La comedia (1878)/Capítol II
CAPITOL II.
De la primera part, en lo qual fa prohemi al primer cant d'aquest libre, appellat Infern.
Levav' ells animals, qui son en terra,
3De lurs trebals; é io qu'era sol u
M'aparelave á sostenir la guerra
Tant del cami com de la pietat,
6Que retraurá la pensa qui no erra.
¡Oh Musa, oh alt enginy, or m' ajudat!
¡Oh pensa qui escrivist ço que io viu,
9Qu' açi parrá la tua nobletat!
Io comencé: Poeta, per qui 'm guiu,
Garda la mia virtut, si es potent,
12Si 't plau, abans qu' al alt pas som afiu.
Tu dius que de Silvio l'alt parent,
Coruptible encara, al inmortal
15Segle aná, é fo sensiblement;
Pero, si l'adversari de tot mal
Cortes li fó, com hag ço per pensat
18Qu' axir devia d'ell, é quin, é quall;
No par indigne á hom ben asenat:
Qui fou de Roma é del imperi seu
21Pare en lo Cel imperial donat:
La qual e'l qual, certament io creu,
Fou stabblit ia pel loch sant é bell,
24Ο 'l Successor del major Pare seu.
Per est anar, d' on tu veuras aquell,
Entis coses que li for occayso
27De victoria é del papal mantell.
Anáhi pux lo Vas d' eleccio,
Per portarne confort á aquella Fe,
30Qu' es principi é cami de salvaçio.
Mas io, ¿per quey iré, ne d'on me ve?
No Enea io ne sent, ne Pau son:
33Ne digne á aço, ne io, n' altrui cre.
Perque si al venir io m'abondon,
La venguda tem no torn á mon dol:
36En tan, ho tu mils, que io no'nrahon.
Ε axi com cell qui desvol ço que vol,
Ε per novell pensar camia preposta,
39Si que de son comensar tot se tol;
Tal me fiu io en cella scura costa:
Si que, pensant, guasté la mia empresa,
42Qui fó en lo comensar axi tosta.
Si io he be ta peraula entesa,
Respos d'aycell magnanim aquella ombra,
45L'anima tua es de villtat offesa:
La qual moltes veguades l'hom encombra
Si, que d'honrada empresa 'l fa pertir,
48Com fals vasser fa bestia quand s'ombra.
D'aquesta por perqué puxes axir,
Diret perque vinguí, é ço qu'entis
51Al primer punt que't vinguí sovenir.
Io era ab cells que alls no han que sospirs:
A mi crida Dona beata é bella,
54Tal que de comendar io la requis.
Ab sos ulls clars, luzents pus q'una Stella:
Ε comensam á dir suau é plana,
57Ab dolsa veu, angelical isnella:
Oh anima cortesa Mantoana,
De qui la fama encara en lo mon dura
60Ε durará co'l moviment londana:
Lo meu amich, mas no de la ventura,
En la plaja deserta es enpedit
63Si, que 'l camí volta ia per por dura;
Ε tem que no sia ia tant fallit,
Que 'm sia tard al seu secors levada,
66Per ço que eu he d'ell en lo Cel oit.
Mou de açi, donchs, ab ta peraula ornada,
Ε ab açó que fa mester á son selvar,
69L'ajuda, qu'eu na sia consolada.
Io son Beatris, qui ti fas anar:
Ε vinch del loch on tornar desitg breu:
72Amor me mou, qui 'm fá aixi perlar.
Quant io seré denant al Senyor meu,
Jo'm loaré sovin de tu aqui.
75Lavors callá, é puxs comensi eu:
Oh Dona de virtud, sola perqui
Sobremonta l'hom tot altra content
78Sota quell cell, que ha menor cercle ab si;
Tant m'es de grat lo teu comendament,
Que l'obeir, si donchs ia fos, m'es tarts:
81Plus no t'es obs mas dirme el teu talent.
Mas dim si't plau, com es que tu no't guardes
De develar ça ius, en aquest centra,
84De l'ample loch on retornar tu arts.
Pus que tu vols a tan saber adentra,
Diret breument, respos ella, com es
87Perque no tem io de venir ça entra.
Tembra deu hom solament, é no mes,
Ço que'l sa poder de fer mal ad'altruy:
90Y als no, car no pot fer pahor en res.
Merce de Deu, io axtall feta fuy,
Que la vostra miseria no'm tany,
93Ne flamer foch no'm pot fer res anuy.
Dona es gentil el Cel, qui se complany
D'aquest empatx, on io anar te man,
96Si que dur jui la sus en lo Cel frany.
Aquesta ques Lucia en son deman
Ε dix: Ara ha mester lo teu faell
99De tu, é io á tu lo recoman.
Lucia, enamigua de tot cruel,
Se mog, vinen en lo loch on io era,
102Qui'm sehia ab l'entigua Ratxel:
Beatrisi, dix: tu qu' est laus de Deu vera
¿Com no secors á quell qui t'amá tant,
105Que isquá per tu de lla vulgar esquera?
¿No ous tu ia lo seu piedos plant?
¿No veus tu ia la greu mort, qui 'l arresta
108Sus lo trist flum, o'l mar no's dona vant?
Al mon no fó mai persona tan presta
A fer son prou, ne á fugir a'son dan,
111Com io, despuys que oí cel raquesta.
Vingui ça ius del meu beneyt scan,
Fiantme molt del teu perlar molt bo,
114Qui onra tu é tots cells que oit l'han.
Ε pus que ella m' hag rahonat aço,
Sos bells ulls clars, plorant fort, me girá:
117Si que mi feu venir pus abendo:
Vingui á tu axi, com comandá:
Cella cruel fera 't leve denant,
120Qui del bell puig l'anar curt te levá.
Donques ¿perqué? ¿perqué vas recullant?
¿Perqué villtat en lo teu cor se met?
123¿Perqué ardiment franch no vas demostrant,
Pus tres Dones beneytes ten stret
Curan de tu, lia en la cort dell Cel,
126Ε'll meu parlar tan de be te promet?
Si com les flos per lo nocturnu gel
Stret closes, pus qu' ell sol les enblanca
129Sobre dresantles vers lo bell stell;
Tal me fiu io de ma virtud estanca,
E tant me mes al cor bon ardiment,
132Qu' eu comencé com á persona franca:
¡Oh piadosa que acorriment
me feu, é tu cortes qui obeist tost
135Al seu perlar que 't dix certanament!
Tu m' has ab gran desig lo cor dispost
Tan al venir ab ton perlar, qu' eu suy
138la retornat en mon primer prepost
Vers donchs, qu' un sol voler havem amduy:
Tu guiador, tu senyor, e tu Mestre.
141Axi li dix; e pus que mogut fuy,
Entré per lo cami alt e silvestre.
1 breu: bru.—19 asenat: assenyat.—24 Pare: Pere.—33 cre: crech.—36 ho: ou.—41 guaste: gaste:—48 vasser: veer.—55. Stella: Estrella.—65 secors: socors.—82 guardes: guards.—83 develar: devallar.—94 el: al.—105 isquá: isqué.—111 cel: cella.—129 stell: stel.—139 Vers: Ves.