La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XX
_(page_15_crop).jpg)
Lleó XIII reclama pel Cristianisme, per Jesucrist i pels apòstols, la paternitat de la llibertat, l'igualtat davant la llei i la fraternitat, amb que's disfreça la boja bacant revolucionaria, trilogía amb que ha enlluernat a molts simples, portant-los pel camí de perdició social i personal, fins a tirar-los a l'avenc de l'anarquía i de l'impietat, terme fatalment llògic de l'acció sectaria. ¿Quí pot dubtar de l'origen cristià de la llibertat, l'igualtat i la fraternitat? La Revolució francesa, aprofitant-se d'una ignorancia incomparable i d'una credulitat inverosímil, llençà sobre de la societat moderna aquestes paraules, que ella feu sacramentals i com expressives de ses aspiracions; i amb gran falsedat les suposà resurrecció d'uns principis que informaven la vida política dels antics pobles, i que'l Cristianisme ofegà a l'estendre's pel món. No negarem a la gentil Grecia i a la grave Roma, que en l'ordre natural foren nostres mares i mestres, una civilització resplandent; mes qualsevol qui consideri aquelles societats a sa manera il·lustres, veurà que'ls principis socials i polítics amb que's regíen són essencialment contradictoris a la llibertat, a l'igualtat i a la fraternitat. La basa i fonament de la ciutat grega i romana fou l'esclavitut, sens ella no s'hauríen mantingut; la llibertat antiga vivía de l'esclavitut, uns quants gaudíen de les ventatges de la vida civil i política, a despeses d'una multitut, com el sér humà viu de la mort dels seus inferiors; la meitat de la població era esclava; no cal repetir, puix de tothom és sabut quina era la condició dels esclaus en aquells temps, i sí sols preguntar, per si hi havía encara algú subjecte a tal engany, ¿poden, doncs, venir d'aquella civilització la llibertat, l'igualtat davant la llei, i la fraternitat? No, aquestes nobles idees no circularen en la vida social dels pobles fins després de la redempció de l'humanitat, obtinguda per la sang de Crist; perquè únicament nasqueren com a una conseqüencia del verdader concepte del valor de la persona humana, enterament desconegut per tot arreu on no s'és ficada la doctrina de Crist, la gracia del qual fa dels homes déus. Tenen a sa manera una civilització els immensos pobles de la Xina i de l'India, per cert molt ponderada per alguns racionalistes; mes mai a ningú li ha acudit anar-hi a cercar aquells principis que la revolució suposa fruit de son libidinós i estèril ventre, essent en realitat engendrats per la paraula de Crist: Veritas liberavit vos. La veritat deslliura; per això els moderns sistemes polítics, qui no's funden en la veritat, oprimeixen als pobles, els quals, un cop passada la falaguera ilusió, la pompa de les infecondes glories parlamentaries, tant propries pera encisar als pobles de viva imaginació, com per a buidar les bosses dels ciutadans, quan el país se troba sens substancia, gira els ulls envers una llibertat no mentidera, sinó senzilla i pràctica, i ou al Papa proclamar com a filla de l'Iglesia la llibertat civil i política dels pobles. Aon no hi ha l'esperit de Déu, aon Crist és desconegut, la llibertat desapareix.
Lliure és la nació dels Estats Units d'Amèrica, mes sabut és de tothom quant respectada és allí la creu de Crist; lliure fou i és la nació inglesa; mes ningú ignora com eixa llibertat nasqué i fou protegida sots les amoroses ales de la santa Mare Iglesia; gemega anys fa la cristianíssima França, baix un jou crudel, essent la que abans fou la Senyora de les nacions d'Europa, mirada amb repugnancia i tractada amb menyspreu per les altres nacions; i és que allí impera la secta enemiga de Crist, i, per lo tant, és incapaç de donar verdadera llibertat al poble, a qui explota com els antics senyors a sos esclaus. L'amor de l'Iglesia a la llibertat troba's ja manifest en la constitució de les nacions qui eixiren de la descomposició de l'imperi romà; l'intervenció del poble en el poder llegislatiu és evident; ja'l nostre Sant Isidoro digué: Lex est constitutio populi, secundum quam majores matu, simul cum plebibus, aliquid sanxerunt, i l'Iglesia enclou aquesta significativa definició en son Còdic de les decretals; en l'Edat Mitjana les llibertats populars en les nacions cristianes, guiades per l'Iglesia, arriben, se pot dir, a son zenit, i sols quan el magisteri públic de l'Iglesia és rebutjat per les nacions, aquestes se troben altra volta oprimides pels moderns Cèsars.
