Llibret de versos/Tempesta
————
Romans premiat en los Jochs Florals del Rat-Penat de 1882.
Xiula 'l vent, rodola 'l tró;
Brilla 'l llamp per fer mes negra
Mes tétrica la foscor.
Serra y pla, camins y viles,
Deserts y muts están tots:
Solament á la tempesta
Lo terratrémol respon.
Monestir de Santes Creus,
Que alces gegant y paurós
Ta corona enmarletada
En mitj de penyals y boschs,
¿Quina es eixa llum que 't dona
Reflets de sanch y de foch?
¿Quines les veus que tes voltes
Omplin d' esglay y soroll?
No es la vesllum esgroguida
De la llántia en mitj del cor,
No es dels monjos, de blanch hábit,
La conhortant oració:
Es l' Incendi y l' Estermini,
Fum y flama, crits y colps,
Juraments y carcallades,
Blasfémies y maldicions.
Los penitents y els ascetes
Fugitius están ó morts;
Volcats los altars, per terra
Van los Sants á tomballons.
La Impietat, mitj ubriagada,
Beu en los cálzers á doll;
Munta l' Escarni á la trona,
Obri 'l Robo els pantëons.
La Enveja esportella els marbres;
Cendres aventa el Rencor:
Corre, ab corona de flames,
D 'assí enllá la Destrucció.
¡Fosca nit, feste mes fosca,
Y encara no hu serás prou!
Pera ofegar la cridória,
Xiuleu, vents; rodoleu, trons;
Y si no podeu detindre
Tal desori y tal afront,
Cel burlat y escarnit, digues:
Los teus raigs ¿pera qué 'ls vols?
Dos ombres de la muralla
Han sortit, juntes les dos;
Per ella han passat com passa
Per lo vidre ó l' aygua el sol.
Acaminen y acaminen
Ab ferm pas y altívol front;
Ni esguart ni paraula cámbien:
¿Ahon van? ¿Qué volen? ¿Quí son?
L' un cenyeix capell de ferro,
L' altre du corona d' or;
Els dos porten mantells negres
Y ressonants esperons.
Groga com cera es la cara,
Sech lo llabi, l' ull febrós:
Ningú al vórelos diría
Si son de este ó l' altre mon.
Y acaminen y acaminen
Erts y muts, superbs y forts:
Rectes van com dos sagetes,
Lleugers vau com dos visions.
L' huracá passa y no 'ls toca;
No 'ls banya l' aigua que plou;
La roca al seu pas s' aplana,
S' aparten branques y tronchs.
Munten al cim de la serra,
Baixen de la vall al fons;
Noves serres y valls noves
Munten y baixen de nou.
Y acaminen y acaminen
Sense treva ni repós,
Mentres la terra trontollen
Vents y pluja, llamps y trons.
¿Quin misteriós rebombori
En estranya confusió
Quant ells en la fosca passen
A una banda y altra s' ou?
Dringar de armes, veus de alarma,
Vítors, himnes y llahors,
Trompetes, carros de guerra
Rodolant, caballs al trot,
Bramits de la mar, cantúries
Dels nauxers, esgarrifós
Topetar de dos navilis,
Crits d' abordage y de mort.
Y quant lo llamp illumena
La nit fosca, es veu per tot
En les boyres blanquinoses
Algo que surt y que 's mou;
Helms y llanses que espurnejen,
Senyeres y gonfanons,
Cavallers, infants, maynades,
Exércits, castells y forts.
Van los arquers per les llomes;
Per la vall en llarch estol
Hómens de peu, per la plana
Los cavalcants esquadrons.
Mes enllá, les aigues blaves
Solquen baixells voladors;
Mes enllá, llunyanes terres
Omplin daurats horisonts:
En la platja mauritana
Túnes, doblegant lo coll;
Palermo, tocant á vespres;
L' Etna, vomitant més foch;
Messina aclamant gotjosa
Al capdill llibertador;
Burdeus, admirant incrédula
Al rey més cavallerós!
