Les Multituts - Meeting de levites
Ja feya díes que la vinguda den Bertran La Selva, gran home polítich y capitost dels conservadors avançats, era esperada ab deliri pels homes del nou partit, bosses fortes mólts d'ells y personatges d'empenta que, per la respectiva representació social, figuraven entre lo més lluit, si no entre lo més triat, de les burgesíes directores.
En aquella populosa ciutat del treball y del negoci, poblada de magatzems y de docks, plena de tallers y fàbriques, circuida de dotzenes de carrils, coronada per milers de xemeneyes, eren mólt rares les solemnitats de la política a l'engròs, presidides y concorregudes pels mateixos personatges que en el centre del Estat dirigeixen l'orquestra dels negocis públichs. Una ocasió com la que s'ofería de veure d'aprop a l'home cèlebre, y de sentirlo parlar en el gran meeting que s'anunciava, pels polítichs de la ciutat industriosa prenía les proporcions d'un fet extraordinari, d'una festa memorable; y, si s'havía de donar crèdit a lo que deya la premsa periòdica, «l'acte prometía revestir tots els caràcters d'un veritable aconteixement polítich».
En aquest punt concret, gairebé tots els periòdichs de la localitat veníen a estar d'acord: en lo que desafinaven horrorosament era en la manera d'apreciar l'historia y la significació de l'home ilustre que dintre poques hores sería l'hoste de la gran ciutat. Mentres els uns l'atacaven ab furia, considerantlo la ruina de la patria y l'esca de l'immoralitat, d'altres el saludaven com la darrera esperança, com l'única salvació. Aquests retreyen els heroichs esforços que havía fet en moments d'angunia nacional, quan, a la mort de la reina mare, va contractar els grans emprèstits per prosseguir la guerra ab les colonies, y va amoixar les agitacions obreres emprenent un séns fi de treballs públichs. Aquells, en cambi, bescantaven els profits materials que, tant en Bertran La Selva com l'estol d'aventurers que capitanejava, havíen sabut pescar per entremitg d'aquell tràngol desenfrenat de milions. ¿De què havía servit tot el terratrèmol d'obres públiques sinó per enriquir a unes quantes dotzenes d'agiotistes? ¿Què se n'havía tret dels ruinosos emprèstits, fòra de beneficiar escandalosament a uns quants banquers ab operacions a la segura? Això sense fer esment d'aquell punt, may aclarit, tocant a la famosa transferencia dels vint milions, feta ab excuses de gastos secrets per comprar els quefes de l'insurrecció colonial. Hi havía articulista que pintava 'l polítich esperat com una mena d'Anticrist que, voltat dels séus satèlits, corría pels àmbits de la nació fent voleyar cínicament l'estendard de la disbauxa econòmica y de la prostitució política. N'hi havía d'altres que 'l retrataven com un Messíes que havía de venir a redimir els homes d'empenta, els homes forts, fundant ab ells y pera ells el regne de les prosperitats. Però la majoría dels papers públichs guardaven una actitut de prudencia, y, com si estessin convençuts de la general descomposició dels partits governants y del complet descrèdit dels homes polítichs, se posaven a l'espectativa davant de l'hèroe ple d'energíes y de cops imprevistos que, com tantes altres vegades, podía tornar a alçarse poderós y fer sentir a l'adversari tot el pes de les venjances governatives. «Al capdavall, —veníen a dir aquests periòdichs neutrals y previsors,— an en Bertran La Selva se li saben intuicions, activitats, iniciatives; se li sab una força, una gran força, que en una hora de perill pot esser la salvaguarda impensada de tota la societat.»
