Les Multituts - L'inaugural de l'estatua
Després de tants obstacles y tants destorbs, per fi l'hora era arribada de destaparse 'l monument aixecat al musich—poeta fill del poble. Al últim alçaría 'l cap, en mitg de la plaça pública, l'imatge gloriosa d'aquell pobre Robert Trovaire que ab la remor dels séus cants havía obrat el prodigi de deixondir les turbes del ensopiment secular en que 's revolcaven embrutides.
Tot estava a punt per la gran festa. Sota 'l velàrium de domàs, reposava, pacienta, l'estatua de bronze sobre 'l basament de marbre, esperant l'hora, com un còmich entre bastidors, de revelarse a la gentada. Y, en un punt retirat de la ciutat, ja 's trobaven reunits, per l'ensaig darrer, els chors y els orfeons, les orquestres y les cobles que havíen d'estrenar l'himne consagrat a l'eterna memoria del poeta:
¡Gloria, gloria al cantor fill del poble...
Mentida semblava que, ab els contratemps de tota mena que havíen anat sortint com per destorbar a gratcient l'esperada cerimonia, se pogués celebrar l'inaugural el mateix día convingut, als tres anys cabals y justos d'haverse posat la primera pedra al monument. Els temps que corríen no eren pas gens bons per disbauxes d'alegría pública... perquè, durant aquells tres anys darrers, les calamitoses guerres colonials, seguides de desastres mercantils, de krachs escandalosos, havíen empobrit bon xich l'atrafegada ciutat, capital cosmopolita d'una comarca tant famosa per les seves mines com pels séus trusts de metalls. La manca de negocis havía parat en part l'explotació minera, havía apagat el foch de les fornals, havía posat silenci al estrèpit de les fargues, havía escampat la miseria a tot el volt.
Si no hagués sigut per les academies y pels cenacles literaris, ja s'hauría deixat córrer mil vegades l'idea del monument. Però, com que eren els artistes y poetes els qui havíen conjuminat tot el projecte, entre uns y altres no van callar may fins a convèncer a les masses treballadores, predicàntleshi en meetings y conferencies el sant dever que teníen de glorificar el gran home.
—¿No és el vostre germà? —els deyen. —¿No és el vostre germà gran, aquest poeta—musich Robert Trovaire, que ha extès per la terra 'ls séus cants d'emancipació? ¿No va sortir, com vosaltres, de les entranyes del poble? ¿No és fill de la mina, com vosaltres? ¿No us va ensenyar canturies que han estat bàlsem per vostres penes y evangeli per vostres vindicacions? ¿No va esser el vostre redemptor, el vostre apòstol?... Donchs dignes sereu d'eterna miseria y eterna esclavitut si no 'ns ajudeu a perpetuar sa memoria.
Tant van dir y van sermonar aquells diables de poetes, que la prèdica no solament va fer forat en el cor de les multituts obreres, sinó que va acabar per guanyar les voluntats de la capital en pes. Fins els amos de mines, els grans accionistes de les explotacions, els senyors feudals de la ciutat, a copia de veure exalçada día y nit la gloria del popular poeta, van arribar a sentirse orgullosos de tenir per compatrici an aquell pobre trovador, fill de minaire, y minaire ell mateix quan era noy, que, ab tot y haver mort encara jove, havía viscut prou per oir cantar en llengües extrangeres les seves estrofes de redempció universal. A cambi d'una fama com aquella, que quelcom de gloria reportava a la raça y al país nadiu, els burgesos perdonaven de bon grat els sobressalts y els terrors que 'l pobre Robert Trovaire 'ls havía fet passar en vida, quan, organisant certamens poètichs y allistant homes per formar orfeons, capitanejava formidables masses, veritables exèrcits de treballadors, que, el día més impensat, si 'ls dava la rauxa de deixarse de cançons y de musiques, podíen posar en perill la pau centenaria del país miner.
Però feya tants anys, tants anys, de la mort d'aquell home indesxifrable, terrible y dolç com un nin, que la por que havía feta un temps havía anat esbargintse poch a poch, fins al punt d'esfumarse la temuda imatge del evangelista dels desheretats, per restar unicament visible la del poeta del amor mondial. Perxò és que 'ls capitosts de la burgesía, l'improvisada aristocracia dels bitllets de banch, ab les autoritats davant de tot, ab els concellers del municipi, ab els cap—pares dels sindicats metalúrgichs, van acabar per cantar al unísson ab el sentiment de les multituts. Fins el Corregidor de la ciutat, l'home fort, l'home enèrgich que, provingut del no res, havía escalat ab braó 'l replà més alt de la fortuna, va acceptar l'encàrrech de fer en la solemnitat el panegírich d'un hèroe que, tot y essent trist poeta y miserable proletari, era fill de la seva obra y, encara que en altres lluites, triomfador, com ell mateix.
Els darrers de deixarse persuadir havíen sigut els treballadors exaltats, els encesos, els furiosos, que formaven el partit poch nombrós, però temible, dels qui, per assolir el deslliurament social, tot ho volíen passar a sang y a foch. Les raons que donaven, aquells fills de la revolta, per refusar tota ajuda a la festaça en perspectiva, eren la miseria que corsecava les masses, la desolació que ho marcía tot.
—¡Bona hora! —deyen;— bona hora per inaugurar monuments de bronze y marbre! bona hora per fer moixigangues cíviques, quan la gent se mor de gana; quan agafen homes cada día per haver robat un mos de pa; quan les nostres dònes y les nostres filles han d'anar a cercar als bordells la vianda que manca a casa!...
La protesta era prou capaça, per sí sola, d'aigualir l'entusiasme més fervent. Però no mancava qui insinués que potser, en el fons de tot, lo que feya parlar així als exaltats sectaris, era la secreta inquinia que covaven contra la memoria del home que s'anava a glorificar. Perquè, si bé en Robert Trovaire no s'havía capficat per altra cosa que per guarir els dolors que afligíen els séus germans d'esclavatge, havía sempre confiat la cura a remeys tant suaus y platxeriosos com són les arts de la musica y del cant. Un día, en un meeting, un obrer dels més furiosos havía exposat ben alt y clar lo que mólts rumiaven en silenci:
—¿Com voleu, —apostrofava,— com voleu que 'l musich—poeta fos el nostre apòstol ahir, y sía avuy el nostre ídol, si en comptes de clamar justicia per tots els medis, valdament pels més heroichs, —pel pillatge, per la mort y per l'incendi, que són els únichs provats per cauterisar la pudridura del despotisme burgès,— va entretenir y distreure 'l poble ab corrandes y cançons? Diu que la musica agermana. ¡Gran veritat, per nostre mal! Jo fins dich que agermana massa, perquè fa fraternisar en una mateixa dolçor ensopida 'ls pobres y els richs, els esclaus y els dèspotes, fins a fer que s'oblidi 'l miserable del sagrat dever del odi que ha de sentir pel opressor. ¡Oh! y, encara... si, a lo menys, hagués cantat ab ronca veu la venjança contra 'l rich; si, a lo menys, hagués ventat el caliu de rancunia en el cor dels afamats y morts de fret; si, a lo menys, hagués reclutat exèrcits de revoltosos, en lloch de colles de comediants y de cantaires... tal volta podríem aclamarlo a les hores d'ara, perquè potser un troç del món de l'injusticia ja sería soterrat...
Més, a desgrat de tants predicots de sang y incendi, al últim els exaltats sectaris també van enterrar la desconfiança al fons del pit, y, si no ab l'entusiasme del capdancer, ab la conformitat passiva del qui va a remolch, van decidir pendre part en la commemoració del trovador minaire, sortit, al capdavall, com ells mateixos, de les darreres files dels oprimits y els despullats.
Y veusaquí com per un moment van aparèixer tots fosos, tots agermanats, tots halenant al compàs del mateix esperit, els estaments més enemistats de la ciutat cosmopolita. ¡Qui li hagués pogut pronosticar, al infeliç Robert Trovaire, que, uns quants anys després de mort, resplendiría 'l miracle de fraternitat que ell sols havía entrevist allà, lluny, al terme més reculat dels séus somnis de poeta! La santa deria, que l'havía sempre capficat, de donar a les multituts disperses y enemigues un ideal d'amor que fongués totes les ànimes, semblava que hagués pres forma en el món de les veritats.
Sols la musica, —ell ho havía dit mil voltes,— sols la musica pot acoblar tant diferentes gentades. Després de la creença en Déu, és l'amor de la patria lo que lliga en un feix més nombre d'homes. Però ¿qui 'ls parla de patria, an aquestes allaus de gent vingudes de qui sab aont? No més resta un llenguatge, el divinal llenguatge dels sons imposants o dolços, dels ritmes lents o desbocats, de les harmoníes infinides, per què tothom s'entengui y es commogui y es compadeixi en les batalles del món.
L'esperit del poeta s'havía fet carn humana. ¡Quin espectacle més hermós! Veure les confraríes d'artistes y els cenacles de poetes fent bracet ab la gent del poble, pintorescament colegiada en infinitat de chors y d'orfeons; contemplar les orgulloses burgesíes, mestresses de la ciutat, frech a frech ab les xurmes assedegades d'extermini... era un espectacle aconsolador que, tot semblant mentida al pensament, omplía 'l cor d'esperança en la pau del pervenir.
Una hora abans de començarse la cerimonia, la gran plaça del Comerç, formada pel passeig de les Acacies al creuarse ab l'avinguda del Arch del Treball, ja era plena de gernació. Semblava que la comarca minera hagués volgut, per un moment, veures congregada dintre d'aquella aria immensa, circuida de rimbombants edificis, nous quasi tots, flamants, de trinca, com era improvisada, feta a corre—cuita, la fortuna de mólts dels habitants. Gent de la capital y gent de fòra transitaven admirant els bonicoys de la festa, les arcades de fullaraca y les garlandes de flors, les agrupacions d'escuts y banderoles, les altíssimes antenes coronades de flàmules y gallarets... Com riu remorós que va a la mar, la multitut desaiguava cap al centre de la plaça, dalintse per contemplar la figura del popular trovador. Poch sabedora dels tiquis—miquis cerimonials, la gent ja 's pensava poder veure a son plaer l'adorada imatge del gran home; més la curiositat pública havía d'acontentarse passant la vista pel gros envolum del monument, engualdrapat encara de folgats domassos, que sols hauríen de caure a terra després de les arengues y els parlaments apuntats en el programa. ¡Però no n'hi mancaven pas, a la gentada, de coses boniques per mirar entre l'enrenou de guarniments y coloraines d'aquell lloch empavesat com un navili de gala!
Forrades de tapiceríes y velluts, s'exteníen, per tot el volt de la plaça, les tribunes y graderíes destinades als prohoms de la ciutat, als concellers del Comú, als cap—pares dels sindicats miners, a les families més riques. Y dassota les llotges del món burgès, com solatge somogut sota un líquit transparent, bullía la gent del poble, bellugosa y baladrera, empenyent y obrintse pas per entre les colles de cantants y orfeonistes, que anaven y veníen d'una banda a l'altra, fent voleyar banderes de virolats colors. Les masses chorals y les cobles de grallaires, fundades en vida del poeta, lluíen airosos distintius y escayentes vestidures, que feyen llampant efecte al costat dels trajos foscos y severs usats pels cossos gremials y les federacions obreres. Essent, com era, la festa, una apoteosi del fill de la mina enlairat pel geni al obelisch de la fama, els artistes arranjadors de la funció havíen determinat que tots els estaments compareguessin noblement vestits ab les ferrenyes gales del treball. Perxò 'ls fogainers anaven ab el cos sols cobert de samarreta y ab la pala, de fer foch, al coll; els minaires duyen el trajo d'encerat y el picot y la llantia de baixar a les galeríes; els forjadors portaven el mall al puny y el davantal de cuiro sobre 'l pit. La visió era severa, però atractívola; aspra, però pintoresca; y ben segur que hauría estat la més vistosa de totes si no haguessin sigut els pintors, els estatuaires, els poetes, que, volent fer un va-hi-tot de sumptuositat indumentaria, van presentarse habillats ab brillantes vestimentes d'hèroes, de semidéus, de personatges mitològichs. Era un espectacle de màgica, de kermessa, que enlluernava 'ls ulls y omplía 'ls cors d'alegría.
Enfilada dalt d'una gran tarima que, arran del sòcol, donava la volta al monument, una munió de jovenalla, eixida de les aules y els tallers, feya de guarda d'honor a la tapada estatua del poeta, y al mateix temps ofería, als ulls de la multitut, enginyoses alegoríes viventes figurant el poder prodigiós de la poesía y la musica. Aquí s'hi veya un adolescent que representava a Orfeus quan amansía les feres del desert ab la dolçor melodiosa de la lira; allí 'n sortía un altre que personificava a Amfió al commoure, ab els sons de la seva harpa, la natura en pes, fins a fer aixecar les pedres totes soles per bastir els murs de la ciutat de Tebes; més avall, Virgili y Alighieri iluminaven ab resplendors de poesía 'ls abims tenebrosos del infern, precursor del altre infern de les mines, y, en últim terme, hi havía un jovincel que, ab la batuta als dits, encarnava al propi Robert Trovaire al acte d'ensenyar a les turbes la tonada dels séus cants. Y... és clar... davant de semblants figuracions, que an els uns, sense capirne 'l significat, els sorpreníen com teatrals apoteosis, y an els altres, més entesos, els suscitaven l'eternal encís del art sobre la vida dels homes, de les besties, de les plantes, fins sobre l'indiferencia de lo inanimat, l'entusiasme de la gentada s'escalfava, s'enxardoría, fentla esclatar a cada punt en aclamacions y visques.
Y els visques y els aplaudiments y la cridoria no van parar de retrunyir fins que, arribat el moment de començarse la cerimonia, van comparèixer les autoritats, les delegacions corporatives, y el Corregidor va alçar la mà com fent signe de què tothom callés, per què ell anava a parlar. Així que, ab vigorós accent, va deixar anar la paraula —¡Compatricis!,— el més profon dels silencis va ferse en la multitut. Y l'orador, a tall d'exordi, va començar a entonar una oda a la voluntat humana:
—La voluntat és el déu que tot ho pot, lo mateix en el món de la materia que en els cels del esperit. Obrir rius a lo llarg de les planuries, foradar cingles y montanyes, partir en dos els continents, transformar cossos y substancies, fer néixer sols radiants en mitg de la nit obscura, anular l'espay y el temps, acostar les humanitats més llunyes... és obra quotidiana del voler humà. En una esfera més alta, també té 'l dò miraculós de tòrcer el curs de l'idea, de renovar les ànimes, de trasmudar els pensaments... Quan vegeu que les guerres socials s'encenen o s'apaguen; quan vegeu que cau o s'aixeca un trono; quan vegeu que triomfa o 's desfà un exèrcit; quan vegeu que neix o mor un Estat... penseu que ha sigut la voluntat d'un home o d'uns quants homes, tot lo més, la que ha fet el miracle d'aquelles transformacions. Perxò és an aquest déu omnipotent, generador de pensades noves, d'accions imprevistes, d'iniciatives arriscades y d'heroicitats fecondes, que aixequen altars y professen culte les actuals generacions. L'enfortiment de l'ànima y del cos, la confiança en sí mateix, l'esbargiment de la propia vida, com pràctiques novicials per arribar a la conquesta de la ciencia misteriosa, a la possessió del món de lo ignorat, al domini de la terra... veusaquí l'evangeli, el credo de la nova religió.
—¡Bé! ¡Bé! ¡Mólt bé! —van exclamar, entusiasmades, les tribunes de la burgesía.
Però l'entusiasme dels de dalt no 's va encomanar als de sota. Les multituts desheretades escoltaven y callaven, com receloses d'unes frases que, ab tot y no entendre bé, els semblava que encloíen quelcom de sospitós, d'agressiu.
L'orador va prosseguir, impassible:
—Donchs bé, conciutadans: l'home que avuy venim a coronar en aquesta plaça, és una encarnació hermosa de la força omnipotenta que dóna la voluntat. Per lluitar ab ardiment en les batalles de la vida, ell va tenir la gran sort d'esser un pobre, un miserable. Ni preocupacions de classe, ni emperesiments de rich, ni vicis de desvagat, ni cap altre ròssech ni impediment dels que porta com seguici la fortuna, li van fer may nosa pel combat. Primer minaire, després factor, acabat passant de mestre, més tard periodista, per fi escriptor d'anomenada, y poeta de fama universal, y pastor de nombroses multituts, en Robert Trovaire va passar sempre per la vida com un heroich combatent que vol de totes passades arribar a esser triomfador. Va voler y va poder. Perquè, quan se vol ab tota l'ànima, s'assoleíx l'ideal imaginat. Perxò 'l món va reservar a la gosadía del nostre compatrici les ales de la victoria, enlairantlo com un geni per damunt d'adversaris y rivals, d'enemichs y detractors. Sí... perquè, en les batalles del món, com en les batalles dels exèrcits, no pot pas sortir vencedor tothom... Per cada home fort que arriba al cim de la montanya a conseguir la clau de la fortuna, o 'l llorer de la gloria, o 'l ceptre del domini, han de caure legions enteres de vençuts, incomptables estols de llatzerats... Així ho porta una lley de vida que no consent a les humanitats que s'afebleixin endormiscades en benestars llangorosos. Així ho porta escrit un còdich de tría natural, que sanciona al fort y condemna al feble. Y és en va, completament en va, en nom d'una sensibilitat malaltiça y corruptora, volerse rebel·lar contra l'immutabilitat d'aquestes lleys, que mólts troben inhumanes, feres, y jo trobo providencials y justes. L'acte que estem celebrant n'és la sanció més alta. Perquè... lo que venim a proclamar és el triomf d'un home lluitador que, ab la fortalesa del séu geni y ab l'esforç de la seva voluntat, va saltar del fons de la terra, aont penava adolorit, fins an aquest trono de marbre y bronze aont prompte apareixerà a vostres mirades com un hèroe lluminós, coronat ab la diadema gloriosa dels nostres temps, ab la diadema del Èxit...
Més, encara 'l Corregidor no havía acabat de dir aquests mots darrers, que, de tots els àmbits de la plaça, el poble va deixar anar un ronch prenyat de furia.
—¡No! ¡Fòra! fòra! ¡Que calli! ¡Fòra! fòra!
La xardorosa arenga del Corregidor, enaltint l'heroicitat dels lluitadors per la vida, havía corferit fins els més humils deixebles, fins els devots més creyents, de l'obra den Robert Trovaire. —No, —pensaven,— no: no és pas aquesta, la doctrina de redempció que 'l mestre va predicar per redimirnos. Això és la lley impía del més fort, que trepitja al nafrat, al miserable. Si la vida ha d'esser així, una lluita encarniçada entre 'ls homes, val més anar ab els partidaris de la rebel·lió, y, acollats tots els vençuts contra 'l poder dels qui triomfen, vessar sang y calar foch, y propagar l'extermini...
—¡Fòra! fòra! ¡Abaix el Corregidor!...
Adhuch els poetes, adhuch els artistes, estaven tots trasvalsats ; y, encara que silenciosos, sentíen tumultuosa agitació dintre de l'ànima. Prou els havía agradat la paraula llampanta, imaginada, efectista, de l'arenga... però l'esperit crudel que l'animava 'ls havía fet mal al cor, tot duentlos al pensament idees noves que 'ls desconcertaven y estemordíen per llur terrible grandiositat. Fins ells mateixos es trobaven bon xich ridícols, disfreçats, com anaven, igual que histrions, ab la magnificencia d'una indumentaria històrica que tant poch s'adeya ab el ferotge ideal de lluita moderníssima proclamat pel Corregidor.
Era tant espessa la nuvolada que en un tancar y obrir d'ulls havía ennegrit el cel de la pau pública, que d'algunes tribunes van alçarse espectadors esporuguits, temerosos d'un rampell de la gentada. Mólts se sentíen sols, desamparats, davant les turbes. Per no congriar recels ab precaucions d'ordre públich, s'havía deixat la plaça ab poca força, mólt poca, unicament la precisa pel lluiment de la funció. La festa era de pau y germandat, y no calíen espantalls de gent armada. Aixís és que 'ls burgesos més poruchs es van esverar un moment al trobarse a mercès de la caterva. Però un altra part de burgesía més serena, que, per estar versada ab el tracte de les masses, coneixía més a fons l'ànima infantívola de les multituts, va posar mà al gran remey, al remey maravellós per conjurar les tempestats del poble.
—¡Musica! musica! —va sentirse cridar de diferents indrets de les tribunes.
Y desseguit se va fer córrer l'ordre de què cantessin els chors, de què toquessin les orquestres.
—¡Musica! musica!
Sabíen, els bons burgesos, que la musica agermana 'ls esperits en acords d'admiració, en harmoníes d'entusiasme... sabíen que l'entusiasme y l'admiració fan esclatar els picaments de mans... y sabíen que 'ls picaments de mans esvaeixen el pànich dels poruchs y la furia dels irats.
—¡Musica! musica!
Y allavors va rompre l'himne que s'havía d'estrenar, consagrat a la memoria den Robert Trovaire.
¡Gloria, gloria al cantor fill del poble
que, ab ses troves enceses d'amor,
als orbs de les mines va dur l'esperança
d'aubades més belles, daurades de sol!
