Obre el menú principal
Portada Acte Primer
L'avar
Acte Segon





ACTE PRIMER




ESCENA I


En Valeri i l'Elisa


Valeri. — Com s'entén això, Elisa estimada, que t posis trista, després de les assegurances que m'has donat del teu amor? Com més content estic, veig que sospires. Potser es de recança d'haver-me fet ditxós? Te penedeixes de l'estimació que m portes?
Elisa. — No, Valeri : no puc penedir-me de tot lo que faig per tu : m'hi sento empesa per una força massa dolça. No desitjava pas que les coses anessin d'altra manera. Però, a la veritat, estic inquieta; i temo molt que pot-ser t'estimi un xic més de lo que deuria.
Valeri. — I bé : què pots témer, Elisa, de les bondats que per mi tens?
Elisa. — Pobre de mi! Cent coses a la vegada : la colera d'un pare, els renys de la familia, les censures del món; però, més que re, Valeri, el cambi del teu cor, i la fredor criminal am que molt sovint els del teu sexe paguen els testimonis massa ardents d'un amor ignocent.
Valeri. — No m facis el poc favor de judicar-me per lo dels altres. Sospita-ho tot, de mi, Elisa, però no que falti a lo jurat. T'estimo massa, per fer això. La meva estimació durarà tota ma vida.
Elisa. — Ah, Valeri! Tots diuen lo mateix. Tots els homes se semblen per les paraules, i solament pels fets se diferencien.
Valeri. — Ja que solament els actes fan conèixer lo que som, espera a judicar per ells el meu cor, i no m'imputis crims en els injustos temors d'una enutjosa prevenció. Te prego que no m'assassinis amb els sensibles cops d'una sospita ultratjant, i dóna-m el temps de convence-t, am mil i mil proves, de la puresa de les meves intencions.
Elisa. — Pobre de mi! Am quina facilitat una s deixa convèncer per les persones que estima! Sí, Valeri : no t crec capaç d'enganyar-me. Veig que m'estimes am veritable amor i que m seras fidel : no n vui dubtar gens; i redueixo la meva pena al temor d'esser criticada.
Valeri. — Però, per què aquesta inquietut?
Elisa. — No temeria re si tot-hom te vegés amb els mateixos ulls que jo t veig. En tu trobo motius per justificar els meus actes. El meu cor, com a defensa, s'apoia en l'agraiment que t dec. A totes hores sem representa l perill espantós que va fer-nos conèixer; la generositat sorprenent am que vas exposar la teva vida per arrencar la meva al furor de les onades; les sol·licituts plenes de tendresa que vas prodigar-me després d'haver-me tret de l'aigua; i els homenatges constants d'aquest amor ardent, que ni l temps ni les dificultats han pogut refredar, i que, fent-te oblidar els teus pares i la teva patria, detura aquí ls teus passos, i fa que m prefereixis a la teva perduda fortuna, havent-te obligat, per veure-m, a sol·licitar la plaça de criat del meu pare. No hi ha dubte que tot això fa en mi un efecte meravellós, i es suficient, als meus ulls, per justificar l'afecte que per tu sento; però als ulls dels altres pot-ser no sigui prou justificatiu, això, i no estic segura de que estiguin conformes am la meva manera de pensar.
Valeri. — De tot lo que m'has dit, es no més que pel meu sol amor que pretenc merèixer de tu alguna cosa. En quant als escrupols que tens, la conducta del teu pare justifica ben bé la teva, i l'excés de la seva avaricia i l'austeritat am que viu amb els seus fills, podrien autorisar coses més extranyes. Perdona-m, estimada Elisa, que parli aixi davant teu. Ja saps que, referent an això, no s pot parlar d'altra manera. En fi, si puc, com espero, trobar els meus pares, no ns costarà gaire de convence-l. Espero amb impaciencia tenir-ne noves, i aniré a buscar-ne jo mateix si tarden a venir.
Elisa. — Ah, Valeri! Te prego que no t moguis. Sobre tot procura fer-te ben veure del meu pare.
Valeri. — Ja veus que ho procuro, i les manyes de que m'he tingut de valdre per entrar en el seu servei; l'afectada simpatia i semblança de sentiments que fingeixo per complaure-l, i el paper que represento cada dia per fer-m'hi amic. Faig progressos admirables. Veig que l mellor medi de guanyar les persones es fer veure que s participa de les seves aficions i de la seva manera de pensar, i alabar els seus defectes i aplaudir lo que fan. No s'ha de tenir por en extremar excessivament la complascencia, perquè, a pesar d'esser ben visible la manera com sels tracta, els més espavilats són sempre enganyats si sels adula; i no hi ha res, per impertinent i ridicol que sigui, que no s faci creure quan es ben amanit amb alabances. La sinceritat sofreix un xic en lo que faig; però quan se necessiten les persones es precís emmotllar-s'hi. I, ja que no se les pot guanyar més que d'aquesta manera, la culpa no es dels que adulen, sinó dels que volen ser adulats.
Elisa. — Per què no procures tenir l'ajuda del meu germà, per si la minyona descobreix el nostre secret?
Valeri. — No es possible conciliar l'un i l'altre. Es tant oposat el caracter del pare del del fill, que es dificil fer la confidencia an els dos. Tu, per la teva part, parla-n an el teu germà, i serveix-te de l'afecte que us teniu per interessar-lo en la nostra qüestió. Ara s'acosta. Jo men vaig. Aprofita aquesta oportunitat per parlar-n'hi, i no li diguis més que lo que creguis convenient.
Elisa. — No sé si tindré l coratge de fer-li aquesta confidencia.



