Lo càrcer d'amor - Capítol III

Sou al capítol «Capítol III»
		Lo càrcer d'amor
	Capítol II		Capítol IV

[III] Lo presoner al auctor

V

olguera alguna part del cor tenir de sentiment quiti, pera poder dolrrem de tu, segons deuria y requir lo tan gran merexer; pero ja veus tu quen les tribulacions que passe no tinch poder de sentir altre mal sino esta mia pena. Prech te per satisfacio vulles pendre, no lo que yo fas, mas lo que fer desige. Yo he causat ta venguda: lo que has vist portar presoner yo so, y ab la tribulacio que passes nom has pogut conexer. Torna en tu lo teu reposat tento; asossega lo juhi, per que stigues atent al que vull rahonarte. Per remeyarme es estada la tua venguda, y la mia paraula sera pera consolar te, posat cas que yo tant ignore. Vull dirte qui so, y dels misteris que veus informarte; desta mia preso vull que sentes la causa, y pregarte, siu tendras per be, quem delliures. Sapies que yo so Leriano, fill del duch Guersio, que Deu perdone, y de la duquesa Coleria. Es lo meu natural aquest regne *[a ⁷ r.] (L. 3) de Macedonia, hon de present te trobes, y ha ordenat ma ventura que de Laureola, filla del Rey [Gaulo,] que ara regna, degues enamorar me, lo que ans fugir que cercar deuia. Pero com los primers mouiments en los homens escusar nos puguen, en *[a ⁷ v.] loch de desuiar los ab la raho, ab la voluntat volgui confermar los, y axi vengut damor, ham portat en esta sua casa, nomenada Carcer d Amor; hon com aquell que nunca perdona, vent les veles de mon desig desplegades, ham posat en lestat en quem trobes. Y perque mes tot lo que has vist y lo seu fonament pugues escriure, sapies que aquella pedra sobre la qual esta la preso fundada, es la fe mia, que per be de son mal ha delliberat comportar la dolor de la sua pena. Los quatre pilars hon ella sasenta son l Enleniment, Raho, Memoria y la Voluntat mia, als quals mana Amor, dauant sa presencia, ans de sentenciar me, compareguessen; y per fer de mi justament justicia, demana a cascu per si, si consentien pendrem, perque si algu dells y contrastaua me faria de pena delliure. Al qual tots en tal forma respongueren. E dix l Enteniment: «Yo consent lo mal de la pena per lo be de la causa, per hon es lo meu vot ques prenga.» Diu la Raho: «Yo no sols so content lo prenguen, mas encara ordene que muyra, que segons per qui ha de morir, millor li sera mort venturosa que desesperada vida.» Segueix la Memoria, dient: «Puix l Enteniment y la Raho consenten que sens morir no puga ser delliure, yo promet de nunca oblidar.» Respon la Voluntat: «Puix axi es, yo vull ser la clau de la sua preso, y tostemps amar determene.» Hoint donchs Amor que quim hauia [de] saluar me condemna, dona, com a just jutge, contra mi esta cruel sentencia. Les tres ymatges quen *[a ⁸ r.] lo pus alt de la torre cubertes cascuna de sa color has vistes — de leonat, de negre y de pardillo — la vna Tristor, laltra Congoixa y laltra Treballs, signifiquen. Les cadenes que tenen en les mans son les sues forces, ab les quals tenen ligat lo cor, perque ningun repos o descans puga rebre. La gran claror quen lo bech y ales de laguila has vist resplandia, es lo meu pensament, del qual hix vna lum tan clara, que basta illuminar les tenebres desta preso tenebrosa; y es tanta la sua força, que per atenyer a laguila negun impediment la spessura del mur li causa; de manera que van ell y ella en vna companya, perque son les dos coses que mes alt pugar acostumen; de la qual cosa, la mia preso en la major altura de la terra esta posada. Les dos vetles que tan solicitament guarden, son Desuentura y Desamor: portan tals auisos per que neguna esperança a mi puga entrar a remeyar me. La scala per hon est pujat, es la engustia per hon munti hon aram trobes. Lo primer porter quet ixque a rebre, es Desig, lo qual a totes tristors obre la porta, y per ço volgue dirte que les armes de plaer dexasses, si per cas les portaues. Laltre que has trobat en la torre, es aquell Turment que aci ha volgut portar me, lo qual segueix la condicio del primer en lofici que administra. La cadira de foch hon me veus seure, es la justa afficio mia, les quals flames tostemps en les mies entramenes cremen. Les dos dones que tan cruelment corona de martiri — com veus — me donen, la vna se nomena Ansia, laltra Passio, y satisfan a la fe mia ab lo guardo present. Lo vell que tan carregat de pensaments assegut se representa, es lo *[a ⁸ v.] greu Pensament, que junt ab los altres mals menaza a la vida. Lo negre vestid de groch que tant leuar me la vida treballa, Desesperado se nomena. Lescut quem hix del cap ab que dels seus golps me deffense, es lo meu juhi, lo qual, vent que ab desesperacio vaig a matar me, me diu que nou faça, perque, vist lo que mereix Laureola, ans dech desijar larga vida per comportar, que la mort per acabar la. La taula negra que per al mengar me posen, es la fermetat ab que menge, pense y dorm, en la qual tostems estan les tristes viandes de les contemplacions mies. Los tres seruidos que tan solicitament me serueixen son: Mal, Pena y Dolor: lo hu porta la Cuyta ab que menge, laltre porta la Desesperacio ab que ve la vianda, y laltre porta Tribulacio, y ab ella porta laygua del cor als vlls, dels vlls a la boca, per que bega. Sit sembla estich ben seruit, sies tu mateix jutge; si he mester remey, jau mires: molt te suplich, dolent te de mi, puix aci est, quel me cerques. Not pregue altre be, sino que sapia de tu, Laureola, en quina maneram trobes. E si, peruentura, volras daço escusar te perquem veus en temps quem fall sentimens per agrairto, not escuses, que major virtut es rembrels atribulats, que sostenir los que ricament viuen. Axi sien les obres tues, que ni tu de tu pugues clamarte per lo que no has fet, ni yo per lo que fer pories. *[b ¹ r.]