La comedia (1878)/Capítol primer
——
CAPITOL PRIMER.
De la primera part d'aquest libre, appellada Infern, en lo qual l'Actor fa proemi a tot lo tractat d'aquest libre.
Me retrobé per una selva escura,
3Que la dreta via era fallida.
Ay quant, á dir qual era, es cosa dura
Esta selva selvatga áspera é fort,
6Que 'l pensament nova por me procura
Tan amargant, que poch es plus la mort:
Mas per tractar del be qu' eu hi trobé,
9Diré l'als que hi descobrí, si'u record.
Jo no se be redir com hi entré;
Tant ere ple de son en aquell punt,
12Que la vera via abandoné.
Mas pusqu' eu fuy al peu d'un gran coll junt,
On termenava aquesta escura vall
15Qui m' havia de por lo cor compunt,
Guardé en alt, é vis seu dors, qui sall
Plus alt, vestit ia del raig del planeta,
18Qui mena hom dret per cascuna call.
Lavores fó un poch la pahor queta,
Qu'ins en lo lach del cor m'era durada
21La nit denant, ab pietat streta.
Ε axi com cell, qu' ab elena affanada
Ix del pelech for del mar á la riva,
24Mira l'aygua perillosa, é mol vada;
Αxí 'l meu cor, qui enquer es fugiva,
Se regirá á mirar lo derrer pas,
27Qui no lexa jamay persona viva.
Ε reposat un poch lo meu cor las,
Pris lo cami per la plaja deserta,
30Axi que 'l peu ferm sempr' era 'l pus bas.
Ε vetsvos, quax al començar de l'erta,
Una lonça-parda presta é leugera,
33Qui d'un guay pell virat era cuberta
Ε no'm lexava, ans me anava primera;
Empexantme ten fort lo meu cami,
36Que mantas veus fuy per tornar arrera.
Temps era del principi del mati,
E'l Sol muntava ab aquells senyals
39Qu'eran ab ell lla, com l' Amor Diví
Mogué primer les coses mundanals;
Si com fo be d'esperar occasyo
42La gaya pell de semblants animals,
L'hora del temps, é la dolça stazo:
Mas no per tant, que pahor no'm fanés
45La vista, qui 'm aparech, d'un leo.
Aquest sembla, que contra mi vengués
La testa alçant, ab fam molt rabiosa,
48Si que aperech que l'aer ne tremés:
Ε una loba, flaqua é bramosa
Segons parech en la sua magresa,
51Qui molta gent feu ia viure confosa.
Aquesta 'm mes tanta de fexuguesa
Ab la pahor qu'exia de sa vista,
54Que io perdí tot l'esper de l'altesa.
E axi com cell, que volonter aquista
Ε ve en temps qui tot perdre li'n fa,
57Que 'n tot son cor se complany é se'n trista;
Aytal me feu celia bestia lla,
Que, vinentme encontra, poch á poch
60M'empenyia lla on may Sol no ha.
Mentre que io cahia en lo bas loch,
Devant mos ulls viu qu' á mi se fou offert
63Qui per callar lonch mut parech de poch.
Ε com io viu aquest al gran desert:
Haies mercè de mi, cridé á luy,
66Ques que sies, d'ombra, ó home cert.
Respos ell: No hom; home ia fuy,
Ε pare é mare meus foren Lombarts,
69De Mantova per patria amenduy.
Nasquí sots Julio, be que fos tarts,
Visquí en Roma sota 'l bon August
72En temps dels Deus qu'eren fals é buguiarts.
Poeta fuy, é quanté d' aquell just
Fill d' Anchise, qui puix vench lla de Troya,
75Que l'ergulos Ilion fo combust.
Mas tu, ¿perqué tornes la mia croya?
¿Com no montes la serra delitosa,
78Qui es principi é cap de tota joya?
¿Est tu Virgili, aquella font joyosa,
Qui espandist de parlar si larch flum?
81Respongu'io ab cara vergonyosa.
Oh de tots poetas honor é lum,
Valíem lo lonch studi, é gran amor,
84Qu'a mi ha fet cercar lo teu volum.
Tu est lo meu Mestra e'l meu doctor:
Tu est aquell sols, de qui io he tolt,
87Lo bell estili, qui m' ha feta honor.
Vet la fera perqui io 'm son revolt:
Ajudemen tu, qu' est famós e satge,
90Car tremolar me fa tant, que m' ha molt.
A tu cové tenir altre viatge,
Respós ell, pus que lagremar me viu,
93Si escapar vols d' aquest loch ten salvatge:
Qu'esta fera, perquè 't fas tan squiu,
No lexa may hom pessar per sa via,
96Ans l'enpatxe ten fort, fins que l'ausiu:
De natura es pijor qu'altra qui sia,
Que no may omptex se voluntat bramosa,
99Ans pres del past, ha pus fam que no havia.
Molts animals son que l'usan per esposa,
Ε mes serán encara, fins que 'l Ca
102Vendrá, que la farà morir dolorosa.
Terra ne piltre aquest jes no 's beurá,
Mas sapiencia, amor, é virtut,
105Ε entre Feltre é Feltre nexará.
D'aquesta umill Itallia sia salut,
Perqui la verge Camilla morí,
108Eurallo, Turno, é Nixo perdut:
Aquell la gitarà del mon axi,
Que la metrá dins al pou infernal,
111De hon primer enveja la pertí.
D'on, per ton prou, io veig que mes te val
Venir ab mi; é io seré ta guida,
114Ε trauret ich per lo loch eternal,
Hon oirás la desperada estrida;
Veuràs los antichs esperits dolents,
117Qui d'ells la segona mort crida.
Ε pux veurás aquells que son contents
Dins en lo foch, perquè speren venir,
120Quant que sia, vérs les beneyts gents:
A les qual puys si tu voiras salir,
Anima qu'est d'aço pus de mi digna:
123Ab ells te lexaré al meu partir;
Qu'ell Sobiran Emperador insigna,
Perquè io fuy rebellant á sa ley,
126No 's vol quey entre io per tal condigne.
En totes parts mana, é lla es Rey:
La te la gran Ciutat, l'alta cadira:
129¡Beneyt es cell qui lla fa son pertrey!
Io li respus: Volch, é qui't requira
Per aquest Deu que tu no conaguist,
132Per ço que io fuga aquest mal plen d'ira,
Que tu m'amens lla non ara diguist,
Fins que veia la porta de Sent Pera,
135Ε cells, qui dius, qu'estan en lloch tan trist.
Lavors se mos: é io l'aní derrera.
5 selvatga: selvatja.—24 mol: molt.—33 pell: pel.—39 com: quan.— 141 com: qu' m (?)—73 'quanté: cantí.—75 ergulos: orgullos.—87 feta: fet.—96 enpatxe: empatxa.—98 se: sa.—120 beneyts: beneytes.— 121 qual: quals.