Llibret de versos/La dama del Rat-Penat


LA DAMA DEL RAT-PENAT 7.

————

I.


 ES un antich Trovador,
 Y está 'l pobre enamorat:
 La Dama de son amor
 Dama es d' estima y honor:
 La Dama del Rat-Penat.

 De pórpora es son mantell,
 Y els Pals dú brodats en éll;
 Llampeguen sos negres ulls;
 Y baix l' argentat capell
 S' escapen sos cabells rulls.

 Ceptre d' or porta en la má;
 La falda, plena de flors;
 Ombra una palma li fá,
 Y sos peus á besar vá
 La mar ab cants y remors.

 ¡Qué imatge tan diferent
 La del Trovador dolent,
 Que li canta dia y nit!
 ¿Es un difunt ó un vivient?
 ¿Es un cos ó un esperit?

 Trist y flach, feixuch y groch,
 Caminant va poch á poch,
 Com un mort que torna á viure:
 Manca á son llabi 'l sonriure
 Y al seus ulls el vital foch.

 Marcit y blanch lo cabell,
 Diu los anys del pobre vell;
 La roba, de estranya mena,
 De taranyines du plena,
 Y la espassa de robell.

 Y la citra empolsegada
 Ab llastimosa tonada
 Sona sempre, acompanyant
 Sa veu, que surt ofegada
 De son pit, sanglotejant.

 “Yo soch, diu, lo Poëta, que avuy surt de la tomba;
No fuxques, bella Dama, no fuxques tú de mí;
Yo soch lo darrer eco, que encara trist rimbomba
 Del parlar llemosí.

 Yo soch la falaguera, dolcíssima rondalla
Que als jochs de ta infantessa doná vida y calor;
Yo soch veu de aleluya; yo soch crit de batalla;
 Yo soch cansó d' amor.

 Yo de Febrer, lo noble, y del devot Corella
Soch l' ombra, que retorna de son esglay amarch;
Yo 't porte la rialla de Jaume Roig, y ab ella
 Los suspirs d' Ausias-March.

 Soch la paraula dolsa, que ixqué un jorn de tos llabis
Com de la bresca nova surt la flayrosa mel;
Ab la que tu escribies les gestes dels teus avis,
 Y pregaves al cel.

 ¿No entens ya, bella Dama, la meva llengua morta?
¿No serves remembransa de ton amor per mí?
Yo soch lo darrer eco perdut, que 'l vent sen porta
 Del parlar llemosí.„

II.

 Com aquell que escolta grat
 Cansó que oixqué en lo bressol,
 La Dama del Rat-Penat
 Al Trovador ha girat
 Los ulls, plens de raigs de sol.

 Y lo Trovador, bebent
 Aquell divinal engís,
 Reviscolat y content,
 Seguix, ab tó més valent,
 Son cantar, y diu aixís:

 "Yo al malferit En Jofre l' escut li vaig sostindre
Quant la dextra en sa nafra posant l' Emperador,
Pintá les Quatre Barres, que al passat y al pervindre
 Son ton sagell de honor.

 Yo, quant lo gran En Jaume, la Creu en la senyera,
Per ton amor lluytava, les ales plegar fiu
A la oroneta blava, que astruga mensagera,
 Feu en sa tenda 'l niu.

 Yo posí lo puríssim blanch llir en les mans santes,
De ta divina Mare dels trists Desamparats,
Y baix son mantell ample, dos hórfens á ses plantes
 Nüets y agenollats.

 Yo, com á rey, la roja gramalla á lo teu poble
Donar vaig, y justicia y llibertat per furs;
Y á ton penó de guerra fiu, perque may se doble,
 Passar per dalt dels murs.

 Yo per fills vaig donarte, la fama be ho pregona,
Sants, guerrejants y sabis, poëtes y pintors,
Agermanant per sempre, Regina, en ta corona
 Les palmes y les flors.„

III.

 Tal lo fil daurat capdella
 De sa rondalla el cantor;
 Y al só de la história aquella,
 ¡Cóm se va ablanint la Bella!
 ¡Cóm reviu lo Trovador!

 Sos ulls, fixos en la Dama,
 Espurnejen una flama
 De tan estranya virtut,
 Que encen per tot y derrama
 Vida, amor y joventut.

 Lo front, que sort malastruga
 Emboyrava, alsa valent
 Sens ombra, núbol ni arruga:
 No hiá mot que espresar puga
 Com riu son llabi plassent.

 Jove, agradós, aixerit,
 Empunya la citra d' or;
 Y mirantse fit á fit,
 Abdós senten en lo pit
 Lo bategar de un sol cor.

 Ya la parella amorosa
 Van cubrint y encercolant
 Núbols de color de rosa,
 Y ab tonada més joyosa,
 Aixís ell repren lo cant.

 "Al foch ardent, aymía, que en ton esguart m' abrusa,
Ab voladores ales mon esperit reviu;
Yo soch ton propi geni, yo soch la eterna musa
 De ton parlar natiu.

 Ya munta á lo seu trono la llengua menysprëada:
Contempla com avansa, cenyida de nous llors,
Y la que ve darrere llarguísima maynada
 De valents trovadors.

 D' enllá les grans montanyes, d' enllá les blaves ones,
Les veus dels passats segles ya formen novells cants:
Guaita com altra volta follejen tes besones
 Ab los primers amants!

 Y tú, la més polida de totes tes germanes,
La més enamorada dels vats d' un altre temps,
La que la llum dels ángels y el foch de les sultanes
 Dus en los ulls ensemps;

 ¿Per qué en obrirme tardes los amorosos brassos?
¿Per qué en renovar ductes los oblidats amors?
Vine, y de nou nos vegen units en eterns llassos
 Los segles venidors.»„

IV.

 La veu calla altra vegada:
 ¡Canteu ara, himnes del cel!
 Neula de la matinada,
 Per la llum del sol brodada,
 Esten ya lo nupcial vel!

 ¡Obri tú les ales d' or,
 Poësía, que has triomfat;
 Y caiga, ubriaca d' amor,
 En brassos del Trovador
 La Dama del Rat-Penat!

1872.