La dòna d'aigua i altres contalles - L'abet

L'ABET

En el bosc creixia un abet petit, molt bufó. Estava ben colocat, de cara al sól, i no li mancava pas aire. Al seu entorn creixien altres abets més grossos. L'abet petit auria volgut ser tant gros com ells.
A l'abetó no li agradaven gens els nois camperols que passaven xerra que xerra, tot anant a cullir maduixes o móres i que, en tornant amb el cistell ple, s'asseien aprop d'ell i deien:
— Oh, quin abet petit més bufó!
No li agradava gens que li diguessin «abet petit».
L'any següent va créixer d'un través de dit, i l'altre any d'un altre través encara. Ja sabeu que d'aquesta manera pot saber-se l'edat d'un abet segons el nombre de rengles de branques.
— Oh! Si jo pogués arribar a ser un arbre tant gros com els altres! — sospirava l'abet petit. — Llavors extendria les meves branques ben lluny, entorn meu, i del meu cimall estant podria mirar els camps; els ocells vindrien a fer niu a les meves branques, i quan el vent bufaria podria breçar-m'hi majestuosament com els altres.
Es per això que res donava alegria al nostre abet petit, ni l sól, ni ls ocells, ni els ermosos nuvols de color de rosa que passaven damunt d'ell vespre i matí.
L'ivern va arribar. Per tot arreu la neu brillava ben blanca. Una llebre va passar corrent i va fer un salt per damunt l'abet, que n va restar tot umiliat.
Però, passats dos altres iverns, el nostre abet s'avia fet tant gros que la llebre va aver de voltar-lo.
— Oh! Créixer, créixer, arribar a ser alt i vell! Veus-aquí l que y ha de millor al món — pensava l'abet.
A la tardor venien regularment els llenyataires, que serraven alguns dels arbres més grossos.
El jove abet, que ja era bastant alt, va començar a pensar en la sort d'aquells arbres magnifics que queien a terra amb fort soroll. Ne tallaven les branques, n'arrencaven l'escorça i apareixien així llargs i prims. Amb prou feines se 'ls coneixia. Els posaven tot seguit a les carretes, i els cavalls se 'ls enduien del bosc.
Aon anaven? Què 'ls passava? Per la primavera, al retorn de les orenetes i de les cigonyes, el nostre abet els preguntava:
— Sabeu aon se 'ls han enduts? Els heu trobats?
Les orenetes no 'n sabien re. Però una cigonya de cara seriosa va bellugar el cap i va dir:
— Crec saber-ho. He trobat moltes naus noves tornant d'Egipte. Tenien pals magnifics i 'm sembla que feien olor d'abet.
— Oh! Si jo fos prou gran per vogar com elles sobre la mar! Com es feta aquesta mar i a què s'assembla?
— Seria massa llarg d'explicar — va dir la cigonya prenent el vol.
— Alegra-t de ser jove! — deien els raigs del sól. — Alegra-t de la teva saba fresca i de la vida jove que es en tu!
El vent va abraçar l'abet, i la rosada va ornar-lo de perles; però ell no feia cas d'aquestes atencions.
Pels volts de Nadal anaven a tallar alguns arbres petits, no tant grans ni tant vells com el nostre abet, que no somniava altra cosa que deixar el bosc. Aquests arbres joves, ben poc frondosos, conservaven les branques; els posaven damunt de les carretes, i els cavalls se 'ls enduien del bosc.
— Aon van ? — se preguntava l nostre abet. — No són pas més grans que jo. Fins n'hi ha un de més petit. I per què 'ls deixen les branques? On els porten?
— Nosaltres ho sabem! Nosaltres ho sabem! — piulaven els pardals. — Hem mirat a través dels vidres, a ciutat. Sabem on els porten. Els duen a les més ermoses festes que 's puguen imaginar. Hem mirat a través dels vidres: hem vist que ls planten al mig d'una cambra ben escalfada i els ornen amb els objectes més bonics; pomes, pastiços, confitures, joguines i centenars de llums.
— I després? — preguntava l'abet, tremolant de totes ses branques. — I després? Què ls passa?
— Ah! Ja no sabem re més. Però era esplendid!
