Les Multituts - Els miquelets al convent
| Sou al capítol «Els miquelets al convent» | |||||
| Les Multituts | |||||
|
Exposició d'esculptures | Meeting de levites | 
| ||
—¡Aviseu la Mare Superiora... la Mare Superiora!... ¡Correu!... ¡Haig de veure la Mare Superiora!... —cridava sense halè, pantejant afadigada, la recadera del convent, tot atravessant ab la prestesa d'un llampech els hostalets de la conrería.
—¡Correu!... ¡Cuiteu!... ¡Aviseu la Mare Superiora!... ¡Correu!... ¡Correu!... —anava repetint la recadera, com empaitada pel terror, mentres es ficava cap dins del gran monastir, quiet y solemnial en aquella hora tranquila de la tarde, traspassant a bones gambades els caminals del hort, deixant enrera les tapies del claustre xich, escorrentse per les vorades del fruiterar, introduintse a la galería del claustre gran, sense parar may de córrer, fins a arribar a la portería y penetrar al vestíbol y obrir la mampara del parlador.
Els moços de la conrería, l'hortolana, la portera, els noys del sagristà, esfereits alhora per aquella corrediça del diastre, acompanyada de tant de crits y remor, havíen anat sortint al pas de la recadera, preguntantli ab ansietat:
—¿Què hi hà? ¿Què passa? ¿Què téns?
—Res, res... No ho volgueu saber... ¡Aviseu la Mare Superiora!...
Alarmat per la cridoria d'aquella dòna esvalotada, el convent en pes s'havía posat en commoció, com si 's deixondís per un instant del somni majestós en que de sigles dormía, en mitg de la pau immensa de la naturalesa solitaria. Pels forats de les gelosíes y pels resquicis dels finestrals semblava que parpellegessin lluentors de cent mirades, totes frisoses d'esbrinar la causa impensada d'aquell brugit que ressonava per patis y corredors com el pressentiment d'una desgracia. ¿Era que la guerra desaforada de partits, que arreu y al volt arrasava la comarca, ja trucava ab ses mans sagnoses a les portes del monastir?
Quan la recadera va trobarse davant de la Superiora, ab prou feines va poder dir un mot, de trasvalsada que estava.
—¡Tristes de nosaltres! —exclamava somicant. —¡Ay, Mare, que desgraciades som!...
—Però... ¡per Jesús Redemptor!... —feya la Mare; —¡digues desseguit què hi hà!
—¿Què hi hà? ¡Que tenim miquelets al convent!
—¿Que tenim miquelets?
—Bé... no 'ls tenim, però 'ls tindrem aviat. No poden trigar a venir.
—Però... ¿qui t'ho ha dit? ¿Com ho sabs? Potser van a Vilavella y passaran de llarg pel monastir.
—¡Ay, Mare y senyora! ¡Prou, que vindran! Si volguessin tirar dret a Vilavella, hauríen trencat per la drecera del lladoner... y, quan jo 'ls he vistos, ja eren més ençà de l'esllaviçada.
Les explicacions de la recadera van deixar sense ànima la comunitat, que, alarmada per les noticies, havía acudit al parlador, sense gaire mirament a rompre 'ls llaços de la disciplina, que en aquella hora d'ansietat suprema s'anaven afluixant impensadament. Com un vol de colomes esporuguides, totes aquelles dònes d'hàbits blanchs havíen corregut a enrotllarse al voltant de la Superiora, que alçava la vista enlaire, com si demanés inspiracions al Cel.
L'hora tant temuda desde 'l començament de la guerra... era arribada. Ja no cabía ni 'l consol del dubte. La por, ab ses mans glaçades, s'havía arrapat al cor de les religioses, y l'una mirava l'altra, esfereida. El temor sels pintava en la palidesa de les cares, en el tremolor dels cossos, en l'esverament dels ulls. Solament una novicia, que feya 'l posat menys apocat, va avançar alguns passos davant la Superiora, y, ab una resolució de que li semblava mentida sentirse capaça, va insinuar:
—Mare nostra, Mare nostra... ¿y si toquessim a sometent?
La Superiora va cloure un instant els parpres, com si 's parés a reflexionar la conveniencia d'aquella proposició atrevida, que en tota altra ocasió menys congoixosa haguera fet l'efecte d'un mancament a l'humilitat y a l'obediencia. Però, en aquells moments d'angunia, ben lluny de pensar en regles ni jerarquíes, la Mare Superiora, que portava a les venes sang d'aquell general invicte que havía fet tremolar l'enemich durant la guerra de França, calculava rapidament la possibilitat d'una resistencia desesperada, reunint els homes de l'hort, la gent de la conrería... y va preguntar de sobte, encarantse ab la recadera:
—¿Que són mólts, ells?
—¡Ay Mare! ¡Una munió! ¡Un reguitzell!
—Allavores, ja que no podem intentar per nosaltres mateixes una defensa... cal encomanarla al Cel.— Y, dirigintse a les religioses, va dir ab solemnitat: —Filles meves, germanes meves: Déu Tot—poderós s'ha servit posar a prova la nostra fortalesa. An Ell, que és font de tota gracia y font de tota virtut, hem d'acudir fervoroses pera que 'ns ilumini y ens conforti.
Y, mentres la comunitat se dirigía a la capella per posarse en oració, la Superiora comunicava les darreres providencies en previsió de l'assalt. El determini pres instantaniament per les religioses no podía ser més breu, més senzill ni més heroich. Mentres les monges fossin a la capella, la recadera 's posaría a l'aguait, per avisar la comunitat així que s'acostés la gent armada. Allavores sortiríen totes y s'amagaríen a l'angle de la galería de dalt del claustre que dóna al chor de l'iglesia. Aquell recó, enlairat com és, y ab tres arcades com té, cobertes de gelosíes, fóra 'l millor seti per vigilarho tot sense esser vistes. Y tant bon punt arribés l'hora del perill, d'allí podríen esmunyirse cap al chor y enfilarse cloquer amunt. Y, quan la gent armada arribés a la galería de dalt, elles ja hauríen tingut temps de tancarse dins del campanar. Perquè, resoltes com estaven a passar per tot, fins pel martiri... primer s'estimbaríen de dalt a baix del cloquer que permetre que una mà impura 's posés sobre 'ls hàbits immaculats.
—¡Senyor, deunos coratge! ¡Senyor, deunos fortalesa! ¡Senyor, assistiunos! ¡Senyor, ampareunos! —anaven psalmodiant, postrades davant l'altar, les blanques verges, afanyoses d'asserenar ab la pregaria les torbacions del cor atribulat. Però 'l terror podía més que 'ls propòsits de fermesa, y, per sobre la serenitat de l'oració, no va trigar a alçarse, en el pensament de les pobres monges, aquell fantasma de sang y profanació que 'ls esglayava l'esperit.
Cadascuna 's recordava dels casos que havía sentit contar de convents assaltats per turbes desenfrenades, de les escenes de sacrilegis y forçaments que durant les darreres guerres havíen passat per les clausures, deixant un rastre perdurable de vergonya y de dolor. Per l'imaginació espaorida de les santes dònes desfilaven les més terribles imatges de sagnantes violacions, de contactes impúdichs, de forçades nueses virginals, que esborronaven de somiar. Totes les llegendes de claustres profanats, totes les histories de castes verges violades, preníen el color més sinistre, la forma més esgarrifosa, en aquell desvari del pensament esvalotat per la por.
—¡Ja són aquí! —va avisar la recadera, trayent el cap per la porta. —¡Ja són aquí!...
Grogues com la cera y ab un segament de cames que les feya vacilar, les monges es van escórrer, tot resant, cap al amagatall de les gelosíes. Al cap d'un moment ja van veure com, per la banda de la conrería, s'aixecava una polsaguera que anava venint, venint, coronada per la lluentor que feyen les bayonetes. La gent armada va atravessar el passadiç dels hostalets, va trencar pels caminals de l'hort... y, a cada pas que avançaven els miquelets, el cor de les religioses bategava més fort y més seguit. Les unes mormuraven: —¡Senyor, assistiume!...— y d'altres s'aixugaven la suor freda que 'ls perlava 'l front.
