Llibret de versos/La Nova Era
————
Seguixen, y mut calla lo mon? ¿Per qué la glória
Un home á sos peus lliga, junt ab l' orgull romá?
¿Per qué, soldat qu' el mires, del ferro no 't despulles?
¿De la olivera santa no son les verdes fulles
Lo que éll porta en la má?
Pera tancar del temple de Jano ab ses mans fortes
Les ventalles de ferro de les ubertes portes,
La clau de les victóries li vá donar la sort.
No guerrejant la terra ya en contra d' éll s' esforsa;
Ceptre s' ha fet la espassa y home s' ha fet la forsa:
¡Vítor y llau al fort!
Gents de la terra tota, pobles de antigues races,
De la Ciutat senyora vingau á omplir les places:
La filla de la lloba vos crida ab dolsa veu.
Vingau y una paraula porteu nova á sos llabis,
Y á sos jochs una fera, y una idea á sos sabis,
Y á sos temples un Deu!
Als cadafals de marbre ahon tot un mon se apinya,
Pujeu, pobles, á vore los gladiadors en rinya
Ab lo tigre de l' India, de Scitia ab l' orso blanch:
Allí de tots los ánguls del mon los esclaus venen,
Y per primera volta germans á dirse aprenen
En comunió de sanch.
Vingau també vosaltres, les de les rulles trenes,
Qu en falagueres dances rodeu en les arenes
De les líbiques platges ab vos descalsos peus;
Vosaltres també, oh vergens de sonrosades galtes,
Com les montanyes vostres quant de les serres altes
Colora 'l sol les neus;
Vosaltres, que en los atris dels temples Grecia mira.
Coronat de violetes lo front, de dolsa llira
Puntejant les daurades cordes ab trémols dits;
Vosaltres, qu' entre 'ls arbres, cullint sagrades herbes,
Canteu llaus á la lluna y aneu pels boschs, superbes,
En les gelades nits.
Ya soltes les correjes de la triunfal espassa,
Lo fill aspre de Rómul, qu' en foch de amor se abrassa
Vos esten los seus brassos, que no pot omplir res.
En son llit la estranjera los peus cansats espolsa,
Y sa boca es als llabis del estranjer tan dolsa,
Que 'ls fa germans un bes.
Lo mon se sent conmoure, com la inocent doncella.
Quant son tendre cor omplin suspirs nous pera ella,
Y baixa, plé d' ensomnis, sobre son pit lo cap;
Y quant que lo mal diga que tan li aflig, li preguen,
Ella sent en sa gola paraules que s' ofeguen,
Y lo que té no sap.
Com la infantina verge, trem y es condol la Terra:
Al Orient la má dreta y á Ponent la má esquerra
Vol estendre foll l' home, cercant lo nou consol:
Aixís quant en nit fosca lo jorn volgut aplega,
Entre los regenchs núbols, avans de que aparega
Ya s' endevina el sol!
De tots los Deus son temple fa l' home tabernacle;
Se vist ab blanca túnica y á pregar va 'l oracle
De les antigues faules, á son desitj vuy mut.
¿Per qué remou les cendres de flama un temps encesa?
Altars alsa ya el sabi, ductant de sa sabiessa,
Al Deu desconegut.
Lo vat que cantá tendres, acongoixades troves,
Los ulls, plens de llum, gira vers esperances noves,
Com si l' alba ya vera d' un altre segle d' or.
Mes ¡ay! la nova vida que 'l mon pensava rebre,
No aplega, y revolcantse en lo llit de la febre,
Ell desfallix y mor!
Ell mor, y los ulls, cego, del cel á la llum tanca!
Ell mor, y de la terra lo pensament no arranca;
Y al mon un cel demana y al fanch demana un Deu!
Y en les montanyes santes al Home-Crist no mira,
Que al mon esten los brasos y á Deu los esguarts gira
En l' arbre de la Creu!
No mira qu' el sol, ombra de Deu, trist s' anubola,
Y que les tombes se obrin, y que lo mon tremola,
Y que del antich temple s' ha desgarrat lo vel!
La veritat cercava, cansat ya de ses faules:
Y sense trobar eco así baix, les paraules
Del cel tornen al cel...
A la llum, d' ahon baixara, ya l' esperit s' en puja.
¿Com en camps pedregosos á perdres cau la pluja,
Cau, oh Deu, ta paraula dins lo cor dels humans?
No; la fé quan l' apóstol feneix, reb nova vida:
--¿Qué s' ha fet? ¿ahon s'amaga?--No ouiu la pleb, que crida
“Als tigres los cristians?„
¡Als tigres!—Per que l' home del cor li fassa un temple,
Y á la pols lo front baixe, y agenollat contemple
La image que un jorn, cego, tirá en lo mitj del fanch,
Portar deu, com la porten los reys, una corona;
Y eixa es la que el martiri, feta de palmes, dona
Y es compra ab preu de sanch!
¡La sanch del sacrifici! ¡La sanch que santifica
Al mon, que la veu correr á rius, y al fí li esplica
Per la mort la existencia, la fé per lo dolor;
Y agermanant als homens, els diu lo sentit tendre
De eixa paraula santa, qu' el mon no pogué entendre
Fins aquell jorn: l' Amor!