Va esser posar bàlsem al cor d'una ferida. Desde 'ls primers compassos, ja va tenir la cantada prou virtut per esvair la tempesta. Com si hagués fos al instant la negror de la discordia, el sol de pau tornava a lluir sobre 'ls estaments de la ciutat cosmopolita. La musica havía fet, com sempre, la seva obra de conciliació. Però, si la veritat s'ha de dir, també hi havía una altra cosa prou capaça per sí sola de deturar les turbes en el camí del esvalot. Hi havía la curiositat... la curiositat que refrena l'impaciencia de l'acció, fins que s'ha desxifrat l'enigma. Tothom sentía fervent desitg, dintre 'l cor, de veure aquella figura del poeta que, velada ab el misteri dels domassos, atormentava les ànímes ab les ansies de conèixer, de saber...
Perxò, quan, acabada la primera estrofa del himne triomfal, se van estirar les cordes que aguantaven el velàrium, el pit de la gentada va sotragarse ab inquietut. ¡Quin moment d'esgarrifança! Primer, els domassos van trontollar un instant, com tremolosos... després, van capbuçarse, fent una onada de colors... per fi, van desaparèixer de la vista, deixant l'estatua al descobert. La multitut ja anava a obrir la boca per aclamar, ja anava a alçar les mans per aplaudir, quan... tot de sobte, se va parar, restant igual que glaçada. No, no era pas aquella, la figura que esperaven... no era pas aquell, el Robert Trovaire que s'havíen imaginat... Perxò van tornar a caure totes les mans ansioses de picar, perxò van tornar a cloures tots els llavis frisosos de cridar «¡visca!» Més lo que no feyen les turbes, ho van iniciar els de dalt, y de graderíes y tribunes va ressonar un gran picament. Però 'ls de baix van protestarne desseguida, ofegant l'ovació burgesa en un bramul sinistre, amenaçador. L'imatge del poeta era un engany, era una farsa, com era farsa y engany l'obra del mestre, tal com la pintava 'l Corregidor. Els havíen donat un home per un altre, tant en la esculptura com en el discurs.
Donchs ¿què era lo que irritava les turbes a la vista de l'estatua? Era que l'esculptor havía concebut en el Robert Trovaire l'iluminat poeta del amor mondial, en lloch del venjador apocalíptich dels minaires, que és lo que volía la multitut. Ab el fi d'idealisar l'imatge del gran home, fins a convertirla en símbol de la poesía fraternal, l'estatuaire havía posat tots els séus sentits en deslliurarla de lletgeses de modernitat, de contingencies de país nadiu, de tot signe de temps y lloch que li tragués l'aire de representació universal y eterna. Així és que havía vestit el trovador d'una vestidura vaga, imprecisa, que ni era pali ni túnica, ni capa ni mantell, sinó una subtil roba talar que, per la seva indecisió mateixa, podía esser de qualsevol centuria y de qualsevol país del món. Això li donava un cayent espiritual, que s'avenía ab l'expressió mística d'un rostre extàtich, mirífich, aixecantse vers la llum, com si cerqués l'efluvi d'inspiració en les regions de lo infinit. Y uns braços oberts, fraternalment oberts, afanyosos d'abraçar les humanitats adolorides, y una lira y un lligall de papers tocant al sòcol, acabaven de transfigurar l'imatge en símbol d'amor y poesía.
Més aquella transfiguració, tant ansiosament cercada per l'artista, com més anava més rabia feya a les multituts.
—¡Això és un monjo! és un novici! —deyen els uns, indignats pel posat místich de l'estatua, que 'ls semblava una profanació, una mofa.— Així com el Corregidor ha convertit el poeta en un ambiciós lluitant per la seva gloria, l'esculptor n'ha fet una figura de retaule.
—Sí, sí. ¡Això és un sant d'iglesia, un sant d'altar! —cridaven d'altres, ab l'ira pintada als ulls.
Y, aplegantse l'odi del moment ab les velles rancunies que glatíen en el fons de les ànimes entenebrades, va eixir roent per les boques el mot de rebel·lió.
—¡Fòra! fòra!
—¡Fòra monjos!
—¡No volem monjos!
—¡No volem sants d'iglesia!
—¡Fòra! fòra!