Es, doncs, cosa evidentíssima el perfet paral·lelisme entre l'esperit cristià d'un poble i la llibertat civil i política de que disfruta; el lliberalisme masònic tingué interès i sortí amb la seva en enganyar al poble fent-li creure que l'Iglesia era enemiga de la llibertat; mai enganyà a l'home verament instruit; mes avui, després de l'encíclica Libertas, tot home qui sab lletra i l'ha llegida, ha de confessar que Lleó XIII l'ha elevada a la categoría de principi canònic, tot separant el gra de la palla, essent la llibertat civil i política dels pobles, volguda i desitjada per l'Iglesia.
Gràcies a Déu, no som sistemàtics, ni pretenem fer venir al Papa a nosaltres, sinó que, al revés, treballem, com és de raó, per a seguir-lo sempre a ell en el camí de la veritat: i fem aquesta introducció per a que no sembli que gastem son augustíssim nom per a donar força a una tesis predilecta. El Papa no diu que'l regionalisme sía l'única forma de la llibertat vera; és indubtable que no faltarà en lo més mínim al respecte doctrinal al Papa qui sostingui una altra forma social i política; però també és cert que's dedueix rectament de l'ensenyança pontifical, ésser com la manera natural de la llibertat cristiana, la llibertat regional.
Aquest pensament del papa Lleó té ja precedents en els documents emananats anteriorment de son soberà magisteri, i fins en el caràcter qui distingeix son poderós enteniment. Es aquest generalitzador i pràctic, mai abandona el principi científic, ni mai s'oblida de l'estat present de les coses contingents i variables; l'unitat i la varietat queden armonitzades, ni l'una ni l'altra en valen de menys, i concilía els termes, que a primera vista, i fins en la realitat de les coses, per qui no té un cop d'ull penetrant, poden semblar discordants. D'altra banda, la tradició d'Aristòtil, veritable príncep de la natural filosofía, és evident en la doctrina canònica, essent en ella l'element científic qui dóna basa a l'element experimental i contingent; és a dir, a la consuetut, a les noves necessitats, a la diferenta manera d'ésser segons el país i l'època, coses totes tant aimades de l'Iglesia, qui amb elles construeix l'edifici polític. I el concepte polític del gran filosop grec és llevor de regionalisme. En efecte; la civitas d'Aristòtil constituida per la communitas perfecta, l'idea de que és ciutat aquella que pot viure per sí mateixa, ¿no és una idea incomparablement més clara que quantes poden donar-se en justificació del regionalisme? Es aquesta idea senzillíssima, determinativa, i val més que tot un tractat; per lo qual l'Iglesia, qui s'aprofita de la sabiduría de tothom, s'ha apoderat d'ella, i l'ha ficada en aquell tresor seu on guarda, per les generacions a venir, tot el cabal racional que la societat purament civil amb suma facilitat dissiparía, portada de les continues modes i de l'enamorament dels nous sistemes, mal que desde antic pateix i del qual mai es curarà. El concepte de ciutat definit per l'antic pensador, pare de la sabiduría moderna, fou adoptat per Sant Tomàs, i Lleó XIII implícitament l'admet també, fent-lo com una basa de sa ensenyança política.
L'experiencia actual prova l'intuició profunda d'Aristòtil, al definir la ciutat dient que era la que podía viure per sí mateixa, i també la sabiduría de l'Iglesia, al recollir tal idea en son tresor científic. ¿Quins són, en efecte, els paísos d'Espayna qui amb més fe desitgen la reconstitució de les regions? Els qui poden viure per sí mateixos i no esperen de consegüent l'auxili del Poder central. Catalunya, qui treballa i pensa per son compte, desitja que li treguin tot obstacle a sa vida propria; les províncies acostumades a viure, com els rebrots de la soca principal, no de sa propria energía, sinó de la lliberalitat del govern, quals ciutadans principals tenen per ideal de sa vida un lloc en la Cort, aquestes no senten l'agulló de viure per sí mateixes. I de tal observació ha de deduir l'home qui treballa pel regionalisme, que'l medi de realitzar-lo no és altre, com diguérem anteriorment, que'l fonamentar d'una banda la vida propria, indígena del país, per tots sos costats, i d'altra, enfrenar les desbocades concupiscencies qui's senten atretes envers els grans centres, per a entregar-se a la vida del plaer.
La significació etimològica, propria i clàssica de la paraula civitas, és indubtable que's refereix a la comunitat, a l'universitat d'homes, usant l'antic terme, la vida dels quals és comuna i íntima; Lleó XIII l'emplea amb singular preferencia en ses encícliques, indubtablement en aquest sentit. En la que publicà el día 1 de novembre de 1885, anomenada Immortale Dei, ja hi posa el següent epígraf: de civitatum constitutione christiana; no usa les paraules societates o regna o respublicae, com podia fer-ho, sinó que cerca el mot aristotèlic, substancialment regionalista. En la carta que ja abans citàrem, dirigida al cardenal
Rampolla, secretari d'Estat, fa ja la seva tendencia més manifesta aludint a l'estat feliç de les nacions constituides regionalment; mes en l'actual encíclica Libertas ja ex professo podem dir que declara ésser la forma regional la que espontaniament brota en una societat qui té vera llibertat. Diu abans que «l'Iglesia no reprèn als qui procuren que les ciutats visquen amb lleis propries i que'ls ciutadans gaudeixin de la facultat més ampla d'augmentar sos profits», és a dir, parla benignament de l'autonomía llegislativa de les regions, i de la més estesa descentralització administrativa; però encara, mes avall, afegeix: «Sempre l'Iglesia fou fidelíssima fautora de les llibertats cíviques temperades, donant-ne bon testimoni en especial les ciutats d'Italia, qui obtingueren, mediant els drets del Municipi, prosperitat, riqueses, gloriosa fama, durant el temps en que, sens impedir-ho ningú, es deixava sentir en tots els ordres de la societat la saludable influencia de l'Iglesia.» Si de consegüent la forma regional floría en prosperitat de vida en el lloc i temps en que l'influencia de l'Iglesia s'estenía per tots els ordres socials sens cap impediment, ¿no podem d'això inferir lògicament que dita prosperitat de vida provenía, i era com el fruit de la dolça influencia de l'Iglesia? Ademés de que les paraules pontificals són plenament demostrades per l'historia; puix ja no sols en l'Italia, sinó que especialíssimament en la corona d'Aragó, allà en forma republicana, gairebé sempre, aquí en forma monàrquica; en ambdúes nacions glorioses, riques, civilitzades i cristianíssimes, veiem a l'Iglesia amorosament abraçada amb un regionalisme polític i civil admirable, constituint una de les èpoques històriques més dignes d'ésser estudiades.
A evocar el Papa tant falaguers records, no hi és portat per una imaginació poètica o amiga d'extasiar-se en la contemplació de les grans èpoques històriques; no, el Papa és sempre un home pràctic qui mira lo present: és, en un mot, un llegislador, el summe Llegislador de tota humana criatura; i al dirigir sa apostòlica paraula a tots els pobles de la terra, a l'obrir els tresors de la sabiduría cristiana a tots aquells qui vulguin oir-la, es proposa un fí pràctic; i si els parla amb amor de la forma regional, si la recomana amb dolces expressions, és perquè coneix i veu, ell que en la terra viu en el cim de la jerarquía i governa els esperits en totes les races i en totes les llengües, que avui no és un anacronisme, sinó que, al revés, les circumstancies actuals són tant a propòsit per fer reviure la bella i feconda forma regional, com ho foren les que dominaven en els sigles XIII i XIV, temps d'immortal memoria i fecondíssima ensenyança.
