Llibret de versos/A la Reyna de la Festa

Sou a «A la Reyna de la Festa»
Llibret de versos
A LA REYNA DE LA FESTA 11.
————


Poesia que guanyá la flor natural en los Jochs-florals del Rat-Penat celebrats per primera volta el 29 de Joliol de 1879.


Oh Reyna de la Festa, yo no 't conech encara;
Mes sols á tú lloharte mon cant fantasiós vol:
Aixís l' au matinera, quant l' alba el cel aclara,
Com si les glóries totes del jorn adivinara,
Avans de que 'l sol ixca, ya está cantant al sol.

Alegra y vergonyosa, poruga y satisfeta,
Com verge desposada que arriba al sacre altar,
Ya, per la má conduida del llorejat poëta,
Y per ceptre una rosa dels verts jardins d' Edeta,
Te veig al trono insigne del Gay Saber muntar.

Y escolte com recorre ton nom, de boca en boca,
Les apretades files en falaguers mormulls;
Y mire com proclamen lo goig que te sofoca,
Quant ya ton peu les grades del alt cadafal toca,
La flama de tes galtes y el raig de los teus ulls.


Y sent, per fí, dels vítors la popular tempesta,
Que esclata quant t' asentes en la cadira d' or,
Y en mitj de tots, gotjosos, te veig triomfar modesta:
Yo no 't conech encara, oh Reyna de la Festa,
Mes ya, ple d' esperances, es teu tot lo meu cor.

¿Serás infantil verge, que en l' ánima amorosa
Encara amagat guarda lo seu desitj incert?
¿Serás amant doncella? ¿Serás honrada esposa?
¿Serás lo capoll tendre ó la esclatada rosa
Que les enceses fulles al sol d' estiu ha obert?

No ho sé, Reyna somniada; mes yo de tú m' ampare,
Com de la imatge santa lo pelegrí cansat;
Nina, verge ó matrona; esposa, filla ó mare,
Fóres y serás sempre, si ho veig be y ho repare,
Angel guardiá, que adora la pobra Humanitat.

Eres aquella Dafne que ab ardorosa flama
Per les tesálies selves Apolo perseguí,
Y que en llorer trocantse, li vá donar la rama
Que eternament florida, sa magestad proclama,
Y en lo front dels poëtes reverdirá sens fí.

Eres la misteriosa Rebeca, santa y bella,
Que á l' ombra de les palmes, vora el cami polsós,
Ompli en lo pou simbólich la blanca canterella,
Y els amorosos brassos alsant, tota vermella,
L' acosta al brussent llavi del misatger ditjós.

Eres la vergonyosa princesa enamorada,
Que al trovador al vore dins son palau dormit,
Lo front viril li besa, fugint apresurada,

Y el fa somniar que alguna tendra y sensible fada
Per ell baixá dels astres en la callada nit.

Eres divina imatge que 'ls nobles cors abrussa
En flama inextinguible d' un desitjar etern;
La que en ensomnis veren, casta y serena Musa,
Petrarca en les arbredes florides de Valclusa,
Y Dante entre les rojes fogueres del Infern.

Eres gentil bellessa que 'l esperit falaga;
Nimfa en lo bosch ombrívol, y náyade en lo riu;
La encantada doncella que en fort castell s' amaga;
La sonrisent sirena, la enjisadora maga,
Que sempre, á totes hores, nos fuig y nos sonriu.

Eres Fe y Esperanza, y Amor y Poësia;
Font, en la baixa Terra, de subirans plahers;
Bácul que nos sustenta, brussola que nos guía;
Eres la má que estesa sempre en la nostra vía,
Nos mostra les dresseres dels horizonts darrers.

Yo, que també entre núbols y estreles te contemple
Yo, que també 't consagre cult reverent y sant,
Com lo devot que porta son gra d' incens al temple,
En segura penyora, com profitós eixemple,
Vull dedicarte, oh Reina, mon humildíssim cant.

L' honor, la gentilessa, la fe, la pátria glória
Cantarán tot á l' hora famosos trovadors;
Del art les meravelles, dels héroes la memória,
La pasada grandessa, la certa ó ilusória
Ditjosa benhauransa dels sigles venidors.

Y sobre aqueixes palmes y llors, ceptres y glavis,
Entre eixes visions santes, que brillarán sens vel,
En mitj de reys y artistes, conqueridors y sabis,
Aixecaré ta imatge, la sonrisa en los llabis,
Y en tos ulls reflectantse totes les llums del cel.

No ab terrenal bellessa, ab altra molt més pura,
Resplendirás gloriosa, com sol del esperit;
Y te vorá el poëta com símbol y figura
De la belltat aquella que sempre viu y dura,
Y ab sa claror eterna llumena l' infinit.