La punyalada/Capítol VIII
L'espectacle d'aquella pobra donzella, perduda al mitx del bosch, defensantse feréstegament y sense més amparo que ses propies forses, de les infames cobejances d'un malvat sense fre ni lley, me produhí, ensemps que un cubriment de cor, una mena d'alegría bestial, com la d'aquell qu'en les desgracies agenes hi veu l'acabament de les propies angoxes.
Ja no'm calía estar més al aguayt, per lo que, sense més precaucions y a la descuberta, vaig dirigirme vers el grupo. Ella m'envistà primer, y, serenantse un poch sa cara, llensà un crit ofegat. Per aquests signes, comprengué l'Ibo qu'estava en evidencia dencia, y per primera vegada de la vida,'l vegí un moment encongit y confós, com no sabent quina actitut pendre. Fou sols uns moments, els que trigà la Coralí a escometrem ab veu alta, al adonarse de que jo m'havía quedat parat.
— ¡Bon jur, Albert! ¿Que vas de cassera?— cridà ab naturalitat més afectada que real.
L'Ibo no pogué dissimular un moviment de contrarietat, al sentir el meu nom, peró fou axó, justament, lo que semblà revenirlo de son momentani entontiment. Al dirigirsem, ja havía recobrat tota sa sanch freda, tot son cinisme y poca vergonya.
—Es el Picolí, vivadeu! ¡Mecatxo que vens be, donchs ara mateix de tu parlavam! ¿Es a dir que també hi eras convidat a picar panís? ¡Noy, com vos ho teníau calent! Veus, me n'alegro d'haver arribat primer, perque ... ¿sabs? qui primer hi es primer ompla y... tampoch m'agrada de fer esperar a ningú. ¡Apa, home, no siguis mussol, qu'encara qu'un se'n dugui la florida, sempre hi queda'l redall que be es prou gustós!...— La cara blanca de la Coralí esdevingué roja com foch. Va dirigirme un esguart, hont s'hi llegía una protesta desesperada, ensemps que ab una veu ofegada pel plor comprimit, me deya.:
— Te'l creguis pas, Albert, a n'aquest bestia, qu'es un embustero, més dolent qu'un mal grà; quan no pot d'altra manera, fereix ab la llengua. Es un bribó, que no tem ni a Deu ni al diable, però que quan se li ensenyan les dents fa vores, ¡sabs! (me mostrava un podall que duya a la mà).— ¡Te juro per la Verge del Coral que ment!...—
Per res necessitava del jurament que feya, posantse'ls polsers creuats devant de la boca; sense lo que havía vist, ne tenía prou pera convèncermen, ab l'ayre de sinceritat que tota ella respirava, y ab el posat de poca vergonya del miserable que, ab tot son cinisme, no lograva colocarse a l'altura de la seva situació.
Ja comprenía jo que'ls moments eran graves, que la topada's feya inevitable y havía de ser terrible per la vàlua del enemich, y no obstant me sentía valent, com descarregat d'un terrible pes que fins allavors m'aclaparava. El fantasma pahorós que venía a follar els meus amors, havía cambiat d'aspecte. Ja no me les havía d'heure ab l'amich infidel, de superiors atractius, que insinuantse en el cor d'ella, me'n foragitava per manera prosayca y depressiva, sinó senzillament ab el lladre de camí ral. Contra aquell me sentía impotent, per deficiencia de medis ò, millor dit, per natural encongiment; contra aquest, aduch reconeguentlo més fort, me sentía coratjós pera midarmhi, pera vèncel ò... dexar la vida entre ses mans. Però sobre tot, qu'era ella la que m'invocava, saludantme com un auxiliar providencial, protestantme de sa honradesa, ab mirades de congoxa y jurantments que m'arribavan a l'ànima.
M'atansava, donchs, mut com un espectre, sense fer cas de les cíniques befes y provocacions d'aquell infame, que semblava complaures en axecar xarbots d'immundicia entorn de la pobra noya, com si's proposés per tal medi, férmela despreciable com un menjar rebregat. Però, ab tot y ses paraules de menyspreu, no'm perdía de vista, y al tenirme a poca distancia cambià de tàctica; plantantme de sobte cara, s'interposà entre'ls dos ruflant de rabia.
