyats y affauorits, segons qui eren y merexien; y guardades egualment les honrres dels dos, en lo camp entraren. Anaren la hu per al altre, hon *[d ³ v.] en la força dels golps mostraren la virtud del animo que tenien; y rompudes en los primers encontres les lances, tiraren les spases, ab les quals se combatien, que quis vulla tendria enueja del que obrauen y compassio del que comportauen. E finalment, per no detenir me, que par que recite istories velles, Leriano talla a Persi la man dreta, y com li ves perduda la millor part de sa pressona, li dix tals paraules. «Persi: perque no pague la tua vida la falsedat de ta lengua, deus te desdir.» Lo qual respongue: «Fes lo que has de fer, quencara quem fallga lo braç pera deffendrem, nom fall cor pera morir.» Hoynt Leriano tal resposta, dona li tanta pressa en lo combatre, quel posa en la necessitat mes darrera; y com certs cauallers parents seus lo vessen ja en estret pas de morir, suplicaren al Rey manas lançar lo basto, que ells lo fiauen per quen fes justicia, si clarament se trobaua en culpa. La qual cosa per lo Rey fon atorgada; y com fossen ja departits, Leriano ab molta raho se senti de tal greu, no podent pensar perque lo Rey tal cosa manaua. E trets del camp eguals en serimonia, encara que deseguals en fama, portaran los a ses posades, hon aquella nit estigueren. E laltre dia, hagut son consell, Leriano dellibera anar a palacio a suplicar y requerir al Rey en presencia de tota la cort, lo manas restituir en la honor sua, fent justicia de Persi. Lo qual, com fos agut de juhi y de condicio maligne, en lo en*[d ⁴ r.]tretant que Leriano estes coses concordaua, feu cridar tres homens que per molt seus tenia, molt a les sues costumes conformes, y asag[ra]mentant los lo secret li guardassen, donals infinida moneda perque, jurant, diguessen hauien vist parlar Leriano ab Laureola en loch y temps donestat sospitosos. Los quals li prometeren affermar la jura fins a perdren la vida. No vull dir lo que Laureola en tot aquest discurs sentia, perque la passio per acabar lo començat no torbe, car no tinch per menys noua la sua dolor, que quant estaua present. Mas tornant a Leriano, que mes de la preso dellas dolia, que de la victoria nos gloriejaua, sabent quel Rey era leuat, fon a palacio, y en presencia de tots los cauallers de la cort, li parla de tal forma: