Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC

II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC

 Són fonamentalment quatre les llengües que van conviure a la Sardenya del segle XVIII. Convé tenir en compte, en primer lloc, la llengua autòctona, el sard^[1], fragmentada en diversos dialectes que, essencialment, podem classificar entorn de dos grans grups: els dialectes logudoresos -que influiran de manera directa damunt del català de l'Alguer- i els campidanesos. Es tracta d'una llengua de transmissió bàsicament oral que a partir del segle XIV, com a conseqüència de la invasió catalana, va anar perdent a l'illa, de manera progressiva, el seu antic caràcter de llengua de l'administració per tal de llegar-lo al català, que es generalitzà en tots els cercles propers al poder.^[2]

 A partir del segon terç del segle XVIII, però, el català, que des del segle XVII veia disminuït, en benefici del castellà, el seu prestigi social -sense perdre l'originari caràcter de llengua de l'administració-, va sobreviure reclòs a la ciutat de l'Alguer, on s'ha perpetuat fins als nostres dies^[3]. Per tal d'estudiar amb més atenció les fites fonamentals de la història del seu ús -en oposició amb les tendències castellanitzant i italianitzant-, abans d'afrontar la història de la llengua catalana a Sardenya durant el segle XVIII descriurem el marc on aconseguí de sobreviure. Tindrem en compte, per tant, la castellanització de l'illa -aprofundint el període posterior a l'any 1717- i la italianització que havia de culminar el 1763, quan es generalitzà l'ensenyament de l'italià a les escoles.

 II.1.- El sard: decadència i represa

 II.1.1.- El període de decadència

 Tal com encertadament assenyala Michelangelo Pira, "la storia linguistica della Sardegna è contrassegnata da una quasi costante presenza di almeno due lingue. La prima, quella locale, è estremamente povera, quando non del tutto priva, di testi scritti. L'altra è sempre una lingua di gruppi dominanti esterni che conoscono e praticano l'uso della scrittura" (PIRA 1978, 111)^[4]. La quasi total absència de textos escrits, per tant, és una característica essencial de la llengua sarda^[5] que, després d'haver donat, durant l'Edat Mitja, documents de tant de relleu com els Estatuts sassaresos (Madau 1969), les Carte Volgari (Solmi 1905) i la Carta de Logu (BESTA-GUARNERIO 1905), a més dels diversos Condaghes^[6], va entrar en una fase de silenci accelerada per la dominació catalana, i ratificada, al segle XVIII, per la piemontesa (Wagner 1951, 51-52).

 A partir del segle XV, per tant, el sard va perdre el seu antic caràcter de llengua pública i va haver-se de refugiar dins de l'ambient familiar, constituint el patrimoni exclusiu de les capes populars i d'un grup molt reduït d'intel·lectuals locals. Durant el període objecte del nostre interès, el seu ús públic (pràcticament reduït a escadusseres actes notarials i testaments^[7]) és tan esporàdic que no aconsegueix d'alliberar-lo del seu caràcter de llengua parlada, popular i domèstica, mancada de tot prestigi cultural; però vehicle alhora de la cultura local que, malgrat la poca participació dels sards en la pròpia literatura, havia de concretar-se en la riquesa de la poesia improvisada, la cançó i el teatre populars.

 II.1.2.- El teatre sacre

 Ha estat assenyalat que el desenvolupament del teatre sard del segle XVII va néixer de la coincidència de tres factors que contribuïren a atorgar-li un estil que havia de continuar-lo caracteritzant durant el segle següent: la intensa vida religiosa, la preexistent tradició teatral popular i l'equilibri entre formes tradicionals tant indígenes com d'origen ibèric (BULLEGAS 1976, 37). Pel que fa a aquest darrer aspecte, convé recordar que efectivament la difusió de textos dramàtics del Segle d'Or de la literatura castellana (Tirso de Molina, Lope de Vega i Calderón de la Barca foren els autors que més se'n beneficiaren) va permetre que a partir del segle XVIII certs drames representats durant la Setmana Santa fossin imitats a l'illa (BULLEGAS 1982, ALZIATOR 1975, 156-229).

 Molt més que no pas això, però, és interessant de tenir en compte, tal com els anomena Sergio Bullegas, els "materials dramàtics" autòctons que aquesta influència estrangera va modificar (BULLEGAS 1976, 47-76).

 En primer lloc convé destacar les llegendes hagiogràfiques, que desvetllaren en el públic aquella familiaritat i aquell interès envers les vides de sants que havien gaudit de tanta popularitat durant el segle XVI. No podem estar-nos de recordar, en aquest sentit, els dos exemples catalans que enriqueixen la literatura a Sardenya durant aquest període: ens referim a la Vida de sant Anthíogo i a la Vida del benaventurat sanct Mauro, les dues úniques relíquies de literatura hagiogràfica catalana de què tenim notícia (Carbonell 1984a98). A la fi del segle XVII, però, el record del període català del gènere s'havia perdut, i és amb la llengua castellana que el sard acostuma a conviure en els textos dramàtics populars. Un dels exemples més interessants d'aquest fenomen és el de Giovanni Maria Contu, que entre la fi del segle XVII i el principi del XVIII va traduir al castellà l'Alegra, festiva y devota rapresentación de algunas de las virtudes, prodigios que por virtud divina obró [...] el milagroso Beato Salvador de Horta que originàriament havia escrit ell mateix en sard (BULLEGAS 1982, 119). Pietro Chessa Cappai, que el 1751 redacta també en sard la seva Historia de la vida y hechos de San Luxorio, s'adreça al lector amb acotacions en castellà (Alziator 1975, 210-242).

 Un altre element dels "materials dramàtics" que S. Bullegas relaciona amb l'evolució del teatre sard d'aquest període són les cerimònies de la Setmana Santa, amb què hom proposava als fidels els aspectes més realistes de certs passatges de la Passió (BULLEGAS 1976, 51)^[8]. Cal recordar que l'Alguer comptava amb la tradició de recitar en català un Sermó del descendiment (MANUNTA 1988-1991, II, 187-214) durant la cerimònia de la depositio, el "Desclavament", sermó que coneixem en la versió d'Antoni Miquel Urgias^[9] que tindrem en compte més endavant.
 També a les "Passions" la llengua castellana comptarà amb un prestigi que l'acompanyarà fins ben entrat el segle XVIII. J.F. Carmona ja havia escrit en aquesta llengua la Passión de Christo Nuestro Señor (Alziator 1948), que havia estat representada a Càller l'any 1629. Giorgio Obino, durant els primers anys del segle XVIII, va escriure en sard La Passión de nuestro Señor Jesuchristo^[10], tot recorrent al castellà a l'hora d'escriure les acotacions.

 El castellà continuarà essent present -però ara amb una completa independència respecte a la "Passió" que acompanya-, al manuscrit dels "Gozos de la Confraternita di San Vero Milis" (Alziator 1957, 139-140) del sastre Mauriziu Carrus, que conté Sa passione et morte de nostru Signore Jesu Cristu segundu sos battor Evangelistas, representada els anys 1728 i 1731.

 Trobem la mateixa alternança lingüística, amb les mateixes característiques, en un altre text de la primera meitat del segle XVIII, en aquesta ocasió de molt més interès, per bé que no literari. L'Index libri vitae (Delogu 1736), de Giovanni Delogu Ibba, consisteix en efecte en l'únic llibre imprès durant el segle XVIII a Vilanova Montlleó -prop de l'Alguer-, on l'any 1736 calgué transportar la tipografia mòbil de Giuseppe Centolani, que Giorgio Soggia havia fundat a Sàsser a la fi del segle XVII (Tola 1966, II, 23). L'Index libri vitae conté, a més de certs goigs castellans, la Tragedia in su isclavamento de su sacrosantu corpu de Nostru Sennore Iesu Christu (GARZIA 1931, STERZI 1906), que tant ha estat considerada una "notevole sacra rappresentazione" (Pirodda 1989, 943) com una tragèdia pobra, "dura e legnosa nei versi, povera di fantasia, prodotto di artigianato e non d'arte" (Alziator 1954, 229).

 II.1.3.- Els goigs

 No hi ha dubte, però, que el fenomen literari que durant aquest període ens ofereix més d'interès és el de la pervivència a Sardenya del gènere literari dels goigs^[11].
 Els goigs van arribar a Sardenya de la mà de la conquesta catalana^[12], i si bé inicialment foren sempre cantats en la llengua original -per tal com es tractava d'un gènere propi de la colònia catalana-, posteriorment la comunitat sarda va fer-lo seu^[13], tot lloant en sard o castellà tant sants i advocacions procedents de Catalunya (la Mare de Déu de Montserrat, Sant Jordi, Sant Ramon Nonat, etc.) com de tradició local.

 Els goigs més antics que coneixem són els dedicats a la Mare de Déu de la Mercè (MANUNTA 1988-1991, II, 79-83) que, segons Eduard Toda "corregueren manuscrits en la segona meytat del segle XVI, y en 1604 foren inclosos en una recopilació de gracias y privilegis de la confraría dels mercenaris, que publicá á Cáller Antiogo Brondo"^[14].

 Només recentment ha estat tingut en compte, després d'aquest text, el llibre de Salvador Esquirro, Santuario de Caller^[15], de l'any 1624, que inclou les "Set llaors del benaventurat Sant Baldiri martyr glorios advocad y apropriat per qualsevol enfermetats, y per totes malalties"; abans de la seva descripció i edició, a càrrec d'A. Bover (1993, 95-102), havia estat assenyalada només una versió posterior d'aquests goigs (BOVER 1984, 106), continguda al manuscrit de Juan Francisco Carmona, Alabanças de los Santos de Sardeña, de l'any 1631^[16].

 Ara bé, el llibre de J.F. Carmona ens ha llegat també, per primer cop a Sardenya, goigs redactats en castellà (BULLEGAS 1975, 16-27). Es tracta, efectivament, d'un període en què el gènere és assimilitat per la devoció local i que coincideix, alhora, amb un buit documental a causa del qual, fora dels "Goigs de la Verge del Roser", dels quals parlarem més endavant, no ens és possible de conèixer cap altre exemple de goigs redactats en català fora de l'Alguer.
 Correspondrien també a la fi del segle XVII les primeres versions, contemporànies a les castellanes, de goigs en llengua sarda, que malgrat tot només ens han arribat en reculls del segle XVIII, alguns dels quals ja hem tingut en compte a l'apartat anterior. Contenen goigs en castellà i sard, efectivament, els "Gozos de la Confraternita di San Vero Milis", de M. Carrus (1726-1727), i l'Index libri vitae, de G. Delogu Ibba (1736). De l'obra d'aquest darrer autor hom ha destacat la seva extraordinària difusió a l'illa (alguns dels seus goigs han sobreviscut fins a l'actualitat) i alhora, tot i la seva mediocritat, el fet que demostren "una cultura ed una tecnica non consueta in questo genere" (Alziator 1954, 226).

 II.1.4.- El renaixement de la literatura culta

 Coincidint amb la definitiva imposició de l'italià a Sardenya i l'arrelament de l'estètica arcàdica, de què parlarem més endavant, la literatura en sard va viure un episòdic període de represa durant el darrer terç del segle XVIII. La puixança de l'italià com a llengua literària, lògicament, havia colpit amb més força les àrees properes al poder, o sigui les ciutats i, més concretament, Càller, Sàsser i, amb unes característiques ben particulars, també l'Alguer. A la resta de l'illa, en canvi, la política de les autoritats sabaudes va afavorir indirectament el conreu de la poesia en sard, per tal com constituïa un ulterior pas en la repressió de l'ús del castellà en la producció literària local (Pirodda 1989, 944).

 Abans d'aquest període, però, el sard no havia comptat amb un registre literari que el fes apte, segons els mateixos escriptors sards, per a la poesia. Matteo Madau, en un singular intent de superar aquesta mancança, va publicar l'any 1782 el fonamental Ripulimento della lingua sarda^[17], on proposava la creació d'un "sard il·lustre", enriquit amb préstecs del llatí i del grec, a partir de la variant dialectal logudoresa. Tot i que aquesta ambiciosa i ben poc realista idea va fracassar, és cert que el logudorès, al llarg del segle XVIII, es va acabar imposant com a base de la llengua literària en totes aquelles comarques que per motius lingüístics o geogràfics no queien fora del seu camp d'influència (a la Gal·lura, el Sasserès i a les comarques del sud de Sardenya, per tant, hom va continuar conreant, al costat de l'italià, els dialectes locals).
 Tot i que amb la seva proposta M. Madau preveia d'elevar fonamentalment el nivell lingüístic de les capes populars, les úniques que havien de preferir el sard enfront de l'italià, més culte (Madau 1782, 25), la nova producció literària en sard fou protagonitzada per tot un seguit d'autors procedents dels cercles religiós i burgès de les més important viles sardes. Destaquen els noms de Pietro Pisurzi, Gavino Pes, Efisio Pintor Sirigu i Gian Pietro Cubeddu, poetes que van recollir el llegat literari popular, de base oral, i van enriquir-lo amb el caràcter i l'estètica de la poesia arcàdica (Pirodda 1989, 944-945). L'ambient revolucionari i les aspiracions autonomístiques de la darrera dècada del segle XVIII, alhora, van donar un caire militant a aquesta nova poesia sarda: n'és un bon exemple el popularíssim Innu de su patriotu sardu a sos feudatarios, de Francesco Ignazio Mannu.

 Amb el segle XIX i la desaparició de l'estètica arcàdica, però, la literatura sarda, després de l'anecdòtica represa dels anys precedents, tornarà altre cop a l'anonimat de l'espontània creació popular que no aconseguirà de superar fins al nostre segle.

 II.2.- La consolidació del castellà a la primera meitat del segle XVIII.

 II.2.1.- Substitució del català pel castellà com a llengua oficial

 Tradicionalment s'ha fet correspondre amb el segle XVII, sens dubte d'una manera massa apressada, la desaparició de l'ús públic del català a Sardenya^[18]. És cert que a partir d'aquest segle el castellà l'anirà arraconant progressivament de l'ambient públic sard^[19]; però també ho és que el català fou la principal llengua de certs àmbits de l'administració fins al Tractat d'Utrecht, o sigui mentre Sardenya va pertànyer a la Corona d'Aragó. Recentment ha estat demostrat que d'una manera gairebé generalitzada hi recorregueren els notaris sards fins l'any 1717, data en què les tropes espanyoles, capitanejades pel general Alberoni, reconqueriren l'illa i hi fomentaren intensament, ara sí, l'ús del castellà.
 Ara bé, fou inversemblantment a partir del Tractat de Londres, que preveia la continuïtat política i cultural respecte al període precedent (Palmarocchi 1935, 22), que el castellà aconseguí de bandejar definitivament el català del món jurídic sard. Els costums lingüístics imposats durant el breu període de dominació espanyola, entre els anys 1717 i 1720, es generalitzaren a Sardenya precisament quan l'illa havia deixat de pertànyer no només a la Corona d'Aragó sinó també, amb caràcter definitiu, a l'Estat espanyol. La creació de les "Tappe d'insinuazione", el 1738, significarà el triomf definitiu del castellà dins del notariat: la nova figura de l'insinuador controlarà de manera directa el treball dels notaris, que li remetran redactat en castellà l'inventari dels documents parcialment estesos en català en dates precedents i que a partir d'aquell any havien de dipositar als arxius creats expressament per a aquest fi.

 Malgrat la lenta introducció de l'italià, el castellà va continuar mantenint a Sardenya el seu antic prestigi durant tot el segle XVIII. Són diversos els exemples de preferència del castellà respecte a l'italià, un cop encetada la segona meitat del segle: voldríem destacar només, però, els que ens vénen donats pel callerès Juan María Contu, que després de l'any 1756 traduïa de l'"idioma vulgar de Sardeña" al castellà la seva Obra poética, actualment conservada en forma manuscrita a la Biblioteca Universitària de Càller (Arce 1960, 131); i per Salvatore Baxu, que el 1761 va traduir de l'italià al castellà la Istruzione dei confessori e penitenti, de Daniello Concina (Siotto 1966, 131, n. 1).

 El mateix prestigi de què gaudia aquesta llengua permetia encara que l'any 1793, per exemple, un cert noble anomenat Vico s'adrecés directament al virrei sense haver de recórrer a l'italià^[20]. Sis anys més tard trobem encara els consellers de Càller redactant en castellà les actes relatives a la sessió del 26 d'agost de 1799.^[21]

 Pel que fa a la pervivència del castellà a les actes notarials, ha estat assenyalat l'any 1816 com a data límit del seu ús (Canepa 1936, 108), tot i que no són rars els documents posteriors redactats en aquesta llengua. Els registres parroquials,^[22] per exemple, hi seran fidels fins a dates tan properes a nosaltres com l'any 1822, a la parròquia d'Armungia (Arce 1960, 13); el 1823 a la de Nuraminis^[23]; i el 1833 a Sanluri^[24]. Convé recordar que precisament a Sanluri Joaquín Arce va individuar la inscripció castellana més tardana entre les que es poden datar, una indulgència concedida pel bisbe de Càller Vittorio Melano que cal situar entre els anys 1778 i 1798 (Arce 1959, 13).

 II.2.2.- L'apogeu de la literatura castellana

 Més endavant tindrem en compte la gradual substitució del castellà per l'italià al llarg del segle XVIII i la seva quasi total desaparició a la fi del període que analitzem. Només ens cal anticipar que pràcticament fins a l'any 1763, quan començà a imposar-se de fet l'italià, el castellà va continuar gaudint sense cap destorb de la difusió i el prestigi que havien de permetre el naixement del màxim exponent de la seva literatura a Sardenya.^[25]

 Efectivament, tot i que ha estat assenyalat que manca, dins la literatura sarda del segle XVIII, un "veritable artista" (Alziator 1954, 212), Vicente Bacallar^[26] consisteix sens dubte no només en un dels autors més prestigiosos d'aquest període, per bé que en llengua castellana, sinó també en el més brillant conreador a l'illa de certes tendències nascudes durant el Segle d'Or de la literatura castellana i que troben el seu màxim exponent en Los Tobías (Bacallar 1709). Seguint efectivament l'exemple de Francisco de Rojas, autor de Los trabajos de Tobía, V. Bacallar va construir el seu llarg poema, d'altra banda de ben poc interès literari, obeint una estètica barroca llargament reconeguda per la crítica contemporània^[27].  Malgrat que aquesta obra primerenca havia d'atorgar al seu autor un cert prestigi dins de l'ambient literari -prestigi que havia de culminar l'any 1713, quan durant el seu exili a Madrid fou cridat a formar part del nucli original de la Real Academia Española-, V. Bacallar és fonamentalment recordat per les obres de caràcter històrico-polític amb què pretengué de defensar a Sardenya la legitimitat del domini espanyol quan l'illa havia passat definitivament sota el poder dels Savoia. Amb la seva Monarquia Hebrea (Bacallar 1719) i, sobretot, amb els Comentarios de la guerra de España^[28], V. Bacallar representa un cas extrem de resistència envers els nous dominadors i, alhora, l'únic escriptor en llengua castellana d'aquest període que pogué influir de manera decisiva damunt les generacions literàries posteriors.

 Efectivament, fora de l'obra del missioner jesuïta Antonio Machoni, de difusió molt reduïda a Sardenya, tota la resta de la producció literària castellana d'una certa qualitat ens ha pervingut a través de ben pocs manuscrits que de cap manera no transcendiren abans del segle XIX^[29]. Així i tot, d'aquesta llista de noms tan poc estudiats convé destacar el de María Rosalía Merlo^[30], no tant per l'interès de la seva persona sinó, precisament, perquè li havien estat falsament atribuïdes les rimes intitulades Urania a lo christiano y Polihmnia a lo devoto.

 Aquestes "Rimas espirituales", malgrat la seva senzillesa, tenen també un deute important envers la poesia mística del Segle d'Or, deute que es fa palès en un ingenu gongorisme i "un innegable sabor lopesco" que J. Arce atribueix a la tendència arcaïtzant que per força havia de dominar els costums literaris dins de l'àmbit religiós en què va viure M.R. Merlo (Arce 1960, 176 i 299-300).

 Ara bé, el que de debò ens interessa d'assenyalar és que, si d'una banda sembla innegable un cert grau de participació de M.R. Merlo, o d'alguna altra religiosa del seu convent, en la redacció de les "Rimas", Giorgio Da Riano va atribuir-ne la gairebé total paternitat a Angel María Carta, responsable espiritual del convent (DA RIANO 1938, 221-258). Ni F. Alziator ni J. Arce, però, no recorden, en establir la breu biografia del poeta (Alziator 1954, 231; Arce 1960, 175), que fou rector de la Universitat de Càller entre els anys 1737 i 1754.

 II.3.- La italianització durant la segona meitat del segle XVIII

 II.3.1.- Les primeres temptatives d'introducció de l'italià

Quan prengueren possessió de l'illa, com hem tingut ocasió de veure, els piemontesos es trobaren davant d'un regne les estructures essencials del qual, després d'una dominació de quatre-cents anys, havien estat pregonament espanyolitzades^[31].

Eren d'origen ibèric, efectivament, la cultura, la llengua comuna, el dret i fins i tot el funcionariat. Segons el testimoniatge contemporari d'un anònim funcionari piemontès,

"[els sards] sì che mai hanno conosciuto altre massime che quelle de' Spagnuoli, si sono addottati i loro costumi, si sono conformati alla stessa loro usanza del vestire, del mangiare, del conversare, tanto che si può dire che abbian contratto la stessa loro natura, genio ed inclinazione [...]. Non si deve più recar a maraviglia che ancor continui questo loro genio verso li Spagnuoli" (PALMAROCCHI 1935, 69).

Malgrat les clares expressions de bona part dels estudiosos moderns -entre els quals destaca G. Sotgiu, que situa la classe dirigent sarda, incapaç d'elaborar un programa cultural propi i radicalment allunyada dels interessos de la població, sota l'absoluta influència dels costums espanyols (Sotgiu 1979, 25)-, no manquen les discrepàncies. Segons B.R. Motzo, per exemple, la població local oblidà fàcilment, durant la dominació sabauda, aquella "patina iberica" que mai no havia assimilat completament (Motzo 1951, 1031). Cal as­senyalar, però, que si bé això és cert pel que fa a les capes més humils de la població sarda -que així i tot, com veurem tot seguit, tampoc no assimilaren fàcilment les formes culturals italianes-, el mateix criteri no pot ser aplicat ni a les estructures polítiques, religioses i culturals de Sardenya ni a la classe dirigent, que com hem vist inicialment va acceptar amb molta difidència la dominació sabauda. Ara bé, cal tenir en compte que, deixant de banda aquest pretès arrelament al caràcter espanyol, la classe dominant volia aprofitar tots els privilegis llegats pels antics dominadors per tal d'assegurar els propis interessos de classe. En aquest sentit, les condicions estipulades als pactes de cessió de Sardenya al Piemont obligaven les autoritats sabaudes a respectar els antics costums i a perpetuar els privilegis que vetllaven pels interessos de les classes més acomodades.

 De manera coherent amb llur prudent política inicial, per tant, els piemontesos no van voler canviar els costums lingüístics a Sardenya, si més no fins que llur domini a l'illa no s'hagués consolidat. La nova administració, així, va continuar emprant el català i el castellà a tots els actes públics de la vida política. Víctor Amadeu II, per exemple, informava de la següent manera el baró de Saint Rémy pocs dies després del seu nomenament:

"Il linguaggio ordinario pratticato ne' Tribunali per gli ordini, è lo Spagnuolo, od il Cattalano. Nelle Città, e luoghi però, ove é qualche commer­cio, viene inteso, e vi si parla eziandio l'Italiano".^[32]

 L'italià era, efectivament, una llengua pràcticament desconeguda. De fet, només hi havien tingut contacte aquelles colònies d'immigrants fonamentalment genovesos que, durant l'anomenada tercera fase de les relacions comercials entre Sardenya i Ligúria, corresponent als segles XVI i XVII, s'havien establert a l'illa, tot aconseguint de penetrar en els sectors comercials i administratius més cobejats. Això va permetre que es desenvolupés una classe de mercants genovesos que gaudien d'una forta presència a les ciutats,^[33] tal com assenyalava el comptador general Fontana en una carta firmada l'any 1720:

"La popolatione di questa città [Càller] giungerà nello stato presente ad anime venti mila, e li mercanti e negotianti in essa sono per la maggior parte forastieri, massime genovesi" (La Rocca 1905, 198).

 Pel que fa a aquestes colònies, continuant amb l'estudi de la correspondència oficial, el virrei marquès de Cortanze escriurà l'any 1732:

"Vennero con debolissimi capitali per esercitarvi il negozio e mercatura, ed avendo avuto propizia la sorte vi hanno poi fatto qualche progresso, sebene oggidì il tutto è in decadenza" (La Rocca 1905, 198).
 Fora d'aquests ambients, el català i el castellà eren les úniques llengües de la cultura i el poder. És més, Víctor Amadeu II va donar ordres molt precises de no alterar la situació. És molt interessant, en aquest sentit, la seva reacció davant la proposta del baró de Saint Rémy que, assegurant que "dans ce Pais tout le monde parle [...] la langue italienne", pretenia d'introduir-hi no només l'ensenyament de la nova llengua, sinó també l'ús de dictar-hi les lleis.^[34] La resposta del rei fou contundent:

"S'è altresì da noi osservato il riflesso, che fate ad un Capo delle vostre istruzioni d'introdurre per mezzo delle scuole pubbliche l'uso della lingua italiana; sopra del che vi replichiamo di non far alcune parti per introdurla nel modo suddetto, essendo per altro assai naturale che debba introdursi insensibilmente da se stessa per la maggior necessità, che s'avrà di servirsi della medesima in questo nuovo dominio"^[35].

 Al baró de Saint Rémy no li quedarà més remei que fer-se enrera:

"J'ay bien êcrit à V.M. que le mojen d'introduir la langue Italienne êtoit de faire êtudier en Italien, mais je n'ay eu garde de faire aucun pas la dessus que lorsque V.M. me l'auroit ordonné"^[36].

 És així com tots els documents relatius a la presa de possessió i les primeres lleis i pregons foren redactats en castellà: l'acta de jurament, les convocatòries, el pregó d'indult general; juraren en castellà els representants dels tres estaments, els batlles dels departaments reials, els procuradors de les set ciutats sardes... I també, naturalment, el virrei, independentment del fet que la llengua habitual de la seva correspondència oficial fos l'italià o el francès.

 Cal tenir en compte, però, que els piemontesos arribaren a l'illa tècnicament preparats per a afrontar també les dificultats que havia de procurar-los la presència del català entre les llengües de l'administració. Vegeu per exemple allò que escrivia el baró de Saint Rémy tot referint-se al regent Capello:
"Seroit très propre pour être un bon Regent puisque outre les qualités ci dessus entend le Cattalan qu'est La Langue, dont se servent les Tribunaux par le rapport qu'elle à avec celle de Nice"^[37].

 El respecte envers els antics costums lingüístics a Sardenya també va beneficiar, si més no teòricament, el català. El baró de Saint Rémy, adreçant-se encara al comte de Mellarede, escrivia:

"Elle y trouvera entre autres [documents] copie d'une patente en Langue Catalane, et d'une lettre en Espagnol pour ne point changer les termes par la traduction"^[38].

 La inicial prudència de la política lingüística sabauda, però, tendia substancialment a la progressiva substitució del castellà per l'italià. Víctor Amadeu II, efectivament, l'any 1720 ja havia escrit al baró de Saint Rémy:

"Pratticarete perciò, per quanto vi sarà possibile la lingua Italiana, senz'affettare per altro di non volervi servire della spagnuola, ed in tal modo introducendo insensibilmente la prima, anderà l'altra per se stessa in disuso"^[39].

 Les autoritats piemonteses, per tant, presentaran l'italià com una llengua necessària per a la relació verbal, però encara no per a l'escrita. Així ho confirmen les instruccions adreçades al virrei Doria del Maro el 4 d'agost de 1723, on el rei continuarà demanant que no es faci res per substituir el castellà dins l'administració (Palmarocchi 1938, 95).

 L'estudiós Raffaele Ciasca ens presenta un quadre molt precís de la realitat lingüística a Sardenya durant el període comprès entre els anys 1720 i 1730: el castellà, llengua d'una nació forta i poderosa, gaudia d'un prestigi que a l'italià mancava; certs sectors de les capes alta i mitjana -la noblesa tradicionalista, el clergat i els mestres fins i tot, que impartien llurs lliçons en castellà i sard- es negaven a permetre la introducció de la nova llengua; els mateixos funcionaris no oferien gaire bon exemple en preferir, sovint, el francès per a llurs relacions amb el Piemont o el castellà per als actes d'abast local.

 Així i tot existien, malgrat la general tendència envers la immobilitat, algunes forces que reclamaven el canvi: la noblesa calleresa, per exemple, va manifestar al baró de Saint Rémy el seu desig d'aprendre l'italià; desig que serà lentament satisfet, com veurem a continuació, per la tímida reforma lingüística que fonamentalment protagonitzarà, durant el regnat de Víctor Amadeu II, el jesuïta Falletti.

 El pare Falletti, tal com es desprèn de la correspondència entre el rei i el baró de Saint Rémy, havia fet l'any 1721 la seva primera estada a Sardenya, on dugué a terme una visita general als col·legis del seu orde^[40]. Fou gràcies al coneixement de les realitats política i cultural sardes que li havia procurat aquesta primera missió que Víctor Amadeu II -canviant d'estratègia a partir de l'any 1726 en comprovar que la confusió lingüística dificultava l'adaptació dels funcionaris piemontesos- li encarregà d'estudiar, d'acord amb el virrei comte de Cortanze, la manera d'introduir l'italià a Sardenya, de manera que els nens poguessin aprendre'l a l'escola i els religiosos emprar-lo durant llurs prèdiques^[41].

 Copiem pel seu interès la resposta completa de Falletti, que s'adreçà al virrei amb les següents paraules:

"Avendo io fatto matura riflessione sopra la proposizione, che V.E. mi ha fatto per parte di S.M. circa l'essere esequibile, ò nò il progetto d'introdurre nelle scuole di questo Regno la lingua italiana, mi dò l'onore d'esporre a V.E. che io non riconosco difficoltà notabile per parte de' studenti, perchè si come essi nelle scuole apren­dono la lingua Castigliana straniera a' Sardi ugualmente che l'italiana, così con ugual facilità, et applicazione si renderebbero capaci di questa, massime coll'esser informati che col decorso del tempo le scritture pubbliche dovrebbero correre in lingua Italiana.
L'ostacolo occorre per parte de Maestri, i quali presentemente non sanno ne parlare ne scrivere nell'idioma italiano. Per vincere questa difficoltà sarebbe necessario che venissero in questa Provin­cia due ó tré Padri dall'Italia, i quali insegnando la lingua á Padri giovani, dopo d'alcuni anni s'avrebbe un numero bastante di Maestri instrutti per dar principio ad ammaestrare la gioventù del paese"^[42].
 No cal dir que Falletti es mostra excessivament optimista pel que fa a la facilitat amb què suposa que els sards aprendran l'italià, optimisme que només pot respondre, com escriu Scano, a un cert servilisme envers el nou dominador (Scano 1894, 52).

 Uns mesos després d'aquesta resposta el pare Falletti va especificar en una memòria tots els mitjans i materials que considerava necessaris per a l'ensenyament de l'italià a l'illa. Considerem també oportuna la transcripció del text complet, on se'ns farà alhora evident com havia de ser lenta la introducció de la nova llengua:

"Sarà necessario che si mandi da Piemonte il Libro intitolato Summa Rolandins^[43] [sic!] che contiene gl'esemplari, e formole con cui si devono fare gl'Istromenti Italiani, e li Librari di qui ò lo ristamperanno ò ne faranno venire altre Copie stampate dall'Italia.
Sarà pur necessario di mandare un esemplare de dizionari dove vi sia la lingua spagnuola e Italiana e si faranno qui ristampare.
Che non si facciano più Notari per il tempo di tre anni essendovene nel Regno esuberantemente. E passati detti tre anni quelli che vorranno essere ammessi debbano essere esaminati in Italiano da uno o due de trè Ministri Piemontesi e non da un Segretario come si fa presentemente, mentre questi li passano leggieremente per essere gente mercenaria.
Si dovrà cercare qualche spediente per avere Predicatori Italiani.
Si dovrà ordinare alla Salla, et alla Real Governazione di votare e parlare in Italiano, come pure fare le sentenze, e decreti à memoriali, et altre provisioni in Lingua Italiana come altresì alli Ministri Patrimoniali.
Ed il Vice Rè comincierà pure á decretare le suppliche in Italiano quando S.M. così lo ordini. E con questo si crede che si potrà introdurre con facilità la lingua Italiana, ed abolire la lingua spagnuola, e non la sarda, ch'è la naturale in questo Regno"^[44].

 A aquest darrer punt -o sigui, a la introducció de l'italià dins l'administració quan pregons, cartes pastorals, formularis, registres notarials i parroquials i tota mena d'escriptures eren redactats en català, castellà o sard- Víctor Amadeu II no va voler consentir-hi mai, tot i que la resta de les condicions proposades per Falletti es van anar satisfent lentament, tal com veurem a continuació.

 Una de les primeres coses que calia fer, segons el projecte del pare Falleti, era ensenyar l'italià a tots aquells religiosos que, més endavant, haurien de difondre'l ells també, a través de l'ensenyament lingüístic o doctrinal, a la resta de la societat sarda. Per a això calia aconseguir que religiosos italians es transferissin a Sardenya, cosa que sens dubte havia de provocar un cert malestar dins dels ordes afectats.

 Així i tot el 2 de juliol de 1726 Víctor Amadeu II, advertint que no volia abolir el sard sinó arraconar a poc a poc el castellà en benefici de l'italià, va acceptar que fossin reclamats des de les Escoles Pies i les institucions jesuïtiques sardes tots aquells religiosos necessaris per a difondre l'italià dins d'aquests ordes. Les relacions entre el govern piemontès i la Companyia de Jesús travessaven, però, un període de tensió: el 8 d'agost de 1726 el virrei comte de Cortanze, advertint una certa hostilitat per part dels jesuïtes envers l'autoritat que ell representava, va escriure al rei:

"Il primo castigo che dovrò loro dare sarà di non permettere a loro le scuole pubbliche, non volendo lasciare che una parte della gioventù sia educata da religiosi sospetti nelle massime"^[45].

 La resistència amb què els jesuïtes sards es negaren a acollir llurs confrares italians va fer que el mes de març de 1727 només s'hagués establert a Sardenya el pare Vassallo, que d'altra banda esdevingué de seguida popular gràcies a les seves dots de predicador^[46]. Fins al 18 de gener de 1728 no s'establí, també a Càller, un altre religiós d'origen italià, l'escolapi Chiesa, que començà a impartir tot seguit l'ensenyament de la nova llengua. Ara bé, no només el seu ajudant, el pare Aquarone, va veure la seva obra obstaculitzada pels jesuïtes sards, sinó que ell mateix va haver d'entornar-se al continent l'any següent a causa de l'animadversió amb què els seus confrares l'havien rebut (Palmarocchi 1938, 98).

 Altres proveïments que s'aplicaren per tal d'accelerar la penetració de l'italià a Sardenya foren l'intercanvi d'estudiants sards amb altres de piemontesos; l'obligatorietat per a franciscans i agustins d'enviar llurs novicis a estudiar a Itàlia; i, lògicament, la difusió de gramàtiques italianes.

 El 26 de juliol de 1726 el pare Falletti anunciava que havia preparat la traducció d'una gramàtica castellana a l'italià (FALLETTI 1726) i que n'havia encarregat la publicació a P. Bosso, im­pressor de Càller^[47]. Les il·lusions posades damunt d'aquesta gramàtica, però, foren clamorosament decebudes: a les esco­les la comentaven en castellà, i amb tan poc d'encert que de seguida fou bandejada. L'any 1731, segons documents de l'època, la gramàtica del pare Falletti encara no s'havia difós a Sardenya de manera satisfactòria (Filia 1929, 48).

 Serà útil de comprovar, gràcies a la transcripció d'una carta de Víctor Amadeu II al virrei marquès de Castagnole, datada el 30 d'octubre de 1731, quins continuaven essent els objectius lingüístics de la política sabauda a Sardenya, quins els mètodes que hom havia decidit d'aplicar i quina, en definitiva, la relació que es desitjava respecte a la tradició imposada pels virreis anteriors:

"Lo studio vostro principale sarà di seguire in ogni cosa la traccia, che vi hanno lasciata li spagnuoli da Carlo II indietro. Perciò usando nel parlare la lingua italiana vi valerete della Spagnuola nello scrivere, seguendo anche il Cerimoniale, che vi troverete in uso, senza però lasciare di coltivare il progetto, che il Barone di S. Remy di concerto col Procuratore Falletti ha introdotto, ed è stato proseguito dal Marchese di Cortanze, cioè di stabilire a poco a poco, e per mezzo di maestri, che sono venuti in codesto Regno, l'uso della lingua italiana, sì nel parlare che nello scrivere. Avvertirete tuttavia che non avendo noi animo di abbolire costì l'uso della lingua spagnuola, ma solamente di dare campo d'imparare l'Italiana a quelli che lo desiderassero, voi seguendo questo nostro pensiero dovete solo valervi d'allettamenti e d'insinuazioni, lasciando poi ad ognuno la libertà d'applicarsi a quella delle due, che più gli piacerà, mentre non vi è dubbio che si otterrà egualmente l'intento per esser l'italino oggi giorno la lingua dominante, e di cui cercheranno da per sè stessi i Sardi la notizia e l'uso, vedendo la maggior facilità, che con essa acquiesteranno d'intendersi col Governo nell'esercizio degl'impieghi"^[48].

 Seguint, per tant, el consell reial, la lenta introducció de la llengua italiana, fins i tot als textos escrits, s'intensificarà durant els primers anys del regnat de Carles Manuel III -sempre, però, en coexistència amb el castellà. D'aquesta manera, el primer document d'aquestes característiques que hem pogut localitzar, adreçat als sards i redactat en italià, correspon al 3 de setembre de 1730 i consisteix en el "Regolamento da osservarsi nel ceremoniale della procla­mazione di S.S. R.M. il Re Carlo Emanuele", una breu traducció d'un text castellà, l'"Arreglamiento que deverá observarse en el ceremonial de la Proclamación de S.S. R.M. el Rey Don Carlos Emanuel"^[49]. Al­tres textos bilingües són el "Formulario para la construcción de Procesos criminales", del 12 de maig de 1736; i, també durant el virregnat del marquès de Rivarol, l'edicte d'erecció de les "Tappe d'insinuazione", del 15 de maig 1738, que tradicionalment ha estat considerat com el pri­mer document italià a Sardenya.

 II.3.2.- La reforma educativa i la introducció de l'italià a l'ensenyament <poem>  Ens han arribat molt pocs documents relatius a l'estat de les Universitats sardes durant el període anterior a la reforma del ministre Bogino, d'altra banda tan poc estudiat^[50]. Il·localitzables els seus registres^[51], extraviats altres documents d'importància fonamental, la història de la Universitat sarda de la primera meitat del segle XVIII només pot ser reconstruïda a través de l'estudi de les reformes introduïdes l'any 1764.

 Durant el virregnat del marquès de Rivarol, els piemonte­sos ja havien intentat de fer sortir la instrucció sarda de l'extrema decadència en què es trobava. La crisi dels seminaris i de les universitats jesuítiques^[52], efectivament, s'havia ini­ciat durant la segona meitat del segle XVII i fins a les refor­mes del període boginià hom no va aconseguir de redreçar-ne el funcionament^[53].

 Dominats encara per la cultura espanyola, la crisi dels Ateneus sards havia estat ulteriorment agreujada per les guerres del principi del segle, quan el conflicte entre les potències bel·ligerants havia interromput l'activitat acadèmica.

 Des de l'arribada del piemontesos a Sardenya, només els jesuïtes havien continuat impartint classes a la Universitat^[54], costum que representava una autèntica excepció per tal com la resta dels professors, seglars o religiosos pertanyents a d'altres ordes, havien suspès la docència. La inactivitat acadèmica es fa palesa a la següent nota, extreta d'una memòria datada el 9 de març de 1740:

"Pagan [als professors] el salario acostumbrado, con la obligación de ditar y explicar sus leciones en la misma Universidad, y cada qual en su aula destinada, bien que ya muchos años no se pratica en esta forma"^[55].
 Vegeu també el testimoni de Pier Antonio Canova, primer oficial de la Secretaria de Estat, autor d'una relació on descriu l'estat de les Universitats sardes de la següent manera:

"Non rimaneva di queste [universitats] che il nome, non avendo né sede né professori, né fondo agli stipendi né lezioni pubbliche; di modo che coloro i quali aspiravano nelle rispettive facoltà ai gradi dottorali, dopo di averne fatto da sé e sotto la privata direzione di qualche antico dottore un qualche studio superficiale, esponevansi ad un pubblico esperimentato corrispondente per conseguir l'approvazione e le insegne"^[56].

 El 13 de gener de l'any 1755 Carles Manuel III demanava al virrei de Sardenya, comte Battista Carcherano di Bricherasio, que presidís una Junta que havia d'estudiar l'estat de la Universitat de Càller i proposar possibles solucions per als seus problemes, a causa del "grave pregiudizio che ridonda al pubblico dal cattivo sistema in cui presentemente trovasi l'Università degli Studi" (SORGIA 1986, 29). Van formar la Junta, sempre obeint les indicacions reials, l'arquebisbe de Càller, Giulio Cesare Gandolfi, el regent de la Reial cancelleria Rogier, i els jut­ges de la Reial audiència, Cadello i Arnaud.

 El 26 de maig de 1755, després d'un escrupulós estudi, la Junta firmava a Càller la "Relazione dell'origine e regole antiche dell'Università di Cagliari". En aquest informe els autors, per tal d'estudiar l'estat actual la Universitat de Càller, copien tot traduint-los del català capítols escollits de les "Ordinacions" amb què l'any 1626 havia estat fundada la Universitat^[57] i els comparen amb la realitat que sovint els sorprèn l'any 1755. Gràcies al seu escrupolós mètode, la Junta aconsegueix de descriure l'estat de la Univer­sitat calleresa amb una tal precisió que la "Relazione" esdevé un document d'importància cabdal per a l'estudi de la Universi­tat durant aquests anys. No ens estarem, per tant, de trans­criure'n una sèrie de fragments.

 Pel que fa al funcionament general de la Universitat, la Junta aclareix que
"vi è un provveditore, si forma il calendario e l'elenco, ma non si fanno lezioni, tanto meno nella fabbrica dell'Università, la quale oggidì serve di quartiere a parte della soldatesca qui presidiata"^[58].

 Els professors, per tant, es limitaven a assistir als exàmens de llurs alumnes, que es duien a terme de la següent manera:

"Si congregano i respettivi intervenienti nella solita sala (che trovasi oggidì nel Palazzo Arcivescovile), ed ivi presiedono il cancelliere, il rettore e gli altri per la loro anzianità. Il graduando nella licenza si porta il giorno avanti la funzione dal cancelliere per estrarre a sorte due punti de' quali nel giorno seguente fa l'esposizione senza scritti, e su di essi argomentano due professori o collegiati. Nella laurea nulla si fa che una piccola orazione agli intervenienti e circostanti"^[59].

 La "Relazione" de l'any 1755 és també prou eloqüent en descriure el grau de penetració de la llengua italiana a l'ambient escolar, gairebé nul encara aquells anys. La proposta de la Junta, segons la qual l'ensenyament de la nova llengua havia d'introduir-se, tot precedint a la reforma lingüística universitària, al curs de Retòrica en comptes del d'Eloqüència, és la següent:

"Si crederebbe più spediente [...] che s'insinuasse a' Padri gesuiti e scolapi, i quali già hanno l'obbligazione di attendere alla Rettorica e Scuole inferiori, d'insegnare e spiegare a' giovani li primi rudimenti in latino, in spagnuolo ed ita­liano [...]. Con che tutto verrà ad ottenersi l'intento, e di formare con buoni principi di Elo­quenza la gioventù, ed ad insinuarsi più facilmente e più universalmente nel Regno la lingua italiana, quando che se questa s'insegnasse solamente nella cattedra di Eloquenza pochi sarebbero quelli che profittarne potessero, perché non tutti prosie­guono il corso delle scuole sino a tal segno"^[60].
 Fora de l'ambient universitari, el canvi més gran que s'esdevingué durant aquests anys, pel que fa a l'ensenyament, fou la radical italianització de les escoles que dugué a terme, com veurem tot seguit, el ministre Bogino. Abans de la seva, però, convidrà tenir en compte la reforma educativa que l'any 1758 va endegar el bisbe de l'Alguer Josep Antoni Delbecchi^[61] qui, superant un llarg seguit d'inconvenients, va reordenar les escoles de la seva diòcesi seguint el model de les que a Roma dirigien els escolapis.

 Aquesta reforma generalitzada a la diòcesi naixia de la més modesta -però exemplar- reforma del seminari alguerès^[62], que si bé inicialment havia estat pensat per a acollir sis estudiants, l'any 1751 -o sigui, quan J.A. Delbecchi fou nomenat bisbe de l'Alguer- n'acollia onze i el 1761 vint-i-cinc^[63].

 La característica essencial de la reforma de Delbecchi és la seva voluntat de difondre la instrucció popular tot instituint nous mestres, sempre sota la direcció de clergues, en alguns dels pobles més importants de la diòcesi. Pel que fa a l'estudi de les lletres el bisbe establia un mètode molt precís en el qual destaca l'obligatorietat de l'estudi de la llengua italiana.

 Dos anys després, concretament el 25 de juliol de 1760 i, per tant, durant el ministeri del comte Bogino, Carles Manuel III va transmetre al virrei comte Francesco Tana l'edicte amb què establia les bases per a la reforma educatica que s'havia d'estendre a tota l'illa. Tot i la transcendència del projecte, però, els historiadors moderns s'han mostrat sovint escèptics pel que fa als resultats d'aquesta reforma, per a la qual les autoritats van haver de comptar fonamentalment amb personal de la Companyia de Jesús, el més qualificat de l'època, damunt del qual hom va imposar un rigorós control.
 Coincidint amb aquesta reforma general de les escoles inferiors, esdevingué al capdavall obligatori a totes les escoles de Sardenya l'estudi de l'italià^[64], llengua que havia de ser em­prada en tots aquells camps de la comunicació escolar on no era tradicional l'ús del llatí. Transcrivim a continuació els tres fragments de l'edicte on s'estableixen les noves normes lin­güístiques que caldrà respectar:

"I.- Dovendosi per tali insegnamenti [inferiors] adoperare fra le lingue più colte quella che si è meno lontana dal materno dialetto e ad un tempo la più corrispondente alle pubbliche convenienze, si è determinato di usare nelle scuole predette l'italiana [...], non essendo più diversa dalla sarda di quello fosse la castigliana, poiché anzi la maggior parte dei sardi più colti già la pos­siede.
II.- La castigliana si studierà con secondaria importanza, e chi trascurerà l'italiana sarà meno bene educato e di meno buona aspettativa.
III.- Dovranno pertanto i catechismi, i discorsi sacri, i libri devoti, le esortazioni, in una pa­rola tutta la direzione spirituale non meno che la letteraria farsi in lingua italiana" (Scano 1894, 53).

