La Divina Comèdia. Infern (1921)/Cant VIII

CANT VUITÈ

CERCLE CINQUÈ: IRACUNDS

Flègias. Felip Argenti. La ciutat de Dite. Oposició dels dimonis.

D

ic, seguint mes raons, que, bona estona

abans que al peu de l'alta torre fóssim,
vers el seu cim els nostres ulls giràrem,
4.car dos llumets hi vérem aparèixer
als quals de lluny un altre responia:
tan lluny, que quasi els ulls no hi arribaven.
7.I jo digui al que és mar de tota ciència:
—Què signen, aquests llums? I ¿què contesta,
l'altre llumet? I qui les fa, les senyes?—
10.I el mestre a mi: — Per sobre l'aigua tèrbola
entreveure ja pots ço que ens espera,
si de l'estany la boira no t'ho amaga.—^[1]

13.Cap corda engegà mai una sageta
que tan rabent anés corrent per l'aire
com jo una nau vaig veure, molt menuda,
16.venir lliscant per l'aigua vers nosaltres,
amb un nauxer tot sol, que l'empenyia
cridant: —Ja ets meva, o ànima malvada!
19.—Flègias, Flègias! És vana ta cridòria,
aquesta volta—el meu senyor digué-li.—
Només passant el llot podràs tenir-nos.—
22.Tal com aquell que un gros engany s'adona
que li ha estat fet, i irat se n'escabella,
així féu Flègias, embotit de ràbia.
25.Dintre la barca va baixâ el meu guia,
i m'hi féu entrâ, aprés, al seu darrera;
i sols en ser-hi jo semblà dur càrrega.
28.Tantost que el mestre i jo dins del lleny fórem,
la vella proa va partî, enfonsant-se
més, dintre l'aigua, del que sol amb altres.^[2]

31.Mentre corríem per la morta gorga,
un, tot cobert de fang, se m'encarava
dient: —Qui ets, que véns abans de l'hora?—
34.I jo a ell: —Si vinc, ací no resto.
Mes tu qui ets, que brut així et presentes?
—Ja ho veus: sóc un que plora!— va respondre.
37.I jo a ell: —Amb tes dolors i llàgrimes,
ací, maleïda ombra!, consumeix-te;
car ja et conec, per més que el fang et tapi.—
40.Sobre la nau les mans alçà aleshores;
mes amb llestesa el rebutjà el meu mestre,
bo i dient: —Arri enllà, amb els altres gossos!—
43.El coll, després, em va voltâ amb els braços,
i em besà el front dient: —Ànima altiva!
Beneita aquella que et portà en son ventre!
46.D'aquest, al món, l'orgull va ensenyorir-se;
ni una bondat honora sa memòria:
per'xò sa ombra mostra ací tal fúria.^[3]

49.¡Quants, ara, a dalt, per uns grans reis es tenen,
que ací estaran com porcs dintre la bassa,
al món deixant bescantaments horribles!—
52.I jo: —Tindria, o mestre!, moltes ganes
de veure'l amansit, d'aquest brou dintre,
primer que de l'estany eixit haguéssim.—
55.I el meu guia llavors: —Ans que la platja
albiradora et sigui, ho podràs veure:
d'un tal desig el goig convé que tinguis.—
58.Molt poc feia d'això, quan viu que queia
tan feroç sobre aquest la gent fangosa,
que Déu encara en lloo i regracio.
61.—Dali a Felip Argenti!—tots cridaven.
I l'irat esperit del de Florència,
fora de si, es donava mossegades.
64.Ací el deixàrem, i ja més no en parlo.
Un plany colpí aleshores mes orelles,
i gorg enllà vaig adreçar la vista.^[4]

67.El bon mestre digué: —Fillet meu: ara
ve la ciutat anomenada Dite,
amb ciutadans penats en munió grossa.—
70.I jo aleshores: —Ses mesquites, mestre,
albiro ja, en la vall, totes vermelles
com si del foc ara mateix eixissin.—
73.I el mestre em respongué: —La flama eterna
que hi crema dins, les fa aparèixer roges
en aquest baix Infern, com ara observes.—
76.Per fi, dels alts fossats dintre ja ens vèiem
que aquella terra sens consol circumden:
de ferre ses muralles em semblaven.
79.No sense fer primer una gran volta,
som arribats on el nauxê, amb veu dura,
ens diu, a crits: —Eixiu! Ací és l'entrada!—
82.Vaig veure'n més de mil damunt les portes,
caiguts del Cel, que, en to de gran rancúnia,
deien: —¿Qui deu sê aquest que, encara amb vida,^[5]

85.de la gent morta volta ja pel regne?—
I el savi mestre meu els va fer signe
que quelcom en secret volia dir-los.
88.Llur ràbia un xic domtaren aleshores,
i digueren: —Tu vina, i que se'n vagi
aquest que ha entrat ací amb tanta ardidesa.
91.Que se'n torni tot sol per l'aspra ruta:
vejam si en sap; car tu, que l'acompanyes
per tan fosca encontrada, has de romandre-hi.—
94.Pensa, lector, mon desconhort quin era
en oir les paraules maleïdes
que no poder tornar em feren témer.
97.—¡O guia meu, que més de set vegades
seguretat m'has dada, i posat fora
de greus perills que contra mi s'alçaven!
100.Aclaparat així en aquest no em deixis!
I, si d'anar més endavant ens priven,
desfem, de pressa i junts, els nostres passos.—^[6]

103.I, aquell senyor que allà menat m'havia,
—No tinguis por— digué: —tal és qui atorga
el nostre pas, que res pot impedir-lo.
106.Mes ací espera'm, i el retut coratge
conforta, i peix-lo d'esperança bona,
que en el baix món no et deixarà ton mestre.—
109.Així se'n va, llavors, abandonant-me,
mon dolç pare, i jo resto ple d'angoixa,
car en mon cap el sí i el no disputen.
112.No poguí ben oir ço que ell els deia;
mes allà amb ells no s'estigué pas gaire,
perquè tots cap a dins corrents fugiren.
115.I de rebot varen fê anar les portes
contra el pit del meu mestre, que al defora
restà i a mi tornà amb dubtosa passa.
118.Baixos tenia els ulls, i l'esguard orfe
de tot coratge, i sospirava, i deia:
—Qui als estatges del mal l'entrada em priva?—^[7]

121.I a mi va dirme:—Encara que m'enugi,
no tinguis por, car venceré en la prova,
sigui el que sigui ço que dins projectin.
124.No és cosa nova aquesta llur ufana:
ja en feren ús en porta més sabuda,
la qual encara avui és espanyada.
127.Sobre ella la inscripció de mort has vista;
i, d'ella cap ençà, ja el pendís baixa,
passant tot sol per entremig dels cercles,
130.un que farà que la ciutat se'ns obri.^[8]

---

1. 
   Io dico, seguitando, che assai prima
   che noi fussimo al piè dell'alta torre,
   gli occhi nostri n'andàr suso alla cima
   4per due fiammette che i' vedemmo porre,
   ed un'altra da lungi render cenno,
   tanto, che appena il potea l'occhio tòrre.
   7Ed io mi volsi al mar di tutto il sennó:
   dissi: "Questo che dice? E che risponde
   quell'altro foco? E chi son quei che il fenno?
   10Ed egli a me: "Su per le sucide onde
   già scorgere puoi quello che s'aspetta,
   se il fummo del pantan noi ti nasconde.
   
2. 
   13Corda non pinse mai da sè saetta
   che sì corresse via per l'aere snella,
   com'io vidi una nave piccioletta
   16venir per l'acqua verso noi in quella,
   sotto il governo d'un sol galeoto,
   che gridava: "Or se' giunta, anima fella!
   19Flegïàs, Flegïàs, tu gridi a voto"
   disse lo mio signore, "a questa volta!
   Più non ci avrai, che sol passando il loto."
   22Quale colui che grande inganno ascolta
   che gli sia fatto, e poi se ne rammarca,
   fecesi Flegïàs nell'ira accolta.
   25Lo duca mio discese nella barca,
   e poi mi fece entrare appresso lui;
   e sol quand'io fui dentro, parve carca.
   28Tosto che il duca ed io nel legno fui,
   secando se ne va l'antica prora
   dell'acqua più che non suol con altrui.
   
3. 
   31Mentre noi correvam la morta gora,
   dinanzi mi si fece un, pien di fango,
   e disse: "Chi se' tu, che vieni anzi ora?"
   34Ed io a lui: "S'io vegno, non rimango:
   ma tu chi se', che se' sì fatto brutto?"
   Rispose: "Vedi che son un che piango."
   37Ed io a lui: "Con piangere e con lutto,
   spirito maledetto, ti rimani!
   ch'io ti conosco, ancor sie lordo tutto."
   40Allora stese al legno ambo le mani;
   per che il maestro accorto lo sospinse,
   dicendo: "Via costà con gli altri cani!"
   43Lo collo poi con le braccia mi cinse;
   baciommi il volto, e disse: "Alma sdegnosa,
   benedetta colei che in te s'incinse!
   46Quei fu al mondo persona orgogliosa;
   bontà non è che sua memoria fregi:
   così s'è l'ombra sua quì furiosa.
   
4. 
   49Quanti si tengon or lassù gran regi,
   che qui staranno come porci in brago,
   di sè lasciando orribili dispregi!"
   52Ed io: "Maestro, molto sarei vago
   di vederlo attuffare in questa broda,
   prima che noi uscissimo del lago."
   55Ed egli a me: "Avanti che la proda
   ti si lasci veder, tu sarai sazio:
   di tal disio converrà che tu goda."
   58Dopo ciò poco vidi quello strazio
   far di costui alle fangose genti,
   che Dio ancor ne lodo e ne ringrazio.
   61Tutti gridavano: "A Filippo Argenti!"
   E il fiorentino spirito bizzarro
   in sè medesmo si volgea co' denti.
   64Quivi il lasciammo, che più non ne narro;
   ma negli orecchi mi percosse un duolo,
   per ch'io avanti intento l'occhio sbarro.
   
5. 
   67Lo buon maestro disse: "Omai, figliuolo,
   s'apressa la città che ha nome Dite,
   co' gravi cittadin, col grande stuolo."
   70Ed io: "Maestro, già le sue meschite
   là entro certo nella valle cerno
   vermiglie, come se di foco uscite
   73fossero." Ed ei mi disse: "Il foco eterno
   ch'entro le affoca, le dimostra rosse,
   come tu vedi in questo basso Inferno."
   76Noi pur giugnemmo dentro all'alte fosse
   che vallan quella terra sconsolata:
   le mura mi parean che ferro fosse.
   79Non senza prima far grande aggirata,
   venimmo in parte dove il nocchier forte
   "Uscite!" ci gridò: "Quì è l'entrata."
   82Io vidi più di mille in su le porte
   da' Ciel piovuti, che stizzosamente
   dicean: "Chi è costui che, senza morte,
   
6. 
   85va per lo regno della morta gente?"
   E il savio mio maestro fece segno
   di voler lor parlar segretamente.
   88Allor chiusero un poco il gran disdegno,
   e disser: "Vien tu solo, e quei sen vada,
   che sì ardito entrò per questo regno.
   91Sol si ritorni per la folle strada!
   Provi sa sa; chè tu quì rimarrai,
   che gli hai scorta si buia contrada."
   94Pensa, lettor, se io mi sconfortai
   nel suon delle parole maledette,
   ch'io non credetti ritornarci mai.
   97"O caro duca mio, che più di sette
   volte m'hai sicurtà renduta, e tratto
   d'alto periglio che incontro mi stette,
   100non mi lasciar" diss'io, "cosi disfatto!
   E se il passar più oltre ci è negato,
   ritroviam l'orme nostre insieme ratto."
   
7. 
   103E quel signor che lì m'avea menato,
   mi disse: "Non temer; chè il nostro passo
   non ci può tòrre alcun: da tal n'è dato.
   106Ma qui m'attendi, e lo spirito lasso
   conforta e ciba di speranza buona,
   ch'io non ti lascierò nel mondo basso."
   109Così sen va, e quivi m'abbandona
   lo dolce padre, ed io rimango in forse;
   chè il sì e il no nel capo mi tenzona.
   112Udir non potei quello che a lor porse;
   ma ei non stette là con essi guarì,
   chè ciascun dentro a prova si ricorse.
   115Chiuser le porte que' nostri avversari
   nel petto al mio signor, che fuor rimase
   e rivolsesi a me con passi rari.
   118Gli occhi alla terra, e le ciglia avea rase
   d'ogni baldanza, e dicea ne' sospiri:
   "Chi m'ha negate le dolenti case?"
   
8. 
   121Ed a me disse: "Tu, perch'io m'adiri,
   non sbigottir, ch'io vincerò la prova,
   qual ch'alla difension dentro s'aggiri.
   124Questa lor tracotonza non è nuova,
   chè già l'usaro a men segreta porta,
   la qual senza serrame ancor si trova.
   127Sovr'essa vedestù la scritta morta:
   e già di qua da lei discende l'erta,
   passando per li cerchi senza scorta,
   130tal, che per lui ne fia la terra aperta."