Fos com fos, un home brau y decidit com aquell, adhuch suposantlo aventurer sense escrúpols y ambiciós sense fre, com preteníen els enemichs, ressortía un tipo quasi poemàtich, l'únich capaç d'excitar la fantasía de les turbes burgeses y de promoure 'ls més grans moviments de l'opinió. Aquí ensalçat, discutit allí, anomenat pet tot arreu; victoriós un día, y l'altre día vençut; avuy ensorrat en el descrèdit entre la riota de la gent, demà enfilat al poder ab l'aquiescencia de tothom; ara abrigat ab la casaca del reaccionari, ara vestit ab la brusa del radical; alabat pels uns com el tipo de governant a la moderna, escarnit pels altres com l'home més funest de la nació, en Bertran La Selva apareixía com una figura agitada y monstrosa, dominadora y brillanta, la més apropòsit per seduir l'acròpolis fabril y comercial ab promeses de protecció a l'industria y ab programes financiers que obriríen a bell raig totes les fonts de la riquesa pública. Un personatge com aquell, alhora estadista y comerciant, polítich de primera fila y comanditari d'importants manufactures, home d'Estat y home de negocis en una peça, posseía tots els imants per atreure la ciutat cosmopolita del diner, ont cada día s'anaven refugiant els nàufrechs de les empreses y els advenediços del negoci, ab multitut de fabricants extrangers, febrosos de nacionalisar les propies industries per treure partit del desequilibri del cambi y aprofitar ademés la baratura de la mà d'obra, obtinguda ab la gran afluencia de families forasteres que veníen a pidolar a les fàbriques el bocinet de pa que 'ls rebutjava la miseria rural de les comarques nadives.
Per això és que, desde l'hora en que 's va separar dels conservadors històrichs per fundar el partit dels conservadors avançats, en Bertran La Selva havía concebut el propòsit de visitar, abans de tot, la rica ciutat industrial ont contava legions d'amichs, d'entusiastes, de fanàtichs. Una població de tant tràfech, tant moviment y tant trasvals, Babilonia de la producció, centre borsàtil de primer ordre, port de mar visitat per tot el món, a dreta lley havía d'esser la primera ont s'exposés, ab tot el foch de l'eloqüencia tribunicia, el programa d'interessos materials, d'obres públiques, de projectes financiers, de restriccions aranzelaries, que havíen de transformar el país en un occeà de milions.
Però les horroroses xacres que desde mólts anys patía en Bertran La Selva li havíen impedit fins allavores realisar el plan de l'excursió política. Una serie d'operacions cruentes, que cada setmana posaven el pacient ilustre en perill de mort, l'havíen retingut durant mólts mesos en una clínica extrangera d'anomenada universal. Pels telegrames de la premsa, la gent havía anat seguint día per día 'ls incidents esgarrifosos de la lluita empenyada, d'una part, pel mal afrós que rosegava 'ls muscles y corcava 'ls òssos, y de l'altra per cirurgians insignes, decidits a deturar la marxa destructora dels tumors, avuy ab cauteris y l'endemà ab resseccions. Les extranyes histories que corríen de boca en boca sobre les monstroses malaltíes que 'l gran polítich havía tingut, sobre les operacions sagnantes que li havíen fet, sobre les complicades ortopedies de que anava guarnit, arribaven a formar una llegenda de misteris clínichs tot al voltant de l'home que, per esser en tot extraordinari, se presentava a l'imaginació de les masses com una mena de cadavre ambulant, com un mort privilegiat que sobrevivía a la propia corrupció per miracle del bisturí y de l'assepsi.
Per això, el día de l'arribada, va esser gran la sorpresa entre la multitut que va córrer a l'estació a presenciar la rebuda. D'una part hi havía 'ls correligionaris, afanyosos de saludar, d'aplaudir, de victorejar al quefe mil cops ilustre: de l'altre hi havía els badochs de sempre, l'eixam encuriosit que 's dalía per veure 'l polítich de fama europea, estadista eminent, orador brillant, diferentes vegades ministre d'Hisenda, ministre de Comerç, ministre de l'Interior, president de la Cambra popular, y ab un xich més president del mateix Consell. Entre curiosos y partidaris, formaven una massa imposant d'espectadors. Però mólts, moltíssims, la major part dels concorrents, van esdevenir sorpresos, per no dir desencantats, quan, a l'acte de parar el tren, van veure sortir del vagó un cavaller afable, animat, joyós, que, ab una gracia infinita, saludava la multitut.
Se pensaven contemplar un ser nafrat y xacrós, un malalt ple de pàpules y crostes, un paralítich, un agonitzant, un cadavre com qui diu... y es trobaven ab un senyor fresch y lluent, de color sà, de pell rosada, d'ulls vius, d'estufada cabellera, de barba sedosa entre rossa y blanca, acariciada a cada punt per una má perfetament enguantada. Ab aquesta curiositat macabra que inspiren els secrets de la mort, havíen anat per veure un espectre quirúrgich, una pelleringa purulenta retirada de la sala d'operacions... y els sortía un home ab la rialla als llavis, amable, seductor, vessant a dolls la simpatía que tants milers d'ànimes fanatisades havía fet néixer darrera séu. Al primer cop de veure aquella figura, alhora atractívola y majestosa com d'home posseit de sa missió, però al mateix temps ple de bondats y de gracies, se comprenía que hagués conquerit l'eixam de partidaris entusiastes, decidits a deixarse matar al més petit senyal de l'ídol.
