L'avar - Acte Segon
| Sou al capítol «Acte Segon» | |||||
| L'avar | |||||
|
Acte Primer | Acte Tercer | 
| ||
Cleant. — Ah, traidor! On t'has ficat? No t'havia dit que...?
Aleix. — Sí, senyor. He vingut aquí per esperar-vos; però l vostre pare, l'home més mal-agradós que conec, m'ha tret fòra, vulgues que no. Fins he corregut perill de que m pegués.
Cleant. — Com va l nostre negoci? Ara convé anar més depressa que mai: d'ençà que no t'he vist he descobert que l pare es el meu rival.
Aleix. — El vostre pare està enamorat?
Cleant. — Sí. Figura-t lo que he patit per dissimular la consternació que aquesta nova m'ha causat.
Aleix. — Ell, enamorar-se! Però, què dimoni pensa? Que s burla del món? Per la gent com ell s'ha fet l'amor?
Cleant. — Per la meva desgracia li ha agafat aquesta passió.
Aleix. — Però, per quin motiu li amagueu el vostre amor?
Cleant. — Per impedir que sospiti i per conservar am llibertat totes les ocasions necessaries per destorbar aquest casament. Quina resposta t'han fet?
Aleix. — Els que emmanlleven són ben de plànyer, perquè es precís soportar coses extranyes quan se té necessitat, com vós, d'anar a raure an els usurers.
Cleant. — No podré fer el meu fet?
Aleix. — Veureu. El mestre Simon, que es el qui porta aquest negoci, home treballador i ple de zel, diu que li sou molt simpatic, i assegura que la vostra cara li ha guanyat el cor.
Cleant. — Tindré ls quinze mil francs que demano?
Aleix. — Sí, però amb algunes petites condicions, que haureu d'acceptar si desitgeu que la cosa s'efectui.
Cleant. — T'ha fet parlar amb el que deixarà els diners?
Aleix. — Ah! Això ja no es tant facil, perquè encara té més compte que vós d'amagar-se: Aquests són misteris més grossos de lo que us creieu. No m'ha volgut dir el seu nom, i avui l'ha d'encarar am vós a casa d'un altre, a fi de saber per vós mateix els béns am que compteu i els de la vostra familia. Estic segur que l nom
sol del vostre pare facilitarà la solució.
Cleant. — I principalment sent morta la meva mare, la fortuna de la qual no m poden pendre.
Aleix. — Aquí teniu algunes condicions que ell mateix ha dictat al nostre intermediari, a fi de que us-e les ensenyi abans de tirar res endavant.(Llegint.)
«Suposant que l prestamista tingui totes les assegurances, i que l'emmanllevador sigui major d'edat i d'una familia de fortuna ben solida i assegurada, nèta de censos i d'hipoteques, se firmarà un contracte davant d'un notari, el més honrat que s trobi, el qual, per més seguritat, serà escullit pel prestamista, que es a qui interessa més que l'acte s'efectui com es degut.»
Cleant. — A tot això no hi ha res que dir.
Aleix (llegint). — «El prestamista, per no carregar la seva conciencia am cap escrupol, deixarà l diner al sis per cent.»
Cleant. — Al sis per cent? Vaja. Aquest sí que es honrat! No hi ha pas motiu de queixar-se.
Aleix. — Es cert. (Llegint.) «Però, com el susdit prestamista no té en el seu poder tota la quantitat demanada i per fer un favor a l'emmanllevador se veu precisat al mateix temps a emmanllevar lo que li falta, a l'interès del vint per cent, serà precís que l primer emmanllevador pagui aquest interès, sens perjudici de lo altre; en el ben entès que això es una garantia per que l'emmanllevador respongui de l'emmanlleu.»
Cleant. — Com! Quin jueu! Això es més del vint-i-cinc per cent!
Aleix. — Es veritat. Es lo que jo he dit. Cal mirar lo que aneu a fer.
Cleant. — Què vols que miri? Necessito diners, i hauré de consentir a tot.
Aleix. — Es la resposta que he fet.
Cleant. — Encara hi ha alguna altra cosa?
