La punyalada/Capítol IX

IX

Quan, un poch revingut del meu entontiment, remuntava'l marge, vaig adonarme de la Coralí que, mitx cayguda, plorava amargament abrassada a una soca, com una Magdalena al peu de la creu. El llastimós espectacle de la pobra noya, plorant el rebregament de la seva honra per la baba d'un galifardeu, que ni conciencia tenía de la dignitat humana, va tocarme fondament, per més que va semblarme, que'l penediment de la seva lleugeresa acceptant y preparant aquell encontre, que tan car podía havernos costat a mi y a n'ella, entrava per molt en son desconsol.
Ab tot, no tinch pas d'amagar que en el fons de la meva ànima, hi sentía una satisfacció extranya per tot lo succehit. De moment ja tenía esbargit aquell malehit dubte que havía comensat a rosegarme les entranyes. Nó, no era cert que totes les dones fossin unes, com sostenía l'Ibo. N'hi havía d'honrades y que sabían ferse respectar, y una d'elles era aquella, la meva escullida. El mateix Ibo podría donarne fè. Després, el fantasma pahorós aquell, del rival desbancantme per sa gallardía y robantme l'amor per virtut de sos propis prestigis, quedava esvahit també. Encara més; la Coralí y jo'ns havíam fet mutuament deutors y acrcedors; ella potser me devía l'honra y jo li devía la vida. Axò y la circunstancia de quedar abdós per un igual, sots les terribles amenasses d'un mateix enemich, havía d'ajustarnos per forsa, establint una mancomunitat d'interessos que, fins per sa matexa gravetat, afalagava mon cor enamorat. No hi havía dubte, donchs, de que'l meu plet qedava, desde molts punts de vista, en mellor situació, y axò pesava més en el meu ànim que la consideració dels nous y grans perills que m'havía tirat a sobre.
Tocat d'un relligiós respecte vers aquella noya, a la que, moments abans havía vist tractada tant desconsideradament y qu'ara mon amor me presentava rodejada de la lluminosa aureola de les verges màrtirs, ni tan sols gosava atansarmhi, dexant caure mon cos capolat, arran d'una altra soca, a tret de paraula d'ella, desde hont comensí a recrearme en la contemplació de la seva adorada imatge, trista y esllanguida, però més que may dignificada a mos propis ulls.
Ella als per fi sa testa despentinada, com cercant quelcom, y al vèurem s'animà sa fesonomía esblaymada y humida pel plor.
—¡Albert, vína fins ací! ¿Perquè t'allunyas? ¿Es que no'm perdonas la mala passada? Si jo pogués, vindría a tu de genolls a demanarte perdó; vína, donchs, fins ací, que som malalta.—
Aquella veu llastimosa y sincera, sortida d'un cos decaygut, espellofit de roba, part de la que havía dexat a trossos entre les urpes del Esparver y les espines dels esbarsers, però dolsa y hermosa com d'una penitenta, sonà a mes orelles com una música celestial. Volía anarhi, vaig probarho, la meva ànima s'hi enfugía, mes el cos no obehía a la voluntat y restava clavat a terra com si fos de plom.
— ¡Albert! ¡Albert!— anava cridant la veu; però'l meu cos seguía com mort, apretat contra la soca, per més que sentía l'ànima saltironarme per dintre, com un aucell debatentse contra'ls ferros de la gavia.
Les notes del meu nom, que may havía sentit tan armonioses, ressonavan ara ab matisos d'angunia y ab dexos de desesperació, però esvahintse, esvahintse poch a poch, fins que ja no eran perceptibles més que com aquells ecos que desperta en l'ànima'l recort d'una dolsa cantarella. Lo que crexía de més en més, era una brahó sorda que'm ressonava al cervell com les trompes d'una orga aviada; un pessigoleig me resseguía totes les extremitats, com si fos la vida que se n'enfugís; una suhor llafiscosa y freda amarantme tot el cos, sentía regalimarla pels polsos y pitrera avall, y un defalliment, acongoxat y voluptuós ensemps, me postrava les darreres forses. Després la llum del día s'unificà en una sola tinta difusa, en la que s'hi confonían els arbres y les roques y tot, ab un moviment de rotació vertiginós. Sols me quedà per uns moments la conciencia d'una pressió bestial a sobre'l crani que tenía apoyat contra la soca, semblant que s'hi encastés per virtut d'un moviment centrífuch ò que gravités sobre d'ell el pes de l'alzina a punt de caure.
Després rès; un parèntesis d'inconciencia sense límits perceptibles, que's clogué tornant a ressonar en mes orelles aquella melodía sublim:— ¡Albert! ¡Albert! ¿Què tens? ¡revínete! ¡Verge santíssima del Coral, ajudèume!—
Les potencies semblaren aclarirsem una mica; tot aquell vèrtich anà fixantse y concentrantse en un sol punt, en una fòrmula, com si diguessim, qu'acabà per pendre proporcions determinades; era la fesomía de la pobra Coralí que, corvada sobre meu y tenint empunyat el devantal xop d'aygua de la gorga, me l'anava escorrent a raig fet sobre la cara y el pit.
Vaig sentir qu'una mitja rialla se m'escorría pels llavis; mitja rialla que va reflectarse compassivament en el rostre adolorit d'ella.
— ¡Albert, fill meu, me pensava que't morías!— me digué.
¡Deu meu, y quin recort més fondo y més llunyà, van despertar en mon cor aquelles paraules y aquella mitja rialla; van transportarme a n'aquell día de noy, en que, portat a casa ab el cap mitx obert de resultes de la cayguda del roure, en que, incitat pel mateix Ibo, follava'l niu de gafarrons, ma pobra mare me rebía en sos brassos y'm retornava fentme pitimes. Un cert perfum de la llar semblà retornarme'ls esperits.
—¡Jesús, María, y com estàs! y quin mal punt ha set el meu!— exclamava la pobra Coralí, allargantseli més y més la cara, quan, una mica revingut, m'ajudava a redressarme un poch.
Era veritat; del cap als peus, apenes tenía un pam del cos que no estigués macat, esgarrinxat ò llagat.
En molts indrets hi tenía encara clavades les espines y brostes dels esbarsers en que'ns havíam revolcat, però lo més esgarrifós era la ferida del coll, feta per les dents d'aquell gos de presa, de la que n'havía rajat sanch abundantíssima, cobrintme'l pit fins al ventre. L'aygua ab que m'havía ruxat la Coralí pera retornarme de la obehina, n'havía quedat roja, formant un bassal que s'escorría per la terra. Però encara més que tot, me dolía'l capolament dels òssos, sobre tot el cap, que semblava que me'l barrinessin, y la costellada sobre la que aquell brètol hi havía pujat de genolls tan desapiadadament, quan ja'm creya rendit.
Però tot, tot ho donava per ben empleat, y de tot me'n considerava recompensat, al veurem obgecte dels maternals afofolaments de la pobra Coralí, que, oblidantse de si propia, no més ab mi pensava. En un dir Jesús hagué fet tiretes del devantal, pera estroncarme la ferida del coll qu'encara sanchnava, y tot son desfici era animarme pera arribar fins al molí hont podría aconduhirme me millor. Jo somreya per remerciarla y procurava dissimular mos vius dolor pera no donarli més pena, assegurant que tot allò era poca cosa; qu'al molí hi arribría de sobres y fins a casa també, en proba de lo qual, fent un esfors sobre-humà, vaig posarme dret.
Ens disposavam a posarnos en marxa, quan sentirem una veu que cridava a la Coralí. Era'l seu pare, a qui algú havía avisat dels crits de «socors» que s'havían sentit cap al bosch, y venía adalerat pera saber el què.
Al regonèxer aquella veu, ens mirarem confosos.
— ¿Y què li diràs al teu pare?— vaig interrogar jo.
Ella, abaxant el cap, respongué:
— Li contaré tota la veritat. No he mentit may.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)