 Entre els llibres que el pare Luigi Talesio, el nou provincial jesuític, va considerar indispensables per a dur a terme el pla d'estudis que preveia l'ensenyament de la nova llengua a les classes d'Humanitats i de Retòrica figuren, lògicament, diverses gramàtiques italianes^[65], una de les quals -demanava Talesio- havia de ser la mateixa que havien adoptat les escoles reials i la Universitat de Torí^[66]. Tot demostrant, però, la poca rapidesa amb què l'ordre reial va poder ser respectada, cal tenir ben en compte que l'any 1761 no havia arribat a l'illa cap dels llibres sol·licitats; que el 1762 hom només disposava de dues-centes gramàtiques i que mancaven, per tant, encara un mínim de 2.500 exemplars; i que el 6 de setembre del mateix any s'havia començat a ensenyar l'italià nomès als cursos inferiors, ensenyament que calgué abandonar -i reprendre, per tant, el del castellà- a causa de la manca de llibres. Només a partir del 6 de gener de 1763, data en què arribaren a la fi a Sardenya els llibres demanats, l'ensenyament de l'italià va començar a generalitzar-se realment. Així i tot, però, el 4 d'octubre de 1764 -responent a una instància del govern, que volia saber a quin punt s'havia arribat pel que fa a l'ensenyament de l'italià a les escoles inferiors-, la Junta de Sàsser reconeixia la manca total de llibres a les escoles inferiors (Scano 1894, 55-59).

 Pot ser interessant, finalment, de tenir en compte el següent compromís d'un impressor sard, Bachisio Nieddu, que tal com escriu ell mateix el 2 d'agost de 1764 havia d'encarregar-se de l'edició dels nous llibres que havien de ser enviats a les escoles del Regne:

"Progetto de' prezzi a' quali, io infrascritto, mi obbligo fare stampare e vendere i libri sottoscritti [...] per uso degli scolari di questo Regno:
Nuovo metodo, Compendio del suddetto^[67], Donato^[68], Dottrina del Belarmino^[69], Avvertimenti Grammaticali^[70].
Non ardisco imprimere il Vocabolario perché, componendosi de grossi volumi e non potendo aver luogo senza stamparne due o tre mila, che né in 10 anni si potranno esitare in Sardegna, mi recarebbe più tosto perdita che guadagno tale impresa. Mi obbligo bensì provvedere, per mio conto, da Torino un competente numero de medesimi"^[71].

 Per tal de demostrar quin era el veritable abast de la penetració de l'italià durant aquest període transcrivim a continuació un testimoniatge de l'època que descriu la situació lingüística a la Sardenya dels anys 1755-1759:

"Il sardo è commune ad ogni ordine di persone, essendo il primo che imparasi [...]. Tutte le persone colte parlano il castigliano e questo insegnano ai loro figliuoli. In questo si scrivono tutte le lettere e si fanno tutti gli atti giuridici, scritture, contratti e tutto quello in somma che scriver devesi.
Al giorno d'oggi la nobiltà delle città e genti colte, e moltissimi villani ancora, intendono e parlano l'italiano, e questa è la lingua di cui usano con li forasteri. Non si applicano però a scriverla ed avezzi allo stile spagnuolo non vogliono fare un nuovo studio per imparare l'italiano; e si può benissimo avanzare che se parlano questa lingua si è per necessità e non per genio, poiché fra di loro sardi solamente mai la usano" (Anonimo 1985, 54).

 La veritable reforma educativa, però, no s'esdevingué fins a la refundació de les Universitats de Càller^[72] i de Sàsser^[73] els anys 1764 i 1765, respectivament.

 Cal tenir ben en compte, així i tot, que la Universitat fou restaurada, però no renovada (SOLE 1984, 110). Els professors més compromesos, per exemple, amb els corrents de pensament de la Il·lustració van haver de marxar a d'altres Universitats, seguint l'exemple de Giambattista Vasco. És cert que dins d'aquestes insti­tucions es formaren els elements més destacats del pe­ríode revolucionari; però, tal com assenyala Carlino Sole, no fou a partir de les doctrines que hi aprengueren que maduraren llurs posicions, sinó a través tan sols de la reflexió personal i l'exemple de la realitat social externa a la Sardenya del període.

 El ministre Bogino havia comprès, però, que només dins d'una Universitat restaurada es podia formar una nova generació de joves sards que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el Piemont. La refundació de la Universitat, a més de contribuir a la italianització de Sardenya, havia de servir encara per a bandejar-ne els jesuïtes -massa lligats a la cultura espanyola i massa independents, alhora, respecte als interessos dels piemontesos-, tot i que fins al 1773, any de la supressió de l'orde, hi mantindran una força no tan efectiva però, en alguns sectors, constant.

 Per tal d'assegurar els nous mètodes d'ensenyament, que preveien un rígid control per part de les autoritats piemonteses, intransigents fins i tot a l'hora d'escollir els nous llibres i gramàtiques, se sufocà qualsevol possibilitat de llibertat escolar, limitada sobretot amb l'abolició de la figura del Rector.  Aquesta política, lògicament, va trobar el primer obstacle en la desconfiança dels jesuïtes envers les autoritats piemonteses, la imposició de l'italià impulsada pels quals fou acollida amb una resistència tenaç. Així descrivia la situació el ministre Bogino al virrei Costa della Trinità en una carta datada el 12 de febrer de 1766:

"Il partito dei gesuiti ozieresi, che sono i più peripatetici, è oggidì dominante nella provincia. Il P. Piras coi padri Santos e Cano, lettori di Teologia, non cessano di tenere i giovani in conferenze e processi contro le maniere e gli suti italiani. [...] Sua Maestà è scandalizzata; vuole la introduzione della lingua italiana e invano quattro teste vecchie peripatetiche vogliono ergersi. Sua Maestà li farà imbarcar tutti, uno dopo l'altro!" (COSTA 1885-1937, III, 217).

 El segon dels jesuïtes esmentats, el pare Santos, professor de teologia al col·legi de la Santa Creu de Càller l'any 1766, era espanyol i hom el considerava un dels caps de l'oposició dins de l'orde. La seva expulsió del regne va arribar a semblar abolutament necessària i va dur-se efectivament a terme pocs anys després.

 La correspondència entre el virrei i el ministre Bogino, al marge dels problemes amb què els jesuïtes destorbaven llurs interessos, continua demostrant la urgència amb què les autoritats volien resoldre el problema lingüístic. Efectivament, el 16 de juliol de 1766 el rei demanava al virrei que ordenés al provincial dels jesuïtes que a partir de l'1 de setembre no contestés les cartes redactades en castellà; durant els mesos següents, a més, Bogino comunicava al virrei Costa della Trinità que "Sua Maestà non potrebbe permettere che dal Governo si continui a scrivere ad alcuno in spagnuolo" i que, per tant, "non vuol più sentire nè lettere nè rappresentanze se non in italiano" (COSTA 1885-1937, III, 217).

 II.3.3.- Assimilació dels corrents literaris italians: l'Arcàdia

 A més de la reforma educativa, una sèrie d'innovacions de tipus cultural va enriquir encara el panorama institucional sard abans del bandejament del comte Bogino del ministeri de Guerra.

 En primer lloc convé recordar la restauració, l'any 1763, de l'Arxiu d'Estat de Càller, que des del 1720 havia perdut la seva antiga importància a causa del desviament dels fons arxivístics envers altres institucions; i, el 1764, l'ampliació de la Biblioteca universitària de Càller, que es beneficià de di­versos donatius procedents tant de la Biblioteca reial com de la Stamperia Reale de Torí (Lippi 1897b, 3-4). Pocs anys després, gràcies a ad­quisions posteriors -cal destacar sens dubte els fons procedents dels arxius jesuítics, dels quals havia de beneficiar-se també la Biblioteca universitària de Sàsser l'any 1775-, l'estat de la Biblioteca calleresa podia considerar-se satisfactori.

 Finalment, l'any 1769 el ministre Bogino creava, sempre a Càller, la Stamperia Reale, que havia de distingir-se a tota Itàlia per la perfecció tècnica que va arribar a assolir gràcies a l'impressor Bonaventura Porro. Diversos documents de l'època il·lustren de manera ben oportuna la situació editorial sarda abans de l'establiment d'aquesta nova impremta. En una memòria firmada a Càller el 24 d'agost 1763, per exemple, després de fer una breu història de la impremta a l'illa, un anònim funcionari escriu:

"Tre sono nel Regno le stamperie, cioè due in Cagliari, di Dn. Bachisio Nieddu e de' padri domenicani, ed una in Sassari, di Giuseppe Centolani e Simone Polo. Stanno in riposo i loro torchi la maggior parte dell'anno poiché nulla si dà qui alla stampa se non qualche mandamento de' vescovi o Sinodo diocesana, qualche pregone che facciasi stampare dal Governo o sentenza della Reale Udienza"^[74].

 A través d'aquests nous canals creats pel ministre Bogino van penetrar a Sardenya, tal com assenyala Giovanni Pirodda, corrents culturals típicament italians, entre els quals destaca l'Arcàdia, de la qual hom va fundar una colònia a Càller: l'Accademia dei Segregati (Veg. Pirodda 1989, 944). Cal tenir en compte, però, que l'estètica arcàdica no només va influir decisivament damunt l'activitat cultural de la capital del Regne, sinó també damunt la de la zona d'influència de la ciutat de Sàsser.

 Efectivament, l'any 1765 una nova personalitat va contribuir a accelerar la difusió de l'italià a Sardenya i a difondre, principalment al nord de l'illa, la cultura arcàdica. Ens referim al pare Angelo Berlendis^[75], cridat a Sàsser per tal de restaurar-hi els estudis inferiors, que va organitzar l'any següent de la seva arribada una acadèmia pastoral per la qual fou felicitat fins i tot pel ministre Bogino. L'any següent, el 1767, fou Francesco Cetti^[76] qui organitzà una defensa pública de la geometria; i entre els anys 1769 i 1772 el pare F. Gemelli^[77] va impulsar encara un mínim de tres acadèmies en què els seus alumnes tractaren temes relacionats amb la geografia i la història de Sardenya.

 Les acadèmies literàries representaven, efectivament, un dels mètodes més eficaços per a la introducció de l'italià a les escoles. Al pla d'estudis del bisbe Delbecchi ja s'hi destacava la conveniència de celebrar-ne regulament de públiques "perché si veda da tutti il profitto di chi si prevalerà alla disciplina del seminario" i, doncs, els progressos pel que fa a l'aprenentatge de l'italià, "fa­coltà delle più utili per la società facendone buon uso"^[78].

 Gràcies també a l'obra del pare Berlendis, que va difondre sempre a Sàsser les seves tragèdies -que l'any 1785 havien de ser recollides i publicades a Torí-, els corrents dramàtics procedents d'Itàlia van interrompre la tradició teatral espanyola que més amunt hem tingut en compte.

 Ara bé, allò que ara més ens interessa de destacar és la gran difusió de què va gaudir a Sardenya la poesia didascàlica, estretament relacionada amb l'estètica arcàdica. El primer exemple d'aquest nou gènere correspon a Francesco Gemelli, que l'any 1770 va publicar el primer poema heroic en italià, La felicità (Gemelli 1770), que dedicava al virrei de Sardenya, comte des Hayes, durant la seva visita a Sàsser.

 Ha estat assenyalat que l'exemple de Gemelli fou seguit per un prestigiosíssim poeta sard, Francesco Carboni^[79], que el 1774 va publicar a Sàsser La sanità dei letterati, que precedia de dos anys el seu segon i darrer poema italià, en aquesta ocasió de tema botànic, La coltivazione della rosa. Les dues obres constitueixen el resultat d'allò que Francesco Alziator anomenà l'"epidemia massiva" de furor didascalicus que, procedent d'Itàlia, va envair la Sardenya del darrer terç del segle XVIII (Alziator 1954, 250). Altres exemples d'aquest gènere a l'illa ens vénen donats per l'obra de Raimondo Valle, I tonni (1800), i sobretot pel Tesoro della Sardegna nei bachi e gelsi (1799), d'Antonio Purqueddu, de qui tindrem ocasió de tornar a parlar.

 II.3.4.- La substitució del castellà per l'italià com a llengua oficial

 A partir del bandejament del comte Bogino del ministeri de Guerra i fins al regnat de Carles Albert I (1831-1848) el panorama cultural de Sardenya no s'enriquí amb cap d'aquelles reformes que els piemontesos havien introduït amb tant d'èxit durant el període precedent. Els motius són prou evidents: els anys que precediren el decenni revolucionari, que corresponen al regnat de Víctor Amadeu III, representen tal com hem vist una interrupció en tots els sentits del procés de redreçament polític i social de Sardenya; tot seguit, els fets revolucionaris de la darrera dècada del segle XVIII i alhora la guerra amb França van distreure lògicament les autoritats de les reformes al camp de la cultura; i, finalment, els anys en què la cort sabauda va establir-se a Càller no foren sinó un període de transició els resultats pràctics insinuats durant el qual no aconseguiran de donar resultats evidents fins al període immediatament posterior.

 Malgrat això, tal com s'havia esdevingut als sectors econòmic i administratiu, també al cultural les reformes del comte Bogino van continuar donant llur fruit durant el període immediatament posterior al seu allunyament de la política.

 En aquest sentit, la represa del prestigiós Col·legi de nobles, l'antic seminari callerès^[80], tot i que s'esdevé durant el regnat de Víctor Amadeu III constitueix un deute envers el ministre Bogino i la seva reforma educativa. L'any 1770, tal com s'havia fet precedentment amb les Universitats de Càller i de Sàsser, el rei Carles Manuel III ja havia cridat de Parma un grup de jesuïtes que havien d'introduir al col·legi un millor sistema educatiu, tot intensificant-hi l'ensenyament de l'italià. Ara bé, la supressió de la Companyia de Jesús, l'any 1773, va menar la institució a una breu decadència -originada tant per la manca de fons com per l'escassetat d'alumnes- que només aconseguí de superar gràcies a la inter­venció deguda al nou prefecte Giovanni Antonio Cossu, posteriorment bisbe de Bosa^[81].

 També al camp editorial certes iniciatives preses pel comte Bogino van concretar-se durant el regnat de Víctor Amadeu III. La Stamperia Reale de Càller, per exemple, el 1775 va treure a la llum l'importantíssim recull de Pietro Sanna-Lecca dels Editti, pregoni ed altri provvedimenti emanati per il Regno di Sardegna, una de les obres més prestigioses, tant pel seu contingut com per l'aspecte tècnic, que mai hagin estat publicades a Sardenya.

 L'activitat editorial, però, s'enriquirà a partir de l'any 1777 amb una nova iniciativa gràcies a la qual, a causa de la gran ambició i l'elevat cost del projecte, apareixerà per primer cop a Sardenya un llibre que compta amb un vast grup d'associats que en financien l'edició: La Storia della Sardegna (1777) de Michele Gazano inaugura d'aquesta manera a l'illa un nou concepte de l'edició que havia de donar resultats excel·lents (com per exemple la Storia di Sardenya (1825-1827), de Giuseppe Manno, i el Dizionario biografico degli uomini illustri di Sardegna^[82], de Pasquale Tola) durant la primera meitat del segle XIX.

 Cal assenyalar encara, el mateix 1777, el naixement del periodisme a Sardenya: efectivament aquest any va aparèixer el primer número del "Giornale Enciclopedico", de caràcter prevalentment didàctic, que obria el camí als que havien de ser els grans diaris del període revolucionari, el "Gazzettino ebdomario della Sardenya", nascut el 1793, i l'"Almanacco Parnasiano", del 1795, periòdics que alternaven l'exercici merament literari amb un servei informatiu molt sintètic (FOIS 1982). "Il Giornale di Sardegna" (1795-1796), finalment, dirigit pel teòleg Giu­seppe Melis Atzeni, constituí l'òrgan del moviment aingoià, tot reflectint la línia progressista dels estaments durant els anys de les revoltes antipiemontesa i antifeudal. La història del periodisme sard d'aquest període es clourà l'any 1812 amb "Il foglio periodico di Sardegna", des d'on el redactor Palmedo, gràcies al finançament anglès, va dur a terme una violenta cam­panya contra la política de Napoleó.

 Es tracta, en definitiva, d'un seguit de reformes i iniciatives que intensificaren la influència de la cultura italiana a Sardenya i contribuïren a la gradual desaparició de l'ús del castellà. Una desaparició, però, encara lenta, tardana, que superà la darrera fita l'any 1780, amb la substitució del castellà per l'italià als tribunals de l'illa (Canepa 1936, 108).

