Les Multituts - Justicia del poble
—¡Oh, quin goig tot el firal! —deya la forasteralla.
Vèurel tant ple, tant proveit, tant curull, feya venir, als badochs que anaven y veníen per davant de les parades, la mena de confiança alegre que encomana l'abundor. ¡Y d'abundor si n'hi havía!... Abundor de granes, de bestiar, de fruits... Era com si 'ls camps gemats de la rodalia, y les prades frescals de més enllà, y les corts remugadores dels masos, y els boscos atapaits de coses bones, y les pletes tuferoses dels pastors, haguessin aplegat tot lo més rich per ferne ofrena a la vila. ¿Qui sab de quins cataus entafurats de montanya, qui sab de quines planuries d'allà, enllà, venía tanta gent, tanta vianda? El día abans, ja havía sigut una professó de gent forana per la carretera, pel rieral, pels viaranys, pels corriols que porten a Vilagrassa. Ab tantes dònes carregades d'aviram, de paners o de cistelles; ab tants homes menant garrins, parelles de bous o vaques, com hi passaven anant a fira, els camins semblaven corriolets de pessebre, plens de figuretes d'ofertors que fan cap a les portes de Betlem.
«Any d'abundança, la fira en dança»: la dita ja ho diu bé prou. Perxò la gent que arribava de per avall feya fredat: marxants, revenedors, regaters, gitanería blanca y negra... Com que d'Olià y Viella havíen baixat tant de mules, de someres y pollins, va començar a córrer la brama de que 'ls ramblers ho donaven a bon preu, y tothom ne concertava. Ni a Organyà ni a Verdú s'havía may vist un tràfech com el d'allí. Per ferhi enquibir tot el bestiar, el Mercadal vell havía hagut d'aixamplarse ab el clos dels bous; y el clos dels bous... ¡és clar!... no va haverhi més remey que ferlo arribar a la placeta dels xays, quasi fins a tocarse ab els garrins.
Sense gota de ponderació 's podía dir que 'l firal s'allargava de cap a cap de vila, perquè, després de la garrinada, ja 's veyen els porxos de l'aviram, del carrer Major, encatifats de palla nova y guarnits d'estives de gavials. Y més enllà ja venía la plaça de la Verdura, transformada en mercat de grans, de semences de tota mena, de planter d'hortaliça, de llegums. Y, al capdavall, per tot el volt de l'iglesia vella y el prat jussà, s'extenía, com campament d'un exèrcit pellingós, el poti—poti de les parades plenes d'eines, xàbechs, relles, basts, batoyes; y, al costat, la farfotalla de la pisa, l'aram, la llauna; y més enllà les rampoines de bonicoys estantiços, indianes, robes, mocadors...
¡Oh, y la demanadiça que hi havía per tot arreu! Havía estat bon any ¡que Déu n'hi dó!, y a la gent no li venía d'un parell de vintidosos per firarse. Sobre tot al Mercadal vell, que era aont se feyen els negocis al engròs, el diner hi corría a dojo. Els compradors passaven y traspassaven per davant del bestiar, peganthi ullades de gent entesa. Ab la vara de freixe als dits, midaven l'alçada del animal, o, per mirarli el dentat, el forçaven a obrir la boca, y feyen mals averanys de la mercadería així que 'ls deyen el preu.
—¿Quatre unces, aquesta roça? ¡Company, esteu de platxeria!...
Someretes y pollins se revolcaven, entretant, per terra, com mainada ajogaçada. Y, al costat de muls inquiets y mules guites, veníen els bous calmosos, tristos, com si pressentissin, resignats, una mala vellesa o una mort sagnanta en mans d'aquells homes que 'ls tustaven y resseguíen de cap a cap abans de decidirse a fersen amos.
—Digueu la bona paraula.
—Ja us l'he dita.
—Donchs no farem res.
—¡Fèu una oferta vós, home!
—Tres y mitja.
—No pot esser.
—Donchs adeussiau.
—Mireu... Ni la vostra ni la meva.
Y el diner sortía d'unes bosses per entrar en les altres, després de ferlo dringar un moment sobre 'ls pedriços del clos, que semblaven un bescambi. Era com l'aigua d'una sinia, que va saltant de catúfol a catúfol.
Però... ¡veyeu si era extrany!... ab tot y aquell remenament de mercaderíes y aquell passar els dinerons d'una mà a l'altra, que és lo que dóna més goig, els marxants semblava que no les tinguessin totes. Hi havía venedor que obría uns ulls grossos com prunes de frare. Però ¿com dimonxi feyen aquell posat esverat? Si la cosa anava bé, y reeixía tant la venda, ¿per què teníen l'aire inquiet, com un que flaira un perill y es posa alerta? Aneu a saber... De segur que un corimori 'ls devía anar per dintre, quan tots feyen l'ull tant viu. No hi havía pas temor de que ningú perdés de vista la parada, y, si per naps o per cols algú havía d'abandonarla una estona, ja 's cuidava prou d'encomanarla al veí.
—Ja m'hi tindreu compte: ¿oy?
—Aneu... ja podeu anàrvosen.
Y, en tornant, el firaire resseguía de cap a cap la parada ab un cop d'ull, com recomptant si hi mancava alguna cosa. Era una desconfiança, una inquietut, lo que surava pels encontorns de la fira.
Per allà vora 'l clos dels bous, s'havía aplegat una colla d'homes que parlaven, ab cert misteri, del malestar que atormentava la gent.
—¿Què hi hà? —va preguntar un, tot ficantse a la quatreta.
—¿Què voleu que hi hagi? —responía un altre. —Aviat més lladres que gent de bé.
—¡Oh! sí! Ja podeu dirho. May del món s'havíen vistos tants furts y lladregueríes.
—Mireu... aquí al Mercadal s'han trobat a mancar un pollí.
—¿Y d'aviram? ¡Si se n'ha fosa en dos díes!...
—¿Què 'm direu? A mi mateix me n'han robada. Però, això sí, desseguit n'he dat part a la justicia.
—¿A la justicia? Y ¿què 't farà la justicia?
—¿Què voleu dir, què farà?
—Vull dir que això no cura de res.
—Y que no hi hauría lladres, si no hi hagués arcabots.
—És lo que jo dich: la justicia 'ns l'havem de fer nosaltres.
—És clar que sí. Vigilar, no badar mica...
—Y al lladregot que s'aixarpi...
—Fer un escarment... ¡vethoaquí!...
Però encara els garlaires, cada punt més exaltats, no acabaven de dir aquestes paraules, quan va sentirse un burgit, per la part del Mercadal, que a tothom va fer girar la vista. Eren veus de disputa... un aldarull de crits, de renechs, de paraulades...
—¡Lladre! ¡Tu ets el lladre! ¡Tu, Jan fume! —cridava un marxant de bestiar a un xicot jove que feya anar el cap dient que no, que no, que era fals lo que li acumulaven.
És clar: la colla d'homes hi havía corregut per saber què era tant d'escàndol. Segons deyen per allí, aquell xicot, un pillardaç foraster, desconegut de tothom, acabava de robar mitja unça en peça. Un remader de moltons se la trobava a mancar y acusava al xicot d'haverli presa.
—¡Tu me l'has feta córrer, grandíssim murri!
—¡Mentida! —contestava 'l xicot. —¡Llamp me mati si he tocat res!
—¡Que sí! —reprenía el remader. —Jo estava comptant sobre 'l pedriç... y t'he vist que 'm sortíes de darrera...
—¡Mentida! ¡Vos dich que és mentida! Si l'he tocada, ja 'm vull morir aquí mateix!...
—Jo havía de tenir dotze unces... y men manca mitja... y tu la téns, lladregot!
—¡Escorcolleulo! —van dir unes dònes.
—¡No! ¡No vull que ningú 'm toqui!... —va exclamar el xicot, tornantse groch com la cera al sentir allò. —¡No ho vull! no ho vull!
Més ja se li havíen tirat assobre alguns firaires, y entre tots li forfollaven per la pitrera, per la faixa, per les butxaques; y vetaquí que, al girarli l'infern del gech, comença a caure moneda... pessetes... duros... y... ¡mitja unça d'or!
—¡Mireu el lladre! ¡Mitja unça!...
—¿És la vostra, hereu? —van preguntar al remader de moltons.
—¡Sí que l'és... mala negada! —va contestar aquest.
—¡Mentida! —respignava 'l xicot. —¡És meva, meva!
—¿Teva? —feyen ab escarni els del voltant.
—Meva, no: és del amo, del meu amo.
—¿Veyeu? Ni sab lo que xerra, el fotxut lladre...
Y cent braços van aixecarse, al moment, d'entre la multitut enfurismada, per caure venjatius a damunt séu. El xicot estava traspostat. Cames y braços li anaven com unes devanadores. Però, al sentirse en perill de mort, davant d'una munió de gent ab els ulls encesos d'ira y ab els braços alçats per la venjança, se va sobreposar al terror, l'instint li va donar ales, y... va fer acció de fugir. ¡Ni may de Déu que ho hagués fet! Més prompte que la vista, un munt d'homes el va enrotllar brandant enlaire les vares. Però ell era brau, fort, arruixat, y, pegant una estrebada ab tot braó contra 'l cèrcol de carn que l'encloía, va conseguir desempellegarse, apretant a córrer firal avall.
—¡Agafeulo!... —va cridar, al moment, la veu de la gentada.
—¡Agafeulo!... —va tornar a bramar la multitut. —¡Agafeulo!... ¡És el lladre de la fira!...
Y encara 'l fugitiu no havía donat dèu passes, que queya tan llarg com era, pegant de cara a les lloses del carrer. Uns venedors de bestiar li havíen fet traveta allargantli entre cames una vara. Y aleshores... aleshores, sobre 'l xicot, estirat boca terrosa, va esser el desfet de puntades de peu, de cops de puny, de garrotades.
