Llibre de les besties (1905)/De l'elecció de rei
DE L'ELECCIÓ DE REI
—Senyors, a noblesa de rei se convé bellesa de persona, i que sia gran i humil, i que no dó damnatge a ses gents. Lo lleó no es gran bestia, ni es bestia que visca d'herba, ans menja les besties. Lo lleó ha paraula i veu que fa estremir de por tots nosaltres con crida, més per mon consell vosaltres elegireu lo cavall a rei; car lo cavall es gran bestia i bella i humil; lo cavall es bestia lleugera, i no ha semblant ergullós i no menja carn.
Molt plagué al cervo, i al cabirol, i al moltó, i a totes les altres besties que viuen d'herbes, çò que l bou deia; més na Renart feu adenança de parlar davant tots, i digué estes paraules:
—Senyors, con Déu creà lo món, no l creà per intenció que hom fos conegut ni amat, ans ho féu per çò que ell fos amat i conegut per hom; i, segons aital intenció, Déu volgué que hom fos servit per les besties, ja sia que hom viva de carn i d'herbes. I vosaltres, senyors, no deveu esguardar a l'intenció del bou, qui desfama l lleó per çò car menja carn; ans deveu seguir la regla i l'ordenança que Déu ha donada i posada en les criatures.
De l'altra part allegà l bou ab sos companyons contra les paraules de na Renart, i digué que per çò com ell deia que l cavall fos rei, car lo cavall menja herba, apar que ell i sos companyons haguessen vera intenció a l'elecció de rei; car si falsa intenció hi havien, no dirien que l cavall, qui menja l'herba que ells mengen, fos rei, ni ells no devien creure na Renart de l'elecció del rei; car na Renart més vol i ama que l lleó sia rei, per çò com viu de les romanalles que romanen al lleó con ha menjat en la caça que ha presa, que no fa per la noblesa del lleó.
Tantes de paraules hagué de l'una part i de l'altra, que tota la cort se torbà, i l'elecció fo empatxada; i l'ors i el lleopart i l'onça, qui havien esperança que fossen elets a rei, digueren que la cort s'allongas tro a altre temps que haguessen determinat qual bestia es pus digna d'esser rei. Na Renart conegué que l'ors i el lleopart i l'onça allongaven l'elecció per çò car cascun havia esperança d'esser rei, i digué en presencia de tots estes paraules:
— En una esglesia catedral se feia elecció, i era contrast en aquell capitol de l'elecció del bisbe, car los uns canonges volien que fos bisbe l sagristà d'aquella esglesia, lo qual era hom molt savi de lletres, i de virtuts era abundós. L'ardiaca cuidava esser elet a bisbe, i lo cabiscol altre tal, i contrastaven a l'elecció del sagristà, i consentien que fos bisbe un canonge simple qui era bell de persona i no havia neguna ciencia. Aquell canonge era flac de persona i era molt luxuriós. Molt se meravellà tot lo capitol de çò que l'ardiaca i lo cabiscol deien; i en aquell capitol havia un canonge qui digué estes paraules : «Si l lleó es rei, i l'ors i l'onça i lo lleopart han contrastat a la sua elecció, tots temps seran en malvolença del rei; i si l cavall es rei, i lo lleó fa negun falliment contra l rei, com ne podrà pendre venjança l cavall, qui no es tant fort bestia com es lo lleó?»
Quan l'ors i l'onça i lo lleopart hagueren oit l'eximpli que na Renart havia dit, temeren fortment lo lleó, i consentiren en l'elecció, i volgueren que l lleó fos rei. Per la força de l'ors i de les altres besties qui mengen carn, malgrat de les besties qui mengen herba, fo elet lo lleó a esser rei; lo qual lleó donà llicencia a totes les besties qui mengen i viuen de carn, que menjassen i visquessen de les besties qui mengen herba.
Esdevenc-se un jorn que l rei estava en parlament i tractava de l'ordonament de sa cort. Tot aquell dia, tro pres de la nit, estigueren en parlament lo rei i sos barons, que no hagueren menjat ni begut; i con hagueren tingut parlament, lo lleó i sos companyons hagueren fam, i demanaren al llop i a na Renart què podrien menjar; i ells respongueren i digueren que tart era com poguessen percassar vianda; mas que pres d'aquell lloc havia un vedell fill del bou i un pollí fill del cavall, de que podrien menjar abundosament. Lo lleó tramès en aquell lloc, i féu venir lo vedell i lo pollí, i menjaren-los. Molt fo irat lo bou de la mort de son fill, i sí s fo lo cavall, i ensems vingueren-sen a l'hom, per tal que l servissen i que ls venjas del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Quan lo bou i lo cavall se foren presentats a l'hom per servir, l'hom cavalcà en lo cavall i féu arar lo bou.
Un jorn s'esdevenc que l cavall i el bou s'encontraren, i cascun demanà a l'altre de son estament. Lo cavall digué que molt era treballat en servir son senyor, car tot jorn lo cavalcava i l feia córrer amunt i avall, i de jorn i de nits estava pres. Molt desirà l cavall que fos eixit de la servitut de son senyor, i tornaria volenters a esser sotmès al lleó; mas per çò car lo lleó menja carn, i car hagué alguna veu a esser elet a rei, dubtà que tornas en la terra en la qual lo lleó regnava, i amà més esser en treball sots senyoria d'hom, qui no menja carn de cavall, que en paría de lleó, qui menja carn de cavall. Quan lo cavall hagué recontat son estament al bou, lo bou digué al cavall que ell era en gran treball, tot jorn, d'arar; i del blat que la terra que ell arava llevava, no li deixava son senyor menjar; ans convenia que quan era eixit i hujat de l'arada, que anas pasturar les herbes que havien pasturades les ovelles i les cabres dementre que ell arava. Molt fortment se clamà l bou de son senyor, i el cavall l'aconhortava aitant com podia.
Dementre que en aixi l bou i lo cavall parlaven, un carnicer vingué guardar lo bou si era gras, car lo senyor del bou lo li havia tret venal; perquè l bou digué al cavall que son senyor lo volia vendre, i lo volia fer occiure i menjar als homens. Lo cavall digué que mal guaardó li retia del servei que fet li havia. Llongament ploraren lo cavall i el bou, i lo cavall consellà al bou que fugís i que s'entornas a sa terra, car més li valia estar en perill de mort en repòs, entre sos parents, que en treball i ab senyor desconeixent.