Aleix. — No es més que una petita condició. (Llegint.) «Dels quinze mil francs que s demanen, el prestamista podrà comptar en diner no més que dotze mil lliures, i per fer els mil escuts que falten caldrà que l'emmanllevador se quedi les robes, els mobles i les joies que s detallen a continuació, i que l susdit prestamista ha valorat, am tota bona fe, lo més barato que li ha sigut possible.»
Cleant. — Què vol dir això?
Aleix. — Escolteu el detall. (Llegint.) «Primerament, un llit de dèu pams, am tires de punt d'Hungria molt ben aplicades damunt de seda color d'oliva, am sis cadires i el cobre-llit de lo mateix; tot això ben acondicionat i tapat amb una tela roja i blava. A més, un pabelló de sarga color de rosa seca, am les borles i les franges de seda.»
Cleant. — Què vol que n faci d'això?
Aleix. — Espereu-vos. «A més, un jòc de tapiceria amb els amors de Gombaut i de Macé. A més, una gran taula de noguera am dotze columnes o pilars tornejats, que s'estira pels dos caps, i acompanyada dels seus sis escambells.»
Cleant. — Però què té que veure...
Aleix. — Tingueu paciencia. «A més, tres fusells molt grossos, amb incrustacions de nacre, i les tres baquetes corresponents. A més, un fogó de terra, am dos
alambics i tres recipients, molt utils als qui són aficionats a destil·lar.»
Cleant. — Quina rabia!
Aleix. — Atengueu. «A més, una mandolina, am totes les seves cordes, o poc sen falta. A més, uns escacs, un jòc de dames i uns daus, molt aproposit per passar el temps quan no se sap què fer. A més, una pell de llegardaix d'un parell de pams de llargada, plena de serradures, que pot servir, penjada a la paret, d'ornament d'una habitació. Tot lo mencionat, valent ben bé més de quatre mil cinc centes lliures, la discreció del prestamista ho rebaixa al valor de mil escuts.»
Cleant. — Maleit sigui am la seva discreció! Quin traidor i quin butxí n'hi ha! S'ha vist mai una usura semblant? ¿Encara no està content am l'excessiu interès que m demana, que m vol obligar a que m quedi, pel valor de tres mil lliures, les velles andròmines que recull? De segur que no n treuré ni dos cents escuts, de tot això! I, no obstant, no tinc més remei que sucumbir a les seves exigencies, perquè s'aprofita de l'ocasió i em farà acceptar lo que vulgui. Aquest valent murri me té un punyal al pit.
Aleix. — Justament us veig, senyor, i no us-e sapiga greu, en el mateix camí en que s trobava en Panurge per arruinar-se, emmanllevant diners, comprant car, venent barato i menjant el blat encara verd.
Cleant. — Què vols que faci? Vet-aquí la
situació en que s troben molts joves per la malehida avaricia dels seus pares. I després s'extranyen que ls fills els desitgin la mort!
Aleix. — S'ha de confessar que l vostre, am la seva avaricia, exasperaría l'home més tranquil de la terra. Jo, gracies a Déu, no tinc instints criminals; però, quan veig els meus col·legues compromesos en alguns negociets, procuro aprofitar-men am molta destresa, i encara am més prudencia me desempellego de tots els compromisos que puguin fer olor de forca; però, si voleu que us-e sigui franc, veient el comportament del vostre pare, me vénen unes intencions de robar-lo, que fins crec que faria una acció meritoria.
Cleant. — Veiam: deixa-m donar un cop d'ull an aquesta llista.
en Cleant i l 'Aleix, en el fons del teatre
Simon. — Sí, senyor. Es un jove que necessita diners. Els seus negocis l'obliguen a emmanllevar-ne, i s'avindrà a tot lo que vós volgueu.
Harpagon. — Però a vós us sembla, mestre Simon, que no hi ha cap perill? Sabeu el nom, els béns i la familia d'aquest jove?
Simon. — No; no puc dir-vos res concretament. La casualitat ha fet que l dirigissin a mi. Us podreu informar de tot per ell mateix. La persona que me l'ha recomanat ha dit que tindreu una gran satisfacció quan el coneixereu. Tot lo que puc dir-vos es que la seva familia
es molt rica, que no té mare, i que s compromet, si ho voleu vós, a que l seu pare mori abans de vuit mesos.
