L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol IV

CAPITOL IV.
DE LO QUE SUCCEHÍ Á NOSTRE CAVALLER Á SA SORTIDA DE L' HOSTAL.

La del alba seria quan D. Quixot sortí de l' hostal, tan content, tan airós y tan regosijat per veurers armat cavaller, que lo goig li reventaba per las singlas de son cavall. Empero venintli á la memoria los consells de son host, pertanyents á las prevencions tan necessarias respecte de lo que habia de portar ab éll, especialment las dels diners y camisas; determiná tornar á sa casa y provehirse de tot y d' un escuder, fent propósit de rebrer per tal á cert pagés vehí seu que era pobre y ab fills, peró molt apropósit pera l' ofici escuderil de la cavallería. Ab aquest pensament guiá á Rocinant cap á son poblet, lo qual casi coneixent sa volensa, de tant bona gana comenssá á caminar, que semblava que no posés los peus en terra. No habia caminat molt aixís quan li semblá que á sa dreta d' entre l' espessor d' un bosch que allí hi había sortian unes veus delicadas com de persona que 's queixaba; y apenas las hagué ohidas quan digué: gracias dono al cel per la mercé que 'm fá, puix tan prest 'm posa ocasions davant ahont jo puguia complir ab lo que dech á ma professió, y ahont puguia cullir lo fruit de mos bons desitgs: aquestas veus sens dupte son d' algun menesterós ó menesterosa que te de menester mon favor y ajuda: y girant las bridas á Rocinant lo guiá envers ahont li semblaba que las veus sortian. Y á pochs passos que s' interná pel bosch veijé lligada una egua á una alzina, y lligat á un' altre un xicot nú de mitj cos en amunt, fins de edat de quinze anys qu' era qui las veus donaba, y no sens causa, puix li estaba fibblant ab una llarga corretja d' un cinturó molts assots un pagés llauradór ben quadrat, y á cada assot hi acompanyaba una reprensió y consell, perqué deya: la llengua quieta y los ulls llestos. Y lo xicot responía: no ho faré altre vegada senyor meu: per la passió de Deu que no ho faré altre vegada, jo prometo tenir d' aquí en avant mes cuidado del remat. Y veijent D. Quixot lo que passaba, ab veu airada digué: descortés cavaller, mal está aferrusarvos ab qui no pot defendrers: pujeu sobre vostre cavall, y preneu vostra llansa (puix també tenía una llansa arrimada á la alzina ahont estaba lligada l' egua) que jo vos faré coneixer que es de cobarts lo que vos esteu fent. Lo llaurador, que veigé tan prop aquella figura carregada d' armas y blandint la llansa prop de sa cara, tingués per mort, y ab bonas paraulas respongué: senyor cavaller, aquest xicot que estich castigant es un criat meu que ni serveix pera guardar un remat d' ovellas que tinch en aquests entorns, y es tan descuidat que cada dia men falta una, y perque castigo son descuit ó picardia diu que ho fas com ho faria un miserable, pera no pagarli la soldada que li dech, y ab Deu y ab ma ánima que ment. ¿Ment devant de mí ruí y mal criat? digué D. Quixot. Pel sol que 'ns illumina que estich per pasarvos de part á part ab aquesta llansa págali desseguida sense mes réplicas, sino pel Deu que 'ns governa, vos tinch d' acabar y aniquilar tot seguit; deslligeulo al instant. Lo llaurador baixá'l cap, y sens respondrer paraula deslligá son criat á qui preguntá D. Quixot quant li debia son amo. Ell digué que nou mesos á set rals cada mes. Tragué 'l comte D. Quixot, y trobá que pujaba seixanta tres rals, y digué al llaurador que al moment los hi donés si no volia morir. Respongué l' esporeguit vilá que per lo pas en que 's trobava y jurament que habia fet (y encara no habia jurat res), que no eran tants; perqué se li habian de descontar y posar en compte tres parells de sabatas que li habia donat, y un ral de dos, sangrías que li habian fet trobantse malalt. Bé está tot aixó, replicá D.Quixot; pero quedintse las sabatas y las sangrías pels assots que sens culpa li habeu dat, puix si ell tallá lo cuiro de las sabatas que vos pagareu, vos li habeu tallat lo de son cos, y si 'l barber li tragué sanch estant malalt, vos ab sanetat li habeu treta: aixís que per aques­ta part no vos deu res. Lo mal es, senyor cavaller, que no tinch aquí diners: vingue l'An­dreu ab mi á casa, que jo li pagaré tot l' un ral sobre l' altre. ¿Anarmen jo ab éll, digué lo bailet? mal any! no senyor ni per pensa, perque veijentse sol me posará com un San Bartomeu. No fará semblant cosa, digué D. Quixot, es prou que jo li mani pera que 'm