 Els fets polítics que commogueren la Sardenya dels darrers anys del segle XVIII i, posteriorment, el trasllat de la família reial a Sardenya van accelerar alhora la italianització de la noblesa i la burgesia locals, que van fer de l'adaptació a la cultura italiana una garantia per a la pròpia supervivència. L'estètica neoclàssica d'origen italià, per tant, va acompanyar els primers anys del segle XIX durant els quals, tal com assenyala G. Pirodda (1989, 948), van intensificar-se a Sardenya aquelles manifestacions teatrals i poètiques que van acabar de situar Sardenya sota l'àrea d'influència de la literatura i la cultura italianes.

 II.4.- El reducte català de l'Alguer

L'anàlisi dels documents catalans redactats a Sardenya durant el segle XVIII presenta un doble aspecte que convé anticipar: mentre que d'una banda els testimoniatges de la presència de la llengua catalana fora de l'Alguer demostren la lenta agonia de la llengua -i, per tant, la seva descripció contribueix a fixar-ne cronològicament la progressiva desaparició-, l'estudi dels testimoniatges algueresos prova, al contrari, la seva pervivència al llarg d'un segle de crisi que, malgrat tot, no va poder vèncer la fidelitat d'una bona part de la població envers la pròpia llengua. És per aquest motiu que hem considerat oportú de descriure de manera independent aquests documents.

 II.4.1.- Pervivència del català fora de l'Alguer

 Ja hem tingut en compte més amunt els "Goigs de la Verge del Roser" d'Oristany (BOVER 1993, 102-107), que ens han pervingut en una còpia manuscrita que cal situar entre els anys 1712 i 1729, tot i que la data de la seva composició ha de correspondre a un període anterior^[83]. Es tracta del darrer text literari català que coneixem, difós fora de l'Alguer, després del qual fóra improbable de trobar altres testimoniatges de la presència de la nostra llengua en gèneres semblants per tal com tot sembla indicar que a partir del principi del segle XVIII, excepte a l'Alguer, els goigs foren cantats a Sardenya només en la llengua local (BOVER 1984, 106)^[84].
 Pel que fa als documents no literaris, és ben conegut l'exemple d'una credencial estesa a Càller en català l'any 1718, credencial que Antoni de Bastero va voler llegar-nos per tal que "ognuno sappia, che anche a' tempi nostri adoperano quei popoli nelle loro pubbliche scritture la nostra lingua" (BASTERO 1724, 8). Al mateix temps, entre les procures relatives a l'acte de jurament del primer rei sabaud, Víctor Amadeu II, trameses a Càller el mes d'agost de 1720, trobem documents catalans procedents de centres tan allunyats de Càller i de l'Alguer com Tonara, Dor­gali, Saruli, Balau, Silius, Ussena, Samasai, Sarulus i Gergei, la major part a les comarques inhòspites de la Barbàgia^[85]. També el notari Urgias, alguerès, va escriure en català l'acta de poders d'Ignasi Carola, Josep Carrion i Agustí Màsala -conseller en cap i veguer reial de la ciutat-, a favor d'Ignasi Cadelo^[86].

 Després d'aquests exemples convé assenyalar el que ens ve donat pels "Quinque librorum" de la parròquia d'Estampatx, suburbi de Càller, on fins a l'any 1720 els bateigs foren registrats en català (CARBONELL 1984b, 23). Dins de l'ambient universi­tari, a més, la nostra llengua era ben viva a la capital del Regne l'any 1721, quan hom va redactar la "Nòmina dels señors cathedràtics y col·legials que han assistit al juratory y possessió de rector de la Universitat" a favor del doctor Antoni Carcassona (LEO 1937, 119). Pel que fa a l'ús del català dins del notariat, al qual ja ens hem referit tot estudiant-hi el del castellà, és veritablement significatiu el cas del notari Salvador Jagaluny, que l'any 1727 va dictar al confessor Joan Serra el seu testament en català (Carbonell 1984a, 95). Finalment, cal tenir en compte que els consellers de la ciutat de Càller van firmar, entre els anys 1727 i 1732, diversos documents en català, inclosos a la documentació del clavari ordinari actualment custodiada a l'Archivio Comunale de Càller^[87].

 La darrera acta notarial, redactada en català fora de l'Alguer, que hem aconseguit de consultar -i que alhora és la més tardana d'entre les que han estat assenyalades- correspon al notari F.E. Sestu, de Lanusei, i duu data de 1735^[88].
 Cal assenyalar, finalment, l'aparició els anys 1738 i 1739 dels darrers llibres catalans publicats fora de l'Alguer: es tracta del Libro de todas las gracias (QUIRRA 1738) i l'Auto de decretacion, loacion, y aprobacion de capitulos de gracia (QUIRRA 1739), reculls de textos jurídics dels segles XV-XVII. Després d'aquesta data, només trobarem la nostra llengua reclosa a la ciutat de l'Alguer i en alguns monestirs de religioses^[89].

 Abans d'acabar aquest apartat voldríem referir-nos encara a un episodi d'indubtable interès: quan el 28 de setembre de 1753, tal com consta en un document de l'Archivio Comunale de Càller, els consellers de la capital sarda van compilar els nous capítols de l'arxiu -capítols que el virrei, comte de Bricherasio, havia aprovat el 10 d'octubre d'aquell mateix any-, demanaren que fos nomenat un arxiver que "entienda el latín, gótico y cathalán"^[90]. Més de deu anys després, durant el consell general celebrat el 7 de març de 1767, els consellers calleresos van fer constar també que, obeint la recomanació del virrei Costa della Trinità, el nou arxiver havia de ser

"persona capaz y de toda pericia, y que tenga las qualidades y requisitos necessarios para ocupar el dicho encargo, como y assibién que sea perito en el idioma catalano, latino y gottico y también italiano para poder ocupar ese tal el dicho empleo de contador y archivero de esta magnífica ciutat"^[91].

 A l'hora de classificar novament tota la documentació de l'arxiu, havien d'ajudar l'arxiver "otras personas peritas en la lectura del cathalán, gótico y latín"^[92].

 II.4.2.- Pervivència del català en la documentació oficial algueresa

 La història lingüística de l'Alguer durant el segle XVIII es caracteritza sens dubte per la seva fidelitat envers el català. És cert que l'italià bandejarà la llengua local dels ambients més propers al poder, de la mateixa manera que n'havia de bandejar el castellà i el sard a la resta de l'illa; però allò que singularitza l'Alguer és l'escàs relleu que hi havia assolit la llengua castellana, reservada només a la gent instruïda i pràcticament desconeguda als sectors més humils de la població. En aquest sentit és fonamental l'afirmació de Kuen:

"El conocimiento del idioma español en Alguer se habrá reducido siempre a un círculo relativamente limitado de personas instruidas, y sobre todo no ha podido el español expulsar el catalán de la vida religiosa, de la predicación y de la doctrina cristiana en Alguer, al contrario de lo ocurrido en otras ciudades de Cerdeña" (Kuen 1932-1934, V, 126).

 Ara bé, tot considerant aquests aspectes no deixa de sorprendre un fenomen que d'altra banda és coherent amb el que acabem d'afirmar: l'escassedat de documents oficials escrits en català, que il·lustren de manera només superficial la riquesa d'una llengua que tan sols a través de l'anàlisi d'altres fonts podem assegurar que era generalitzada a l'Alguer en tots aquells àmbits on no predominaven l'element noble o burgès^[93].

 A l'hora d'estudiar la història de la llengua catalana a l'Alguer durant el segle XVIII cal tenir en compte, en primer lloc, certes directrius imposades pel sínode que el bisbe Joan Baptista Lomellini (1726-1729) celebrà el 8 d'abril de 1728. En aquest acte destaca sens dubte l'interès del bisbe per la creació d'escoles elementals a la seva diòcesi, fins al punt que es reserven als mestres els beneficis de les capellanies i donacions pies en tots aquells llocs on sorgeixin noves institucions escolàstiques. Però allò que ara més ens interessa assenyalar és que durant el sínode els capellans es comprometeren a impartir cada diumenge, en la llengua vernacla, la doctrina cristiana. Ve't aquí el text del sínode que fa referència a aquest nou costum:

"Decretum VII: Parochi teneantur diebus festis docere doctrinam Christianam lingua vernacula.
In omnibus anni festis diebus inter Missarum solemnia ante Offertorium aliquam partem doctrinae Christianae, vel unum ex Misteriis fidei principalibus lingua vernacula explicent [...]. Singulis autem diebus Dominicis totius anni una hora post meridiem, puerum cum campanucula per Oppidi vias percurrere faciant, ut Parochiani in Ecclesia Parochiali, seu alio loco publico, et decenti congregentur, ibique pueros interrogent, ac istruant, ut etiam adolescentes, seu adulti addiscere valeant" (LOMELLINI 1728, 11)^[94].

 Malgrat aquestes recomanacions, que lògicament tendien a preservar l'ús del català a l'Alguer, la parla algueresa va entrar de seguida en contacte amb l'italià que, alhora que el castellà i el sard logudorès, contribuirà a partir d'aquest moment a atorgar-li aquelles carac­terístiques que s'han perpetuat fins als nostres dies.

 L'italià, com hem vist, accedeix en efecte a Sardenya als textos escrits precisament en un document conservat a l'Alguer, l'"Arreglamiento que deverá observarse en el ceremonial de la Proclamación de S.S. Real Magestad el Rey Don Carlos Emanuel"^[95]. No sempre, però, es va recórrer a l'italià a l'hora d'evitar el caos lingüístic que regnava en alguns registres. Vet aquí el següent exemple, d'importància cabdal per tal com constitueix l'únic exemple d'imposició lingüística, en aquest cas en benefici del llatí, del qual ens ha pervingut un testimoniatge documental -precedentment a l'oficialitat plena de l'italià. Al "Llibre de baptisme" de la catedral de l'Alguer, en efecte, el domer Joan Baptista Clavi havia registrat els bateigs preferentment en català entre els anys 1730 i 1734, tot i que no deixà de recórrer al llatí en algunes ocasions. A partir del 3 de febrer de 1734 un segon domer, Antoni Barron, va emprar simultàniament el castellà, llengua amb què per tant el català va haver de conviure durant un breu període. El mes de març del mateix any el bisbe Mateu Bertolini imposarà un nou costum amb la següent nota:

"Anno domine millesimo septingentesimo trigesimo quarto, die decima mensis martii, in visitatione habita hac eadem die ab Illustrissimo et Reverendissimo Domino Matthaeo de Bertollinis, episcopo praesentis civitatis, decrevit idem Illustrissimus Dominus ut imposterum describantur in praesenti libro baptismata, quae ministrabantur a vice curatis, lingua latina sub tenore, ac forma ad mentem ritualis romani praescripta, et eisdem in peculiari exemplari tradita^[96].
 No cal dir que a partir d'aquest moment s'emprarà només el llatí a l'hora de registrar els bateigs.

 Deixant ara els arxius religiosos i tornant als municipals, hem d'assenyalar la presència escadussera de documents redactats en català durant tot el període objecte del nostre estudi, malgrat que el castellà i l'italià seran essencialment les llengües dominants. Cal tenir en compte, en primer lloc, que els consellers en llur tracte amb la capital de l'illa havien de recórrer necessàriament al castellà, i posteriorment a l'italià, llengües comunes dins l'àmbit polític i administratiu; i en segon lloc que representaven precisament les classes noble i burgesa, o sigui les que amb més facilitat havien acceptat el canvi lingüístic pel qual es bandejava el català -i havien d'acceptar encara de bandejar el castellà en benefici de l'italià.

 A continuació analitzarem els costums lingüístics que alguns registres municipals il·lustren, per tal de reconstruir el procés d'abandó del català dins d'aquest ambient.

 Pel que fa als "Registres de barran­chelleria"^[97] són redactats exclusivament en català durant el període 1706-1746. Aquest any farà acte de presència, per primer cop, el castellà^[98], l'ús del qual serà secundari fins a l'any 1810^[99], data en què l'italià s'esforçarà a reemplaçar-lo en un llarg procés de substitució que s'intensificarà a partir de l'any 1817 per tal de culminar el 1829^[100]. Cal atribuir aquest pregon arrelament de la llengua catalana al freqüent tracte de les autoritats amb les capes humils de la població, d'on procedien fonamentalment els vigilants que constituïen la companyia.

 Al "Registro di varias cosas y providencias ordenadas por este magistrado en el año 1759" [1759-1784]^[101], fonamentalment castellà, hom empra saltuàriament el català encara l'any 1760, llengua que desapareix de manera gairebé definitiva el 1761.

 L'italià apareix al "Registro di varias cosas y providencias" l'any 1767 i hi conviurà amb el castellà fins al 1784, data en què deixen de produir-se anotacions.
 És molt més interessant l'anàlisi dels registres municipals relacionats amb els gremis i les confraries: es tracta del "Registre del gremi de Sant Josep"^[102], redactat en català fins al 1764; el "Llibre de las ordenacions que han de observar los conflares del gremi o capella del gloriós Sant Narcís"^[103], redactat exclusivament en català fins a l'any 1762 i esporàdicament fins 1781; i el "Llibre de la conflaria del gloriós Sant Elmo"^[104], l'única llengua del qual és el català fins al 1746, llengua que apareixerà, però, encara el 1767. En aquests dos darrers registres hom empra, poste­riorment a les dates assenyalades, directament l'italià tot evitant la llengua castellana.

 Per acabar, voldríem referir-nos breument al "Llibre de les làcanes"^[105], recentment editat i estudiat per Rafael Caria, que recull documents redactats en català entre els anys 1597 i 1814 (Caria 1992).

 II.4.3.- La literatura popular: els goigs

 Un cop oblidada la llengua catalana a Sardenya i quan la literatura popular i semiculta recorria al sard o al castellà com a llengua vehicular, trobem que a l'Alguer la devoció local continua encara fidel al català en el gènere literari del qual ens han pervingut més textos: els goigs, que enllacen la poesia catalana de la Sardenya sabauda amb la literatura dels períodes anteriors i amb la contemporània de la resta dels Països Catalans (CARBONELL 1977, 278).

 Són només dos, d'entre els actualment coneguts, els textos populars no gogístics nascuts a l'Alguer durant el segle XVIII: la cançó que comença "Qui bella missió / que diu pare Vassallo", nascuda arran del jubileu que aquest jesuïta celebrà a l'Alguer l'any 1750^[106]; i la cançó "La monja per força" que, segons Francesc Manunta, degué arribar a l'Alguer "mitjançant navegants menorquins o algueresos del segle XVIII" (MANUNTA 1990, 110).
 Pel que fa als goigs, cal assenyalar que els dedicats a la Mare de Déu de Vallverd es cantaven encara l'any 1886, quan E. Toda en va recollir una versió manuscrita, actualment introbable, que datà a la fi del segle XVIII, tot i que es tractava sens dubte d'una còpia d'un altre manuscrit anterior.

 Durant els primers anys del segle XIX, finalment, hom va escriure tres goigs on es demanava la fi de la sequera que l'any 1817 atenallava la ciutat de l'Alguer. Es tracta dels goigs intitulats: "La Misericòrdia", "Santa Creu" i "Lu Rusari"^[107], els darrers textos literaris del període que estudiem. Això no vol dir, és clar, que el gènere dels goigs deixés de conrear-se a l'Alguer després d'aquesta data. Durant el segle XIX mateix trobem encara els goigs dedicats a "Lo Milagre de la Verge de Vallvert en lo Santuari del Alguer", de Francesc Ignasi Castellaccio, de l'any 1882, text que demostra un cop més la fidelitat de la devoció algueresa envers la llengua catalana.

 II.4.4.- Les acadèmies literàries

 Coincidint amb la recuperació del sard com a llengua literària, també a l'Alguer, a partir de l'any 1778, assistim a una represa de l'activitat poètica en català^[108]. El primer poeta de qui tenim notícia és el jesuïta alguerès Lluís Soffí^[109], aquell any Prefecte del seminari de Càller, autor de dos sonets catalans: el primer consisteix en un "Soneto algarès" dedicat al nou bisbe d'Oristany, Iacopo Astesan^[110]; i el segon en una glossa de l'"Stabat Mater" que E. Toda va datar l'any 1780.

