Llibret de versos/La dama del Rat-Penat
————
ES un antich Trovador,
Y está 'l pobre enamorat:
La Dama de son amor
Dama es d' estima y honor:
La Dama del Rat-Penat.
De pórpora es son mantell,
Y els Pals dú brodats en éll;
Llampeguen sos negres ulls;
Y baix l' argentat capell
S' escapen sos cabells rulls.
Ceptre d' or porta en la má;
La falda, plena de flors;
Ombra una palma li fá,
Y sos peus á besar vá
La mar ab cants y remors.
¡Qué imatge tan diferent
La del Trovador dolent,
Que li canta dia y nit!
¿Es un difunt ó un vivient?
¿Es un cos ó un esperit?
Trist y flach, feixuch y groch,
Caminant va poch á poch,
Com un mort que torna á viure:
Manca á son llabi 'l sonriure
Y al seus ulls el vital foch.
Marcit y blanch lo cabell,
Diu los anys del pobre vell;
La roba, de estranya mena,
De taranyines du plena,
Y la espassa de robell.
Y la citra empolsegada
Ab llastimosa tonada
Sona sempre, acompanyant
Sa veu, que surt ofegada
De son pit, sanglotejant.
“Yo soch, diu, lo Poëta, que avuy surt de la tomba;
No fuxques, bella Dama, no fuxques tú de mí;
Yo soch lo darrer eco, que encara trist rimbomba
Del parlar llemosí.
Yo soch la falaguera, dolcíssima rondalla
Que als jochs de ta infantessa doná vida y calor;
Yo soch veu de aleluya; yo soch crit de batalla;
Yo soch cansó d' amor.
Yo de Febrer, lo noble, y del devot Corella
Soch l' ombra, que retorna de son esglay amarch;
Yo 't porte la rialla de Jaume Roig, y ab ella
Los suspirs d' Ausias-March.
Soch la paraula dolsa, que ixqué un jorn de tos llabis
Com de la bresca nova surt la flayrosa mel;
Ab la que tu escribies les gestes dels teus avis,
Y pregaves al cel.
¿No entens ya, bella Dama, la meva llengua morta?
¿No serves remembransa de ton amor per mí?
Yo soch lo darrer eco perdut, que 'l vent sen porta
Del parlar llemosí.„
Com aquell que escolta grat
Cansó que oixqué en lo bressol,
La Dama del Rat-Penat
Al Trovador ha girat
Los ulls, plens de raigs de sol.
Y lo Trovador, bebent
Aquell divinal engís,
Reviscolat y content,
Seguix, ab tó més valent,
Son cantar, y diu aixís:
"Yo al malferit En Jofre l' escut li vaig sostindre
Quant la dextra en sa nafra posant l' Emperador,
Pintá les Quatre Barres, que al passat y al pervindre
Son ton sagell de honor.
Yo, quant lo gran En Jaume, la Creu en la senyera,
Per ton amor lluytava, les ales plegar fiu
A la oroneta blava, que astruga mensagera,
Feu en sa tenda 'l niu.
Yo posí lo puríssim blanch llir en les mans santes,
De ta divina Mare dels trists Desamparats,
Y baix son mantell ample, dos hórfens á ses plantes
Nüets y agenollats.
Yo, com á rey, la roja gramalla á lo teu poble
Donar vaig, y justicia y llibertat per furs;
Y á ton penó de guerra fiu, perque may se doble,
Passar per dalt dels murs.
Yo per fills vaig donarte, la fama be ho pregona,
Sants, guerrejants y sabis, poëtes y pintors,
Agermanant per sempre, Regina, en ta corona
Les palmes y les flors.„
Tal lo fil daurat capdella
De sa rondalla el cantor;
Y al só de la história aquella,
¡Cóm se va ablanint la Bella!
¡Cóm reviu lo Trovador!
Sos ulls, fixos en la Dama,
Espurnejen una flama
De tan estranya virtut,
Que encen per tot y derrama
Vida, amor y joventut.
Lo front, que sort malastruga
Emboyrava, alsa valent
Sens ombra, núbol ni arruga:
No hiá mot que espresar puga
Com riu son llabi plassent.
Jove, agradós, aixerit,
Empunya la citra d' or;
Y mirantse fit á fit,
Abdós senten en lo pit
Lo bategar de un sol cor.
Ya la parella amorosa
Van cubrint y encercolant
Núbols de color de rosa,
Y ab tonada més joyosa,
Aixís ell repren lo cant.
"Al foch ardent, aymía, que en ton esguart m' abrusa,
Ab voladores ales mon esperit reviu;
Yo soch ton propi geni, yo soch la eterna musa
De ton parlar natiu.
Ya munta á lo seu trono la llengua menysprëada:
Contempla com avansa, cenyida de nous llors,
Y la que ve darrere llarguísima maynada
De valents trovadors.
D' enllá les grans montanyes, d' enllá les blaves ones,
Les veus dels passats segles ya formen novells cants:
Guaita com altra volta follejen tes besones
Ab los primers amants!
Y tú, la més polida de totes tes germanes,
La més enamorada dels vats d' un altre temps,
La que la llum dels ángels y el foch de les sultanes
Dus en los ulls ensemps;
¿Per qué en obrirme tardes los amorosos brassos?
¿Per qué en renovar ductes los oblidats amors?
Vine, y de nou nos vegen units en eterns llassos
Los segles venidors.»„
La veu calla altra vegada:
¡Canteu ara, himnes del cel!
Neula de la matinada,
Per la llum del sol brodada,
Esten ya lo nupcial vel!
¡Obri tú les ales d' or,
Poësía, que has triomfat;
Y caiga, ubriaca d' amor,
En brassos del Trovador
La Dama del Rat-Penat!
1872.