L'hora era arribada del escarment. El poble començava a fer justicia, justicia sense paraules vanes ni papers escrits... justicia senzilla y prompta, com és llesta y senzilla l'ànima popular. Allí ont se fa 'l mal, allí s'esmena. L'enuig covat durant dos díes de robatori seguit, se desfogava ab el càstich. Qui perd lo sèu, perd el seny. Els robats se rescabalaven de la perdua, punint per la propia mà. Y fins els qui havíen tingut la sort de no haverse trobat a mancar res, també ajudaven l'obra de la vindicta pública, també ajudaven a netejar el món de gent dolenta. El poble 's feya jutge y butxí. Com en els temps més reculats de la vida humana, la gent se prenía la potestat de judicar el culpable y de punirlo alhora per son crim... que ningú te més fervor en sentenciar un reu que aquell que n'ha rebut dany.
Perxò la multitut, com una allau desfeta, va caure sobre 'l cos magulat del miserable, que 's revolcava en el sofriment. Cadascú li llençava 'l séu suplici, la seva escupinada, el séu afront..
—¡Té, gran murri!...
—¡Té, per brètol!...
Estava tant furiosa la gentada, que allí mateix hauría donat mort al delinqüent si no hagués volgut l'atzar que al últim compareguessin agutzils, saigs, homes de curia, alarmats per l'infernal cridoria que alçava 'l futral de gent.
—¡Pas a la justicia! —va dir, ab veu imperiosa, un pregoner, tot obrint camí a l'autoritat per entre 'l garbuix de les empentes.
—¿Què és tot això?... —preguntava un agutzil al arribar davant del xicot extès per terra.
—Això és la justicia que fa 'l poble, —va respondre un dels firaires robats. —Aquest lladre ha pres una unça.
—Donchs a la presó, lligat de braços.
Però la gent, al sentir que li volíen sustreure 'l criminal de les urpes, se va posar a udolar, indignada:
—¡No! ¡No! ¡Això no!... ¡Sóu els arcabots de sempre! ¡Ens el voleu pendre per salvâl!...
Y una onada de la multitut va acorralar en un instant els homes de justicia, mentres firaires y marxants, per què la justicia popular no restés sense complir, s'emmenaven el culpable, estirantlo per una corda que li acabaven de lligar als peus.
—¡Arrossegueulo! ¡Arrossegueulo!... —bramava la munió, enrogallada de rabia.
Tothom volía que 's vegés bé 'l gran escarment que 's feya. No n'hi havía prou ab castigar: calía que 'l càstich d'un lladre servís d'exemple als demés.
Y allavors va començar la sinistra cavalcada, firal avall, firal avall, rodolant furienta cap a la part baixa de la vila. Era una torrentada de dimonis arrossegant un cos brut, sagnós, espellifat, en mitg d'una cridadiça de selvatges. Al passar el tètrich seguici davant dels rotlles dels xays, marxants y badochs preguntaven, ab aires de basarda:
—¿Què és aquest núvol de gent?...
—Arrosseguen un lladre... un lladre que ha robat dúes unces a un remader!...
—¡Fort! ¡Mateulo!... —clamaven, indignats, els traficants. —¡Mateulo!...
Y, com un poltre desbocat, prosseguía la desfilada tràgica, deixant un rastre vermell sobre les lloses.
—¡Mireu! —deyen, signantse la taca, els uns als altres. —¡Mireu!
Y la vista de la sang humana semblava que acabés d'afollar les turbes. Venedors y compradors abandonaven la fira per enganxarse a la desenfrenada multitut, que per moments devenía espessa, espessa... Quan la ferotge corrúa arribava als porxos de l'aviram, les dònes van recular esfereides veyent aquella futralada d'homes que les hi queya al damunt.
—¿Què és això, Reina Santíssima! —xisclaven les venedores.
—¡Un lladre que ha pres tres unces!
—¡Senyor! Senyor, bon Déu! —feyen les dònes, esgarrifades.
Després la cavalcada va allunyarse davallant furiosa cap al prat jussà, escampantse pel mitg de les parades.
Però... al acte mateix va sentirse una cridoria nova. De la part alta del Mercadal baixava una altra colla de gent, com si volgués assolir la multitut que arrossegava 'l miserable.
—¡Atureuvos! —cridava un home. —¡No 'l mateu! ¡No 'l mateu pas!...
Era 'l remader de moltons, que accionava desesperadament, anant a davant de tots.
—¡Que no l'arrosseguin! ¡Que no 'l matin! —cridava, desesperat.
—Però... ¿per què? ¿Què teniu?... —interrogaven uns homes sortintli al pas.
—Que m'havía errat de comptes... —deya 'l remader. —He tornat a comptar, y... res me manca.
—Donchs... ¿y els diners que 'l xicot duya? —li replicaven.
—No són robats, —feya un altre home de la colla. —Eren meus. Jo só 'l séu amo... y els hi havía donats per pagar un vedell...
—Donchs... ¡correm!... ¡corremhi tots!...
Y la colla va seguir corrent, rabenta, cap al prat jussà, per aconseguir la gentada, tot cridant a cada pas:
—¡No 'l mateu!... ¡No 'l mateu, que és ignocent!...
Peró, al arribar a les primeres parades, ja 's va veure que era tard.
¡El xicot, mort, fet un pilot de carn sagnosa, jeya sobre un munt de pedres!
El poble ja havía consumat la seva obra de justicia.