Lo càrcer d'amor - Capítol II

Sou al capítol «Capítol II»
		Lo càrcer d'amor
	Capítol I (Pròleg)		Capítol III

* [a ³ r.] [II] Comença la obra

V

enint lany passat, apres desser feta la guerra, para passar ab repos en la mia posada la fatiga quel enugos yuern generalment comunica, e passant, vna matinada que ja lo sol volia illuminar la terra, per vns fondes y escurs valls quen la Serra Morena fer sacostumen, viu per vna espessa arboreda de roures exirme al encontre del cami que feya, vn caualler cubert de cabells, saluatge axi de feroce presencia com despantable vista, portant en la ma esquerra vn scut de fort acer, y en la dreta vna ymatge dalabaust esculpida en figura de donzella, de axi bella forma y gentilea, que la vista affalagant torbaua. Exien della diuersos raigs de foch ab los quals tenia ences lo cors de vn home quel caualler apres dell forçadament portaua. Lo qual ab vn doloros sospir, ades ades pronunciant, dolorosament deya: «En ma fe tot se comporta.» Lo qual, essent prop de mi, dixme ab mortal y dolorosangustia: «O caualier, qui per estos deserts boscatges tan solitari camines: prechte quem segueixques, y seguint, en tan gran necessitat me ajudes.» E yo que en aquella hora tenia mes causa de temor que raho pera respondre, regirant en lo meu cor moltes consideracions y diuerses, posats los vlls en visio tan estranya, pensaua que dexar lo cami que feya *[a ³ v.] gran desuario seria, y no fer los prechs del que tanta pena sintia, inhumanidat me semblaua, y seguirlo sens perill no podia, y en dexarlo, poch animo senyalaria. De manera que ab tan gran torba no sabia triar lo que mes satisfeya. Pero hauent deixat lespant en algun asossech lalteracio mia, tengui conexença que era mes obligad a la virtud que a la vida; y ab lo empachament que tenia per lo que hauia dubtat, segui la via de aquell que de mi volgue ajudarse. Y fort caminant, sens tarda atengui a ell y al que la sua força le causaua; e axi seguim los tres per moltes parts no menys treballoses de caminar que de plaer y de gent solitaries; y com les pregaries del forgat fossen causa de yo seguirlo, falliame tot laparell pera cometre aquel quel portaua, y pera pregarlo mancauen me obligacions pera poder dell alguna cosa merexer, de manera que lo consell ques lo millor, me fallia; y apres quel pensament hague moltes delliberacions pensades, prengui per millor posar lo en alguna pratica, per que ell responent me, pogues yo fermament determenar li; y ab tal preposit lo pregui me digues qui era. Lo qual feu principi a tal resposta: «Caualler, segons la natural condicio mia, nenguna resposta volguera donarte, perque el meu offici es mes pera executar mal que pera be respondre. Pero com tostemps me sia criat entre*[a ⁴ r.]homens de bona criança, vsare ab tu de la gentilesa y pratica quentre ells he apresa, y no del que lo meu propi natural me inclina. Pero, puix de saber ho tan gran ansia reportes, yo so en la Casa d Amor principal official, nomenat Desig, qui ab la fortalea daquest meu escut les sperances deffense, y ab la gentilesa desta ymatge causant les afficions, ab elles creme les vides, com pots veure en aquest presoner que al Carcer d Amor porte, hon ab sola mort liberat espera.» Quant totes estes coses lo turmentador caualler dient me parlaua, muntauem vna tan alta serra, que a mes anar la forçam deffallia, y ja que ab molt treball al pus alt de aquella arribauem, la sua resposta acabaua. E yo començant a regraciarli la merce que hauia rebuda, subitament de ma presencia lo viu despareger; y com en lo temps que la nit començaua fos tal efecte, no pogui pendre lo tino pera poder guiar me; y com lascuredat y poca conexença que de la terra tenia me fossen contraris, delliberi no mudar me daquell loch hon estaua. E començant a maldir ma ventura, desesperant de tota sperança, esperaua alli la perdua mia. Alli enmig de les tribulacions mies nunca lo fet me pogue desplaure; perque millor cosa es perdre obrant virtut, que guanyant dexar de fer la; y axi estigui tota la nit tan escura en tristes contemplacions y treballoses, *[a ⁴ v.] e quant ja la llum del sol la terra illuminant descubria, viu prop de mi, en lo mes alt de la serra, vna torre de tan gran altura, quem semblaua fins al cel aplegaua. Era