Pels àmbits de l'estació surava en aquell moment una atmósfera d'idolatría que, encara que exaltada, tenía quelcom d'intimitat de familia. «—¡Visca en Bertran La Selva!» «—¡Visca!» Y el gran home somreya ab bonhomía casolana, com si 's volgués despendre de la conciencia que tenía de la seva valua y del séu poder. Ab tothom se mostrava afectós, ab tothom assequible, y repartía abraçades entre 'ls amichs significats, y encaixava ab els més humils, igual que un déu de bona jeya que baixa un instant del tabernacle, per deixarse adorar sense liturgies ni cerimonies pels pobres mortals que li són fidels. Atent ab tots, ràpit en la resposta, enginyós en el dir, tenía una paraula amatenta per l'un, un somrís per l'altre, una mirada pel de més enllà, seduint sempre y embruixant a tot el món ab una vivacitat d'afectes, ab un vigor d'expressió, ab un calor de moviment, que denotaven l'home fort, ple de vida, rich d'esperit, potent d'imaginació.
—Allavors, ¿com s'explica aquest misteri? —rumiava la gent, tota extranyada. —¿Com pot esser que, un malalt consumit de llagues malignes que mengen lo mateix que un corrosiu, se presenti airós y ferm, ab aquests aires adorables de conqueridor del món? ¿No seran cançons y faules totes les histories, que han fet córrer, d'esgarrifoses operacions, de membres postiços, de paladars artificials? ¿No seran falornies totes aqueixes pestilencies que conten, com potser també ho són la major part de les maldats que s'acumulen a un home com aquest, tant seductor, tant atractívol, que ab una mirada ja 'n té prou per ferse tots els cors séus?
Y quan, entre 'ls visques y els aplaudiments que feyen retremolar la cavitat metàlica de l'estació, el gran home va pujar a la carretel·la, correcte y àgil, ara estufantse 'ls cabells, ara saludant ab gentilesa les masses d'espectadors, la gent ja no sabía què pensar ni creure del personatge extraordinari que de semblant manera conseguía ferir la voluntat y l'imaginació.
Per entre la concorrencia tot eren converses animades y cabories y discussions.
—Ha estat un dels homes més calumniats, —n'hi havía que deyen al mitg d'un rotlle, plenament convençuts de l'immaculada historia den Bertran La Selva.
—Bé, sí; però ¿y els emprèstits de les colonies? ¿y la transferencia dels vint milions? —replicaven ab timidesa alguns incrèdols.
—¡Ditxosa transferencia! —responíen d'altres. —¡Sempre la transferencia! Solament per patriotisme no se n'hauría de parlar. Hi hà coses que no volen esser analisades; perquè analisant, analisant, hi hà perill de que s'ensorri tot y ens arreplegui dassota. Encara no som prou forts, per fer la justicia massa seca.
En altres rotlles de gent més fantasiosa 's comentaven, ab certa exaltació d'halucinat, les contradiccions inexplicables que eren com l'essencia mateixa de la vida del gran polítich.
—¡Es prodigiós! prodigiós! —exclamaven uns, mitg hipnotisats encara per la mirada de l'home que sels havía pintat a tall de momia corcada y sels alçava davant dels ulls triomfant y lluminós com un Crist ressuscitat.
Y fins hi havía gent que semblava capficada y feya cara d'angunia, com si sentís que se li encomanava un mal extrany, un mal de simpatía que era mitg vergonyós de confessar.
—¿Què té aquest home? —deyen alguns. —¿Què té, que aixís ullprèn a les turbes y les esclavisa y les fa seguir?