 L'aspecte més interessant de l'activitat literària de Ll. Soffí, però, consisteix en el seu interès a fomentar a l'Alguer les acadèmies literàries i, sobretot, en la seva relació amb l'"Arcadia Sassaritana" sobre la qual, malauradament, no ens ha arribat cap altra notícia fora de les contingudes al llibretó "In lode della città di Sassari. Accademia"^[111]. Es tracta d'un opuscle manuscrit, sense data, on un autor anònim copià les poesies, totes en italià o llatí, que hom havia recitat davant el governador i els consellers de Sàsser. Gràcies a una llista dels individus que havien participat a l'acadèmia podem conèixer els noms dels membres d'aquesta "Arcadia Sassaritana". Entre els poetes que ens interessa destacar figuren precisament Ll. Soffí, A. Purqueddu i Pere Bianco^[112], futur bisbe de l'Alguer, de qui tindrem ocasió de tornar a parlar més endavant.

 Un altre poeta alguerès que participà en aquestes acadèmies locals fou Maurici Pugioni^[113], també jesuïta, un dels principals "jacobins algueresos", que havia de caure en desgràcia com a conseqüència dels fets revolucionaris de la fi del segle XVIII. Més que no pas el seu únic sonet conegut (que comença "En alas del desitj, més que del vent"), escrit en ocasió de l'arribada a Sardenya del rei Carles Manuel IV, el 1799, ens interessa destacar la seva intensa participació en les festes literàries que hom celebrava a l'Alguer. Per tal d'il·lustrar aquest aspecte de la seva activitat poètica, és fonamental el següent passatge manuscrit degut a Joan Francesc Simon, passatge que hem de datar al primer quart del segle XIX:

"Si ricordan tuttora dai vecchi suoi contemporanei [de M. Pugioni] tanti belli componimenti ch'e'recitava in mano in mano negli esercizi accademici che si tenevano privatamente dai Padri Gesuiti o nelle festive loro solennità o nelle vacanze del carnevale o della villeggiatura"^[114].

 No cal dir que, durant aquestes acadèmies jesuítiques, el pare Soffí gaudia d'un protagonisme indiscutible.

 Continuant amb les acadèmies literàries de tipus escolàstic, d'importància cabdal per a la creació poètica en català a l'Alguer -tot i que són molt pocs els textos que ens n'han pervingut-, convé destacar la figura del canonge Agustí Sire^[115], autor del sonet "Per la Setmana Santa" i d'una "Paràfrasi de la Salve". A més d'aquests poemes, altres tres textos seus relacionen A. Sire amb el fenomen cultural que ara analitzem. Efectivament convé tenir en compte, en primer lloc, la nadala que comença "Què faré, pobre de mi", que E. Toda comenta amb les següents paraules:
"L'us de la poesía popular estava molt extès per l'Alguer al finir lo darrer sigle, tenintse costum de celebrar academias d'estudiants, en las quals lo públich aplaudía los versos llegits per jovenets, que en la ocasió vestían un trajo adequat al assumpto de sas poesías. En 1796 se celebrá una d'eixas academias, y en ella un noy vestit de pagès, que figurava arribar del camp, recitá la següent composició, també escrita per lo canonje Siré" (Toda 1903, 33).

 No hem pogut aconseguir més informació sobre aquesta acadèmia literària de l'any 1796. Són més abundants, en canvi, les notícies relatives al "Parnaso algherese", que gravitava entorn del canonge A.M. Urgias, a qui A. Sire va adreçar abans de l'any 1803 uns "Capricci poetici" (ARMANGUÉ 1990b, 20-21) -en una fantàstica llengua barreja de català, italià i francès- amb què responia a un altre "caprici" que anteriorment li havia adreçat el mateix Urgias.

 Els "Capricci poetici" d'A. Sire ens han arribat en un volum manuscrit intitulat Capitoli e soneti^[116], de l'any 1803, on A.M. Urgias va copiar diversos poemes deguts als membres d'aquest insòlit "Parnaso Algherese". Hi destaquen, sens dubte, Giuseppe Manno, que hi participà amb el seu únic poema conegut^[117]; i Josep Albert Delitala, deixeble de Ll. Soffí a l'escola reial de l'Alguer i mort el 1800, als vint-i-dos anys d'edat.

 La història d'aquest moviment poètic^[118] inicià el 1799, quan un grup de poetes algueresos va celebrar una trobada poètica durant la qual va néixer el "capitolo burlesco intitolato il Parnaso Algherese". Tot i que, excepte el "caprici" de Sire, totes les composicions que ens han arribat relatives a aquest "Parnaso" són en italià, ens interessa destacar els noms dels autors que hi participaren, a més dels que ja hem tingut en compte més amunt, perquè molt d'ells són autors alhora de poesies catalanes publicades en altres ocasions. En efecte, al "capitolo burlesco" de l'any 1799 van participar-hi l'abat Joan Andreu Màssala^[119], autor d'un sonet català dedicat al bisbe P. Bianco -relacionat com hem vist amb l'"Arcadia Sassaritana"- amb motiu del seu nomenament com a bisbe de l'Alguer, l'any 1806; i el teòleg Anton Pasqual Rosa, segons E. Toda autor de la Invocaçió a lus sants protectors del exerciçis espirituals (ROSA 1802).

 II.4.5.- Els reculls poètics

 Coincidint amb el "Parnaso algherese", també l'any 1799 hom va organitzar a l'Alguer tres dies de festes públiques per tal de celebrar el trasllat de la família reial a Sardenya. Així ho llegim, si més no, en un manuscrit inèdit degut a J.A. Delitala:

"Si fecero per tre consecutivi giorni solenni preghiere di ringraziamento all'Altissimo e pubbliche feste di gioia da tutti gli ordini dei cittadini"^[120].

 Durant aquestes celebracions van ser llegides diverses poesies catalanes, entre les quals ens han arribat -a més del sonet de M. Pugioni que ja hem tingut en compte més amunt- dos textos deguts a A. Sire: "A la vinguda de Carles Emanuel en Sardenya" i l'"Himne popular cantat en los tres dies de las festas reals" que comença "Clamem tots en aquest dia"; i un altre degut a Antíoc Massida -autor que no hem aconseguit de relacionar amb l'Arcàdia algueresa-, al qual E. Toda donà el mateix títol que havia emprat per a identificar la darrera poesia d'A. Sire.

 No sabem si aquestes poesies foren publicades o bé si E. Toda les recollí de manuscrits que han acabat per perdre's. No cal dir, però, que una iniciativa literària d'aquest tipus cau més lluny de les acadèmies escolàstiques que no pas d'aquells reculls poètics que hom editava en ocasió de les grans solemnitats tant de tipus civil com religiós. Ja hem vist més amunt que l'any 1778 hom va publicar l'opuscle dedicat All'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Iacopo Francesco Tommaso Astesan, en el qual participaren poetes de tant de relleu com els jesuïtes Ll. Soffí, F. Carboni i A. Purqueddu. Dos anys després, el 1780, segons E. Toda,

"se feu al Alguer una colecció de versos pera la quaresma, y en ella hi figura un soneto catalá del Sr. Joseph de Arcayne" (Toda 1903, 42).  Es tracta efectivament d'un sonet dedicat a Joaquim Radicati, bisbe de l'Alguer entre els anys 1772 i 1793, responsable de la primera edició en català del Breve Compendi de la Doctrina Cristiana (1790).

 Finalment, el darrer recull que ens interessa recordar és el titulat Nell'arrivo in Sassari dell'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Filippo Giacinto Oliveri di Vernié, imprès a Sàsser sense data. El canonge Vitelli va publicar-hi el sonet que comença "La pèrdita fatal Sàsser plorava", darrer text català que podem relacionar amb l'Arcàdia algueresa.

 II.4.6.- L'obra catalana del canonge Antoni Miquel Urgias

 Ha estat prou estudiada l'obra del canonge alguerès A.M. Urgias, el seu caràcter de cronista de la ciutat i la relació dels seus reculls amb l'obra d'E. Toda^[121]. Aquí ens limitarem, per tant, a tenir en compte la seva obra catalana.

 En aquest sentit, la dada més antiga que coneixem és l'edició, a càrrec del canonge alguerès, de Le sei domeniche di S. Luigi Gonzaga, de l'any 1797, que incloïen "gli atti di buon cristiano in linguaggio algherese"^[122]. Pel que fa a aquest terme, cal tenir en compte que al volum quart de les seves "Memòries" el canonge Urgias havia copiat la "Nota di tutte le uve [...] delle vigne di Alghero", tot especificant que els noms hi eren expressats "in linguaggio catalano algherese"^[123]. "Alguerès" i "català" seran per tant els dos termes amb què A.M. Urgias es referirà a la pròpia llengua, tal com confirma encara el següent passatge on queda demostrada de manera ben clara la seva consciència lingüística. Efectivament, tot aclarint quina és la parla pròpia de la seva ciutat, el pare Urgias va escriure:

"Il linguaggio Algherese è Catalano, perchè Alghero è una colonia di Catalani, i quali la ripopolarono nel 1353, essendo stata evacuata dai Genovesi" (Urgias 1804, 35).
 No ens ha estat possible de localitzar cap exemplar de Le sei domeniche di S. Luigi Gonzaga. Així i tot, sembla fora de dubte que els mateixos "actes del bon cristià" que incloïa foren reimpresos a la segona edició del Breve Compendi de la Doctrina Cristiana^[124], de l'any 1818, edició que el bisbe P. Bianco va encarregar a A.M. Urgias^[125]. Com que tampoc no ens ha arribat cap exemplar d'aquest catecisme, només coneixem els "actes del bon cristià" d'A.M. Urgias en la seva versió de l'any 1850, inclosa a la tercera edició del Breve Compendi de la Doctrina Cristiana deguda al bisbe Rafael Arduino.

 En estudiar l'activitat d'A.M. Urgias com a editor de textos catalans cal tenir en compte, encara, el recull antològic intitulat Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco (BIANCO 1806), que inclou els sonets que comencen "No ploris més, Alguer", de J. d'Arcaine, i "No, que més lo dolor", de J.A. Màssala, ja esmentat; i la també esmentada Invocaçió a lus sants protectors del exerciçis espirituals, de l'any 1802, d'A.P. Rosa, l'edició de la qual va córrer també a càrrec del canonge alguerès.

 Per acabar, voldríem assenyalar que A.M. Urgias és també autor d'un llarg text català de creació, el "Sermó del dessendiment de Giesuchrist de la creu" (MANUNTA 1988-1991, II, 187-214), per al qual ha estat proposat l'any 1806 com a data de probable redacció.