El document pontifical que estem estudiant, en la part que pertoca a nostre objecte específic del Regionalisme, mira amb singular complacencia i anomena amb amor el Municipi, qui en realitat és el carreu fonamental de tota organització regional. Puix, com diguérem abans, el mèrit verdader de la forma regionalista és l'ésser una interpretació lleial de la naturalesa, una estensió de la familia, un organisme que no és altra cosa que'l desenrotllament d'aquesta agrupació necessaria, divina i essencialment humana de la familia, sens la qual cap societat pot atènyer el fí que's proposa, que és el trobar amb més facilitat la persona humana son perfeccionament relatiu, i la satisfacció de ses necessitats, servint pacíficament a Déu durant els díes que viu sobre la terra. I perquè'l Municipi dèu ésser una estensió de la familia, no poden mancar-li cap d'aquelles facultats qui són inherents a aquesta; essent una verdadera amputació el llevar-li qualsevol d'elles. En la jurisdicció familiar podem considerar-hi principalment el dret de posseir hisenda o tresor propri, la facultat d'educar els fills i d'administrar tota la casa amb el culte domèstic al Senyor.
Aquesta ens sembla que és la substancia de l'admirable institució familiar; i tals deuen ésser també les linies generals de l'institució municipal, basa de tota vida civil, digna i durable. Perquè'l concepte de Municipi importa l'idea d'una certa vida propria; mai la confusió amb l'Estat, ni l'absorció o assimilació en aquest, que és precisament lo que resulta avui en una bona part de les nacions d'Europa. Els sistemes polítics dominants han aniquilat el Municipi: li llevaren els propris i ara ha de viure no a ops de l'Estat, mes sí a discreció d'aquest, qui s'ha atribuit el dret de taxar-li la pensió deixant-li a ell els mal-de-caps de fer-la efectiva; l'escola ha vingut a ésser una sucursal de la Direcció general d'Instrucció pública, qui ignora la calitat del poble, la llengua que s'hi parla, les necessitats dels veins i les industries amb que s'han de guanyar la vida; i, no obstant d'aquesta necessaria ignorancia de la cosa, envía reglaments minuciosos constituint-se el director general, mestre de minyons de tota la nació. Sols ha surat en el naufragi la vida religiosa, en la qual l'Estat no pot influir més que indirectament. Un cop envilit el Municipi amb la perdua de tots sos drets, desaparegut, o per millor dir, arrebaçat sens cap sombra de justicia son llegítim patrimoni, amb el qual podía portar una vida decorosa i independent, abolida l'escola indígena aon les noves generacions s'hi nodríen amb l'esperit de la terra, i apreníen l'amor pràctica al país i a ses lloables consuetuts, i no s'aficionaven als elements forasters, cosa tant fàcil en el Jovent qui per vivor d'imaginació s'enamora de tot lo desconegut preferint-ho a lo usual, encara que li sía inferior; com, per desgracia, veiem ara tot sovint, naixent d'això no caràcters graves i típics, sinó gent que no són ni carn ni peix; un cop, doncs, obtinguda aquesta aniquilació del Municipi, l'Estat l'ha fet son esclau, llevant-li tota voluntat propria i constituint-lo servidor seu. En efecte; és cosa notoria que per regla general el principal mèrit per a ésser elegit d'ajuntament, no és ésser un patrici benemèrit, o intel·ligent i honrat pel maneig dels assumptes comunals, o bé home de representació per son patrimoni o industria, no; el principal mèrit és pertànyer a la confraría dels qui governen, i més que tot posseir l'habilitat de saber fer les eleccions, o sía l'assegurar al govern un diputat qui s'avingui a entrar dòcilment en el servum pecus de la majoría parlamentaria. Aquestes raons expliquen Testat miserabilíssim, moral i material, en que han caigut, parlant generalment, els Municipis, estat que no pot ésser altre que aquest, amb els sistemes d'avui día.