Passa el llamp: altra vegada
Silenci, quietut, negror;
Y en la tétrica foscúria
Solament se veu y s' ou
Als dos caminants sinistres,
Erts y muts, superbs y forts,
Ab los amples mantells negres
Y els ressonants esperons.
Dos hores fa que acaminen
Sense treva ni repós;
Aspra costera devallen
Portats en ales del torb.
Allá baix gruny y blanqueja
Lo Francolí, humflat y gros;
Apleguen, y á la altra riva
Passen sens barca ni pont.
Munten la oposta costera;
Quant dobleguen lo pujol,
Lo pas, per primera volta,
Detenen de sopte 'ls dos.
Ardix espurna de ira
En los ulls fondos y foschs;
La má porten á la espassa;
Los dits claven en lo pom.
Inmensa, infernal foguera
Veuhen llampegar enfront:
Lo flamareig al cel munta;
La fumaguera ompli 'l bosch.
¡Poblet ¡Tomba del gran Jaume!
¡Guardiá dels patris honors!
¿Qui posá mantell de flames
En tos muscles de colós?
Guaitant la flama, els espectres
Se fan més ombrius y grochs;
Pareix que 'ls creixquen los membres
Y s' agegante 'l seu cos.
Diu al del capell de ferro
Lo de la corona d' or:
“Anem,„ y el camí seguixen
Erts y muts, altius y forts.
Al seu rostre cadavérich
Dona 'l incendi un tint roig;
Y darrere d' ells s' allarga
De l' ombra l' estrany contorn.
Al gótich portal arriven
Hon Sicilia y Aragó
En les pedres ennegrides
Escolpiren los blasons.
Avansa el de la corona;
Truca ab la espassa dos colps,
Y com vuida sepultura,
Rimbomba tot l' interior.
Una veu fonda, fondíssima
Pregunta allá dins: “¿Qui sou?
—Obriu, soch lo Rey En Pere.
—Y Roger de Láuria yo.„
Les dos ventalles de roure
Rodaren sense remor,
Y quedá oberta la gola
Del colosal portaló.
Les gegantines pilastres
S' aixequen en la foscor;
Amunt tot es fum y flama,
Avall, tenebres y dol.
Fugiren els incendiaris
Penedits ó plens de por,
S' ouhen sols en lo silenci
Cruixits y espetechs del foch.
Allá en la negra foscúria,
Pinta 'l rogench resplendor
Una fantástica image
Que s' acosta poch á poch,
Triple corona y garlanda
Condal cenyixen son front;
Sobre garlanda y corones
Les ales obri un dragó.
Per los muscles y la espala
Cau lo cabell, blanch y ros,
Es com neu la barbellera;
Lo esguart entre trist y dols.
De ferro, que 'l temps robella,
Cobert va, dels peus al coll;
Sobre 'l ferro un hábit porta
D' estamenya blanquinós,
Mostra en lo pit la Creu santa,
Penja al costat lo Tissó;
Y lluminosa celistia
Flameja en tot lo seu cos.
Sant ó rey, guerrer ó frare,
Anima, espectre ó visió,
A son pas l' ombra s' aclara,
La flama fumeja y mor.
Los dos caminants sinistres
Endobleguen los genolls,
Y ab veu llacrimosa criden:
—“¡Pare!„ l' un, l' altre— “¡Senyor!„
Y entre runes y fogueres,
En mitj del temple paurós,
Al rey Jaume lo rey Pere
Li parlava estes rahons.
—Pare, yo no sé quants sigles
Dorguí 'l somni de la mort,
Escoltant dintre 'l sepulcre
Absoltes, planys y oracions.
Afadigat de la lluyta,
Be se assopegava 'l cor,
Aguardant de la trompeta
Del Judici 'l suprem toch.
No la trompeta del Angel,
La del infern sentí yo,
Y de gent malavirada
L' irreverent atropoll.
Obrich els ulls; tot es negre:
—Mon Roger, pregunte, ¿dorms?