L'endemà a la nit, mitja hora abans de començarse 'l meeting, el grandiós teatre de la Comedia Classica era ple de gom a gom, llevat de l'escenari y dels primers rengles de butaques, que 's destinaven als cap—pares y a les representacions del partit. Tot lo demés de plateya y palcos, l'amfiteatre, les galeríes, el públich, tot estava invadit per una munió frisosa de sentir de boca del estadista l'evangeli econòmich de la felicitat moderna, realçat ab aquelles pomposes ressonancies de l'accent cortesà que feyen caure la baba als grollers burgesos de la ciutat industriosa, grans lluitadors per la vida, però lo més negats del món per les esclatants batalles de la facundía oral. Mentres s'acostava l'hora, anava entrant y prenent seti en els llochs de preferencia la plana major del flamant partit. Era una barreja endiastrada dels més heterogenis elements socials, poderosos els uns per la posició que s'havíen fet, temibles els altres per la furia ab que 's disposaven a guanyàrsela. Al costat de l'aristocracia adinerada de la ciutat, reys de la banca, prínceps de l'industria, magnats del comerç, hi figuraven polítichs d'ofici, funcionaris de poch sòu, especuladors dubtosos y algun que altre fabricantó concursat. La multitut curiosa saludava la presencia de cada un ab un epigrama o una rialla, una exclamació d'enveja o una frase d'admiració; y, com no tenía res millor que fer, la gent retreya la vida d'aquest o 'ls miracles d'aquell altre, fins que un picament de mans estrepitós va senyalar l'arribada den Bertran La Selva. L'hèroe venía més rosat, més fresch, més animós que may. Ab una mà sobre 'l pit, com per designar l'agraiment ab què rebía les entusiastes demostracions, va inclinar el cap y cloure 'ls ulls lleugerament, saludant al públich ab suprema distinció. Després sen va anar al séu setial, y, abans de seure, va tirar el cap airosament endarrera, ab actituts de lleó quan s'espolsa la cabellera encrespada.
Allavors va sonar una campaneta, y es va dar per oberta la sessió. Se va començar donant compte de les adhesions rebudes, se van llegir telegrames de comitès; però la gent, distreta, absorta, preocupada, no feya cas de missatges ni documents, perquè altre cop se sentía perseguida per l'obsessió de l'home extraordinari que tenía davant séu. L'ànima criatura de la multitut se martiritzava per desxifrar l'enigma que li semblava entreveure confosament a travers d'aquell personatge tant ple de misteri que no se sabía si portava la veritat o la mentida, el bé o el mal, la corrupció o la salut.
Per acabar d'escalfar l'imaginació del públich, va venir la premsa de la nit carregada de ressenyes, de noticies y d'anècdotes pertocant a la vida del gran home. Y en comptes d'escoltarse 'ls oradors casolans o forasters, que per torn anaven declamant ab ènfasi les frases buides de sempre, la gent s'abocava als venedors de diaris, arrebassàntlosels dels dits. La premsa venía mansa, benevolent, com aquell que fa 'ls ulls grossos. Igual que si per un acord comú s'haguessin imposat una treva de cortesía, fins els diaris més baladrers dolcificaven la cruesa de la censura, y sobre 'ls articles de crítica descarnada dominaven aquell día 'ls treballs d'informació, si no tots laudatoris, en general poch severs, com si la ploma hagués volgut passar de llarg sobre 'ls punts més escabrosos. Per això no mancaven articulistes que fessin velades alusions als cèlebres emprèstits y transferencies; però la majoría s'aplicava a donar la nota d'actualitat de la manera més vistosa. Mólts dels papers públichs duyen a la primera plana 'l retrat del hèroe del día, y per les restants columnes vessaven els informes curiosos, les dates memorables y les notes de biografía, subdividides per títuls suggestius: En Bertran La Selva en el ministeri, En Bertran La Selva en l'intimitat, En Bertran La Selva home de negocis, En Bertran La Selva orador, En Bertran La Selva sportsman...
La gent devorava ab ansia aquelles fulles, sospirant per trobar, entre tanta xafardería informadora, algun dato que fés llum sobre 'l problema de vida y mort que tancava l'existencia del gran home. Però tota aquella prosa estantiça, feta ab retalls passats y ab noticies conegudes, no era prou clara ni prou fresca per apagar la sèt de curiositat que abrusava l'ànima de la multitut. Tant solament un periòdich d'informació, El Reporter Cosmopolita, ben guiat com anava sempre pel coneixement que tenía de les flaques del gran públich, va encertar a posar el dit a la llaga. Endevinant, ab el séu flairar exquisit de gos que vol servir a l'amo, quin era 'l punt enigmàtich que convenía aclarir, quin era 'l secret tenebrós que principalment enfebrava 'l cervell de les turbes, va publicar un article d'apariencies científiques, titulat Les Maravelles de la Pròtesi y de l'Ortopedia, que aixecava un bon troç el tapall del gran misteri.