— Ah! No he nascut per a aquest brillant avenir! — mormorejava l'abet. — Encara deu donar més gust que anar per mar. Ah! Si fóssim a Nadal! Ara soc alt i gros com els que varen endur-sen l'any passat. Oh! Si fos a la carreta! Si fos a la cambra calenta, al bell mig de totes aquelles esplendors! Però, i després? De segur que encara ve alguna altra cosa més. Altrament, de què serviria guarnir-nos així? Sí : deu venir alguna cosa més meravellosa. Quin torment l'esperar! No puc aguantar més!
— Acontenta-t de nosaltres! — deien l'oreig i el raig de sól. — Acontenta-t de la teva verda joventut a plen aire!
Però no se n'acontentava. Creixia, creixia sempre amb un ermós verd fosc, tant a l'istiu com a l'ivern.
La gent que l veia exclamava:
— Quin arbre més bonic!
Abans de Nadal el varen serrar el primer de tots. La destral va trencar-li les fibres, i va caure fent un sospir. Va sentir un sofriment que l privava de pensar en cap benaurança. Li sabia greu deixar el lloc on avia nascut. Sabia que mai més reveuria ls seus vells i estimats companys, les mates i les flors que l'envoltaven, i, qui sab!, potser mai més cap ocell.
No: la separació no va ser alegre.
El nostre abet va reprendre l coneixement en el pati on el varen treure de la carreta junt amb els seus companys.
Va sentir un ome que deia:
— Veus-en-aquí un de magnífic. Es el que necessito.
Varen arribar dos criats amb lliurea i el varen portar a una sala gran i ermosa. Tot al voltant hi avia retrats penjats a les parets, i sobre la xemeneia de porcellana dos gerros xinesos tots coberts de dragons i de flors il·luminades d'or.
Hi avia també magnifiques poltrones, canapès de seda, grans taules carregades de llibres i d'objectes de molt preu, que costaven centenars i centenars de duros, com deien els nens.
L'abet va ser posat en una mitja-bóta plena de sorra; però no 's veia que fos una mitja-bóta, perquè uns draps verds posats tot al voltant la tapaven. El nostre abet no podia contenir la seva emoció. Què passaria? Minyones i criats varen començar a ornar-lo. Varen penjar-li a les branques paperinetes de colors plenes de bobons.
Pomes daurades i nous penjaven com si aguessin esclatat allà mateix. Varen enganxar tot seguit a les branques candeles vermelles, blanques i blaves, i unes nines que semblaven de carn, talment, que l'abet no n'avia vistes mai de tant boniques.
A dalt de tot hi van posar una gran estrella de llauna molt llampant. Era magnific!
— Aquesta nit, — deia tot-om — aquesta nit brillarà! Brillarà força això!
— Oh! — va pensar l'abet. — Si ja fossim al vespre! Si ls llums fossin encesos! Qui sab què passarà! Si ls arbres del bosc poguessin venir-me a veure! Potser els pardals vindran a mirar a través dels vidres. ¿Que potser me quedaré aquí plantificat amb aquests ornaments istiu i ivern?
Sabia, doncs, què avia de passar, i, no obstant, li feien mal les punxes de tant impacientar-se. El fer mal les punxes, per a un abet, es tant dolent com el mal de cap per a nosaltres.
A l'ultim varen encendre les candeles. Quin esclat, quina esplendor! El nostre abet tremolava en tot el seu brancatge, tant fort, que una de les candeles va calar foc a una branca i va sentir-se una pudor de cremat!
— Déu meu! — varen cridar les minyones. I varen apagar el foc tot seguit.
L'abet no gosava bellugar-se, tement fer malbé alguna cosa dels seus guarniments. Brillava amb tot el seu esclat.
La porta va obrir-se de bat a bat, i una colla de criatures va precipitar-se endavant com per a fer caure l'abet. Les persones de més edat venien més tranquilament al darrera. Les criatures van aturar-se, mudes d'admiració; però al cap d'un moment varen reprendre llur alegria brugidosa i varen ballar una sardana al voltant de l'arbre. Les joguines varen ser agafades l'una darrera l'altra.
— Què fan ara? — pensava l'abet. — Què succeirà?
Les candeles acabaven de cremar, i quan varen ser prop d'extinguir-se les varen apagar, i les criatures varen tenir llavores el permís de saquejar l'arbre de Nadal. S'hi tiraren a sobre i varen fer cruixir les branques. Si no agués estat solidament enfonsat, auria caigut a terra.
Després els nens varen ballar amb aquelles joguines tant boniques, sense ocupar-se ja de l'abet: solament la dida vella va mirar entre les branques, però no més era per a veure si avia quedat oblidada alguna llaminadura o alguna poma.