ESCENA II


En Cleant i l'Elisa


Cleant. — Estic molt content de trobar-te sola, Elisa, perquè tenia un gran desig de confiar-te un secret.
Elisa. — Estic disposada a escoltar-te, Cleant. Què vols dir-me?
Cleant. — Moltes coses resumides en una sola paraula : estimo.
Elisa. — Tu estimes?
Cleant. — Sí, estimo. Però, abans d'anar més lluny, sé que depenc d'un pare, i que l nom de fill me sotmet a la seva voluntat; que no ns podem prometre sense l consentiment dels que ns han donat la vida; que l cel els ha fet senyors dels nostres desitjos, i que no podem disposar-ne contra la seva voluntat; perquè, no estant apassionats, es més facil que no s'equivoquin tant com nosaltres i vegin més clar lo que ns convé; que hem de tenir en compte la seva prudencia i l'encegament de la nostra passió, i que l'ardor de la joventut ens condueix molt sovint a precipicis perillosos. Te dic tot això, Elisa, a fi de que no t molestis en dir-m'ho tu; perquè la meva passió no vol escoltar re, i et prego que no m facis reflexions.
Elisa. — Estas ja promès am la que estimes?
Cleant. — No; però estic resolt a fer-ho, i te suplico que no tractis pas de dissuadir-me.
Elisa. — Que t creus que no m faig carrec de les coses?
Cleant. — No, Elisa; però com que tu no estas enamorada, ignores la violencia que un amor veritable fa néixer en el nostre cor; més, confio en la teva prudencia.
Elisa. — Pobre de mi! No parlem de la meva prudencia. No hi ha ningú que no deixi de tenir-ne al menos una vegada a la vida. Si t'obro l meu cor, pot-ser no m consideraras tant prudenta com tu.
Cleant. — Ah! Tant-de-bo que la teva ànima, com la meva...
Elisa. — Acabem, de primer, lo referent a tu, i diga-m qui es la que tu estimes.
Cleant. — Es una noia que fa poc temps que viu en aquest barri, i que sembla feta per inspirar l'amor a tots els que la veuen. La Natura no ha creat un ser més amable. Així que la vaig veure vaig enamorar-men desseguida. Se diu Mariagna, i viu am la seva mare, una bona dòna que quasi sempre està malalta, i a la qual ella cuida amb una sol·licitut no imaginada. La serveix, la plany i l'aconsola amb una tendresa que t'enterniria. Tot lo que fa, ho fa d'una manera tant escaienta! Totes les seves accions estan plenes de gracia; té una dolcesa atractivola; es honesta sense afectació... Ah, Elisa! Voldria que l'haguessis vista.
Elisa. — Basta, Cleant, am lo que m dius, i, per compendre qui es ella, n'hi ha prou am que tu l'estimis.
Cleant. — Per sota mà he descobert que no estan en gaire bona posició, i que la petita renda que tenen am prou feines els arriba per atendre les necessitats més apremiants. Figura-t l'alegria que ha de produir millorar d'estament la persona que un estima i socórrer les modestes necessitats d'una honrada familia! Concebeix el disgust que m causa veure que per l'avaricia del pare m trobo impossibilitat de donar-me aquesta alegria i de demostrar an aquesta noia l'amor que sento per ella.
Elisa. — Massa que l concebeixo, el teu disgust, Cleant.
Cleant. — Ah, Elisa! Es molt més gran de lo que sembla. Perquè, ¿hi ha re més crudel que l rigorós estalvi que ns imposa, i la mesquinesa inconcebible que ns fa sofrir? ¿De que ns-e serveix tenir riqueses, si no hem de disfrutar-ne ara que som joves; si, per anar passant, me veig precisat a endeutar-me per tot arreu; si ns veiem obligats, tu i jo, a empenyar-nos amb els mercaders per poder anar vestits decentment? En fi, he volgut parlar-te perquè m'ajudis a sondejar la voluntat del nostre pare referent an aquest assumpte. Si veig que s'hi oposa, estic resolt a anar-men lluny d'aquí am la Mariagna a fruir de la fortuna que l cel vulga concedir-nos. Estic mirant si puc emmanllevar algun diner per realisar-ho. Si l teu assumpte, Elisa, es semblant al meu, i el pare s'oposa als nostres desitjos, el deixarem tots dos i ens afranquirem d'aquesta tirania a la que fa tant temps ens té sotmesos la seva avaricia insoportable.
Elisa. — La veritat es que cada dia tenim més motius de plorar la mort de la nostra mare, i que...
Cleant. — Sento la veu d'ell. Allunyem-nos un xic d'aquí, que acabarem de parlar-ne, i després unirem els nostres esforços per atacar la seva duresa de caracter.



ESCENA III


L'Harpagon i l'Aleix


Harpagon. — Vés-ten d'aquí, desseguida, i no repliquis pas! Vés-ten de casa, pillet!
Aleix (apart).— No he vist mai ningú tant dolent com aquest maleit vell! Jo crec que té l dimoni ficat al cos.
Harpagon. — Ja murmures entre-dents?
Aleix. — Per què m treieu?
Harpagon. — Encara goses preguntar-m'ho? Vésten desseguida, abans no t tregui a garrotades!
Aleix. — Però, què us he fet, jo?
Harpagon. — M'has fet... que vui que ten vagis!
Aleix. — El vostre fill m'ha ordenat que l'esperés.
Harpagon. — Vés-ten a esperar-lo al carrer i no t quedis a dintre casa plantat com una estaca, observant lo que passa per treure-n profit. No vui veure sempre al meu davant un espia dels meus actes, un traidor que té ls ulls clavats en tot lo que faig i que devoren tot lo que posseeixo i furetegen per tots cantons per veure si s pot robar res.
Aleix. — Com dimontri voleu que ho facin per robar-vos? Voleu dir que us poden robar, tancant com ho tanqueu tot i fent centinella dia i nit?
Harpagon. — Tanco lo que m sembla bé, i faig sentinella quan i com me plau. No vui espies que mirin lo que s fa. (Baix i apart.) Tinc por que sospiti alguna cosa del meu diner. (Alt.) ¿Que pot-ser fores capaç de fer córrer la veu de que tinc diners amagats?
Aleix. — Vós teniu diners amagats?
Harpagon. — No, pillet! No dic pas això! (Baix.) Quina rabia! (Alt.) Jo t pregunto si maliciosament faras córrer la veu de que n tinc.
Aleix. — I que n'hem de fer que n tingueu o no, si per nosaltres es lo mateix?
Harpagon. (aixecant la mà pera donar una bofetada a l'Aleix). — Com! Te permets fer apreciacions? T'ensenyaré de tenir més prudencia! Vés-ten d'aquí!
Aleix. — Està bé! Ja men vaig.
Harpagon. — Espera-t. No t'emportes pas re?
Aleix. — Què voleu que m'endugui?
Harpagon. — Vina, que ho vui veure, Ensenya-m les mans.
Aleix (ensenyant-li una mà). — Teniu.
Harpagon. — L'altra.
Aleix. — L'altra?
Harpagon. — Sí.
Aleix. — Teniu. (Ensenyant-li totes dugues.)
Harpagon (senyalant les calces de l'Aleix). — No hi has amagat res aquí dins?
Aleix. — Veieu vós mateix.
Harpagon (palpant la part inferior de les calces de l'Aleix). — ¡Aquesta mena de calces tant amples són tant a proposit per amagar-hi les coses que s roben! Jo no sé com no n pengen un cada dia...
Aleix (apart). — Ah! Un home com aquest mereixeria ben bé que li passés lo que tem. Que m'agradaria poder-lo robar!
Harpagon. — Hola!
Aleix. — Què?
Harpagon. — Què es lo que dius de robar?
Aleix. — Dic que la podeu escorcollar tant com volgueu per veure si us he robat.
Harpagon. — Això es lo que vui fer. (Fica les mans a les butxaques de l'Aleix.)
Aleix (apart). — Mala negada facin l'avaricia i els avariciosos!
Harpagon. — Com? Què dius?
Aleix. — Què dic?
Harpagon. — Sí. Què dius d'avaricia i d'avariciosos?
Aleix. — Dic que mala negada facin l'avaricia i els avariciosos!
Harpagon. — De qui parles?
Aleix. — Dels avariciosos.
Harpagon. — I qui són, aquests avariciosos?
Aleix. — Uns ronyosos i uns mesquins.
Harpagon. — Però, què es lo que vols dir am tot això?
Aleix. — Per què us amoïeu ara?
Harpagon. — M'amoïno per lo que m'haig d'amoïnar.
Aleix. — Que pot-ser us creieu que parlo de vós?
Harpagon. — Jo crec lo que crec; però vui que m diguis a qui parles quan dius això.
Aleix. — Parlo... parlo amb el meu magí.
Harpagon. — Doncs, jo podria ser que parlés am la teva esquena.
Aleix. — Que per ventura m privareu que maleeixi ls avariciosos?
Harpagon. — No; però t privaré que xerris i que siguis insolent. Calla!
Aleix. — Jo no anomeno ningú.
Harpagon. — Te bastonejaré, si enraones!
Aleix. — Qui sigui confrare que prengui candela.
Harpagon. — Bé : que no vols callar?
Aleix. — Sí, per força.
Harpagon. — Ah! Ah!
Aleix (ensenyant a l'Harpagon una butxaca de la seva casaca). — Teniu. Encara queda un butxaca. Esteu satisfet?
Harpagon. — Vaja, torna-m'ho sense que t'escorcolli.
Aleix. — Què?
Harpagon. — Lo que m'has pres.
Aleix. — No us he pres pas re.
Harpagon. — De debò?
Aleix. — De debò.
Harpagon. — Vaja, adéu. Vés-ten al diable!
Aleix (apart). — Això es despedir-me am modos.
Harpagon. — Que la teva conciencia n siga responsable, doncs.



ESCENA IV


L'Harpagon, sol


Harpagon. — Aquest criat tant pillet me carrega molt. No l puc veure, an aquest murri. A la veritat, no es tant facil com sembla guardar a casa una gran quantitat de diner. Ditxós qui té la seva fortuna ben col·locada i no conserva més que lo que indispensablement necessita! Es molt dificil trobar a casa un bon amagatall. A mi les caixes de ferro no m'inspiren confiança, perquè són l'esquer dels lladres i es lo primer que busquen.