Com qui parla en tesi general, l'articulista començava descrivint, ab més frases literaries que mots tècnichs, les grans destroces que causen a l'organisme humà certes formes de neoplasma que, per lo monstroses y terribles, semblen herencies transmeses de pudridures seculars. Després explicava 'ls extraordinaris avenços que la cirurgía moderna havía fet per aturar la propagació destructora del mal, guanyantli la drecera per medi de valentes operacions y ab la gran ajuda de l'assepsi. Desseguit refería com els prodigiosos enginys de la pròtesi y l'ortopedia completaven a la perfecció l'obra del cirurgià, y deya, a tall de reclam, les cases famoses de l'extranger ont s'elaboren les peces protèsiques que substitueixen òssos nassals, mandíbules o paladars, y citava 'ls establiments ont se fabriquen els aparells que estrafan la forma, y a cops fins els moviments, dels membres amputats. «Proveits d'aquests preciosos artificis, —seguía relatant,— hi hà pacients que recobren totes les apariencies del home intacte y sanitós; y, per poch que senti 'l malalt propensions a la coquetería, no més li cal apelar als recursos de l'art... y els cosmètichs y els postiços s'encarreguen de lo demés.» «Això no vol dir, —acabava recalcant l'articulista,— que aquests malalts, que a voltes passen triomfants pels escenaris de la vida, àgils, frescos, somrisents, hagin destruit el llevat de pudridura que sels menja, perquè al moment més impensat pot sortir al dafòra 'l cadavre del propi cos consumit que van traginant pel món.»
Ben aplicades o mal aplicades, fantàstiques o reals, semblants revelacions van acabar d'esvalotar el cervell de la multitut.
—¿És a dir... —pensava la gent...— és a dir que aquest home que va per les ciutats entavanant les turbes, que perora en els meetings ab veu de tro, que desde la Cambra amenaça 'ls reys ab l'enfonsament apocalíptich de la dinastía y ab la perdició eterna de les institucions, no és res més que una gleva de posterma sostinguda ab benes y ab armatostes de metall? Donchs, allavores, el prodigi és encara mólt més gros, perquè, fantasma o home, espectre o realitat, el ser que així 's mofa de les lleys de la naturalesa, el ser que sab ensibornar el mal com sab ensibornar els pobles, és més poderós que tots els homes junts, és més fort que la mateixa mort.
En aquell moment, de tots els punts de la sala s'alçava una cridoria aixordadora victorejant an en Bertran La Selva, mentres ell, aixecantse del setial, avançava dos passos cap al públich y es disposava a parlar. Ab la fantasía excitada per l'article, la gent ja 's representava 'l personatge, per dins, fet una carnicería, y per fòra tot ple de postiços y cosmètichs, pintat, perfumat, riçat, igual que una dòna pública envellida. Abans de rompre a parlar, va acariciarse la barba ab el gest elegantíssim que li era familiar; y, com si en tal moment també 'l perseguís aquella idea de la mort que capficava a l'auditori, va començar a pintar ab funeraries negrures l'estat de descomposició en que jeyen els partits.
—¡Tots! —exclamava l'orador, entremitg d'un silenci sepulcral;— tots difunts y ben difunts!... igual els quins pretenen agavellar la representació de les tradicions y els privilegis, que 'ls que, a manera d'orats, passegen la bandera espellifada dels nivellaments socials! El partit conservador és mort, mort, consumit, corromput, com un cos enterrat de quinze díes: també és morta la democracia, morta sense haver viscut, morta al punt de néixer, com un fetu carregat de pústules que ab prou feines ha pogut sortir a la llum. El partit conservador ha mort de mals de vellesa, d'escrúpols, de prejudicis, de rutines, de prevencions: la democracia ha mort de mals de criatura, d'inexperiencia, de rebomboris, de disbauxes, d'indigestió d'ideals mal definits. Y ¿no sentiu, senyors, la fetor que deixen anar aquests dos cadavres, escampant pels àmbits del país una atmósfera de pesta que tot ho emmetzina y ho marceix tot?