Harpagon. — Això ja es alguna cosa. La caritat, mestre Simon, ens obliga a servir a les persones, quan podem fer-ho.
Simon. — Això s comprèn.
Aleix (baix, an en Cleant, regoneixent mestre Simon). — Què vol dir això? Mestre Simon parla amb el vostre pare!
Cleant (baix, a l'Aleix). — Li hauran dit qui soc jo? Has estat tu, qui m'ha trait?
Simon (an en Cleant i l'Aleix). — Hola! Aneu molt depressa! Qui us ho ha dit que era aquí? (A l'Harpagon.) No he sigut pas jo qui ls ha dit el vostre nom i ont vivieu. Però, me sembla que no es cap mal: són persones discretes, i aquí poden exposar el seu objecte.
Harpagon. — Com?
Simon (indicant en Cleant). — El senyor es la persona que vol emmanllevar-vos les quinze mil lliures de que us he parlat.
Harpagon. — Tu! Ah, pillet! Tu descendeixes an aquests actes?
Cleant. — I vós, pare, us dediqueu an aquestes odioses accions?
(Mestre Simon fuig i l'Aleix s'amaga.)
Harpagon. — Ets tu qui vol arruinar-se fent emmanlleus tant condemnats?
Cleant. — Sou vós qui procura enriquir-se amb usures tant criminals?
Harpagon. — Encara goses presentar-te al meu davant després d'això?
Cleant. — Encara goseu presentar-vos en public, després d'això?
Harpagon. — Diga-m : ¿no te n dónes vergonya de fer aquestes disbauixes, d'embrancar-te en gastos tant espantosos i de dissipar ignominiosament la fortuna que ls teus pares han recullit a força de tantes suades?
Cleant. — ¿No us cau la cara de vergonya de deshonrar el vostre bon nom amb els negocis que feu; de sacrificar gloria i reputació al desig insaciable d'acumular diners i més diners, i de recórrer, tractant-se d'interessos, a les més infames subtilitats que hagin pogut inventar els més celebres usurers?
Harpagon. — Vés-ten del meu davant, murri, més que murri! Vés-ten del meu davant!
Cleant. — Digueu: ¿qui es més criminal: el qui emmanlleva diners que necessita, o el qui roba diners no havent-los de menester?
Harpagon. — Vés-ten, te dic! No m'escalfis les orelles! (Sol.) No m sap greu lo que ha passat, perquè m'es un avís per que vigili ara més que mai totes les seves accions.
Frosina. — Senyor...
Harpagon. — Espereu-vos un moment, que torno desseguida. (Apart.) Es qüestió de donar un cop-d'ull als diners.
Aleix (sense veure la Frosina). — En bona
fe que l'aventura es graciosa! Cal que tingui en algun lloc un gran magatzem d'andromines, perquè nosaltres no coneixem re de lo citat en la llista que tenim.
Frosina. — Hola! Ets tu, simpatic Aleix?
Com es que ns trobem plegats?
Aleix. — Ah! Ets tu, Frosina? Què hi véns a fer, aquí?
Frosina. — Lo que faig per tot arreu: negociets, ser servicial a les persones, i aprofitar-me de la mellor manera possible de les habilitats que jo pugui tenir. Ja saps tu que s necessita molta habilitat per viure en aquest món, i que a les persones com jo l cel no ha concedit altres rendes que l'intriga i la manya.
Aleix. — Que tens algun negoci am l'amo de la casa?
Frosina. — Sí: li porto un negociet, pel qual espero que seré recompensada.
Aleix. — Per ell? Ah! Cregues que seras molt habilidosa si consegueixes treure-n re. T'aviso que ls diners, aquí dintre, van molt cars.
Frosina. — Hi ha certs serveis que toquen el cor meravellosament.
Aleix. — Sóc el vostre servidor. Tu encara no coneixes el senyor Harpagon. De les persones humanes es la menos humana; de tots els mortals, el mortal més crudel i més avariciós. No hi ha cap servei, per molt que ell l'agraeixi, que sigui capaç de fer-li obrir les mans. De paraula, moltes alabances, moltes consideracions, molt afecte, i tanta amistat com volgueu; però de diners, no n'hi ha de fets. No he vist re més arid ni aixut que les seves recompenses i les seves postures. «Donar» es una paraula que li fa tant horror, que no diu mai «us dono l bon dia» , sinó «us deixo l bon dia».
Frosina. — Déu meu! Ja sé l'art de munyir les persones. Tinc el secret de commoure la seva tendresa, de pessigollejar els seus cors, de trobar els indrets que tenen més sensibles.
Aleix. — En ell es temps perdut. No tinguis por que consegueixis commoure-l, tractant-se de diners. Es molt agarrat, però d'una manera desesperadora. Encara que vegi que reventes, quedarà tant tranquil. En una paraula: s'estima més els diners que la reputació, que l'honor i que la virtut. Quan veu un que demana, li agafen convulsions; es ferir-lo pel seu cantó mortal; es partir-li l cor; es arrencar-li les entranyes; i si... Ja torna. Men vaig.
Harpagon (baix). — Tot va com una seda. (Alt.) I bé! Què hi ha de nou, Frosina?
Frosina. — Ah, Déu meu! Sabeu que esteu molt bo?
Harpagon. — Qui, jo?
Frosina. — Mai us havia vist una cara tant fresca i tant guapa.
Harpagon. — Vols dir?
Frosina. — Però si mai heu sigut tant jove com ara! Veig persones de vinticinc anys que estan més envellides qua vós.
Harpagon. — I, no obstant, Frosina, en tinc seixanta de fets.
Frosina. — I què són seixanta anys? Si s'es a la flor de l'edat! Ara entreu a la bona epoca de l'home.
Harpagon. — Es veritat, Però m sembla que no vindria malament que tingués una vintena d'anys menos.
Frosina. — Cah, home, cah! Vós no n teniu necessitat d'això. Sou de tant bona fusta que viureu fins als cent anys.
Harpagon. — Vols dir?
Frosina. — Segurament. En teniu tot l'aspecte. Veiam. No us mogueu. Vaia! Entre ls dos ulls hi teniu una senyal que indica que tindreu la vida llarga.
Harpagon. — Que hi entens, tu, en això?
Frosina. — Ja ho crec! Veiam: ensenyeu-me la mà. Ah! Déu meu! Quina ratlla de vida!
Harpagon. — Què?
Frosina. — Que no veieu fins on va, aquesta ratlla?
Harpagon. — I bé! Què vol dir això?
Frosina. — Com! Què deia jo, cent anys! Vós passareu dels cent vint.
Harpagon. — Vols dir?
Frosina. — Ja us dic jo que caldrà que us matin! Veureu enterrat els vostres fills i els vostres néts.
Harpagon. — Mellor. Com va l nostre negoci?
Frosina. — No cal preguntar-ho. Que per ventura no he sortit am la meva en tot lo que m'he ficat? Tinc, sobre tot pels casaments, un talent meravellós. No hi ha parella en el món que en poc temps no trobi l medi d'ajuntar. Jo crec, si m'ho posés al cap, que casaria l Gran Turc am la Republica de Venecia. En aquest negoci no hi havia grans dificultats. Com que vaig sovint a casa d'elles, els he parlat de vós a l'una i a l'altra, i he dit a la mare l'intenció que dueu respecte a la Mariagna, com a resultat de veure-la pel carrer i a la finestra prenent la fresca.
Harpagon. — I què ha contestat?
Frosina. — Ha rebut amb alegria la proposició. Quan li he dit que vós desitjaveu molt que la seva filla assistís aquesta tarde a l'acte de firmar els capitols matrimonials de la vostra, ha consentit
desseguida i me l'ha confiada a mi.
Harpagon. — Com que m veig obligat, Frosina, a donar un sopar al senyor Anselm, m'agradarà molt que ella hi assisteixi.
Frosina. — Teniu raó. Ella, en havent dinat, visitarà la vostra filla, i després, tot esperant l'hora de sopar, donarà un tom per la fira.
Harpagon. — Podran anar-sen plegades en el meu carruatge, que ls deixaré.
Frosina. — Molt ben pensat.
Harpagon. — I escolta, Frosina: que has parlat a la mare del dot que pot donar a la filla? Li has dit que s'ajudi un xic, que faci un esforç, que s prepari per una ocasió com aquesta? Perquè encara no ha arribat el temps de casar-se amb una noia que no tingui una mica de dot.
Frosina. — Què dieu! Es una noia que us portarà un dot de dotze mil lliures de renda.
Harpagon (sorprès). — Dotze mil lliures de renda?
Frosina. — Sí. Primerament, ha sigut criada i educada en una gran economia; està acostumada a alimentar-se am verdures, llet, formatge i pomes, i, per consegüent, no exigirà ni taula ben servida, ni menjars exquisits, ni lleminedures tot l'any, ni altres delicadeses que voldria qualsevulga altra dòna; i tot això representa ben bé un estalvi de tres mil francs l'any. A més d'això, es molt endreçada i senzilla, i no li agraden els vestits luxosos, ni les joies costoses, ni ls mobles sumptuosos, com a moltes del seu braç; i això bé val més de quatre mil lliures l'any. A més, té horror an el jòc, lo que es poc comú en les dònes d'avui dia. Jo n sé una del meu barri que aquest any ha perdut vint mil francs jugant a trenta i quaranta. Però, prenem-ne no més que la quarta part : cinc mil francs pel jòc a l'any, i quatre mil per vestits i joies, fan nou mil lliures; i mil escuts que posarem pel menjar, ¿no suma tot plegat, a l'any, dotze mil francs justos?
Harpagon. — Sí, no està mal; però aquest compte s basa en suposicions.
Frosina. — Perdoneu. ¿Vós teniu per suposicions aportar com a dot, en el matrimoni, una gran sobrietat, l'herencia d'un gran amor a la senzillesa en el vestir, i l'adquisició d'una gran quantitat d'odi an el jòc?
Harpagon. — Es una burla l voler fer-me l seu dot am tots els gastos que no farà. No acusaré pas rebut de lo que no cobri; i cal que cobri alguna cosa.
Frosina. — Déu meu! Bé prou que cobrareu! Elles m'han parlat d'un cert país ont hi tenen proprietats, de les quals vós ne sereu l'amo.
Harpagon. — Caldrà veure-ho, això! Però, Frosina, encara hi ha una cosa que m'inquieta. La noia es jove, com tu veus; i generalment les persones joves no estimen més que ls seus semblants i busquen la seva companyia. Tinc por que un home de la meva edat no sigui del seu gust i que això produeixi a casa meva alguns disgustets que m desagradarien.
Frosina. — Ah! Que la coneixeu poc! Aquesta es una particularitat que m descuidava de dir-vos. Té un odi espantós a tots els joves, i no més li agraden els vells.
Harpagon. — An ella!
Frosina. — Sí, an ella. Voldria que l'haguessiu sentit parlar fa poc. No pot veure a cap jove, i no podeu figurar-vos lo contenta que està quan veu un vell am barba majestuosa. Com més vells són, més li agraden. Vos adverteixo que no tracteu de semblar més jove de lo que sou, perquè per agradar an ella s'ha de tenir al menos seixanta anys. Encara no fa quatre mesos que, estant a punt de casar-se, va desfer el casament al veure que l seu promès no més tenia cinquanta sis anys i no va posar-se ulleres per firmar els capitols matrimonials.
Harpagon. — Per això, no més?
Frosina. — Sí. Diu que n té poc am cinquanta sis anys, i que no més li agraden els nassos que porten ulleres.
Harpagon. — A la veritat, me dius una cosa que m ve de nou.
Frosina. — Oh! I encara hi ha més. En la seva cambra hi té alguns quadros i algunes estampes; però, que us penseu que són Adonis, Cefals, Paris i Apol·lons? No: són les imatges de Saturn, del rei Priam, del vell Nestor i del bon pare Anchis damunt de les espatlles del seu fill.
Harpagon. — Això es admirable! Vet-aquí una cosa que no hauria pensat mai! Estic molt content de saber que ella es així. En efecte, si jo hagués sigut dòna, tampoc m'haurien agradat els joves.
Frosina. — Ho crec ben bé; perquè qui pot estimar-los, aquests jovenets perfumats? Són uns mocosos i uns presumits que no pensen més que en lluir la seva pell! Jo voldria que m diguessin quin
atractiu tenen.
Harpagon. — No ho comprenc pas. No sé com hi ha dònes que ls estimen tant.
Frosina. — Es precís ser boja rematada. Es de sentit comú estimar la joventut? Són homes aquests joves rossets? No sé com se poden trobar agradables aquesta mena de tipos.
Harpagon. — Es lo que dic sempre. Amb el seu posat de nyicris, amb els seus quatre pèls de barba de gat, amb les seves perruques d'estopa, les seves calces caigudes i tots despitregats...
Frosina. — Molt bé. Molt ben dit! Quina patxoca que feu! Un hom se complau contemplant-vos! Es així com s'ha d'anar vestit per agradar!
Harpagon. — Trobes que faig goig?
Frosina. — Esteu encantador! Podrieu fervos fer el retrat. Gireu-vos un xic, si us plau. No s pot demanar més! Veiam: camineu una mica. Quin còs més ben tallat, airós i sense arrugues! No marca cap xacra!
Harpagon. — Gracies a Déu, no n tinc de grosses : no més hi ha la fluxió que m'agafa de quan en quan.
Frosina. — Això no es re! No us escau mal, la vostra fluxió, i quan tussiu encara feu gracia!
Harpagon. — Diga-m : encara no m'ha vist la Mariagna? No s'ha adonat de mi, quan passo?
Frosina. — No; però havem parlat molt de vós. Li he fet la descripció de la vostra persona, i no m'he descuidat d'alabar-vos i de dir-li lo avantatjós que li serà tenir-vos per marit.
Harpagon. — Has fet molt bé. Gracies.
Frosina. — Ah! Voldria fer-vos una petita demanda: tinc un plet, que estic a punt de perdre per falta de diners. (L'Harpagon se posa seriós.) Vós podrieu facilitar que jo guanyés, si fossiu un xic amable am mi... No podeu figurar-vos l'alegria que ella tindrà al veure-us. (L'Harpagon pren un aire jovial.) Ah! Com li agradareu! El vostre collet a l'antiga li farà un efecte admirable! Però lo que li agradarà més serà veure que porteu les calces apuntades al perpunt amb agulles. Això es lo que l'enamorarà més de vós. Un promès amb agulles serà per ella un atractiu meravellós.
Harpagon. — Es cert. Estic molt content de lo que m dius.
Frosina. — Veritablement, senyor Harpagon, aquest plet té per mi una gran importancia. (L'Harpagon torna a posar-se seriós.) Estic arruinada si l perdo. Una petita ajuda m posaria a to... M'hauria agradat que haguessiu vist l'alegria am que m'escoltava quan li parlava de vós. (L'Harpagon pren un aire jovial.) El goig esclatava en els seus ulls al sentir contar les vostres qualitats. En fi, l'he deixada desitjant que l casament se celebri lo més aviat possible.
Harpagon. — M'has fet un gran favor, Frosina, i et confesso que estic molt, però molt agrait.
Frosina. — Us prego, senyor Harpagon, que m'ajudeu en la situació en que m trobo. (L'Harpagon torna a posar-se seriós.) Sortiré d'un compromís, i us en estaré eternalment agraïda.
Harpagon. — Adéu. Men vaig a escriure algunes cartes.
Frosina. — Us asseguro, senyor Harpagon, que m treurieu d'una situació molt apurada.
Harpagon. — Donaré ordre de que la meva carroça estigui a punt per portar-vos a la fira.
Frosina. — No us importunaria si no m'hi veiés obligada per la necessitat.
Harpagon. — Ja procuraré que s pugui sopar d'hora a fi de que no us faci mal.
Frosina. — No refuseu ajudar-me en aquesta ocasió! No us podeu figurar el favor que...
Harpagon. — Men vaig. Sento que m criden. Fins a després.
Frosina (sola). — Dimoni d'home! Maleit siga! Aquest ronyós ha resistit tots els meus atacs! Però no m dono per vençuda. En tot cas, encara queden els altres, que estic segura que m recompensaran bé.