axi artificiosament fabricada, que de la sua gran estranyedat comenci marauellarme, y posat al peu de aquella, encara quel temps se me offeria mes pera tembre que pera ordenadament escriure, miri la nouitad del lauor de tan alt edifici. Era lo fonament sobre questaua fundada, vna pedra naturalment tan fort y tan clara, qual altra semblant james haia vista, sobre la qual quatre pilars de marbre morat, molt gentils de mirar, de tan alta forma recolzauen, que era vn spant veure com sostenir se podien. Estaua damunt ells vna torre de tres esquenes lauorada, la pus fort que per enteniment domens contemplar se puga. Tenia en lo alt de cada vna esquena, de metall vna ymatge de nostra humana fechura; cascuna de sa color pintada — la vna de color de leonad, laltra de negre y laltra de color de pardillo, — se mostrauen tenint en les mans vna cadena que ab molta forga estrenyien. Estaua en lo pus alt de la torre vn capitell sobrel qual vn aguila capdal reposaua ab lo bech y ales plenes duna resplandent claredad de raigs luminosos que per dins de la torre a ella muntauen; hoya dos vetles que nunca de vetlar vn sol punt se dexauen. Yo, que de veure tals coses justament me marauellaua, ni sabia que pensar * (L. 1) *[a ⁵ r.] delles ni de mi mateix dispondre; y estant dins mi en gran confusio y dubtes, viu quen los mateixos marbres se tenia vna scala que a la porta de la torre aplegaua, la qual tenia tan escura la entrada, que la sua exida a ningun home semblaua possible. Pero, ja del tot deliberat, estimant mes perdrem per muntar que per aturar saluarme, y forçada del tot ma fortuna, comenci pujarla, y a tres passes de la scala trobi vna porta de ferro, del que, mes lo tento de les mans que la lum deis vlls, segons les tenebres en quem veya se certificaua. Ates a la porta, trobi vn porter en guarda sua, al qual, hauent demanant licencia pera entrar, respos que era content, pero que primer dexar les armes me conuenia; y com segons costum deis que caminen li donas les armes que portaua, dixme: «Amich, be mostres saber poch de la vsança desta casa. Les armes quet demane y es forçat quem deixes son aquelles ab que lo cor de tristor sacostuma deffendre, axi com descans, sperança y contentament, com ab tals condicions negu haja pogut alegrar se del que demanes.» E axi, sabuda sa inte[n]cio, sens detenir me en lançar juhis sobre tan noua demanda, respongui que li donaua seguretat que sens aquelles armes venia. E com fos cert de la seguretat mia, obri la porta, y ab molt treball aplegui al mes alt de la torre, hon trobi vn altre vetlador quim *[a ⁶ r.] feu les mateixes demandes de la primera guarda, y hauent sabut de mi lo quel altre ja sabia, dentrar me dona licencia, y aplegat al aposentament de tan bella casa, viu estar en mig una cadira de foch encesa, en que estaua assegut aquell les pregaries del qual de ma perdicio foren causa. Pero com alli ab la torba se aturas la vista, entenien [entenia] mes en mirar marauelles que ab la lengua fes [fer] noues y diuerses demandes; y com los vlls algun spay no tinguessen, viu que les tres cadenes de les ymatges quen lo pus alt de la torre stauen, tenien ligat aquell trist que tostemps sens may acabar se cremaua. Seruien lo tristament plorant dos crudelissimes dones, que ornant lo, ab crueldad li posauen vna corona de tan agudes puntes de ferro, que fins al ceruell sens pietat li passauen. Venia diuerses vegades vn negre vestit de groch a tirar li vna visarma, y viu que li rebia los golps en vn scut, que subitament exint li del cap, fins als peus lo cobria. Posauan li pera son mengar, tres molt diligents seruidors, vna taula tota negra, en la qual, ab greu sentiment a mengar li donauan. E girant los vlls al vn costat de la taula, viu vn vell asegut en vna cadira, recolzant lo cap sobre la ma dreta a manera de home de moltes ansies. Y neguna destes coses haguera pogut veure, segons la scuredat de la terre, *[a ⁶ v.] sino per vna clara resplendor que exint del cor del presoner lo illuminaua. Lo qual, en veurem marauellar de coses de tan alts mysteris, vent com estaua en temps de poder pagarme ab la sua paraula lo poch quem deuia, per algun tant alegrarme, mesclant les discretes rahons ab les lagremes piadoses, comença en tal forma pa[r]lar me: