La dòna d'aigua i altres contalles - L'ombra

L'OMBRA

En els països calids el sól es molt més calent que a casa nostra. Les gents tenen la pell d'un roig fosc com la fusta de roure, i fins, en encontrades més calides encara, de tant cremats són tots negres.
El Savi, del qual la nostra rondalla us va a parlar, acabava d'arribar dels països frets als països del Sud. Se creia que podria passejar-se allà com a la seva terra; però ben aviat se va convèncer que això no podia ser. Com les altres persones de seny, va aver de quedar-se a la seva cambra. Se tancaven les portes i les finestres, i la casa semblava adormida o inabitada.
Per més desgracia, la casa on el Savi vivia estava situada de tal manera, que l sól hi donava del matí al vespre. No s podia aguantar!
El nostre ome de ciencia era un jove molt robust, però la calor el va posar en un estat que espantava. Va amagrir-se molt, i fins la seva Ombra va allargar-se. Va tornar-se més petita que mai avia estat de tant que l sól la va devorar.
Solament a la nit, quan el sól era amagat, l'ome i la seva Ombra reprenien un xic les forces.
Era un veritable goig quan arribava aquest moment.
Tot seguit que s'encenia l llum a la cambra, l'Ombra semblava estirar-se per prendre forces. El Savi sortia al seu balcó per bellugar-se un xic, i, tot seguit que les estrelles brillaven al cel, ell també semblava reviure.
En tots els balcons del carrer (i en els països càlids n'hi ha en cada finestra) sortia la gent, perquè 's necessita prendre l'aire fins quan se té la cara negra. Sabaters, sastres, tot-om se passejava pels carrers.
Se posaven taules i cadires davant de les portes, i per tots costats s'encenien llums. Els uns badaven, els altres cantaven. N'hi avia que s passejaven en cotxe o a peu. «Gling!gling!gling!» era l sò de les mules que passaven al trot amb picarols agafats al coll.
L'animació dels carrers era molt variada: hi avia noies que cantaven a cor; després, més lluny, omens amb cucurulles que anaven a un enterrament; i, gairebé darrera d'ells, una joiosa comparsa anant a donar un concert.
Una sola casa quedava en silenci: estava davant mateix de la del Savi.
Algú y vivia, no obstant; sense això les plantes que estaven al balcó no aurien pogut viure ni florir. Les devien regar.
Cap al vespre les portes se mig-obrien molt lleugerament, però les cambres restaven fosques, almenys les que donaven al carrer, car al fons de la casa s'hi sentia musica.
Aquesta musica semblava admirable al nostre Savi; però potser no era altra cosa que una idea. En els països calids ho trobava tot admirable, en no essent la calor. Va anar a preguntar al seu proprietari que vivia a la casa del davant; però aquest bon home no 'n sabia res. No s'hi veia mai ningú; i, en quant a la musica, la trobava terriblement monotona.
— Es algú que vol tocar un fragment massa dificil per ell. No pot sortir-sen, però s'hi entossudeix.
Una nit, el Savi va despertar-se d'un sust. Dormia sempre amb la finestra oberta, i l'aire de la nit aixecava lleugerament un recó de les seves cortines. Va veure que una llum extraordinaria brillava al balcó del davant. Les flors semblaven flames d'un color vivissim, i entremig d'elles hi avia una meravellosa dòna, de cara resplendent.
El Savi va quedar amb els ulls enlluernats; però s'ha de dir que 'ls avia obert massa tot despertant-se: no 'y avia, doncs, en això, res de sobrenatural.
D'un salt va trobar-se fòra del llit, va amagar-se darrera les cortines i va mirar. La noia avia desaparegut, i la llum meravellosa amb ella. No més les flors avien quedat tant ermoses com abans. La finestra estava migoberta, i se sentia una musica encantadora.
Qui podia viure allà? Per on s'hi entrava, ad aquella casa? Cap porta al carrer: solament persianes closes.
Una nit el Savi estava en el seu balcó. Dintre la cambra, darrera d'ell, hi avia un llum encès, i per això veia la seva Ombra sobre l mur de la casa del davant. Sí: veia la seva Ombra en mig de les flors del balcó, i, cada vegada que ell s'abaixava, ella s'abaixava igualment, amb la docilitat que tenen les ombres.
— Me sembla — va dir el Savi — que la meva Ombra es l'unic ser vivent d'aquesta casa. S'asseu en mig de les flors. Però, ja que la finestra es mig-oberta, per què no entra a veure què y ha allà dins? M'ho diria tot seguit. Sí, sí! Entra, apa! — va dir tot fent broma.
Va fer un cop de cap a l'Ombra que va repetir-lo.
— I bé! Entra! Però no t'hi quedis gaire temps!
Va aixecar-se i va entrar dintre la cambra, deixant caure la cortina. Però, si algú s'agués trobat allà, auria vist entrar l'Ombra per la finestra del davant i desapareixer a l'interior.
L'endemà l Savi va sortir per anar a prendre l seu cafè i llegir els diaris.
— Què vol dir això? — va dir quan va trobar-se a ple sól. — Ja no tinc la meva Ombra! Va deixar-me realment aïr a la nit, i no ha tornat. Qui sab què 'm passarà?
La pèrdua de la seva Ombra l consternava. No la perdua ella sola, perquè se n'auria aconsolat, però sabia la rondalla de l'Ome que ha perdut la seva Ombra, com tots els nens la saben en els països frets. Quan l'Ombra tornaria i ell explicaria la seva aventura, li dirien que era la repetició d'una istoria ben coneguda, i això seria molt desagradable. Va resoldre no parlar-ne a ningú. Era l millor que podia fer. Al vespre va sortir al balcó amb un llum darrera seu. Va fer-se tot petit; després molt gran. Tot era en va: l'Ombra no tornava.
— Hum! hum! — feia l Savi.
Era un cas perdut.
Era verament desagradable. Però, com que en els països calids tot creix molt rapidament, el Savi, al cap de vuit dies va veure, amb gran alegria, que una nova Ombra s'extenia als seus peus tot seguit que caminava pel sól. Sens dubte l'arrel de la seva Ombra no avia desaparegut. Al cap de tres setmanes tenia una Ombra raonable que va créixer encara durant la seva estada en el país del Nord.
De retorn a casa seva, el Savi va escriure llibres sobre la Veritat, el Bé i la Bellesa en el món.
Dies, anys, fins molts anys, varen passar. Un vespre que ell treballava a la seva cambra, varen trucar.
— Entreu — va dir.
Però ningú va entrar. Va anar a obrir. Davant seu hi avia un ome extremadament magre, que va fer-li una profunda impressió. Anava, perxò, molt ben vestit: devia ser un senyor de la més alta societat.
— A qui tinc l'onor?... — va dir el Savi.
— Ja m creia que no m coneixerieu — va dir l'altre. — M'he engreixat una mica. Ara tinc carn i òssos. Ah! no podieu pensar tornar-me a veure en aquest estat! Ja no coneixeu la vostra Ombra. No podieu evidentment creure que tornaria. No he tingut més que felicitat desde que vaig deixar-vos, i no puc queixar-me. Si vui comprar la meva llibertat, ara n tinc els medis.
I s remenava ls grossos joiells que penjaven del seu rellotge; posava la mà sobre la gruixuda cadena d'or que portava al coll. A tots els seus dits brillaven veritables diamants.
— No puc retornar-me de la meva extranyesa — va dir el Savi. — Com es possible?...
— La meva istoria no es pas vulgar — va dir l'Ombra; — però vós no sou tampoc un ome com els altres. Quan vareu permetre que us deixés, no vaig pensar-m'hi gaire, i ja veieu com això m'ha sortit bé. Però, per això, tant feliç com soc, he volgut reveure-us abans de morir-me, així com també l meu país. Ja sé que teniu una Ombra nova. Aig de pagar-li una indemnització per fer el meu servei. I, a vós, ¿quant vos aig de dar si m vui comprar?
— Ets tu mateix? — va dir el Savi. — Mai, ni en somnis, auria cregut que l'antiga Ombra d'un ome pogués tornar baix la forma umana.
— Diga-m quant te dec — va continuar l'Ombra; — perquè vui pagar els meus deutes.
— Per què u dius, això? — va dir el Savi. — No es pas qüestió de deutes, entre nosaltres! Ets lliure com un ome vertader. M'alegro molt de la teva felicitat. Asseu-te, mon vell amic, i conta-m una mica què t'ha passat i què has vist en els països calids, a la casa del davant sobre tot.
— Amb molt gust — va dir l'Ombra asseient-se; — però promet-me que no diras a ningú de la ciutat que jo soc la teva Ombra. Tinc moltes ganes de casar-me, ja que posseeixo ara més del que s necessita per mantenir una familia.
— Ja pots estar tranquil — va dir el Savi: — no diré a ningú què ets. Vet-aquí la meva mà. Ho prometo: ho compliré. Un ome no més té una paraula.
— Una Ombra igualment.