—Assí estich, maneu,—baix terra
Sa veu contesta allí prop.
¡Cóm s' extremexía 'l temple!
¡Cóm bramava l' avalot!
De sopte, en l' urna de jaspi
Sent los esclafits y els colps.
La sanch glassada, brussenta
Torna al pit, fas un esfors,
M' alse, y en la fosca 'm trove
Viu y dret, sens saber com.
Com fulla que 'l vent sen porta,
Forsa irresistible 'm mou,
Y assí vinch ¡oh Rey y Pare!
A plorar greuges majors.
¡Malestrugues flamerades,
Sortides no sé d' ahon,
Si aquestos murs respectareu,
Lo demés caldría poch!
Devoreu ma sepultura,
Mon cos feu cendres y pols;
No toqueu, flames, la tomba
Del gran Rey, grat al Senyor.
¡Bon Jesús, Verge María,
Gran Apóstol del meu nom,
Del foch que en mon pit bullía
Doneume una espurna sols,
Y als dels altars y sepulcres
Indignes profanadors,
Poséumelos cara á cara,
Poséumelos front á front!„
Aixis, irat, lo Rey Pere
Digué: lo Conqueridor
Mirant al cel, responía:
—Perdonemlos; Deu ho vol!
“¿Veus los llamps, Infant En Pere?
¿Escoltes el vent y els trons?
¡Quí sap si aqueixa borrasca
Dona als camps més fruyts y flors!
¡Oh terratrémols dels pobles!
¡Llampegades! ¡Convulsions!
¡Quí sap si en eixes tempestes
S' afona ó s' aixeca 'l mon!
Vents de angúnia y d' estermini
Xiulen ab estranys udols;
Tot s' estremeix y es derrumba;
Potser se renova tot.
Vuy sobre nosaltres cauhen
Del mon vell los enderrochs;
Demá, les glóries antigues
Brollarán sobre 'l mon nou.
No t' esglayes, Rey En Pere,
Passa 'l núbol, lo sol no;
Ab sageta lluminosa
Pronte ó tart, les ombres romp.
Ya veig com venen joyoses
Novelles generacions;
Ya 'ls murs profanats alsarse
Veig novament, ple de goig.
Entre 'ls altars y els sepulcres.
Com veus profétiques, oixch
Les falagueres llohanses
Dels renadius trovadors.
Y agermanats abrassantse,
Passat y Esdevenidor,
Relliga la pátria História
Los diamantins esclavons.„
Mentres En Jaume aixís dia,
Brotava allá, en la foscor,
De lluminosos espectres
Numerosíssim estol.
Dels esportellats sepulcres,
Dels destruïts pantëons,
Surtíen muts, misteriosos,
Impalpables, voladors.
Los reys, ab ceptre y corona;
Vestides de vellut y or,
Les regines; ab espassa
Flamejant, duchs y barons;
Ab sa gramalla vermella
Los ciutadans y prohoms;
Ab daurat bácul lo bisve;
Ab ploma y llibre 'l doctor.
Soldats y capdills, pagesos
Y príncips, llechs y prïors.
En apretades ringleres
Encerclaven al Rey tots.
Y altres espectres s' alsaven
Darrere; y en tranquil vol
Veníen altres, y uns altres,
Formant fantástiques hosts.
Imátgens d' estranya mena,
De diferents temps y llochs,
Esperits dels que ya foren,
Dels que han de ser, dels que son.
Aixecávense joyosos
Del sepulcre ó del bressol,
Animats per lo puríssim
Sentiment del patri amor.
Callá 'l Rey: tots ells brandaven
En les mans paumes ó llors,
Y les ressonantes voltes
Omplía un cántich gloriós.
La tempesta s' allunyava;
Jolíu despuntava el jorn;
Ombres, neules y fantasmes
Mudaven forma y color.
Per lo finestral sens vidres
Entrá 'l primer raig del sol,
Y com esqueixada boyra,
Desparegué y fugí tot.