ESCENA V


L'Harpagon, l'Elisa i en Cleant parlant alhora i quedant-se al fons dels teatre


Harpagon (creient que està sol). — No obstant, no sé si hauré fet bé d'enterrar en el jardí dèu mil escuts que air van tornar-me. Dèu mil escuts en or, a casa, es una quantitat massa... (Apart, adonant-se de l'Elisa i den Cleant.) Mal llamp! M'hauré trait jo mateix en el meu acalorament! Me sembla que he parlat alt, sense adonar-men. (An en Cleant i a l'Elisa.) Què hi ha de nou?
Cleant. — Re, pare.
Harpagon. — Que fa gaire estona que sou aquí?
Elisa. — Ara mateix acabem d'arribar.
Harpagon. — Que heu sentit...?
Cleant. — Què, pare?
Harpagon. — Allò...
Elisa. — Què?
Harpagon. — Lo que acabo de dir.
Cleant. — No.
Harpagon. — Que sí.
Elisa. — Dispenseu.
Harpagon. — Ja veig ben bé que heu sentit algunes paraules. Parlava am mi mateix de lo que costa avui dia trobar diners, i deia que es ben ditxós qui pot tenir dèu mil escuts a casa seva.
Cleant. — No gosavem dir-vos re per no interrompre-us.
Harpagon. — Us dic això per que no interpreteu malament les coses i no us cregueu que dic que sóc jo qui té ls dèu mil escuts.
Cleant. — Nosaltres no ns fiquem en els vostres negocis.
Harpagon. — Tant-de-bo que jo ls tingués, dèu mil escuts!
Cleant. — No crec pas...
Harpagon. — Seria un bon negoci pera mi.
Elisa. — Això són coses...
Harpagon. — Me farien bon servei.
Cleant. — Jo crec que...
Harpagon. — M'agradaria molt.
Elisa. — Vós sou...
Harpagon. — I no m queixaria, com faig ara, de que les coses van malament.
Cleant. — Déu meu, pare! No us queixeu d'aquesta manera, perquè tot-hom sab que teniu molt.
Harpagon. — Com s'entén, que tinc molt! Els que ho diuen menteixen! Es una falsetat! Els que fan córrer això són uns poca-vergonyes.
Elisa. — No us enfadeu.
Harpagon. — Es ben particular que ls fills me traeixin i siguin els meus enemics!
Cleant. — El dir que teniu diners es ser enemic vostre?
Harpagon. — Sí. Semblants paraules i els grans gastos que fas seran causa de que qualsevol dia vinguin a casa i em degollin, perquè creuran que estic folrat de diners.
Cleant. — Quin es el gran gasto que faig?
Harpagon. — Quin? Hi ha re més escandalós que l luxe que gastes? Air ho disputava am ta germana. Però encara hi ha una cosa pitjor. Això crida venjança al cel. Am lo que portes de cap a peus n'hi ha prou per fer un bon capital. Ja t'ho he dit vint vegades : tots els teus actes me desagraden molt. Tu t'empenyes en semblar un marquès... i per anar vestit així m'has de robar, no hi ha més.
Cleant. — Robar! Com voleu que us robi?
Harpagon. — Què sé jo! D'on treus els diners, doncs, per sostenir el luxe que gastes?
Cleant. — Jo? Es que jugo; i, com que sóc sortós, gasto tot lo que guanyo.