---

1. Els principals estudis de conjunt dels diversos dialectes sards són les obres, ara ja clàssiques, de M.L. Wagner (WAGNER 1907, WAGNER 1922, WAGNER 1951, WAGNER 1953, WAGNER 1960-1964), a més de SANNA 1957b, BLASCO 1984 i BLASCO 1986.
2. Pel que fa a la història del català a Sardenya, veg. sobretot CARBONELL 1984a, CARBONELL 1984b, ROMERO 1983, ARMANGUÉ 1987 i BLASCO 1989. Poden ser útils, sobretot a l'hora d'estudiar la influència del català damunt del sard, SANNA 1957b, 195-202; ARCE 1960, 134-140 i 328-334; i BLASCO 1984, 140-159.
3. És molt abundant la bibliografia relativa a la història lingüística de l'Alguer i a l'anàlisi del dialecte local. A més dels principals estudis (KUEN 1932-1934 i BLASCO 1983), veg. la bibliografia que proposa CORBERA 1990, II, 480-493, amb la corresponent anàlisi crítica a les ps. 9-16 del vol. I.
4. M. G. COSSU matisa aquesta afirmació, que considera vàlida pel que fa a la documentació de tipus literari, tot recordant la necessitat de tenir en compte també les actes notarials i els registres parroquials a l'hora d'establir el percentatge d'ús del sard en una determinada zona (COSSU 1990, 25).
5. Per a l'estudi de la història social del sard veg. -a més de PIRA 1978-, SALVI 1975, 175-207; SALVI 1973, 546-554; SANNA 1957b, 17-22; i WAGNER 1951, 37-66.
6. Els condaghes són reculls d'actes públiques que comprenen textos dels segles XI-XIII. Les principals edicions d'aquests condaghes són BONAZZI 1900, BESTA-SOLMI 1937 i SANNA 1957A.
7. Ha estat molt ben estudiat l'ús del sard a la diòcesi de Bosa durant el segle XVII a partir de l'anàlisi de les actes notarials i els registres parroquials (COSSU 1990). Tot i que durant aquest període el sard consisteix en la llengua més emprada a la zona de Bosa (és present al 71,8% de les actes notarials descrites), no deixa de ser una llengua subalterna respecte al català, malgrat tot emprat de manera molt més escadussera (20,6%), però precisament en aquells documents que exigien un major rigor formal (veg. COSSU 1990, 17 i 24). Per a l'estudi de la llengua emprada a les actes notarials veg. també ROMERO 1983 i ARMANGUÉ 1987. No existeixen altres estudis relatius a l'ús públic del sard durant el segle XVIII. Pel que fa a la nostra recerca, no hem tingut ocasió de trobar cap document no literari redactat en sard durant el període objecte del present estudi.
8. Tot comparant algunes tradicions sardes i catalanes relacionades amb els ritus de la Setmana Santa sorprenen certes coincidències l'estudi de les quals promet troballes d'indubtable interès. Un bon exemple d'aquest fenomen ens ve donat per la processó de l'"Encuentro" del Camp de Tarragona -l'origen de la qual es remunta a l'any 1700-, que tant recorda les processons de "s'Incontru", pregonament arrelades a Sardenya (veg. BLASI 1928).
9. Per a l'estudi de la vida i l'obra d'A.M. Urgias (pronunciat "Urges"), veg. TOLA 1966, III, 281-282; COSTA 1885-1937, II, 192-193; SECHI 1987, 246-248; i MUDU 1901. Pel que fa a la bibliografia de la seva obra de creació i erudita, veg. ARMANGUÉ 1990a.
10. Es tracta d'una "Passió" continguda dins el ms. núm. 2 de l'Arxiu del monestir de Santa Chiaria, d'Oristany ("Perbreve cantus non figurati compendium quod [...] venerabilis Georgius Obino Afrabré composuit", ff. 86v-108v), publicada dins MELE 1987, 110-131. Existeix encara una altra Passione et Morte de Nostru Segnore Gesù Cristu, atribuïda a un cert "Assensu", de Fonni, i posteriorment a Raimondo Congiu, d'Oliena, la redacció de la qual ha de ser datada entre la fi del segle XVIII i el principi del XIX (veg. BULLEGAS 1982, 119).
11. Per a l'estudi dels goigs a Sardenya veg. FIORI 1971-1972, ALZIATOR 1957, 139-146, i BOVER 1984, 105-110, amb l'abundant bibliografia que l'autor proposa a les ps. 109-110. Pel que fa als goigs com a tercer element dels "materials dramàtics" del teatre sard del període, veg. BULLEGAS 1976, 54-76, i BULLEGAS 1975, 16-27.
12. Veg. BOVER 1984, 106. Francesco Alziator afirma que a Sardenya existeixen traces de "laude" religiosa d'origen toscà abans de la conquesta catalana, però que l'estructura actual del gènere és de derivació "hispano-catalana" (ALZIATOR 1957, 139).
13. És veritablement significatiu el fet que el sard hagi pres fins i tot del català el nom del gènere: gozos o gosos en logudorès i goccius en campidanès (veg. CARBONELL 1977, 278).
14. Es tracta de les Recopilaciones de las indulgencias, gracias, perdones, estaciones, remissiones de pecados y thesoros celestiales, que los Summos Pontífices concedieron a todos los seglares, assi hombres, como mujeres, que son cofadres de la Cofadria de N.S. de la Merced (Caller: Martin Saba, 1604), 148-151. Cal tenir en compte, tal com assenyala MELE 1987, 97, que pel que fa a Oristany ha estat documentat el costum de cantar goigs almenys des de l'any 1606.
15. S. ESQUIRRO, Santuario de Caller y verdadera historia de la invencion de los cuerpos hallados en la dicha ciudad (Cáller: Antonio Galcerín, 1624). Existeix un exemplar d'aquest llibre a la BUC, S.G. 1.6.2I. Tot i que BULLEGAS 1976, 41-44 descriu aquest manuscrit, no té en compte els goigs de Sant Baldiri que Esquirro publica al f. 392.
16. Alabanças de los Santos de Sardeña, por el doctor Juan Francisco Carmona, sardo calaritano, compuestas y ofresidas a honra y gloria de Dios y de sus santos, BUC, ms. S.6.2.31. Vegeu-ne la descripció dins BULLEGAS 1976, 58-63.
17. MADAU 1782. El Ripulimento della lingua sarda pròpiament dit va romandre inèdit; pot ser consultat a la BUC, S.61.1.39-40. Pel que fa a la figura de M. Madau (Ozieri 1723 - Càller 1800), veg. ALZIATOR 1954, 279-283.
18. Veg. SANNA 1957b, 195 i ss.; WAGNER 1951, 183 i ss.; ARCE 1960, 143 i ss.; BALSAMO 1968, 13 i ss.; i KUEN 1932-1934, V, 124-125. Veg. un resum de les afirmacions d'aquests autors i llur sistemàtica refutació dins COSSU 1990, 9-13 i 24.
19. El sectors que d'una manera més decidida influïren en el procés de castellanització a Sardenya foren l'alta jerarquia eclesiàstica i els ordes religiosos d'origen espanyol, efectivament castellanitzats a mitjan segle XVII. Per a l'estudi de la situació lingüística dins de l'orde dels jesuïtes, veg. TURTAS 1981, 57 i ss.
20. AG, 647bis, carta de l'1 de maig de 1793, anònima, adreçada a Bartomeu Simon.
21. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 852, docs. 85-86.
22. Per a l'anàlisi lingüística dels registres parroquials d'una bona part de Sardenya, de la qual s'ha exclòs l'Alguer, veg. ANATRA-PUGGIONI 1983. Durant el segle comprès entre els anys 1670 i 1770, segons aquest estudi, els registres parroquials analit­zats foren redactats en català o castellà (amb el terme "spa­gnolo" els autors es refereixen a totes dues llengües) en un 93-94% de les ocasions (ANATRA-PUGGIONI 1983, 9).
23. Arxiu parroquial de l'església de San Pietro Apostolo de Nuraminis, ms. 39 d'una numeració antiga: "Duplicado de la Causa Pia de Nuraminis. Empiessa con las Cuentas del año 1795. Dal 1795 al 1823".
24. Arxiu parroquial de l'església de Nostra Signora delle Grazie de Sanluri, "Libro duplicado de San Antonio de Pauda [sic!] de Sanluri" [1784-1837]. Cal tenir en compte també, en aquest mateix arxiu, el "Libro duplicado de la Virgen Purísima del Rosario de la Villa de Sanlury" [1798-1831]; i el "Duplicado de la cofadría de la Virgen del Carmen de Sanlury" [1767-1834], en què les dades són consignades exclusivament en castellà. Posteriorment a aquestes dates han estat individuats, encara, registres parroquials redactats en castellà a mitjan segle XIX a Nuragus, a la diòcesi d'Oristany (ANATRA-PUGGIONI 1983, 48).
25. Per a l'estudi de la literatura castellana a Sardenya durant la primera meitat del segle XVIII, veg. ALZIATOR 1954, 212-246; PIRODDA 1989, 942-943; i ARCE 1960, 172-212 i 298-300.
26. V. Bacallar y Sanna (Càller 1669 - L'Haia 1726) fou nomenat l'any 1708 lloctinent general de Sardenya, càrrec que el menà a reprimir les revoltes que s'intensificaren a la Gal·lura durant la guerra de successió espanyola. Exiliat a Madrid a partir de l'any 1713, fou cridat a formar part de la Real Academia Española, per a la qual redactà diverses veus del Diccionario de Autoridades. L'any 1715 fou nomenat ambaixador a Gènova, des d'on tornà a Sardenya amb l'expedició del cardenal Alberoni. Per a l'estudi de la seva activitat militar i diplomàtica, veg. BOGLIOLO 1989 i SECO 1957. Pel que fa a les qüestions estretament literàries, veg. ALZIATOR 1954, 242-246; PIRODDA 1989, 942-943; i ARCE 1960, 172-173.
27. Han assenyalat aquest caràcter de l'obra de V. Bacallar ARCE 1960, 173; ALZIATOR 1954, 244-246; i PIRODDA 1989, 943.
28. Vicente BACALLAR Y SANNA, Comentarios de la guerra de España y Historia del Rey Phelipe V el Animoso (Genova: Matheo Garvizza, 1725). Edició moderna: BACALLAR 1957.
29. Hom acostuma a destacar els noms dels jesuïtes Nicolò Soro i Renuncio Delitala (BONU 1952, 79) i de les monges caputxines María Rosalía Mancosu (RUJU 1921, 10), María de San José i Clara María Escoto, les obres de la qual han estat considerades "assai modeste", farcides de "noiosissimi versi", "interminabili" (ALZIATOR 1954, 237-238).
30. Pel que fa a aquesta religiosa (1704-1772), monja caputxina del convent del Sant Sepulcre de Càller, veg. -a més de RUJU 1921- ARCE 1960, 209-212; CERIELLO 1915, 229-259; i LOY-LIPPI 1922.
31. Són freqüents, dins la bibliografia italiana, les expessions que recorden un pretès caràcter italià de Sardenya abans que entrés a formar part de la Corona d'Aragó. Veg., com a exemple, CIASCA 1935, 32, segons el qual Sardenya, després de quatre segles de dominació estrangera, havia perdut quasi del tot el seu caràcter italià.
32. "Istruzioni al viceré", del 21 de maig de 1720, dins LODDO 1934, 13.
33. A l'ASC, Intendenza genenerale, "Diplomi. Carte reali, patenti, privilegi", lligs. 40-44, i "Patenti regie e regi impiegati", lligs. 50-55, és freqüent de trobar, copiats en registres del segle XVIII, sol·licitus de ciutadania firmades per comerciants genovesos que pretenien d'operar a Sardenya.
34. Carta del baró de Saint Rémy a Víctor Amadeu II, del 22 de juliol de 1720, publicada dins LODDO 1934, 35.
35. Ibid., 93, carta de Víctor Amadeu II al baró de Saint Rémy, del 7 de gener de 1721; veg. també la carta del 20 de maig de 1720, on es concreten els detalls sobre la manera com era previst d'ajudar el virrei a l'hora de treballar amb una llengua que desconeixia.
36. Ibid., 147, carta del baró de Saint Rémy a Víctor Amadeu II, del 18 de febrer de 1721.
37. Carta del baró de Saint Rémy al comte de Mellarede, del 7 de setembre de 1720, publicada dins LODDO 1934, 42.
38. Ibid., carta del baró de Saint Rémy al comte de Mellarede, del 3 d'octubre de 1720.
39. "Istruzioni al viceré", del 21 de maig de 1720, dins LODDO 1934, 13.
40. Veg. la carta de Víctor Amadeu II al baró de Saint Rémy, del 31 de desembre de 1721, dins LODDO 1934, 256. D'aquesta primera visita del pare Falletti a Sardenya en parla també FILIA 1929, 21-22.
41. Veg. la carta de Víctor Amadeu II al baró de Saint Rémy, del 19 de maig de 1726, dins PALMAROCCHI 1938, 96.
42. "Lettera diretta al vicerè di Sar­degna", del 5 de maig de 1726, dins LODDO 1934, 13-14.
43. Rolandino Passeggeri havia escrit a Bolonya el seu famós formulari notarial, la Summa artis notariae, abans de l'any 1255, els tractats independents de la qual foren freqüentment editats a Itàlia durant el segle XVI (PALMIERI 1933, ERA 1934).
44. "Memoria de mezzi che si propongono per introdurre l'uso della lingua italiana in questo Regno", dins LODDO 1934, 14.
45. L'any 1729 també el pare Chiesa informarà en aquest sentit les autoritats, acusant els jesuïtes d'hostilitat envers els piemontesos (VALLE 1923, 59).
46. Segons l'esmentada carta del marquès de Cortanze, del 8 d'agost de 1726, els pares Ricca i Vassallo difonien davant de nombrosos fidels, a Càller, la doctrina cristiana en italià (VALLE 1923, 59, i FILIA 1929, 49). El pare Giovanni Battista Vassallo (1691-1775), predicador a Sardenya durant cinquanta anys, va dur a terme diverses missions a l'Alguer, entre els anys 1740 i 1750, que deixaren un record inesborrable en la memòria dels ciutadans (veg. MANUNTA 1988-1991, III, 6-7).
47. Com que Pedro Bosso va fer notar que l'any 1723 ell mateix havia comprat el privilegi per a la reedició d'una gramàtica espanyola i que, per tant, perdria diners si l'italià esdevenia llengua obligatòria, Falletti li va respondre que el virrei pretenia només que l'italià servís per a relacionar-se amb els funcionaris durant llurs primers temps a l'illa (ARCE 1960, 130).
48. "Istruzioni a voi, marchese di Castagnole", del 30 d'octubre de 1731, dins LA ROCCA 1905, 7-8. És interessant de comparar les subtils iniciatives que havien de dur, a Sardenya, a una substitució lingüística gairebé total amb les també subtils que proposava la Instrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los Corregidores del Principado de Cataluña, del 20 de febrer de 1717, que tendia a la imposició "templada y dissimulada" del castellà a Catalunya (veg. CARBONELL 1977, 294-295, i CARBONELL 1979, 97). Als territoris catalans cedits a Lluís XIV, en canvi, hom havia prohibit explícitament l'ús del català als documents públics a través d'un decret signat el 2 d'abril de l'any 1700 (veg. CARBONELL 1977, 288-289, i CARBONELL 1979, 94-95, amb la bibliografia que l'autor proposa a la n. 46).
49. AComA, còdex B, ff. 240-245, document que descriu ERA 1927, 169, núms. 134-135, on l'autor especifica que la versió italiana consisteix en un "inizio di traduzione" de la castellana, mentre en realitat n'és una traducció completa; veg. també CARIA 1981, 22 i 55.
50. Ja es lamentava d'aquesta llacuna Pietro Leo, tot i que va aconseguir de consultar molt de material actualment introbable (LEO 1963, 130, i LEO 1937, 96). Segons aquest estudiós, el període ha estat considerat de poc interès a causa de "la leggenda coltivata dalle autorità piemontesi per svalutare quanto era stato fatto nel periodo spagnolo, quasi che la nostra Sardegna avesse cominciato a conoscere la civiltà, la cultura solo dopo essere passata sotto la dinastia sabauda" (LEO 1963, 130).
51. Ens ha resultat impossible de localitzar el "Libro de grados" (1709-1755) i el "Libro de juntas y resoluciones" (1730-1764) de la Universitat de Càller, que Leo va consultar a l'hora de redactar el seu estudi sobre I rettori dell'Università degli Studi di Cagliari (LEO 1937), i que al seu temps es trobaven a l'arxiu de la Universitat, al qual no hem tingut accés.
52. L'any 1720, coincidint amb la cessió de Sardenya al Piemont, els jesuïtes mantenien a l'illa nou institucions d'educació mitjana i superior. Controlaven, en efecte, la vida escolar sarda des del col·legi de la Santa Creu (fundat l'any 1564), el noviciat de Sant Miquel (1585) i el que serà anomenat Col·legi de nobles (1618), tots tres a Càller; el col·legi Canopolè de Sàsser (1560); i, pel que fa a l'Alguer, el col·legi de Sant Miquel (1585). Per a l'estudi de l'orde jesuític a Sardenya, sobretot en tot allò que té relació amb l'ensenyament, veg. TURTAS 1982, LEDDA 1982 i MONTI 1915, I, 207-368.
53. És molt interessant de comprovar el lamentable estat de l'educació a Sardenya durant el segon terç del segle XVIII a través de l'estudi de la instrucció de D.A. Azuni, que L. BERLINGUER descriu magistralment (veg. BERLINGUER 1966, 10 i ss.).
54. Pel que fa als mètodes pedagògics de la Companyia de Jesús i a l'ordenació dels estudis, veg. LEDDA 1982, 146-147. Els estudis inferiors consistien en un curs humanístic de cinc anys de durada, articulats de la següent manera: gramàtica ínfima, gramàtica mitjana, gramàtica suprema, humanitats i retòrica. Els estudis superiors comprenien un curs filosòfic i un altre de teològic, de tres i quatre anys de duració respectivament. Els dos darrers anys d'estudis es duien a terme a la Universitat, de la qual, però, els alumnes es mantenien independents.
55. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 819, "Regia Univesità degli Studi di Sassari. 1735-1804", doc. 45.
56. "Relazione della Sardegna, regnando Carlo Emanuele III ed essendo suo ministro per li negozi di quel regno il conte Giambattista Bogino, cioè dal 1755 al 1773". Es tracta d'un manuscrit de l'AST citat per CARUTTI 1880, 266.
57. Veg. tots els documents relatius a la fundació de la Universitat de Càller -i sobretot les "Constitucions del consell cívic" i la convenció amb la Companyia de Jesús- dins SORGIA 1986, 29 i ss.
58. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 799, "Relazione dell'origine e regole antiche dell'Università di Cagliari", f. 3v. Pel que fa a aquest problema, la primera proposta de la Junta es refereix precisament a la seu de la Universitat i es recorda la necessitat de tornar a "l'antica di lei fabbrica [...], avendo da qualche tempo ser­vito di quartiere alla truppa" (f. 5r). L'edifici de la Uni­versitat de Càller, efectivament, havia estat destinat a acollir les tropes piemonteses durant les guerres de successió europees (MANNO 1825-1827, III, 103); posteriorment part de les aules van ser emprades com a dipòsit de blat (SORGIA 1986, 29).
59. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 799, "Relazione dell'origine e regole antiche dell'Università di Cagliari", ff. 4v-5r.
60. Ibid., f. 6v.
61. El bisbe Delbecchi (nascut a Oneglia l'any 1697), general de les Escoles Pies l'any 1748, havia estat nomenat bisbe de l'Alguer el 6 d'abril de 1751. Dotze anys més tard, el 1763, va ser nomenat arquebisbe de Càller (PINTUS 1909). Segons MANNO, 1825-1827, III, 336, el seminari alguerès que aquest bisbe reformà era l'únic que funcionava de manera plausible a Sardenya.
62. Pel que fa a la fundació i història del seminari alguerès, oficialment inaugurat el 13 de juliol de 1586, veg. NUGHES 1991, 176-188 i 346-352, on l'autor publica i descriu atentament les direccions pedagògiques que el bisbe Andreu Baccallar va establir l'any 1586. Cal tenir en compte també la "Noticia del Seminario Tridentino de Alguer", del 9 de setembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 504, "Confra­ternite. 1765-1846").
63. Són efectivament diversos els documents on s'especifica que "il metodo delle scuole erette nelle ville della diocesi, circa del letterario, sarà lo stesso del seminario". És així com ho aclareix el mateix bisbe en una carta firmada el 10 de març de 1759, que duu per títol "Il metodo che io penserei d'introdurre nel seminario Tridentino" (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, s.n).
64. Segons COSTA 1885-1937, I, 235, l'any 1755 l'italià ja havia esdevingut llengua oficial a les escoles, "con la prescrizione ai convittore di usare la lingua spagnola anche nei familiari discorsi". Pot ser oportú de tenir en compte que, de qualsevol manera, la imposició de l'ensenyament de l'italià gairebé coincideix, cronològicament, amb la prohibició, l'any 1768, de l'ensenyament en català a Catalunya (veg. CARBONELL 1979, 97-98).
65. Concretament, B. BUONMATTEI, Della lingua toscana (Firenze 1643), en una versió corregida per la Crusca (Della lingua italiana, publicada també a Florència l'any 1760), que inicialment fou considerada didàcticament massa elevada; i C. LANCELOT, Compendio del nuovo metodo, ossia della grammatica, adaptació a l'italià d'una gramàtica francesa sobre la qual requeia la sospita que contribuïa a la difusió d'idees jansenistes (BONU 1952, 73, MIGLIORINI 1961, 432).
66. O sigui el Donat, la sintaxi llatina que el 2 d'agost de 1764, tal com veurem tot seguit, el llibreter callerès Bachisio Nieddu havia de comprometre's a reeditar a l'illa. Pel que fa a la història d'aquesta gramàtica i la seva difusió a les escoles europees, veg. PADLEY 1976, 15-29 i 264-266.
67. Es tracta de l'esmentada gramàtica de C. LANCELOT, Compendio del nuovo metodo, ossia della grammatica.
68. Segons PALAU 1948-1977, IV, 511, núm. 75.537, una de les edicions més antigues a la Península Ibèrica d'aquesta sintaxi llatina és la intitulada Donatus. Partes emendate, Partes correcte e cum diligenti cura emendate: finiunt feliciter: impresse in famosissima e lagali civitate Burgitana per magistrum Fredericum Basiliensem germanice nationis anno domini M.CCCC.XCVIII (1498). "En nuestra Biblioteca de Cataluña -afegeix PALAU- existe un Donatus falto de los nueve primeros folios, y seguido del Catón, presentando la particularidad de tener la conjugación latina, con la equivalencia en catalán, todo corregido por Pedro Juan Matones".
69. La primera edició d'aquest catecisme, reeditat diversos cops durant el segle XVIII, havia aparegut a Roma l'any 1597 amb el següent títol: Dottrina cristiana breve perché si possa imparare a mente, composta per ordine di papa Clemente VIII, dal sacerdote della Compagnia di Gesù, Roberto Bellarmino.
70. Francesco RAINALDI (= Sforza PALLAVICINO), Avvertimenti grammaticali per chi scrive in lingua italiana (Roma 1661).
71. ASC, Segreteria di Stato, II, llig. 149, f. 60r.
72. Per a l'estudi de la reforma de la Univer­sitat calleresa és essencial la documentació contin­guda a l'ASC, Segreteria di Stato, llig. 799, i Miscellanea, llig. 7, doc. 211, "Relazione sull'apertura della Universtià degli Studi nella città di Cagliari. 1764". És d'altra banda interessant de te­nir en compte que durant el curs 1764-65 van assistir a les lliçons impartides a la nova Universitat un grup d'estudiants procedents de les illes Balears, on el ministre Bogino havia tramès alguns exemplars de les noves constitucions (MANNO 1825-1827, IV, 353).
73. El fons documental més important rela­tiu a la refundació de la Universitat sasseresa pot ser consul­tat a l'ASC, Segreteria di Stato II, llig. 819, "Regia Università degli Studi di Sassari. 1735-1804".
74. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 149, ff. 21-28. Pel que fa als llibreters, l'autor de la memòria continua: "Non sononvi nel Regno mercanti librari; il solo si è il Romero, la cui bottega è ben lungi di essere mediocremente provista" (ff. 22v-23r).
75. A. Berlendis (Vincenza 1733 - Càller 1792), professor de Retòrica i d'Eloqüència a la Universitat de Sàsser a partir de l'any 1765, fou prefecte de l'escola reial de Sàsser fins al 1768 i posteriorment prefecte del Col·legi de nobles de Càller (TOLA 1966, I, 126-128).
76. F. Cetti (Como 1726 - Sàsser 1779) havia estat cridat l'any 1765 a Sàsser, on ocupà la càtedra de Matemàtiques fins a l'any 1779 (TOLA 1966, I, 211-213).
77. L'any 1768 F. Gemelli (nascut a Orta l'any 1736) havia substituït A. Berlendis a la càtedra d'Eloquència de la Universitat de Sàsser. El 1771 serà nomenat prefecte de l'escola reial de Sàsser, càrrec que ocuparà fins al 1773 quan, coincidint amb la supressió de l'orde dels jesuïtes, tornarà a Itàlia (TOLA 1966, II, 124-127).
78. "Regolamento interinario dato da Monsignore d'Algheri", del 20 de setembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, s.n).
79. Per a l'estudi de l'obra de F. Carboni (Bonnanaro 1746-1817), un dels llatinistes més importants del seu temps, apreciat no només a Sardenya sinó a tota Itàlia, veg. ALZIATOR 1954, 247-271, i TOLA 1966, I, 172-180, on l'autor destaca el fet que l'obra italiana de F. Carboni constituí un dels primers fruits de la reforma literària a Sardenya.
80. Per a la fundació i la història d'aquesta institució veg. MONTI 1915, I, 365 i ss. A l'ASC, Segreteria di Stato II, llig. 85, són custodiats els "Atti riguardanti il colleggio dei Nobili. Regole per l'educazione e manutenzione dei medesimi", manuscrit redactat en català i castellà l'any 1620.
81. G.A. Cossu (nascut a Cuglieri el 1725) fou professor de física experimental a la Universitat de Càller entre els anys 1764 i 1770, quan li fou confiada la càtedra de Teologia moral. Presidí el col·legi de Belles Arts de la Universitat i el Col·legi de nobles de Càller fins al 1786, any en què fou nomenat bisbe de Bosa (TOLA 1966, I, 238-240).
82. Veg. Tola 1966.
83. Veg. MELE 1987, 91 i 96-97, on l'autor al·ludeix a l'"aura barocca tipicamete secentesca" d'aquests goigs. Vegeu-los publicats alhora dins MANUNTA 1988-1991, II, 85-88, i MELE 1987, 108-110. Tal com assenyala F. Manunta, convé destacar la coincidència, amb poques variants, de la segona cobla de la versió oristanesa amb la vuitena dels "Goigs de la Verge del Roser" publicats a Vic l'any 1956 (vegeu-ne una reproducció dins MANUNTA 1988-1991, II, 89); veg. una altra interessant edició d'aquests goigs catalans, anterior a la de Vic, dins SERRA 1928-1935, I, 79; i encara les diverses versions publicades dins SERRA 1988, 85-92. És interessant de tenir en compte, en relació a aquestes coincidències, allò que va escriure Marià Aguiló, segons el qual "les cobles més populars de totes, les del Roser, que se atribuexen a St. Vicens Ferrer, són generals a totes les localitats que se parla català, el Rosselló inclòs. Impresos a tots los llochs ahont hi ha estampa, aparexen iguals" (text procedent de "certs papers inèdits en poder de Josep M. de Casacuberta", citat dins MASSOT 1981, 311).
84. Malgrat aquesta afirmació cal tenir en compte, a més dels "Goigs de la Verge del Roser", també els goigs castellans continguts al "Liber Sanctissimi Rosarii", manuscrit posterior a l'any 1712 (veg. MELE 1987, 104).
85. ASC, Antico Archivio Regio, "Atti di possesso del Regno di Sardegna (1665-1730)", doc. 4/197, "Atti di possesso del Regno di Sardegna preso dal viceré barone di S. Rémy a nome del re Vittorio Amedeo II. 1720".
86. ASC, Antico Archivio Regio, "Atti di possesso del Regno di Sardegna (1665-1730)", IV, f. 572, acta de 19 d'agost de 1720.
87. AComC, Sezione antica, doc. 407, "Verbali del consiglio (1650-1724). Documenti diversi del clavario ordinario (1547-1765)".
88. ASC, Atti notarili legati, "Tappa d'insinuazione di Lanusei", F.E. Sestu, III, ff. 266-267. El català continuarà essent freqüent a les actes notarials redactades a l'Alguer, on el podem trobar emprat amb tota normalitat fins als primers anys del segle XIX (veg. per exemple ACVA, reg. 51/II E, "Tomo XXI" [1792-1800]).
89. Veg. ANONIMO 1985, 54, on un oficial piemontès, que viatjà per Sardenya entre els anys 1755 i 1759, assegurava que el català encara hi sobrevivia en alguns convents. Ja veurem més endavant que el català es va parlar fins als primers anys de segle XIX, "sebben con piccolissima variazione, in quasi tutti li monasteri di monache che sonovi nel Regno" (BComA, ms. 43, M.L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, antica e moderna, f. 10r).
90. AComC, Sezione antica, doc. 24, ff. 11v-12r.
91. AComC, Sezione antica, doc. 50, "Deliberazioni consigli generali", f. 77r.
92. Ibid., f. 12r.
93. Dos bons exemples d'això, a més dels que assenyalarem tot seguit, són la súplica catalana amb què l'any 1759 la població algueresa va demanar ajut contra una plaga de llagosta que amenaçava els camps de la comarca (CHESSA 1976-1980, 104); i la revolta algueresa de l'any 1793, durant la qual els ciutadans cridaven "tutti in volgare idioma" (G. LAVAGNA, "Memorie segrete di Sardegna", dins SOLE 1970, 15).
94. Malgrat aquesta prescripció, ha estat assenyalada la tendència del bisbe Lomellini -i encara d'un dels seus successors, Mateu Bertolini- a fomentar dins de l'estructura eclesiàstica algueresa l'ús del castellà (CARBONELL 1984b, 30).
95. AComA, còdex B, ff. 240-245.
96. ACVA, 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum in Ecclesia Cathedrali algueren" [1730-1743]. La mateixa nota, sempre amb data de 3 de febrer de 1734, es troba també al "Libro de desposorios de 1725 asta 1748" (ACVA, 01/01, MT, 5, F) i al "Libre de difuns" [1728-1743] (ACVA, 01/01, M, 2, I). A partir d'aquest darrer registre CARBONELL 1984b, 29-30, transcriu l'ordre del bisbe Bertolini, tot destacant la importància del llatí com a llengua intermediària entre el català i l'italià dins d'aquesta sèrie de documents.
97. Es tracta dels registres on els guàrdies destinats a la vigilància dels camps denunciaven els furts (per a la història de la barrancel·leria a Sardenya veg. LODDO 1975A, 284. Cal tenir en compte també els "Registres de cavalls" (AComA, docs. 378-393, 862 i 864), on el català és també la llengua predominant.
98. Els estatuts de la companyia, dels anys 1762 i 1783, foren redactats exclusivament en castellà (AComA, doc. 394).
99. AComA, docs. 302-328, "Registres de dains".
100. Efectivament ha estat assenyalat com a darrer document redactat en català, dins d'aquesta sèrie, el "Registre de barrancellaria del capità Antonicu Ardito, 1828-29" (AComA, doc. 283) (CARIA 1991, 125 i 133).
101. AComA, doc. 496.
102. AComA, doc. 101.
103. AComA, doc. 102, "Llibre de las ordenacions que han de observar los conflares del gremi o capella del gloriós Sant Narcís, fetes per los nobles y Magnífics consellers [de la] Il·lustre y Magnífica ciutat de Alg[ue]r el primer de novembre de ay[n] 1720". A la coberta del registre hi ha copiada la següent poesia: "De Girona gran prelat / que gusau en Paradís,/ pregau per nós, sant Narcís,/ [a] la altíssima Trinitat".
104. AComA, doc. 100.
105. ACVA, sense col·locació: "Llibre de les làcanes dels salts de Salto Major, Prado, Pól·lini y Rudas y de Nostra Señora de Valvert, fet en lo any 1763".
106. Publiquen aquesta cançó, recollida de fonts orals, PALOMBA 1911, 232-234, i Manunta 1988-1991, III, 3-7, amb transcripció musical a la p. 147.
107. Aquests tres goigs foren recollits dins els Manoscritti e memorie del Canonico Antonio Michele Urgias, 1818, ff. 162-169 (BComA, ms. 53A).
108. Per a l'estudi de l'activitat literària en català a l'Alguer durant aquests anys són fonamentals els següents estudis antològics, on poden ser consultats els textos que analitzem: TODA 1903, 31-68; SCANU 1961, 399-412, que essencialment llegeix TODA 1903; MANUNTA 1990, 107-121; i MANUNTA 1988-1991.
109. Ll. Soffí (l'Alguer 1742-1816) fou professor de filosofia al col·legi Canopolè de Sàsser fins a la supressió de l'orde deluïtes, el 1773, any en què li fou confiada la prefectura del seminari tridentí de Càller. Per a l'estudi de la seva vida i la seva obra, veg. SECHI 1987, 244-245; TOLA 1966, III, 209-210; SIOTTO, 1966, IV, 459 i ss.; i MANUNTA 1992s jes.
110. Publicat dins l'opuscle dedicat All'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Iacopo Francesco Tommaso Astesan (ASTESAN 1778, 28) i posteriorment traduït a l'italià pel mateix autor (SOFFI 1784, 87-88).
111. AG, llig. 933 (antigament 645). Aquest opuscle va pertànyer a Joan Frances Simon, que no participà a l'acadèmia.
112. P. Bianco (Sàsser 1754 - Macomer 1827) fou professor de Física experimental a la Universitat de Sàsser i, a partir de l'any 1805, bisbe de l'Alguer (veg. TOLA 1966, I, 130-131).
113. M. Pugioni (l'Alguer 1731 - 1803), deixeble del prestigiós predicador Vassallo, va encarregar-se durant molts anys de les missions i exercicis espirituals a l'Alguer (per a la seva biografia, veg. TOLA 1966, III, 130-132, i SECHI 1987, 204-205).
114. AG, doc. 576. Aquest manuscrit inclou una interessant biografia de M. Pugioni.
115. Per a les dades biogràfiques relatives a A. Sire (? - L'Alguer 1831), veg. SECHI 1987, 241-243, i SCANU 1964, 146-148. Veg. també COMAS 1981, 785-786.
116. AG, llig. 706, "Capitoli e soneti raccolti da Antonio Michele Urgias, sacerdote algherese". Veg. la descripció d'aquest manuscrit dins ARMANGUÉ 1990b, 21-22.
117. Es tracta del sonet que comença "Chi è mai colui che con lugubre ammanto", del qual parla també SECHI 1987, 248.
118. Reconstruïm la història del "Parnaso algherese" tot resumint fonamentalment ARMANGUÉ 1990a, 300-301.
119. J.A. Màssala (l'Alguer 1773 - 1817) fou nomenat prefecte de l'escola reial de l'Alguer el 1807, any en què ingressà a l'Acadèmia de Fossano (veg. TOLA 1966, II, 240-244, i SECHI 1987, 165-167). A més de la seva breu obra poètica en català ens interessa destacar el seu interès a crear un periòdic literari de caràcter quinzenal a l'Alguer, "tendente -com va escriure ell mateix- a propagare in Sardegna con maggiore rapidità i lumi e le scienze, onde render la nazione più colta". Tot i que el 13 de setembre de 1806 fou aprovat el projecte, el que hauria estat el primer periòdic alguerès mai no va arribar a veure la llum. Tots els documents relatius a aquest projecte són custodiats a l'ASC, Segreteria di Stato II, llig. 149, docs. 105-112.
120. BComA, ms. 4, s.p.
121. Per a tots aquests aspectes, veg. ERA 1958, 53-54 (article que fou posteriorment publicat dins BALLERO 1961, 340-345); ARMANGUÉ 1990a, 297-307; i MANUNTA 1988-1991, I, XXI-XXII.
122. BComS, ms. 4, "Notizie antiche raccolte fedelmente dal canonico Antonio Miche Urgias di Alghero. 1818. Tomo secondo", ff. 161-163: "Catalogo delle stampe date alla luce dal canonico Antonio Michele Urgias, alcune proprie ed altre per commissione di amici", publicat dins ARMANGUÉ 1990a, 316.
123. BComS, ms. 5, "Manoscritti e memorie per uso privato del canonico Antonio Michele Urgias, pensionato da S.M. il Re di Sardegna. l823. Tomo Quarto", ff. 10-12.
124. Pel que fa als tres catecismes algueresos dels ss. XVIII-XIX, veg. ARMANGUÉ-MANUNTA 1993.
125. BComS, ms. 4, "Notizie antiche", II, ff. 161-163: "Catalogo delle stampe date alla luce dal canonico Antonio Michele Urgias".