A pas de carga, van traspassar els miquelets el claustre xich y el fruiterar; y, aixís que van esser al claustre gran, la gent va escamparse per tots cantons, després de deixar les armes recolzades contra 'ls basaments de les columnes. Els vells s'arraceraven sota les galeríes y exteníen les mantes a terra, per ajocarshi a dormir; o bé 's treyen pedra y esca, per calar foch a les pipes. Els joves corríen d'ací, d'allà, pel mitg del pati, qui pouant aigua de la cisterna, qui encenent garbons per posar a coure quelcom que havíen dut de la vila.
Malgrat els fatídichs pressentiments de les monges, semblava que tot anava a discórrer en santa pau y tranquilitat, quan... tot d'una, va ressonar un terrabastall, un avalot de crits, un desori, que va deixar a les religioses ab la sang glaçada dins les venes. Era una colla de miquelets que, sortint d'un angle de la galería, empenyentse y barallantse apilotats, corríen darrera d'una cosa que rodolava davant d'ells.
—¡Deixa estar la pilota o 't rompo l'ànima!
—Em toca a mi... ¡llamp de Déu!
—Só jo qui surto.
—¡Jo, só!...
—¡Jo, jo!... —cridaven els minyons, sense plànyer la fressa ni 'ls renechs, empenyats en una disputa que no portava pas traces d'acabarse, si un dels xicots, més llest y resolut que 'ls demés, no s'hagués amparat de la pilota, disposat a sortir, vulguis no vulguis. Y mentres aquest se preparava a tirar, fentla botre contra terra, els altres s'arremangaven de cames y de braços per què la roba no 'ls fés nosa y els deixés lliure 'l moviment. Y després... ¡vinga jugar!... ¡Quin espectacle més brau y més ardit oferíen aquells xicots, alts, ben plantats y ben fets, y ensenyant, a tall d'atletes, una carn colrada y forta, feta de muscles d'acer trempat al aire y al sol de les montanyes!
—¡Au!
—¡Vinga!
—¡Va!
—¡Tires tu!
L'alegría ajogaçada, el delit com desbocat d'aquell estol de minyons, forçuts, deseixits y en plena saba de vida, no podía per menys de seduir la vista de les religioses. Ab silenciosa atenció, totes contemplaven les escayentes positures que, boy arrastrada pels batibulls del jòch, prenía aquella jovenalla ferma, robusta, desinvolta. L'agilitat ab què s'acotaven els jugadors, doblegant el cos per recullir la pilota, que, somorta y quasi arran de terra, semblava que ja no 's podía tornar a enlairar; la lleugeresa ab què corríen a arreplegarla quan, rebotuda per la paret, s'allunyava descrivint graciosa corba; la força brutal ab què una plantofada la tornava a estampir al mur, aont petava ab sò apagat... tots aquells prodigis de destresa, de coratge, de moviment impetuós, teníen com extasiades les pobres monges, que may de la vida havíen somiat un espectacle tan airós de la joventut fent gala dels séus esclats vigorosos.
—¡Va!
—¡Vinga!
—¡Tanto!
—¡Massa alt!...
El terror de suara quasi s'havía desvanescut del tot en el cor de les religioses, y en el séu lloch semblava néixehi un sentiment extrany, misteriós, indefinible, com una mena de contrarietat, com el desengany que sentim quan veyem a punt de fracassar aquelles coses que, terribles y tot com són, s'esperen per inevitables... y no acaben de venir. Aguantantse l'halè y sortintlos l'ànima pels ulls, les monges seguíen embadalides el va—y—ve del jòch, gairebé extàtiques, gairebé corpreses d'admiració... quan de prompte va sonar un toch de corneta que les va deixar gelades... Teré... té, té, té...