Harpagon. — Fas molt mal fet. Si ets sortós en el jòc, hauries d'aprofitar-ten i posar a un bon interès el diner que guanyis, a fi de tenir-lo quan el necessitis. Voldria saber, sense parlar de lo demés, de què serveixen totes aquestes cintes de que vas farcit de cap a peus, i si encara no n'hi ha prou am mitja dotzena d'agulles per subjectar unes calces. ¿Quina necessitat hi ha de gastar diners en perruques, podent portar els cabells naturals, que no costen re? Faig la juguesca que en perruques i en cintes gastes ben bé vint pistoles; i vint pistoles reditúen cada any divuit lliures, sis sous, vuit diners, col·locant-les no més que al vuit per cent.
Cleant. — Teniu raó.
Harpagon. — Però, deixem-ho córrer, i parlem d'altra cosa. (Adonant-se de que en Cleant i l'Elisa s fan signes.) Hola! (Baix i apart.) Me sembla que aquest parell se fan signe de robar-me la bossa. (Alt.) Què signifiquen aquests accionats?
Elisa. — Estavem qüestionant qui dels dos parlaria primer, perquè tots dos hem de dir-vos una cosa.
Harpagon. — I jo també tinc de dir-vos una cosa a tots dos.
Cleant. — Es de casament de lo que desitgem parlar-vos.
Harpagon. — També es de casament de lo que us vui parlar.
Elisa. — Ai! Pare!
Harpagon. — Per què fas aquesta exclamació? Es la paraula o la cosa lo que t fa por?
Cleant. — El matrimoni pot espantar-nos a tots dos segons de la manera que vós l'entengueu. Temem que ls nostres sentiments no estiguin d'acord am la vostra elecció.
Harpagon. — Un xic de paciencia. No us alarmeu. Sé lo que us convé a tots dos, i ni l'un ni l'altre tindreu motiu de queixar-vos de tot lo que vui fer. (An en Cleant.) Doncs, per començar, diga-m: has vist una noia que s diu Mariagna, que viu aprop d'aquí?
Cleant. — Sí, senyor.
Harpagon (a l'Elisa). — I tu?
Elisa. — N'he sentit parlar.
Harpagon. — Què t sembla, Cleant, aquesta noia?
Cleant. — Que es molt escaienta.
Harpagon. — I la seva fesomia?
Cleant. — Honesta i plena de gracia.
Harpagon. — I el seu aire?
Cleant. — Admirable.
Harpagon. — No es veritat que una noia així es mereixedora de que s'enamorin d'ella?
Cleant. — Sí, senyor.
Harpagon. — Oi que es un bon partit?
Cleant. — Ja ho crec!
Harpagon. — I que té tot l'aspecte de ser bona per una casa?
Cleant. — Séns dubte.
Harpagon. — I que un marit seria feliç amb ella?
Cleant. — Segurament.
Harpagon. — Hi ha una petita dificultat: me sembla que no es tant rica com convindria que fos.
Cleant. — Oh! La fortuna es lo de menos, quan un se casa amb una bona noia.
Harpagon. — A poc a poc. Es veritat, perxò, que, si no té diners, pot tenir qualitats que la facin estimar.
Cleant. — Es veritat.
Harpagon. — En fi, estic satisfet de veure que participeu dels meus sentiments. El seu aspecte honest i el seu caracter m'han guanyat el cor, i estic resolt a casar-m'hi, si es que té dot.
Cleant. — Pobre de mi!
Harpagon. — Com?
Cleant. — Dieu que esteu resolt a ...
Harpagon. — A casar-me am la Mariagna.
Cleant. — Qui? Vós? Vós!
Harpagon. — Sí, jo, jo, jo. Què vols dir?
Cleant. — Ah! El cap me roda! Men vaig.
Harpagon. — Això no serà re. Vés desseguida a la cuina i beu un got d'aigua clara.