Si el Municipi és el primer element de fa regió, ¿podrà aquesta refer-se sens una reconstrucció d'aquell? Es evident que no; per lo qual la tasca pràctica i feconda del regionalisme, la benèfica activitat dels ciutadans qui desitgen una renovació de la vida pública, indígena, ha de començar per treballar en bé dels Municipis, procurant, com diu Lleó XIII en la present Encíclica, «que visquin amb lleis propries, i que'ls ciutadans obtinguin la més ampla facultat d'augmentar sos profits». La reconstrucció del patrimoni municipal la considerem d'una importancia extraordinaria, no sols pel bon menament polític, sinó fins per l'ordre i tranquilitat social. En primer lloc el tenir propri, dóna una certa dignitat i valor; el Municipi qui tingués aquesta arrel no's deixaría imposar tant fàcilment les pretensions indegudes dels governants; i d'altra part aquest patrimoni o cabal comunal constitueix com una basa de la posició social d'aquells ciutadans pobres, qui encara que tals, són individuus d'aquesta nombrosa familia que'n diem el Municipi. Si un día a venir l'amenaçador socialisme troba una mitigació justa i legal, creiem que serà prenent per basa el Municipi en son concepte cristià i humà d'estensió de la familia natural. La beneficencia pública humilía sempre al ciutadà desvalgut, o per parlar més clar, l'home qui ha de viure de la beneficencia no és ciutadà, és part d'aquesta mena de clientela de les institucions públiques modernes qui comença amb els empleats i dependents i acaba amb els socorreguts. ¿No sería possible avui, després de tants verdaders avenços materials, lo que ho fou en els sigles passats, guiats solament per l'observació social i l'intuició cristiana, això és, un patrimoni municipal, ja sía agrícola, ja industrial pels ciutadans pobres del Municipi? No som nosaltres els homes de l'Iglesia, els qui havem de resoldre aquesta dificultat; l'Iglesia sol tenir l'inspiració de les grans obres socials, mes els ciutadans virtuosos solen ésser els qui donen execució al pensament; de totes maneres per l'home qui creu en l'assistencia divina qui afavoreix al Papa, aquesta preferencia i amor que manifesta als Municipis, la recomanació continua que d'ells fa als bons cuidados dels ciutadans, la pública manifestació que ja feu en l'Encíclica Immortale Dei de que l'Iglesia sempre ha treballat en protegir aquelles institucions qui favoríen al Municipi, com també s'ha oposat a les qui's dirigíen a que'l Poder suprem de l'Estat indegudament se fiqués en ell o en la familia; la reivindicació o al menys recomanació de que les ciutats tinguin lleis i vida propria expressada en l'Encíclica Libertas, així com el record patriòtic de les antigues llibertats municipals, en el temps de les quals les ciutats arribaren a tenir prosperitat de vida, ha d'ésser tot això un signe de que la vida municipal conté en sí el remei de grans mals i la llevor de molts béns.
A la tendencia civilista que avui domina en les esferes governamentals dèu oposar-se la tendencia naturalista i cristiana, l'encarnació de la qual està en el bon regionalisme; i, de consegüent, la nova institució del patrimoni o cabal del comú, administrat pels homes del lloc, i de l'escola indígena amb sa vida propria, han d'ésser l'objecte preferent dels bons ciutadans, i el fí aont han de dirigir sos patriòtics esforços. Són l'escola i el patrimoni com l'ànima i el cos del Municipi; sens ell tindrà sols una vida ficticia, es mourà solament baix l'impuls del poder central, i, de consegüent, els tals municipis seríen morts, i ¿fóra possible amb membres morts organitzar una regió vivent?