Com ressuscitat pel ressò agut y estrident que esquinçava l'aire, va tornar a alçarse en l'imaginació de les monges el fantasma de sang y de profanació, encara que no tant esgarrifós y sinistre com el que 'ls estemordía una hora abans. Ab el temps transcorregut a presencia dels minyons armats, el terror havía anat apaivagantse; més no per això deixava de representàrsels la violació sacrílega de la clausura, el sant convent assaltat, la puresa dels hàbits envilida, la blancor de les celdes profanada.
Teré... té, té, té... refilava la corneta; y les monges, esglayades, veyentse ja en el desenllaç de la sagnanta tragedia, se miraven les unes a les altres, dientse ab certa resignació:
—¡Ara sí que ha arribat l'hora!... ¡No hi hà remey! ¡No hi hà remey!
Però no... tampoch... L'alarma de les religioses era infundada : el toch de corneta donava l'ordre de marxa, perquè, al ferse nit, aquella gent armada havía de reunirse ab els voluntaris de Vilavella. Tots els miquelets van posarse en moviment: els que jeyen damunt les mantes, s'aixecaven estirant els braços y fregantse 'ls ulls; els que jugaven a pilota van parar en sèch, sense acabar la partida. Uns y altres corríen a cercar les armes que havíen deixat arrimades al peu de les columnes. Els uns es penjaven el sarró a l'espatlla, a tall de motxilla; els altres se cordaven els lligams de l'espardenya; els d'ací 's carregaven el fusell al coll; els d'allà s'estrenyíen la canana a la cintura.
Mogudes per la curiositat, les monges s'apilotaven darrera l'amagatall, frisoses de mirar per les escletxes y endevinar la causa d'aquell moviment que no sabíen compendre. Però tanta va esser la força ab que s'empenyíen contra les gelosíes, que, cedint el reixat de fusta a l'embranzida, van obrirse les ventalles de bat a bat, deixant les monges en descobert. Al soroll de cruiximent que van fer les fustes al esbadallarse, els miquelets van alçar el cap, admirats de sobte per aquella aparició de dònes blanques.
—¡Estem perdudes! —van dir les monges entre sí. —¡Nosaltres mateixes ens hem venudes!...
Davant d'aquella situació extranya, els homes, sorpresos de cop y volta, van començar a riure de veure que l'atzar havía descobert impensadament l'amagatall de les monges. Elles, de primer moment, van provar de fugir al chor; però després, creyent vana tota diligencia, s'esforçaven per fer un somrís, y fins la Superiora, trayent forces de flaquesa, va moure 'l cap, com saludant lleugerament. Mólts homes van fer lo mateix, llevantse les barretines; y un oficial, descobrintse airosament, va dir: —Bones tardes tinguin.
Però, en això, un altre toch de corneta va fer posar en formació 'ls miquelets. Arrenglerats y ab l'arma al coll, van començar a desfilar com ab recança d'abandonar el monastir. De tant en tant giraven la vista cap a les monges; y elles, silencioses y immòvils, miraven com anaven sortint del claustre gran. Però aviat sels va tornar a veure per entre 'ls arbres del fruiterar; al cap d'una estona, pel claustre xich... després, ja mitg confosos, per les vorades del hort. Quan van ser a la conrería, no més es veya la lluentor de les bayonetes, que espurnejaven com guspires, ferides pel sol ponent. Acabat, sols es distingía una fumerola llunyana, feta per la polsaguera del camí. Després ja no restava, de la partida, ni rastre ni ombra ni senyal. Però encara dalt del claustre hi havía móltes monges ab la vista clavada en direcció a Vilavella.
A la fi... també les monges van anar desfilant a poch a poch, com conciroses y capficades, cap al interior de la clausura. En aquella hora somiosa del crepúscol, ab els hàbits blanchs y l'actitut desmayada, semblaven ànimes en pena vagant per la soletat. Ab els mantos caiguts a tall d'ales ferides, les unes passaven pel llarg dels corredors, esmaperdudes y la mirada distreta. D'altres, palpant per l'ombra, s'anaven ficant dins de la celda totes moixes, mústigues, pansides.
Y en el refugi de l'oració van tornar a trobar, les santes dònes, la serenor d'esperit, un instant torbada per l'invasió de les humanes turbes en el recinte sagrat.