— Una rondalla! Una rondalla! — varen cridar els nens tot estirant cap a l'arbre un ome petit i gros que s'hi va asseure sota.
— Ja som en mig de la verdor, i li agradarà a l'abet escoltar-nos. Però jo us prometo una rondalla i prou. ¿Voleu Ivet-Avet o Klumpé-Dumpé, que va caure escales avall, però que, no obstant, va pujar al trono i va obtenir la mà de la princesa?
— Ivet-Avet! — cridaren els uns.
— Klumpé-Dumpé! — cridaven els altres.
Va ser un verdader xivarri. Sols l'abet estava tranquil.
— Ja no compto per re, jo? — se preguntava. — Ja no n'han de fer re, de mi?
El vell va contar la rondalla de Klumpé-Dumpé. Els nens varen picar de mans tot cridant:
— Més! Més!
Volien també Ivet-Avet; però varen aver-se d'acontentar amb Klumpé-Dumpé. L'abet estava quiet i reflexionava. Els ocells del bosc no li avien contat mai re de semblant. Klumpé-Dumpé avia caigut escales avall, però avia obtingut la mà de la princesa.
— Oh! sí! Tot va així en el món! — pensava. — Això que aquest ome conta no pot ser mentida, car me sembla molt franc. Qui sab! Potser jo també cauré escales avall per a obtenir després una princesa.
Pensava amb goig en l'endemà, que se tornaria a veure cobert de candeles, de joguines, d'or i de fruita.
— Demà no tremolaré — se deia. — Nedaré en plena felicitat. Demà tornaré a sentir la rondalla de Klumpé-Dumpé i potser la d'Ivet-Avet.
Va estar-se tota la nit quiet i pensatiu.
Al matí, criats i minyones varen entrar.
— Ah! — va pensar l'abet. — Veus-aquí la festa, que torna a començar.
Però no: varen treure-l de la cambra i varen dur-lo a la golfa, en un recó molt fosc.
— Què es això ? — pensava l'abet. — Què 'm passarà aquí? Què auré de sentir, aquesta vegada?
I s'estava dret a la paret, tot pensatiu.
Dies i nits varen passar. Ningú pujava allà dalt, i quan, per fi, algú 'y va anar, va ser per a depositar a la golfa algunes grans caixes. L'abet va creure-s absolutament oblidat.
— Ara som a l'ivern — pensava. — La terra es dura i coberta de neu. Ara no 'm podrien plantar. Evidentment cal quedar-me aquí fins a la primavera. Tot es per a un millor, i els omens són bons. Si solament no fos tant fosca aquesta golfa terrible! Mai s'hi veu el més petit conill! Era ben divertit, perxò, en el bosc, quan hi avia neu i els conills passaven tot corrent. Sí: aduc quan saltaven per sobre meu; però jo llavores n'estava molestat. Això es orriblement desert.
— Pip, pip! — va fer un ratolí, tot corrent cap ad ell.
Darrera d'aquest ne sortí un altre. Tot dos varen posarse a olorar l'abet, i després varen enfilar-se per les branques.
— Quin fret tant terrible! — deien. — Si no fos això, s'hi estaria molt bé aquí. Veritat, vell abet?
— No soc pas vell — va dir l'abet. — N'hi ha molts de més vells que jo.
— D'on véns? Què sabs? Parla-ns de les encontrades més boniques de la terra. Hi has estat? Has estat en el rebost, on els formatges estan arrenglerats en els prestatges i els pernils pengen del sostre? on se dança sobre espelmes de sèu? on s'hi entra magre i se 'n surt gras i rodó?
— No, no y he estat mai, — va dir l'abet; — però he estat al bosc, on el sol brilla i els ocells canten.
Va contar-los la seva joventut. Els ratolins no avien sentit res semblant; eren tot orelles.
— Quantes coses has vist! Que n'has sigut, de feliç!
— Jo? — va dir l'abet. I va pensar en tot allò que acabava de contar.
Sí: en el fons, aquell era l bon temps.
Va explicar-los tot seguit la vetlla de Nadal en la qual avia sigut cobert de llaminadures i candeles.
—Oh! — deien els ratolins. — Que n'has sigut de feliç, vell abet!
— Però jo no soc vell! — deia l'abet. — Es aquest ivern que se m'han endut del bosc. Estic en plena vida, sinó que m'han posat en test, cosa que m'es desagradable.
— Que bé u sabs contar tot! — deien els ratolins.