Potser a alguns no'ls agradarà l'Encíclica, ni creuran fecondes ses ensenyances en lo que pertany al Regionalisme, perquè'l fons de la doctrina pontifical és eminentment tradicional. Mes nihil sub sole novum, i un dels qui han estudiat i explicat més pregonament l'historia humana en els temps moderns i a gust de la gent racionalista, el famós Vico, ha donat com a llei de l'humanitat l'eterna renovació, un perenne tornar a lo passat; i d'altra part la tradició és condició necessaria de l'humana sabiduría, essent aquesta impossible sens ella. Es la tradició un propri, com diuen els escolàstics; una nota característica dels animals racionals, que no's troba fòra d'ells en cap altra categoría de sers, ni en la terra ni en el cel; i avui que tant s'enlaira tot lo que és humà, segons el llenguatge de moda, és un verdader contrasentit l'odi que una bona part dels modernistes li tenen. I és perquè d'ella se n'han fet un concepte fosc i errat. Tradició vol dir ensenyança, transmissió de coneixements; i si el saber no ocupa lloc, ¿no és una verdadera temeritat el despreciar l'ensenyança dels pares, o passats? L'una generació ensenya a l'altra generació, l'experiencia dels passats instrueix als presents, perquè l'experiencia és mare de la ciencia, i no hi ha cabal d'idees més exactes, pures i fecondes que les qui perseveren després d'un llarg curs de sigles. Quan una idea, una costum o una institució es perpetúa en un país i és amada d'una raça, essent solament contrariada per la gent lleugera, amiga irreflexiva de novedats o qui cobeja el renom de savia, tingueu per segur que hi ha una veritable relació de naturalesa entre'l país i l'institució, i que voler-la abolir és una follía. Perquè encara que la tradició de que ara parlem, social i política, consta principalment de coses contingents i variables, i que, per consegüent, deuen conformar-se amb les transformacions socials; no obstant, la mateixa naturalesa la modifica d'una manera admirable i suavíssima com no sabría fer-ho un home particular per savi que fos. Tradició i estancament són dos termes antitètics fins en sa significació gramatical; perquè'l mot tradició, i de consegüent el concepte que expressa, enclou l'idea de moviment, de curs, de transmissió, oposat, com se veu, a la significació de quietut del segón terme; per lo que en lo cabal de la tradició hi treballen totes les generacions, fins tots els homes, modificant-se continuament i essent sempre el mateix. No és la tradició una cosa arcaica, una reliquia del temps de la vellura, sinó que té perpetuament una hermosura perfecta; els anys li passen per sobre i ella mai es passa, perquè viu perennement en la plenitut de la vida. Per això considerem inexacte simbolitzar la tradició, com han fet alguns artistes, amb una dòna vella, perquè és hermosíssima, de resplandent energía, feconda, puix és mare de tots els pobles de la terra, donant el sér a les noves generacions qui van venint, fins a aquelles qui d'ella fan mofa. I cría fills hermosos, intel·ligents i forts; de manera que les tribus selvatges, que'ls pobles nòmades, qui no gaudeixen d'urbanitat de vida, són tals perquè no han sigut engendrats en el ventre, ni criats als pits de la fèrtil i benefactora tradició. Els fills se semblen a les mares, per lo qual els grans pobles són els qui tenen grans tradicions, i poble qui no posseeix tradició, serà sempre d'escassíssima potencia.
Per totes aquestes raons l'Iglesia és amant de les tradicions dels pobles, i ella mateixa per instruir-los acut als arxius de la tradició, i abans d'instruir a les noves generacions estudía la manera d'ésser de les qui ja passaren. Mes no vol l'Iglesia l'immobilitat dels pobles, perquè no vol lo impossible, i coneix, i professa com a dogma de fe sobrenatural, la naturalesa variable, transitoria, el fluxus de la vida temporal de l'humanitat; per lo qual no rebutja les innovacions i cambis exigits per la nova faç que continuament van prenent els pobles. En sa vida pràctica, en sa conducta governativa i llegislativa, sempre l'Iglesia ha seguit aquest temperament, no és lleugera en seguir novedats qui no tenen raó d'ésser; mes tampoc és toçuda, «abraça amb molt gust els avenços que porten amb sí els temps, quan de veres promouen el benestar d'aquesta vida temporal, que és com una carrera que porta a l'altra perdurable» [2]; — «fomenta el progrés i les comoditats de la vida, i defensa l'administració de l'Estat de tota arbitrarietat»…; ella favoreix aquelles institucions o coses «que impedeixen que la Potestat soberana de l'Estat invadeixi indegudament el Municipi o la familia, i en fí, les dirigides a conservar l'honor, la vida i l'igualtat de drets en els ciutadans» [3]. Congenía amb tots els pobles per diversa que sía sa constitució, perquè si els pobles són diversos també ho han d'ésser les respectives constitucions; i fins regoneix en els pobles la facultat de millorar o renovar ses formes polítiques i governatives sempre que motius formals ho exigeixin. «No és tampoc, mirat en sí mateix, contrari a cap dever el preferir per la república una llei de govern moderadament popular, salva sempre la doctrina catòlica sobre l'origen i exercici de l'autoritat pública. L'Iglesia no reprova cap mena de govern amb tal que sía apte per a l'utilitat dels ciutadans; però vol, com també ho ordena la naturalesa, que cada hu d'ells sía constituit sens injuria d'altri, i singularment deixant sencers els drets de l'Iglesia» [4]. «Quan un govern tiranitzi o amenaci i tingui la nació injustament oprimida, o prengui a l'Iglesia la llibertat deguda, és just procurar a l'Estat altre temperament, amb lo qual se pugui obrar lliurement» [5]. «Ni tampoc condemna l'Iglesia el desig de que una nació no serveixi a cap extranger ni a cap senyor amb tal que això pugui fer-se quedant salva la justicia» [6].
Totes aquestes notes canòniques, tretes de les dues últimes Encícliques, i en especial de la Libertas, proven evidentment la licitut de la tendencia regionalista no revolucionaria, avui día molt viva a Catalunya, d una part; i d'altra la virtut i potencia renovadora de la tradició, la qual se rejoveneix continuament. Aquest últim punt té en el nostre cas gran importancia pràctica; perquè sía per lo dessús dit, sía pel cambi de manera d'ésser del poble, és clar que a la present Catalunya no l'havem de vestir a l'usança de quatre centuries enrera; fins els qui no som encara vells havem vist cambiar els vestits i les costums del nostre poble, i ¿fóra possible vestir al país amb el dret públic, sens cap renovació, oblidat fa ja varies centuries? No; ja anteriorment diguérem que lo que convenía era fomentar la substancia de la patria. Els poetes canten i els pintors descriuen amb gran delectació i recança les habituts ja mortes, les institucions desvanescudes; sempre els morts solen ésser més alabats que no ho foren en vida; mes lo essencial, l'ànima del poble viu, de lo contrari no existiría poble, per lo qual salvada l'essencia, el renovament de formes, l'adopció d'una manera d'ésser en conformitat amb les actuals circumstancies, mentres no sía en dany de la justicia, Lleó XIII, segons havem vist ens ensenya que està dins de la justa vía de la veritat catòlica.
- ↑ Molt temps després d'escrit aquest capítol havem tingut el plaer de llegit les idees fonamentals en ell expressades, en el tractat De anima, del nostre sapientíssim Lluis Vives: «Doctrina est traditio eorum, quae quis novit ei qui non novit; disciplina est illius traditionis acceptio… communicatione augetur eruditio, sicut ignis motu atque agitatione.» (Llib. II, cap. VIII.)
- ↑ Encic. Immortale Dei
- ↑ Ibíd.
- ↑ Encic. Libertas
- ↑ Ibíd.
- ↑ Ibíd.