—¡Ta ci...! cabra ronyosa! detúrat ò't xafo'ls morros. ¡Haig de saber que hi vens a gratar al meu jas y ab quin dret te barrejas ab els meus afers!—
Era'l moment precís en que ab més desfici s'escarrassava la noya en ponderarme ab juraments y ab els dits en creu sobre la boca, el seu horror per les brutalitats de qu'era obgecte.
—No t'escarrassis pas tant, Coralí, vaig dirli, ab més reposament de veu del que jo mateix me creya capàs; abans que tu y més que tu'l conech a n'aquest brètol, y fins m'avergonyexo d'haver sigut un temps amich seu; si un càrrech t'hagués de fer, sería sols de que no me'n creguessis quan t'ho advertía.—
Eran les derreres paraules que podíam dirnos abans d'abrasonarnos. En bona veritat; el seu cinisme despreciatiu y la meva calma muda, eran sinó que les cobertores de dues nuvolades prenyades de llamps y trons qu'esperavan la oportunitat d'esclatar. D'un bot salvà la curta distancia que'ns separava, y axecant
la seva manassa destra, me la llensà de revés a la cara, ab forsa capassa d'atuhir a un bou, però jo que ja'l veya venir, vaig pararli la meva y, les dues toparen ab un ¡xech! feréstech que retrunyí per la boscuria com el d'un brancall petat pel vent. Quedaren la una ab l'altra unides com ab forta soldadura.
Allavors comensà una dansa extranya; ell pugnava, tirant pera decentrarme, y jo, no poguent resistir la forsa passiva de sa mole pesanta, feya vibrar mon cos lleuger y nervut, movilisant la resistencia a son entorn y comprometent a cada moment sa estabilitat. Fins aleshores no vaig recordarme de que no portava eyna de cap mena y vaig sentirne gran recansa, comprenent que em faría bona falla. Ell sí que'n duya; vaig compèndreho desseguida per son apressament de butxaquejar ab la esquerra y, amatent a inutilisarli tal acció, vaig agarrarli aquesta, brandant mon cos ab tota la forsa que'm donavan mos nervis excitats, fins a rompre sa fermesa, fentlo caure de genolls, si be arrastrantme ell ab el mateix moviment.
La lluyta prengué un caràcter més feréstech encara. Desfets de mans, però lligats de brassos, mutuament reguitnavam, de genolls, a rossegons per entre les verdisses que dexavam aplanades ab el refrech de nostres cossos, blexant y ruflant de fadiga y rabia, per sobre munts de fullaraca que, alsantse com polsaguera, a moments ens cubría, com si fins la naturalesa repugnés de veure dos sers racionals, lluytant igual que besties engelosides.
Entre'ls brumosos recorts d'aquella brega ferotge, tinch el d'una ombra que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuxant cercles concèntrichs a nostre entorn. Era la pobra Coralí que, desfetes a esgarrapades les trenes de son cap, se debatía a prop nostre, plorant desesperada e invocant sempre a sa patrona la Verge del Coral.
—¡Ibo! ¡Albert! ¡Per Deu, dexèuse! ¡Pare! ¡Pare! ¡veníu que's matan! —cridava ab veu de gargamella, que retrunyía per la fondalada, sense despertar més ecos que'ls basardosos de la selva y penyalars dels cingles, ni trobar més resposta que'ls escataynets dels picots y merles que s'escampavan pel vehinat.
Y en tant, nosaltres seguíam lluytant, sense desdir, com llops, barrejantnos la sanch y la suor de nostres cossos. Un moment arribà ell a ferme ab les dents presa al coll, produhintme un dolor tan intens, que vaig estar a punt de venir en basca; mes, un bestial cop de genoll ben encertat en part sentida,'l feu desmossar ab un dolorós gemech y un moviment de lascitut que'm donà alguna ventatja. Allavors la lluyta, mas qu'entre sers dotats de rahó, semblava entre dos elements inconscients, que s'atacan per virtut d'una lley física; ara a sobre, ara a sota, anavam rodolant tots dos pel pendís, fins a quedar mitx sospesos sobre'l ribast que llindava ab el córrech, detinguts per un teny d'alzina, que aplanantse al pas de nostres cossos, no acabà de cedir. Jo'l sentía sota'ls ronyons, y sentía també sobre meu la terrible pressió de la fexuga massa del Ibo que, fentme cruxir la costellada,'m privava'l respir y esterilisava mos desesperats esforsos pera desexirmen; vaig sentir com preparava l'eyna, que vegí relluhir entre ses mans com un darrer llampech de la vida, comprenent que tot era acabat pera mi. Completament defallit y sense esma ja pera lluytar més, la idea de la mort se'm presentà sense terrors ni recanses, ab un esvahiment complert de totes les afeccions del món. Anava a clucar els ulls ab la resinació estoyca del gladiador vensut, quan vegí engrandirse aquella susombra, que sempre de més ò menos prop ens seguía, y qu'un cop de tallant sèch anulava la resistencia del teny que'ns aguantava, cayguent els dos pel ribast avall.
Allavors se girà la garba y era jo qui'm trobava sobre'l cos del meu enemich, mitx estabornit d'un cop de cap que donà a una pedra. Com si'l portell d'esperansa que tan impensadament se m'obría'm revifés, ab el desitx de nova vida, tots els instints de fera, vaig agarbonàrmeli al coll, clavantli les grapes com ungles d'acer; sa vida era ben meva.
El cap me bullía ab una brahó de mil dimonis. ¡Màtal! semblava que em cridavan veus extranyes xiulantme per la orella esquerra, y apretava els dits com un boig, fentli sortir, al infelís, els ulls de la closca y la llengua un pam de la boca. ¡No'l matis! creya sentir pet la dreta quan ja ni la ranera de la mort li sortía per la gorja. Per esma, per instint, per commiseració, per un recort d'aquella amistat qu'un temps havía mitx omplert ma existencia ò... per inspiració del Cel, de sobte vaig afluxar, y prenentlo pel cos d'una revolada vaig acabar d'estimbarlo fins a la gorga.
Va caure com un sach, però després d'uns quants ruflets, que ressonaren com manxa de fornal, pera refer la buydor dels pulmons, se recargolà com un cuch trepitjat, redressantse ab moviments de borratxo y brandant la eyna que no havía dexat may, feya intent de recomensar la feyna ab nova rabia y coratge.
— ¡Li has perdonat la vida y ell no't perdonarà may! ¡Té, defènte com puguis¡— sentí que'm cridava a cau d'orella una veu selvatge que'm feu extremir.
Al mateix temps sentía en la mà'l contacte calentó del mànech del podall ab que suara la Coralí l'havía tingut a rotllo.
Fos perque'm veya decidit a obrirli'l cap, ò fos perque en realitat se sentís aniquilat pels esforsos fets y pel masegament de tot el seu cos, lo cert es que l'Ibo's detingué, comensant a gesticular com un boig. Tambalejantse, ajupintse com si cerqués per terra quelcom que no trobava y cargolant renechs extranys y ininteligibles, anà ficantse dins la gorga agenollantshi, refrescantse'l cap a grans xarbotades, acabant per ajaures y revolcarshi, enrogint les aygues ab la sanch de ses nafres, com un sanglar caxalejat pels gossos, alsant sovint el cap pera dirigirme mirades feréstegues de sos ulls sanchnosos, com els d'un cà qu'ha menjat la bola.
Jo, plantat com un ense, sobre'l marge, contemplava aquelles extranyeses casi sense conciencia de lo que veya, com no fos una mena d'enveja de rabejarme com ell, donchs també com ell me sentía capolat, febrós y mitx fora del món. Darrera meu la Coralí, abrassada a un arbre pera no defallir, sanglotava sordament com presa d'una angoxa mortal.
Per fi, l'Ibo's redressà, y reprenent el ganivetàs qu'havía dexat sobre una pedra, s'enfilà pel marge de l'altra banda, espolsantse com un cavall quan surt del bany. Allí's llevà'l gech y comensà escórrerlo cargolantlo ab totes ses forses, fent lo mateix ab un mocador que després se lligà al cap pera substituhir la catxutxa que Deu sab hont parava. Algun be devía haverli fet el bany, tonisant l'ardencia de son temperament sanguini y predisposat a la feridura, per quant tornà a rependre quelcom de son ayre petulant y desvergonyit.
Ja te'n recordaràs, Picolí malehit, de la jornada d'avuy.— comensà a dir ab veu rogallosa però forsa reposada.— Jo't juro qu'ab la sanch de les teves venes m'hi haig de rentar les mans.—
Ses paraules me retornaren a la realitat revifantme un poch.
—¡Y tal si me'n recordaré!— vaig cridarli,— com del pecat qu'he fet no apagante'l bleix per sempre més, malehit boch de cleda.—
Ell, girantse a la Coralí, sense fer altre estat de mes paraules, li cridà:
— Y tu, xarnega ganyona, [1] la teva traydoría't costarà l'escot. M'has dut aquí ab engany y ho ploraràs...—
La Coralí, que semblava reviscolarse al sò de la conversa, tota se redressà, y atantsantse fins el ribast li contestà ab vivesa:
— ¡Tu, volías enganyarme. follonàs sense vergonya! tu'm donares hora, y si he vingut es perque no't creya tan llarch d'ungles y tan curt de modos, y si vaig convidarhi a l'Albert, que rès de tu sabía, es perque us creya companys y ademés, no tinch per què escondirme de ningú.
— ¡Ho ploraràs!— interrompé ell, y de genollons me demanaràs un día lo que suara'm refusavas, malganosa filla de dos vents...[2]. ¡Mirèu! de veure aquella mossa, desfeta de trenes, espitregada y desvirondada de roba, corvar sa graciosa y valenta silueta sobre la margera, ab un posat de tràgica protesta, vos hauríau esferehit: semblava una pantera recullintse pera llensarse sobre
la presa, botant per damunt del torrent. Se ficà la mà esquerra a la boca, mossegantse'ls dits ab ses blanques dents, ab tanta forsa com si se'ls anés a petar, y alsant la destra ab actitut feridora, exclamà ab inflexions de veu selvatge, qu'encara no li conexía:
Míra ¿veus? Punyals que'm manquessin, bones me foren les dents pera arranarte les ungles, ¡malehit esparveràs de gotlles totxes! ¡Vés, bestia! La conexes pas encara la Molinera.
—Estarrúfat ara, que ja'ls abaxaràs, un día, aquests escandalls de gata rabiosa!— va contestarli'l brètol ab una riallada bestial, refermant les seves insolencies.
La sobrexitació de la Coralí pujant de grau, va comunicarsem a mi mateix, reexintme tot el coratge de moments abans, y avivantsem el penediment diment d'haverlo perdonat. Vaig saltar el marge llensantme furiós y fent tintines.
—Espéram, malvat escorsó de margera, que te'l faré vomitar d'un glop el verí de gos foll...—
Mes ell, qu'havía recobrat son cinisme y sanch freda, no se'n commogué gran cosa; mentres embutxacava ab una mà la eyna, estengué l'altra ab gesto reposat diguent ab sa veu plena y rasposa.
—Pas avuy; aquesta partida ja es fallida! ne jugarèm un'altra en la que caldrà que hi posis tot el teu quart y ajuda. Ets més home del que'm creya, y me'n alegro, qu'axís ab més gust t'axafaré'l cap a la vensuda. Ara no més te dich que fassis memoria de tal día com avuy.—
Son cayent de veu tenía tot el to autoritari de son geni despreocupat y resolut. La profecía va saltarme dels llavis:
—¡Acabaràs bandoler y de mala sanch, te veig la estampa!— vaig cridarli;— ¡qu'al qui comensa per lladre d'honres, poch li costa de ser lladre de cabals!—
Ja ni'm sentía; sense tombar el cap, s'enfilà llisera amunt, gesticulant com un orat. Encara una vegada més, aquell nat del dimoni tingué prou ascendent sobre mi pera detenirme l'acció, dexantme clayat, com ullprès, per un no sé què de diabòlich que semblava sobrexir de sa persona.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |