L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol V

CAPITOL V.
AHONT SE PROCEHEIX LA RELAClÓ DE LA DESGRACIA DE NOSTRE CAVALLER.

Veigent donchs qu' en efecte no podia remenarse determiná acollirse á son remey ordinari qu' era pensar en algun pas de sos llibres y li portá sa bojería á la memoria aquell de Valdovi y del Marqués de Mantua quan Carloto 'l deixá ferit á la montanya: historia sabuda de las criaturas, no ignorada dels jóvens, celebrada y fins creguda dels vells, y ab tot y aixó no mes verdadera que 'ls miracles de Mahoma. Aquesta donchs li semblá á n' ell que li venia de motllo pel pas en que 's trobava: y aixis ab mostras de gran sentiment 's comensá á revolcar per terra y á dir ab debilitat alé lo mateix que diuhen deya lo ferit cavaller del bosch:

¿Ahont ets senyora meva,

Que no 't condol pas mon mal?

O, be no ho sabs, senyora,

O ets falsa y desleal.

Y d' aquesta manera aná procehint lo romans fins aquells versos que dihuen

O noble marqués de Mantua

mon oncle y senyor carnal,

Y volgué la sort que quan arrivá á aquest vers s' ensopegá á pasar per allí un pagés de son mateix poble y vehí seu, qui venía de portar una cárrega de blat al molí; y veigent aquell home alli estés, se li atansá y li preguntá qui era y quin mal sentia puix tan tristement 's queixava. D. Quixot cregué sens dubte qu' aquell era lo Marqués de Mantua son oncle, y aixís no li respongué altre cosa sinó fou procehir en son ro­mans ahont li donava compte de sa desgracia y dels amors del fill del emperant ab sa esposa, tot de la mateixa manera que lo romans ho canta. Lo pagés estava admirat sen­tint aquells disbarats; y trayentli la visera, que ja era feta trossos per las garrotadas, li neteijá la cara, que la tenia plena de pols; y tantost li hagué netejada quan lo reco­negué y li digué: senyor Quixada (puix aixis 's devia anomenar quan éll tenia seny y no havia passat de fidalch sossegat á cavaller aventurer) ¿qui ha possat á vostra mercé d' aquesta manera? empero éll seguia ab son romans á quant li preguntava. Veigent aixó lo bon home, lo millor que pugué li tragué lo peto y espatller pera veurer si tenia alguna ferida: pero no veigé sanch ni cap senyal. Tractá d' alsarlo de la dura terra, y no ab poch traball lo pujá sobre son pollí per creurel bestia mes asossegada. Recollí las armas, fins las estellas de la llansa, y lligalas sobre Rocinant á ne 'l que prengué per la brida y pel ronsal á l'ase, y s' encaminá envers son poble ben pensatiu de sentir Ios disbarats que D. Quixot deya: y no menos ó anava D. Quixot que de pur macat y cruixit no 's podia tenir sobre l' ase, y de quan en quan donava uns suspirs que 'ls posava en lo cel, de modo que de nou obligá á que lo llaurador li preguntés quin mal 's sentia; y no semblava sinó que lo diable li portava á la memoria los quentos acomodats á sos fets, perqué llavors olvidantse de Valdoví 's recordá del moro Abindarraez quan l' alcaide d' Antequera Rodri­go de Narvaez lo prengué y portá prés á sa alcaidía. De manera que quan lo pagés li tor­ná á preguntar com se trobava y que sentia, li respongué las mateixas paraulas y rahons que lo captiu Abencerrage responía á Rodrigo de Narvaez, del mateix modo qu' ell habia llegit la historia á la Diana de Jordi de Montemayor ahont s' escriu; aprofitantse d' ella tan apropósit que lo llaurador s' anava donant al diable de sentir tanta máquina de despropósits: per lo que conegué que son vehí s' habia locat, y donabali pres­sa pera arribar al poble pera rematar l'enfado que D. Quixot li causava ab sa llarga arenga. A la fi de la que digué: sapia vostra mercé, senyor D. Rodrigo de Narvaez que aquesta hermosa Tarifa que he dit es are l' hermosa Dolsinea del Tobós, per qui jo he fet y faré los mes famosos fets de cavallerías que 's veigeren ni veurán en lo mon. A n' aixó respongué lo llaurador: miri vostra mercé, senyor ¡pecador de mí! que jo no só Don Rodrigo de Narvaez, ni lo marqués de Mantua, sino Pere Alonso son vehí, ni vostra mercé es Valdoví ni Abindarraez, sino l' honrat fidalch del senyor Quixada. Jo se qui só, respongué D. Quixot, y sé que puch esser no sols los que he dit, sino tots los dotze Pars de Fransa y fins tots los nou de la fama, puix á totas las hessanyas qu' ells tots junts y cada hú á solas feren sobrepujarán las mevas. Ab aquestas pláticas y altres semblants arrivaren á son poble al ferse fosch, empero lo llaurador esperá á que enfosquís un poch mes, perqué no veigessen al bastonejat fidalch tan mal cavaller. Arrivada donchs l' hora que li sembla apropósit entrá en lo poble y en casa de D. Quixot, la qual trobá tota alborotada y en ella hi eran lo rector y lo barber del poble, grans amichs de D. Quixot, á qui estava dient sa mestressa á crits: ¿qué li apar á vostra mercé, senyor llicenciat Pere Pérez (puix aixis s' anomenava lo Rector) de la desgracia de mi senyor? Sis dias fa que no tornan éll ni 'l rocí, ni l' escut, ni la llansa, ni las armas. ¡Desventurada! puix vinch á entendrer, y es tan cert com que nasquí pera morir, que aquests malehits llibres qu' éll té y sol llegir tan sovint, li han girat lo cervell: puix are recordo haberli ohit moltas vegadas, parlant tot sol, que volia ferse cavaller aventurer y anarsen per aquest mon á cercar las aventuras. Encomenats sian semblants llibres á Satanás y á Barrabás, puix aixís han perdut lo mes delicat seny de tota la Mancha. La nevoda deya lo mateix; y encara mes deya: sápiga vostra mercé, senyor maese Nicolau (puix aquest era lo nom del Barber), que moltas vegadas li succehí á mon senyor oncle estarse llegint aquests desanimats llibres de desventuras dos dias ab sas nits, y llensant á la fi lo llibre de las mans, posava má á l' espasa y donava coltelladas per las parets, fins que trobantse molt cansat, deya que havia mort quatre gegants com quatre torras, y la suor que suava pel cansament, deya que era sanch de las feridas rebudas en la batalla, y tot seguit bebia un gran jerro d' aigua freda, y quedava sá y sossegat, dihent qu' aquella aigua era una preciosíssima beguda que li havia portat lo savi Esquif, un gran encantador y amich seu. Mes jo me 'n tinch la culpa de tot, puix no doní avis á vostras mercés dels disbarats de mon senyor oncle, á fi de que hi posessen remey avans de que arrivés á lo que ha arrivat y cremessen aquests excomunicats llibres (que son molts), puix ho mereixen esser cremats com si fossen d' heretjes. Lo mateix dich jo, respongué lo Rector, y á fé que no passará demá sens que fassa d' élls auto públich y sian condemnats al foch, á fi de que no donen ocasió á qui los llegesca de fer lo que mon bon amich deu haber fet. Tot aixó estavan ohint lo pagés y D. Quixot, ab lo que lo primer acabá d' entendrer la malaltía de son vehí, y aixís comensá á cridar dihent: obren vostras mercés al senyor Raldoví y al senyor marqués de Mantua que vé mal ferit, y al senyor moro Abindarraez que porta captiu al valerós Rodrich de Narvaez Alcaide d' Antequera. Al ressó de semblants crits sortiren tots, y quant conegueren los uns á son amich, los altres á son amo y oncle, que encara no habia baixat del pollí perque no podia, corregueren á abrassarlo. Ell digué: atúrintse tots, puix vinch mal ferit per la culpa de mon cavall: pórtintme á mon llit, y crides si fos possíble á la sabia Urganda que cure y sanhi mas feridas. Mira en hora mala, digué llavors la mestressa, si 'm deya á mí bé lo cor de quin peu coixejaba mi senyor. Puge vostra mercé en bona hora, que sens que vinguia aqueixa Urganda 'l sabrem aquí curar. Malehíts, dich, sian altre vegada y altres cent aquests llibres de cavallerias que tal han posat á vostra mercé. Portárentlo desseguida al llit, y cercantli las feridas, no n' hi veigeren cap, y éll digué que tot era cruiximent per haber tingut una gran cayguda ab Rocinant son cavall combatentse ab deu jayans, los mes desaforats y atrevits que 's podrian trobar sobre gran part de la terra. Ta, ta, digué lo rector, ¿jayans hi ha á la dansa? En veri­tat que jo 'ls tinch de cremar avans d' arrivar la nit. Férentli á Don Quixot mil preguntas, y á cap volgué respondrer altre cosa sinó que li donessen un bossí y luego lo deixessen dormir que era lo que mes necesitaba. Va ferse aixís, y lo rector s'entera molt á la llarga del llaurador, del modo com habia trobat á Don Quixot. Ell li contá tot ab los disbarats qu' al trobarlo y al portarlo habia dit, lo que fou encendrer mes lo desitj en lo llicenciat de fer lo que l' altre dia feu, aixó es, cridar á son amich lo barber mestre Nicolau ab qui vingué á casa Don Quixot.