tinguia respecte, y ab tal qu' ell m' ho jure per la lley de cavalleria que he rebut, lo deixaré anar lluire y asseguraré la paga. Miri vostra mercé, senyor, lo que diu, res­pongué 'l xicot, puix aquest mon amo no es cavaller, ni ha rebut cap ordre de cavalle­ria, y no es altrǝ que Haldudo 'l rich, vehí de Quintanar. Poch hi fá, respongué Don Quixot, puix Haldudos hi pot haber cavallers, mes á mes essent com es cada hu fill de sas obras, Aixís es la veritat, digué Andreu; mes aquest mon amo ¿de quinas obras es fill puix 'm nega la soldada y mon suor y treball? No ne­go, germá Andreu, respongué lo llaurador, y feume plaher de venirvos ab mí, que jo jur per totas las ordres que de cavallerías hi ha en lo mon, de pagarvos com tinch dit un ral sobre l' altre y encara perfumats. Del perfumament vos faig franch, digué Don Quixot, donéuloshi ab rals que ab aixó me contento : y mireu qu' ho cumpliu com ho habeu jurat; sino pel mateix jurament vos jur tornar á cercarvos y castigarvos y que vos tinch de trobar encara que vos amagueu com una sargantana. Y si voleu saber qui vos mana aixó, pera quedar ab mes veras obligat á complírho, sapigueu que jo só lo valerós D. Quixot de la Mancha, lo desfahedor d' agravis y malas rahons ; y ab Deu quedeu, y no vos fugia de la memoria lo promés y jurat baix pena de la pena pronun­ciada. Y dient aixó picá á son Rocinant, y ab breu temps desaparegué de la vista d' ells. Seguiulo lo llaurador ab la vista, y cuan veigé que habia passat lo bosch y que ja no s' apareixia, tornás envers son criat Andreu y li digué : veniu aquí, fill meu, que vos vull pagar lo que os dech com aquell desfahedor d' agravis m' ha deixat manat. Aixó jur jo, digué Andreu, y com qu' anirá mes acertat vostra mercé complint lo ma­nament d' aquell bon cavaller, que mil anys visquia, puix segons n' es de valerós y bon jutge, viva Roch que si no 'm paga, que torni y executi tot lo qu' ha dit. També ho jur jo, digué lo llaurador, mes per lo molt que os vull, vull aumentar lo deute pera acreixer la paga. Y agafantlo pel bras lo torná á lligar á l' alzina, ahont li doná tants assots que 'l deixá per mort. Crideu, senyor Andreu, ara li deya lo llaurador, al desfahedor d' agravis, y veureu com no desfá aquest, encara que crech que no es acabat de fer, puix me venen ganas d' escorxarvos viu, com vos temiau; pero á la fi lo deslligá, y li doná llicencia que anés á cercar á son jutge, pera que cumplís la pronunciada sen­tencia. Andreu se 'n aná un poch melancólich jurant d' anar á cercar lo valerós D. Qui­xot de la Mancha, y contarli punt per punt lo qu' habia passat, y que li pagaría ab las setenas; mes ab tot y aixó ell se 'n aná plorant y son amo 's quedá rient: y d' aquesta manera desfé tal agravi lo valerós D. Quixot qui contentíssim de lo succehit, y semblantli que habia dat felicíssim y elevat comensament á sas cavallerías, ab gran satis­facció propia anaba caminant envers sa aldea dihent á mitja veu: bé 't pots anomenar ditxosa sobre quantas avuy viuhen sobre la terra, oh sobre las hermosas, hermosa Dolsinea del Tobós, puix 't tocá la sort de tenir subjecte y rendit á tota ta voluntat y gust á un tan valent y tan famós cavaller com ho es y será D. Quixot de la Mancha, qui com tot lo mon sab, ahí rebé l' ordre de cavallería y avuy ha desfet lo major tort y agravi que formá la falsía y executá la crueltat: avuy arrancá lo fuet de la má d' aquell tan desapietat enemich que tan sense rahó vapulaba á n' aquell delicat infant. En aixó arrivá á un camí que en quatre 's compartia y des seguida li vinguéren á l' imaginació las creueras ahont los cavallers aventurers 's posaban á rumiar quin camí d' aquells empendrian: y pera imitarlos 's quedá una estona parat, y á la fi de haberho molt ben pensat afluixá la brida á Rocinant deixant á la voluntat del rocí la sua y éll seguí son primer intent que fou anarsen camí de son es­table. Y habent caminat com unas dos millas descubrí D. Quixot un gran tropell de gent que com després 's sapigué, eran uns mercaders toledans que anaban á comprar seda á Murcia. Eran sis y venian ab sas umbrellas ab altres quatre criats á cavall y tres mos­sos de mulas á peu. Apenas los veigé D. Quixot, quan s' imaginá esser cosa de nova aventura, y pera imitar ab tot quant á n' éll li semblava possible los passos que había llegit en sos llibres, li semblá que venia allí de motllo un que 'n pensaba fer; y aixís ab airosa presencia y ab valentia, s' afirmá be sobre los estrebs, apretá la llansa, arrimá l' adarga al pit y posat al mitg del camí, esperá qu' aquells cavallers aventurers arrivessen (puix ja éll per tals los tenia y creya) y cuan arribaren á tal distancia que 's pogueren veurer y sentir, aixecá D. Quixot la veu y ab arrogant manera digué: tot lo mon 's pari si tot lo mon no confesa que no hi ha en lo mon tot, donzella mes hermosa que l' emperadora de la Mancha, la sens igual Dolsinea del Tobós. Parárense los mer­caders al só d' aquestas rahons, y al veurer l' estranya figura de qui las deya; y per la figura y per ellas conegueren desseguida la falta de seny de son amo; mes volgueren veu­rer despay en que paraba aquella confessió que sels demanava; y un d' ells, qu' era un poch burleta y mes que molt discret, li digué: senyor cavaller, nosaltres no sabem qui es aquesta bona senyora de qui parlareu, ensenyéunosla, puix que si ella fos de tanta hermosura com doneu á entendrer, de bona gana y sense cap apremi confessarém la veritat que per part vostra sens demana. Si os l'ensenyés, replicá D. Quixot ¿qué fariau vosaltres confessant una veritat tan notoria? La importancia está en que sens véurerla ho habeu de creurer, confessar, afirmar, jurar y defendrer: puix de no, sou ab mí á batalla, gent descomunal y superbiosa: puix ara vingueu d' un á un, com demana l'ordre de cavalleria, ara tots plegats com es costum y mala práctica dels de vostra esfera, aquí vos espero confiat ab la rahó que tinch de ma part. Senyor cavaller, replicá lo mercader, suplich á vostra mercé en nom de tots aquests princeps qu'aquí som que, pera que no encarreguem nostras conciencias confessant una cosa per nosaltres may vista ni sentida, y mes essent tan á perjudici de las emporadoras de l' Alcarria y Estremadura, que vostra mercé sia servit d' ensenyarnos algun retrato d' aquesta senyora, encara que sia com un grá de blat, puix pel fil so treurá lo capdell, y quedarem ab aixó satisfets y segurs, y vostra mercé restará content y pagat; y encara crech que estem ja de sa part, puix encara que son retrato nos ensenye qu' es gerxa d' un ull y que de l' altre li raija vermelló y pedra sofra, ab tot y aixó pera complaurer á vostra mercé direm á son favor tot alló que vulguia. No li raija, canalla infame, respongué Don Quixot encés de rabia, no li raija, dich, aixó que diheu, sino ámbar y algalia entre cotons, y no es gerxa ni jeperuda, sino mes dreta qu' un fus de Guadarrama; pero vosaltres pagareu la gran blasfemia que habeu dit contra semblant beltat com es la de ma senyora. Y dihent aixó embestí ab la llansa baixa envers quí ho habia dit ab tanta furia y enfado, que si la bona sort no fes qu' á la meytat del camí ensopegás y caigués Rocinant, ho passaria mal l' atrevit mercader. Caygué Rocinant y aná rodolant son amo un bon tros pel camp, y volentse alsar no pugué da cap manera: tan embrás li feyan la llansa, adarga, esparons y celada ab lo pes de las antigas armas. Y entretant que bregava pera alsarse y no podia, estaba dihent: no fugiu, gent cobarda y captiva; pareu atenció, que no per culpa meva, sino de mon cavall, estich ara aquí estés. Un mosso de mulas dels que allí venian, qui no debia esser gayre ben intencionat, sentint dir al pobre caygut tantas arrogancias, no ho pogué sufrir pas, sens donarli la resposta á las costellas. Y aixis atansántseli prengué la llansa, y després d' haberla feta trossos, ab un d' ells comensá á donar á nostre Don Quixot tantas bastonadas que a despit y dol de sas armas lo posá com un san Llatze. Cridábantli sos amos que no li pegués tant; mes ja estava 'l mosso picat y no volgué deixar lo joch fins haber despatxat tota sa rabia, y anant per los demés trossos de la llansa los acabá de desfer sobre lo miserable caygut, qui ab tota aquella tempestat que sobre d' ell veya no tancava la boca amanassant al cel y á la terra y als malandrins que tals li semblavan. Cansás lo mosso, y los mercaders seguiren son camí, tenint que contar tot lo que d' ell los quedava del pobre basto­nejat, qui després que 's veigé sol torná á provar si podia alsarse; peró si no ho pogué fer quan sá y bó ¿com ho faria cruxit y casi desfet? Y encara 's tenia per ditxós semblantli qu' aquella era propia desgracia de cavallers aventurers, y tota la feya re­caure á la falta de son cavall: no podent pas alsarse segons tenia dolorit tot lo cós.