Ningú va dir una paraula. Aquell exordi tètrich com una estrofa del Dies irae, va deixar a la gent ab el cor estret, tot oprimit de congoixa. Més, com si l'orador no esperés res més que aquell efecte, va mudar instantaniament de tonada, començant per preludiar un himne joyós als plaers y a les glories d'una vida nova.
—¿Sabeu per què he vingut aquí a demanar la vostra ajuda? Donchs he vingut ab dos fins: el primer, pera enterrar ben a fons les cendres dels organismes consumits y de les utopies trastornadores; el segon, perquè, sobre aquest camp de les despulles d'ahir, m'ajudeu a sembrar les llavors fecondes de la societat moderna que somío. Dich somío, y no ho dich bé; perquè quelcom he vist d'aquests somnis realisats en terres llunyes, aont races avesades a la lluita per la vida s'alcen prou potentes per arribar a domar el pervenir. He vist un món rich y poderós, dirigit ab mà de ferro pels homes que, sentint els estímuls de la vida, les activitats del treball, la febre del intercambi, el neguit de l'especulació, se plauen veyent recompensats tanta inquietut, tanta lluita, ab els aventatges que fan adorable l'existencia social dels nostres temps, d'aquests temps enamorats de benestar material, de comunicacions freqüents y ràpides, de sport, de viatges, de prestigis de riquesa, de festes públiques, d'esplendors de societat, de vida de luxe y de confort!
—¡Bé! ¡Mólt bé! ¡Bé! —va interrompre ab entusiasme la multitut, com si de moment se sentís revifada per una halenada d'aire perfumat que hagués inondat la sala.
—El fet és viure, la qüestió és triomfar, —pensava la gent, enlluernada pels reflexes daurats d'aquell programa temptador. Fins els que havíen assistit al meeting per pura curiositat, poch o mólt sentíen el voluptós contagi d'aquell positivisme elegant que tant bé s'agermanava ab les maneres distingides dels personatges que, al voltant de l'orador, ocupaven els primers llochs del escenari. Adoptar l'estat d'esperit d'aquells homes eminents, pares graves de la política, nababs de la banca o directors de les grans empreses, ademés de donar aires de distinció, denotava perspicacia y finesa de sentit. Pujar, enfilarse, lluir: ¡quines perspectives més hermoses! Participar de semblants aspiracions, gairebé era penetrar el misteri d'aquells homes notables, triomfadors de la vida y senyors del món. Qui més qui menys, tothom sentía la satisfacció vanitosa de poder dir entre llavis: —Jo també estich en el secret, jo també sé desxifrar el gran enigma, com els homes superiors.— Pensar d'altra manera, fins era dar proves de mal gust. El descamisat que allavors hagués gosat sortir retrayent les histories dels emprèstits, hauría sigut rebut ab una rialleta de compassió. —¿Que aquells personatges prevariquen? Bé... ¿y què? ¿No prevarica cadascú a casa seva ab el séu negoci xich o gros? Donchs que aixequi la mà 'l que 's cregui ab dret de tirar la primera pedra. ¿Què faría qualsevol que 's trobés en el lloch d'aquests personatges que manegen els tresors fabulosos de l'Estat, l'administració y els serveys públichs?
Y com si obeís a la suggestió que halucinava l'esperit de la gent, l'orador mentrestant anava acolorint el quadro esplendorós d'un Estat ideal que encarnés les aspiracions de les races noves. A grans cops de brotxa sucada en vius colors, pintava 'l programa econòmich que ell y els séus amichs plantejaríen així que posessin el peu en el poder:
—Un plan colossal de treballs públichs y explanacions que asseguraría 'l pa de la gent de brusa; una extesa infinida de carrils que quadricularía 'l país com una terenyina de ferro; una lley radical de desamortisació que tornaría a la vida les riqueses mortes; un sistema aranzelari rigorós que defensés el treball contra les urpes de l'extranger; subvencions als exploradors y a les societats científiques que procuressin nous mercats; un exèrcit poderós, una marina de nou creada; una clerigía ben sumisa que sabés refrenar la disbauxa de les masses a l'hora perillosa de les convulsions. Y, tot això, portat y sostingut ab energía per un govern fort, potent, quasi dictatorial...
(Aplaudiments, visques, crits d'aclamació.)
—Però la realisació d'aquest programa, —reprenía cavallerescament l'orador al sentirse breçat per les admiracions de la multitut,— depèn tota de vosaltres. Si vosaltres voleu, l'idea florirà en la realitat : si vosaltres no voleu, ni arribarà a treure un brot. Perquè, senyors, —és precís que us ho confessi— cada cop que visito aquesta hermosa comarca vostra, aont halenen y prosperen les grans manufactures, les empreses a l'engròs, les transaccions mondials; cada cop que vinch an aquesta babilònica ciutat de la circulació mercantil, de les societats de crèdit, de les operacions borsàtils, de les cases bancaries, dels sindicats industrials... sempre 'm sembla sentir una veu que 'm diu: —Els homes forts que somíes, són aquests; la raça de lluitador que cerques, és aquí. Per això és a vosaltres, gent de demà, a qui dedico tota entera la meva obra de regeneració. Vosaltres, y sols vosaltres, hi teniu dret, no ja per posarla en planta, sinó per gaudirla sempre més. Siguin de la dreta, siguin de l'esquerra, desenteneuvos dels homes polítichs que vulguin retrassar la vostra missió. Y —escolteu bé lo que ara us vaig a dir— si trobeu que jo mateix puch esser un destorb, dígueuho alt, no repareu; que jo allavores me retiraré content a casa meva, després d'haver abdicat en vostres mans...
—¡No! no! —van cridar infinitat de veus, mentres de cap a cap de sala esclatava un aplaudiment aixordador.
¿Qui era capaç de resistir l'encís d'uns llavis que semblava que destilessin la mèl dolcíssima de la felicitat universal? Els satèlits polítichs del gran home ja 's veyen tots ministres del regne, funcionaris del Estat, magistrats de la nació, beneficiant cadascú 'ls interessos propis ab el mannà sucós dels tresors públichs. Y les masses burgeses de l'auditori, enllepolides també per les llampantes promeses que 'ls arribaven a l'orella com la simpàtica vibració de l'or, se sentíen igualment arrastrades cap a aquell paradís del negoci, pensant que quelcom els tocaría del devessall de riqueses que sels escolava espurnejant davant dels ulls.
Més enardit que may, l'orador descapdellava en lluentes frases el concepte que dels poders públichs havíen de tenir les societats futures.
—Els governs han d'encarnar sempre l'ànima de l'època, l'esperit de les generacions. En temps de la fe, l'Estat era teocràtich, y cada nació semblava un immèns monastir; pels díes de les invasions y les reconquestes, els poders eren militars, y cada poble feya cara de castell roquer; en temps dels reys absoluts, el país era un patrimoni de la familia sobirana, y a tot arreu se projectava l'ombra majestosa del palau. Però s'han mudat els temps y els organismes. Avuy els homes es preocupen sobre tot de transaccions, d'industria, de crèdit, de finança; y el capital, el capital que tot ho fertilisa ab la seva circulació, com un riu canalisat per l'home pràctich... el capital és l'amo, és el rey, el dictador del món! Donchs jo ara us pregunto: ¿què hi fan al davant dels negocis públichs tants historiaires, tans retòrichs, tants jurisconsults? ¿No us sembla arqueología pura tot això? Mireu a travers dels mars, dirigiu la vista de l'imaginació fins més enllà del Atlàntich, y veureu com, en aquells paísos dels homes forts per la riquesa, són els capitalistes, els negociants, els banquers, el primers magistrats de la nació. Allí 'ls governs no són assamblea xerraire d'advocats, ni ensopida academia d'historiaires, ni exaltat cenacle de poetes, ni tertulia ploranera de sentimentals; sinó que, personificant el pensament y el cor de les races joves, se presenten com han de presentarse: com un trust d'afers, un imperi de negocis.
—¡Bé! bé! —va cridar el públich, donant mostres de general aprovació.
—Però ¡ay, senyors! ¡ay, senyors! —repetía l'orador, roncejant y somrient ab una punta d'ironía,— que aquí, tot justament aquí, entra 'l punt esgarrifós, la qüestió magna, l'espantall de l'immoralitat administrativa! Esperits apocats y rutinaris, esperits avesats a la vida raquítica d'ahir, s'esfereeixen de pensar en les grans concupiscencies que engendraría en les esferes de la política y de l'administració pública l'enorme massa de riqueses que, entrant en circulació, pervertiría les ànimes y corcaría la conciencia del governant, del funcionari, del llegislador. Més jo, senyors, no sé veure a què vénen ara semblants escrúpols y escarafalls; perquè, aquest mal que 's deplora, sempre ha estat, és y serà. Un temps ne deyen prevaricacions, mals usos, simonía: avuy ne diuen irregularitats, filtracions, fondos de reptils o Panamàs. Els noms són nous, però la cosa és vella com la mateixa humanitat. Lo que sempre ha calgut y caldrà sempre, és la fiscalisació enèrgica de totes les funcions. Y per aquesta tasca, senyors, també demano la vostra ajuda. ¿Qui més autorisat que vosaltres, que, per les vostres activitats y iniciatives, heu arribat als més alts prestigis de la representació social? Y —¿per què no dirho, senyors?... ¿per què callarho per falses y ridícules modesties?— ¿qui més autorisats que nosaltres mateixos, que podem ensenyar una historia d'abnegacions y sacrificis fets pel bé d'aquest país que sempre 'ls recompensa ab la calumnia?
—¡Sí! sí! —van dir uns espectadors.
Y ja 'l públich en pes anava a aplaudir el sentiment que respirava aquella frase, quan, en el mateix moment, de dalt de tot del teatre, va esclatar una riallada plena de sarcasme, ampla, vibrant, sonora, que va deixar el públich desconcertat. Ab l'indignació y la sorpresa pintades a les cares, tothom va dirigir la vista a la galería pública, mentres l'home de la rialla 's posava dret y, encarantse ab l'orador, li deya a crits espantosos:
—¡Farsant, més que farsant! ¿Y la transferencia dels vint milions?
Entre la multitut hi va haver un moment de terrabastall. En Bertran La Selva 's va tornar groch, afinat... y, vacilant igual que si les cames se li seguessin, va acabar per fer una ganyota horrorosa, com si li haguessin clavat un punyal al mitg del pit. Per un instant, la gent va tenir por de què, fonentse 'ls cosmètichs y afluixantse les peces ortopèdiques, no 's desvaneixés l'apariencia d'aquell cos artificial.
—¡Ay si 's mor! ¡Ay si 's mor! ¡Ay si surt dafòra 'l cadavre consumit que porta adins!
Mentrestant l'home de la rialla seguía cridant y gesticulant com un mal esperit:
—¡Tots farsants! tots!... igual el difunt que xerra que 'ls que s'escolten aquest sermó de mentides!...
Però 'l públich no 'l va deixar acabar de dir, perquè, refentse de la sorpresa, va rompre a picar de mans per ofegar la veu damnada d'aquell home. A l'escalfor dels aplaudiments, l'orador va semblar que poch a poch se retornés, com aquell que's desvetlla d'una basca, fins que, apartant els personatges que l'assistíen, va tornar a adreçarse, tot acariciantse la barba y fent signes al públich de que tingués moderació. Però l'home de dalt, lluny de rendirse, continuava udolant ab veu de tro.
Allavors la gent ja no va poder aguantarse més:
—¡Fòra aquest brètol! —cridava irritada. —¡Canalla! descamisat! asquerós!
—¿Jo asquerós? —baladrejava l'home. —¡Això vosaltres, que us agrada adorar la pudridura! ¡Vosaltres, que veniu, com gossos, a llepar tumors!
—¡Fòra! fòra! —responía, ronca de rabia, la multitut, boy redreçantse amenaçadora, ab els braços alçats y ab els punys closos. Allò va esser el senyal per què la gent que voltava 'l baladrer se li tirés adamunt, doblegantlo a garrotades, a cops, fins que va venir gent de policía y sel va endur, deslliurantlo d'una mort segura.
Allavors l'agitació 's va calmar y tothom va tornar a seure; però la gent se mirava esfereida, com si 'l terror els anés per dins. L'orador, els que 'l voltaven y la munió del públich, sense poderhi fer més, de tant en tant alçaven els ulls cap adalt del teatre, com si tinguessin por de que d'allí 'n sortís la flamarada que ho hagués d'abrusar tot.