Llibret de versos/En la Montanya
————
Que miraba yo de lluny,
Quant brillant vos coronava
Lo sol, al finar son curs,
O el front vos encaputjaven
Los borrallets dels niguls!
¡Montanyes; montanyes blaves,
Que semblaveu als meus ulls
Glorioses y eternes fites
De un mon més alt y més pur!
Ya vostres aspres costeres
Trepitjen mos peus feixuchs,
Y estenent les mans y els brassos
Y els pensaments cap-á-munt,
Busque en vosaltres, montanyes,
La pau que trovar no puch.
¡Quántes vegades ma pensa
(¡Somnis d' amor benastruchs!)
Com al niu va la oroneta,
Als vostres cims ha vingut!
Tots enmarletats de roques, Eren per mí aqueixos murs Castells de fades hermoses Y de gegants rabasuts. Escoltava, adins, als cíclops, Que batent lo ferro fus, Per ses lluytes soterránies Forjaven llances y escuts; Y en la bauma de blanch marbre Guaytava, allá al fons obscur, La ondina que en la font freda El bell cos banyava nu. De nit, sonava en la fosca, Lladrar y udolar confus, Y fugint, per colls y combes, Passava lo cerf pauruch, Y darrere, sonant nacres, Cassadors desconeguts. Llavors, la lluna sortia Entre núbols, y al vesllum, Nimfes, de flors coronades, En lo vert tossal d' un puig, Donantse les mans, rodaven, Sens aturarse un minut, Al só de llunyana música Que no tocava ningú. Altres vegades, preníen Mos pensaments divers curs, Y antigues gestes, al vórevos, Remembrava punt per punt. En vostres penyals la Pátria Brandá el ferro, may vensut; La Llibertat estenía
En vol triomfal y segur Ses valentes ales de áliga, (¡Ben enfangades avuy!) Y la Fé, la dels ulls closos, Allá dalt donava llum. El castell y el monasteri, Com germans, s' alsaven junts; La vila, á llurs peus seguda, Ab ells pactava sos furs, Y quant lo tró de la guerra Rodava per valls y munts, Castell, monasteri y vila Eren el casal comú, Y Fe, Llibertad y Pátria Un sol llas de triple nuch. ¡Quánts enderrochs, hont la gralla Niha y lo teixó s' ajup, De meravelloses gestes Foren testimoni mut! Encara, en la nit callada, Veig yo, com apareguts, Devallar per eixes roques Tots nos avis, un per un. Baixa el feréstech celtíver De dur cor y ferreny puny, Que l' alzina, al gorch penjada, Nodrix ab selvátich fruyt. Baixa la maynada heróica Que en l' alta senyera du Les Quatre Barres, espasme Del sarrahí descregut. Baixen los que ahir encara Ab l' empolsegat trabuch
Del invasor de la terra Capbusaren tot l' orgull; Y eixa llarga colla de héroes, Que entre 'ls negres penyals surt, Sembla que diga: “la Pátria Posá lo niu assí amunt.„ També á vegades (¡uns altres Llampechs de la joventut!) Llegint de la antiga Arcádia Amors y dolces costums, ¡Montanyes blaves, yo día, Cau de oblidades virtuts, Ditjós qui en les vostres serres Flors de la inocencia cull! ¡Ditjós qui, al casal dels pares, Seguix en pau l' antich us, Y, com vent per la montanya, Passa pel mon sens fer bruyt! ¡Balls de les eres, hont brilla Lo gra en daurat curumull! ¡Oh cansons de la verema! ¡Oh foll trepitjar dels trulls! ¡Ramats que á la vila tornen! ¡Blanch anyells! ¡Cabritets rulls! ¡Ovella, que agenollada Pobra pastoreta muny! ¡Fresca font, hont la donzella Va, lo cor y el cánter buit, Y plens los torna á sa casa D' aygua neta y d' amor pur! ¡Llar, hon lo tronch espetega Y hon la flama alegra llu, Mentres xiula 'l vent de ora
Y la tempesta retruny! ¡Llegendes meravelloses Que 'l avi conta als menuts, Tots arrupidets en cercle, Badant la boca y els ulls! ¡Faules! ¡Recordances! ¡Somnis! ¡Resplendors despareguts! Ya del ánima esglayada No podeu matar l' enuig. ¡Oh mare Naturalessa! Abeurarme en ton sí vull: May al malhaurat li negues L' aspra llet de ton pit dur: Done avuy ta eterna sava, ¡Font darrera de salut! A mon pit nova halenada, A la meva sanch nou bull. ¡Flayrors de la primavera! ¡Vent que en la tardor rebulls, Arrabassant de la arbreda Despullada el sech rebuig! ¡Vïaranys entre clapises Anguilejants y perduts, Hon lo fullaram del roure Y dels pins sota 'ls peus cruix! ¡Font d' argent-viu, que una roca Mana y altra roca engul, O borbollejant alegra Llisca entre 'ls penyals y fuig! ¡Singles, que bat la tempesta, Com la mar bat los esculls! ¡Turons, que 'l raig esportella! ¡Nigulats, que 'l vent sen du!
¡Lluminoses matinades! ¡Cel blau! ¡Ventijols! ¡Perfums! ¡Oh pau del cor delitosa! ¡Oh soletat! ¡oh quietut! Del mon dels homens darrere Quedá 'l formiguer impur: Com soroll de mar llunyana, S' ou son flux y son reflux. Vistes d' aquestes montanyes, Port de la vida segur, ¡Quán petita es sa grandesa! ¡Quán curta sa multitut! Ses ditjes, ¡qué flors marcides! Ses glóries, ¡qué térbol fum! Esperit, obri les ales; ¡Amunt, sempre per amunt! Vola del pla á la montanya, Vola del tossal al puig, Vola del puig á la serra, Vola de la serra als nuus! Res hiá que ton vol detinga, Res hiá que ton vol atur: Sobre els núbols, les estreles Alcen son palau-de-llum; Y sobre núbols y estreles, Está el Gran, el Fort, el Just, Está la eternal Bellessa, El Bé infinit y absolut! Si d' eixa mística escala Arrivar al fí no puch, Muntat en esta almenara, Hont lo veig de menos lluny, Y hont lo vent del cel aviva
Lo foch diví que 'm consum, Passaré, aixecant los brassos, Los jorns que 'm resten, ya curts; Y quant m' endorga per sempre, Les mans juntes y els ulls cluchs, Estará mes prop mon ánima ¡Oh Deu! per volar á tú!
Montanyes del Maestrat, Joliol de 1877.