La tempestat que suara havía passat lliscant pel firmament, s'havía tornat a agrumollar ab més malicia que may, y pels negres horitzons fuetejava 'l llamp ab resplendors sinistres. Els exaltats, els furiosos, els qui, per assolir el deslliurament social, tot ho volíen passar a sang y a foch, eren els qui triomfaven, y, posantse al davant de la revolta, senyalaven a l'ira popular l'imatge del musich—poeta. Blasfemies, imprecacions, crits de maledicció eterna contra l'home que havía prostituit al poble ab els séus cants, s'alçaven entre la gentada com flamarades d'un volcà.
Mólts burgesos, espaordits, abandonaven les tribunes. D'altres, més bregats, veyent que la turbonada anava contra 'l monument, esperaven impassibles que 'l poble s'esbravés ab l'estatua del poeta, mentres arribava la força pública que s'havía manat venir. Entretant, les turbes, desbocades, corríen cap al monument, cridant, glapint, udolant, com una allau abrusada del instint de malvestat. La figura del trovador havía devingut el blanch de totes les ires.
—¡A terra l'estatua! a terra!...
Y algunes pedres, sortides de qui sab aont, varen brunzir per l'espay, anant a petar als mateixos peus de l'esculptura. Aleshores, els poetes, els artistes, la jovenalla de les aules y els tallers, van apinyarse al voltant del monument, empenyats en defensarlo contra les masses, cegues d'odi, que ja provaven de saltar dalt la tarima per enderrocar l'imatge.
—Però... ¿què fèu, desventurats? —clamaven els artistes, els poetes.
—¡Volem fer troços l'estatua!... —responíen els d'abaix.
—Penseu que aquest home va redimirvos.
—¡Mentida! ¡No 'ns ha redimit ningú!
—¡Sí, que us ha redimit!
—¡Mentida, més que mentida, perquè encara patim fam!
—Ell vos va ensenyar cants de consol.
—Donchs... ¡malehit ell y malehits sos cants, que han deturat la venjança!...
—¡Era 'l vostre germà! —recalcaven els artistes, com a suprem recurs.
—¡A terra l'estatua! a terra! —responíen els altres, desaforats, mentres minaires, fogainers y forjadors aixecaven picots y malls contra 'l bronze, brandant com armes de destrucció aquelles eines que havíen de representar pintorescament l'atribut del treball pacífich en una festa fraternal.
Va esser un moment de mortal angunia. Ni artistes ni poetes podíen consentir la vergonyosa selvatjada. Perxò, formant muralla davant del sòcol, van provar de rebutjar l'atach ab tant coratge com podíen. Per natural, eren més aviat febles que valents aquells artistes; y, engabanyats com anaven ab les vestidures mitològiques, ni 's podíen moure ab desembraç, ni afrontar ab prou fermesa l'embestida dels forçuts contraris. Però lluitaven per vindicar la memoria del poeta compatrici ; lluitaven per salvar l'obra d'art, sortida de llurs mans mateixes... y l'amorosa causa que defensaven els feya treure forces de la propia flaquedat. Els pobres aguantaven, aguantaven ab braó, fins a veure com queyen, nafrats en la lluita, alguns companys. Però al últim ja no podíen resistir més: les turbes s'enfilaven dalt de la tarima... y no hi havía altre remey que fugir y abandonar l'estatua a les ires populars. Més la sort va voler que, al moment d'anar a empendre la fugida, arribés la força pública.
Comparèixer la gent armada y fondres la multitut, va esser la mateixa cosa. En un instant la plaça va estar escombrada de munió, com si la terra se l'hagués menjada. Aleshores artistes y poetes van davallar de la tarima ; y, tot envolicantse l'un el cap ferit y aguantantse l'altre 'l ròssech del trajo històrich, mitg malmès en el tràfech de la lluita, van desaparèixer plaça avall. Anaven tot mústichs, tot pansits, per la passada ignominia; però en un reconet d'ànima sentíen cert orgull d'haver salvat l'obra de bellesa.
És lo que alguns de ells rumiaven, al esser al taller, mentres es treyen del damunt les arqueològiques vestidures:
—L'imatge no pot morir. Ni que vinguin les turbes rojes a calar foch a les ciutats, ni que vinguin els lluitadors moderns a exiliar un moment el somni de la terra, l'imatge no morirà mentres perduri la vida. Així que hagi passat el despotisme dels barbres nous, així que comencin a bastirse les ciutats enderrocades, l'eternal imatge tornarà a florir en la pedra, en el color, en la paraula...