Era per demés curiós de veure com l'Ombra s'avia tornat un ome completament. Portava l vestit negre de la roba més fina, i les bòtes enllustrades. Duia un barret clac, que, per medi d'un ressort, s'aixafava com una coca. Era un barret d'ultima moda. En quant a la seva cadena d'or i als seus diamants, ja n'avem parlat. Així l'Ombra estava extremadament elegant, i això era l que més la feia semblar un ome.
— Vaig a contar-vos això — va començar.
I dient aquestes paraules va posar les seves bòtes, enllustrades, sobre la nova ombra del Savi, que estava allargaçada als seus peus com un ca. Potser ho feia per orgull, potser esperava que l'Ombra s'enganxaria a les seves bòtes; però l'Ombra, allargaçada, va quedar ben tranquila per escoltar l'istoria. Volia escoltar com se fa per ser lliure i devenir senyor de sí mateix.
— Sabeu qui y vivia, a la casa del davant? — va començar l'Ombra. — I bé! el ser més bell del món: la Poesia. No més he viscut tres setmanes amb ella, però això m'ha valgut més que si agués llegit durant centenars d'anys poemes i obres savies. Ho he vist tot i u sé tot.
— La Poesia! — va dir el Savi. — Sí! sí! En les grans ciutats viu sovint retirada. La Poesia! No més l'he vista una vegada, i encara apenes estava ben despert. Estava en el seu balcó i resplendia com una alba borial. Continúa. Estaves al balcó, vares entrar, i llavores...
— Llavores vaig trobar-me en una avant-cambra. Era una mica fosc. Vaig veure una filera d'ermoses cambres que s comunicaven totes juntes. La llum hi era enlluernadora. No vaig atrevir-me a entrar perquè temia que m fessin desaparèixer. Amb vós avia après a ser prudent. Vaig posar-me a un recó i vaig observar.
— I què vares veure, llavores?
— Vaig veure tot quant se pot veure, i us ho contaré tot. Però deixeu que us endrecí un prec, i no creieu que siga orgull per la meva part: ¿no podrieu acabar de tutejar-me?
— Perdoneu — va dir el Savi. — Es una vella costum: compreneu? Ja podeu continuar.
— De bon grat — va dir l'Ombra. — No vaig entrar; vaig quedar-me a l'avant-cambra; però era un lloc excel·lent, desde on se veia tot. Aduc allà, estava a la Cort de la Poesia.
— Però què aveu vist? els déus de l'antiguitat? Hi avia eròis que combatien? infants que explicaven els somnis llurs?
— Ja us he dit que m'estava allà: heu de comprendre que u vaig veure tot. Si us aguessiu estat al meu lloc aurieu devingut un ser superior a l'ome; però a mi, una Ombra, no m'ha pogut passar res més que tornar-me ome. Ara, la caracteristica de l'ome esmser egoïsta: naturalment, no penso pas comunicar-vos tot quant sé.
» Es en aquella avant-cambra que vaig tenir per primera vegada conciencia de la meva manera de ser. Com la Poesia, soc un reflexe. Recordeu-vos que sovint era més gran que vós, i que al clar de lluna se 'm veia més detalladament.
» Devinguda ome, vaig deixar la casa de Poesia i la ciutat. Un bell matí vaig trobar-me pels carrers vestida com un princep. Vaig quedar primer tota sorpresa d'aquest estat; i vaig amagar-me en un recó d'un carreró desert. A la nit vaig recórrer els carrers al clar de lluna. Vaig muntar sobre ls murs, sobre les teulades, per tafanejar dintre les cases, tant per les finestres dels salons com per les de les golfes. He pogut veure coses que ningú ha vist al món. Ja s té raó quan se diu que l fons de l'umanitat es lleig, i no n'estava pas orgullós de ser ome. He vist fer a les dones lo dels omes, als pares lo dels fills; coses que no s poden creure!
» Sí — continuava l'Ombra; — sé l que cap ome pot saber, però que tots desitgen: el mal que s pot fer al proxim! Si agués escrit tot això en una revista d'aquelles que la gent llegeix!
» Doncs me feia amic de tot-om. La gent me temia; per això m feien bona cara. Els professors me deien confrare; els sastres me vestien sempre novament, els comerciants me feien present de llurs millors mercaderies; les dònes me trobaven admirable. I es per això que m'he tornat el que soc. Ara me n'aig d'anar. Aquí teniu la meva targeta. Visc a la banda del sól. Quan plou no surto de casa.
Varen passar dies, anys.
Sobtadament, l'Ombra va tornar.
— Ah! — va dir el Savi: — Escric llibres sobre l Bé, la Veritat i la Bellesa, però ningú s'interessa per aquestes qüestions, avui dia. Soc molt desgraciat!
— Jo no m preocupo per re — va dir l'Ombra. — Per això m vaig engreixant. Això es el que ha de buscar tot ome raonable. No sabeu prendre-us les coses tal com s'han de prendre. Si continueu així caureu malalt. Viatgeu. Precisament jo marxo. Voleu acompanyar-me? Seria ben agradable per a mi tenir un company de viatge. Voleu ser la meva Ombra? Això seria per a mi un gran plaer. Vos pago l viatge.
— Seria abusar...
— Ba! Això depèn de com se pren! Un viatge us faria bé.
— Però es insolent de prendre-m per la vostra Ombra!
— Així va l món, i sempre serà així.
L'Ombra va allunyar-se.
El Savi realment no anava bé. Els dubtes el corsecaven. El public feia tant cas del que deia sobre la Veritat, el Bé i la Bellesa com una vaca d'una nou moscada.
Va acabar per caure verament malalt.
— Gairebé sembleu una Ombra! — li deien els seus amics.
El Savi tremolava ad aquesta idea.
L'Ombra va tornar.
— Necessiteu anar a prendre aigües — va dir. — No teniu més remei. En raó de la nostra vella amistat vos acompanyaré. Pagaré il cost del viatge, i, a canvi, vós escriureu un llibre. Jo també necessito prendre aigües, perquè la meva barba no vol créixer, i això es una malaltia: s'ha de tenir barba. Sigueu raonable i accepteu. Viatjarem com amics.
Varen marxar. L'Ombra era l'amo, i l'amo era l'Ombra. Anaven l'un al costat de l'altre: l'un per sobre, per davant o per darrera; l'altre seguint la posició del sol. L'Ombra s'arreglava sempre per tenir el lloc d'onor. El Savi no s'hi fixava. Se sentia de bon umor, i va dir un dia a l'Ombra:
— Ja que ets el meu company de viatge, i que fa tant temps que vivim junts, bevem per la nostra germanivola amistat.
— Què dieu? — va dir l'Ombra, que s considerava com l'amo. — Vós, que sou un savi, sabeu com es extranya l'umana natura. Els uns no poden sofrir que's matxuqui un paper; altres s'esgarrifen quan una ungla rellisca sobre un vidre. I bé: seria l mateix espant, per a mi, si ara us posessiu a tutejar-me de nou. Però, si l vostre desig es tutejar-nos, per què no podem fer-ho a la meitat? Jo us tutejaré.
I l'Ombra, desde llavores, va tractar de tu el seu amo.
— Es ben pesat, això — pensava aquest: — que jo agi de dir-li vós mentres ell me diu de tu!
Però, de bon o mal grat, va aver de passar per aquí.
Van arribar a una ciutat d'aigües. Hi avia allí molts extrangers, principalment la filla d'un rei que era molt maca. Hi avia anat pel tractament d'una greu malaltia, que consistia en tenir l'esguard massa escrutador: veia les coses massa distinctament, i això li treia tota il·lusió. Va notar tot seguit que l que avia arribat no era un ome com els altres.
— Se diu que ve aquí per al tractament de la seva barba — se va dir ella; — però jo ja conec el mal que té; li falta Ombra.
Això va avivar la seva curiositat, i en el passeig va fer-se presentar a l'extranger.
— ¿No es veritat — va dir tot seguit — que la vostra malaltia consisteix en no tenir Ombra?
— Oh altesa reial! Esteu segurament en via de curació. Sé que la vostra malaltia consisteix en veure-y massa clar. Però m sembla que ha disminuït, ja que no veieu que tinc una Ombra ben extraordinaria. Veieu la persona que sempre m'acompanya? Els altres omens tenen les Ombres que totes s'assemblen: a mi no m'agraden les coses vulgars. De la mateixa manera que s dóna sovint als criats un lliurea de roba més fina que la que un om duu, així mateix he pres per Ombra un ome que també té Ombra. Això resulta molt car, però a mi no m'agrada la vulgaritat.
— Estic curada? — va preguntar-se la princesa. — Aquests banys són meravellosos. L'aigua fa en pocs dies un efecte admirable. Però no vui anar-men, encara, mentres no creixi la seva barba, perquè llavores ell se n'aniria.
A la nit, a la sala de ball, la filla del rei i l'Ombra varen ballar un vals. Ella dançava lleugera, però tant lleugera, que mai l'Ombra avia vist una dançatriu semblant. Varen parlar. Ella va dir-li l nom de la seva patria. L'Ombra ja sabia on era: hi avia viatjat; però llavores la princesa era fòra. L'Ombra avia fet com per tot arreu: avia pujat sobre ls murs del palau i avia mirat per les finestres, pels recons dels cortinatges. Avia après petits secrets cortesans que varen extranyar molt a la princesa quan l'Ombra els hi va contar.
— Es l'ome més espiritual de la terra! — se deia. — La segona vegada que va dançar amb l'Ombra va estar a punt d'estimar-la; però era prou raonable per pensar al mateix temps en la seva patria, en el seu reialme i en els omes que auria de governar.
— Es un ome d'esperit sobtil! — pensava. — Balla admirablement. Però s'ha de saber si té coneixements profons.
Es necessari que u sapiga.
Va començar llavores a fer-li les preguntes més dificils, que ella mateixa no auria pogut respondre.
L'Ombra feia un xic el desentès.
— No u sabeu? — va preguntar la princesa.
— Sí — va dir l'Ombra — i tant bé, que fins la meva Ombra, que està a darrera de la porta, podria donar-vos la resposta.
— La vostra Ombra? Seria ben extrany!
— No puc assegurar-vos-ho, però m sembla que sí. Durant tants anys m'ha acompanyat i escoltat! Però aig de prevenir a la vostra altesa que la meva Ombra es extremadament orgullosa; es necessari considerar-la com un ome i tractar-la així per que estigui de bon umor i respongui raonablement.
— Aquest orgull m'agrada — va dir la filla del rei.
Varen anar a trobar el Savi darrera de la porta. Va parlar del sól i de la lluna, de l'ome fisic i de l'ome moral, i el Savi va fer les més serioses respostes.
— Quin ome deu ser aquest, que té una Ombra semblant! — se deia. — Si m casés amb ell seria un gran bé per al meu reialme i el meu poble! Va donar part a l'Ombra de la seva intenció, però varen convenir de no dir-ne res a ningú fins que la princesa fos de retorn al seu reialme.
— No, a ningú! — va dir l'altre: — ni a la meva Ombra: ja tenia bones raons per no dir-li.
I veus-aquí l'Ombra i el Savi anant-sen cap al país de la princesa.
— Escolta, mon bon amic — va dir l'Ombra al Savi. — Vet-aquí que m'he tornat poderosa i feliç. Vui fer-te també ditxós. Viuras al meu castell, te passejaras en la meva carroça reial, i cobraras cent mil escuts l'any. Però, a canvi de tot això, te deixaràs dir que ets la meva Ombra. No diras mai que has sigut un ome. Una vegada l'any, quan farà sól i jo m faré veure, vindras a arrupir-te als meus peus com una ombra vertadera. Car aig de notificar-te que m caso aquest vespre amb la filla del rei.
— No u vui! — va cridar el Savi. — Això ja es massa. Jo no faré pas això, ni tu tampoc. Això seria enganyar la filla del rei i tot el país. Diré a tot-om que jo soc l'ome i que tu no ets més que una Ombra coberta de vestits d'ome.
— No t creurà ningú — va dir l'Ombra. — Sigues raonable, o si no crido l guarda.
— Me 'n vaig a trobar la filla del rei!
— Jo y vaig primer que tu, — va dir l'Ombra — i t faré tancar a la presó.
Ben aviat va ser fet, perquè tots els guardes obeïen l'Ombra. Sabien que s casava amb la filla del rei!
— Per què tremoles? — va dir la princesa a l'Ombra, veient-la entrar. Què t'ha passat?
— Vinc de presenciar un espectacle dels més tristos. Figureu-vos que la meva pobra Ombra s'ha tornat boja! Se pensa que es un ome, i, encara més, diu que jo soc la seva Ombra!
— Es orrorós! — va dir la princesa. — L'han tancada: veritat?
— Sí, però crec que mai més tornarà a la raó.
— Pobra Ombra! Es ben de plànyer, i seria un gran bé per ella retirar-la del món. En l'estat d'esperit de la gent d'avui dia, un om s'interessa sobre tot per aquells que precisament se persegueix injustament. Seria potser convenient deslliurar-se d'aquesta Ombra d'una manera secreta.
— Es ben trist! — va dir l'Ombra fent veure que sospirava. — Un servidor tant fidel!
— Té un caracter ben noble! — va pensar la filla del rei.
Al vespre la ciutat va ser il·luminada. «Bum!» feien els canons. Els soldats presentaven les armes. La festa va ser magnifica. La filla del rei i l'Ombra varen sortir al balcó, per que l poble ls veiés i per a fer-se aclamar una vegada més amb forces «visques».
El pobre Savi no n va sentir cap, de totes aquelles aclamacions: ja li avien tret la vida.