La nit següent hi van anar amb quatre ratolins més per a fer-los escoltar la narració de l'abet.
— Sí, era l bon temps — deia aquest: — pot tornar. Klumpé-Dumpé va caure escales avall, però va obtenir la princesa. Potser jo també obtindré una princesa.
I pensava en un gentil faig petit del bosc, que se li apareixia com una verdadera princesa.
— Què es això de Klumpé-Dumpé? — demanaven els ratolins.
L'abet va contar la rondalla, paraula per paraula. Els ratolins estaven a punt de saltar d'alegria fins al cim de l'abet.
La nit següent, el nombre de ratolins va ser encara més gran, i el diumenge varen anar-hi, a més, dugues rates. Però aquestes varen dir que la rondalla no era divertida, cosa que va afligir als ratolins, car ad ells tampoc els va semblar tant divertida.
— No més sabs aquesta rondalla? — varen preguntar les rates.
— En bona fe no 'n sé cap més — va dir l'abet: — es la que vaig sentir en la nit més ditxosa que he passat; però alesores no 'm donava pas compte de quant ditxós era jo!
— Es una rondalla pesada! No 'n sabs cap que sigui qüestió de llard i d'espelmes de sèu? No sabs cap rondalla de rebost?
— No — va dir l'arbre.
— Bona nit, doncs — varen dir les rates, tot entrant a casa d'elles. Els ratolins també s van retirar.
— Era ben agradable, perxò, — va mormorejar l'abet — de veure ls ratolins asseguts en rodona al meu voltant per escoltar-me. S'ha acabat això, també! Però la felicitat tornarà quan me trauran d'aquí.
Quan va ser això?
Un matí ermós va entrar gent per endreçar la golfa. Varen endur-sen les caixes i yaren treure l'abet del seu recó. Varen tirar-lo a terra una mica bruscament; però tot seguit un ome va agafar-lo i va endur-sel per una escala ben il·luminada.
— Veus-aquí la vida que torna — va pensar l'abet, que sentia la carícia de l'aire fresc i dels primers raigs del sól entrant al pati.
L'abet tenia tantes coses per veure al seu voltant, que va oblidar-se de mirar-se ell mateix. Al costat del pati y avia un jardí ple de flors. Roses fresques i flairoses penjaven per la paret; els tells eren florits i les orenetes volaven tot dient: «Quirre-virre-vit!»
— Ara vaig a viure! — va pensar l'abet. I estirava les branques.
Déu meu! Eren seques i esgrogueïdes. El varen posar a un recó, entremig de les ortigues i les argelagues. L'estrella de llauna estava encara a la branca més alta i brillava al sól clar.
En el pati s trobaven alguns d'aquells nois que en la nit de Nadal avien fet la sardana entorn de l'arbre i l'avien trobat tant bonic. Un dels més petits va córrer i va agafar l'estrella de llauna
— Oh! Mireu! — cridava. — Dalt d'aquell arbre de Nadal, tant vell i lleig, encara y ha l'estrella!
I va caminar sobre les branques, que cruixien sota les sabates.
L'abet mirava les ermoses flors i la fresca verdor del jardí, i després se mirava ell mateix. Auria volgut trobar-se en el seu fosc recó de la golfa. Pensava en la seva verda joventut al bosc, en l'alegra nit de Nadal i en els ratolins que estaven tant contents de sentir la rondalla de Klumpé-Dumpé.
— Tot s'ha acabat, — pensava l pobre abet. — Per què no aver estat alegre quan podia estar-ne?
Un criat va venir i va tallar l'arbre a troços. Va fer-ne un feix de llenya, que varen posar sota l'olla gran. Varen sentir-se sospirs i crits d'angoixa. Els nens hi varen córrer per a posar-se davant del foc i cridar: «Pif-paf!». Però ls pifs-pafs de l'abet eren vertaders sospirs. Pensava en els dies d'istiu al bosc i en les nits d'ivern a cel obert, quan les estrelles brillaven. Pensava en la nit de Nadal i en Klumpé-Dumpé, la sola aventura que ell avia après i que avia pogut contar.
I després no n va quedar res, de l'abetó.
Els nens avien tornat al pati. El més petit portava sobre l pit l'estrella de llauna que l'arbre avia portat en la seva vetllada més ditxosa.
Acabada aquesta vetllada, acabat el pobre abet i acabada amb ell la nostra istoria, com acaben totes les istories d'aquest món.