ESCENA VI


L'Harpagon i l'Elisa


Harpagon. — El delicat den Tendre! Un pollet té més fortalesa que ell. Això es, Elisa, lo que he resolt referent a mi. En quant al teu germà, li destino una certa viuda de la qual m'han parlat avui. I a tu t'entrego al senyor Anselm.
Elisa. — Al senyor Anselm?
Harpagon. — Sí. Es un home reposat, prudent i entenimentat, que no té més de cinquanta anys, i que diuen que es molt ric.
Elisa (fent una reverencia). — Doncs, jo no vui casar-me, pare, si no us-e sap greu.
Harpagon. (escarnint l'Elisa). — I jo, filleta meva, vui que t casis, si no t sap greu.
Elisa (fent una altra reverencia), — Dispenseu-me, pare.
Harpagon (escarnint-la). — Dispensa-m, filla meva.
Elisa. — Sóc molt humil servidora del senyor Anselm; però (fent una altra reverencia), amb el vostre permís, no m'hi casaré.
Harpagon. — Sóc el teu humil criat; però (escarnint altra vegada l'Elisa), amb el teu permís, t'hi casaras aquest vespre.
Elisa. — Aquest vespre?
Harpagon. — Aquest vespre.
Elisa (fent una altra reverencia). — Això no pot ser, pare.
Harpagon (escarnint-la altra vegada). — Això serà, filla meva.
Elisa. — No.
Harpagon. — Sí.
Elisa. — No, us dic!
Harpagon. — Sí, te dic!
Elisa. — An això no m'hi obligareu.
Harpagon. — An això t'hi obligaré.
Elisa. — Primer me mataré, abans de casar-me am semblant subjecte.
Harpagon. — Tu no t mataras, i tu t'hi casaras. Mireu quina audacia! S'ha vist mai cap noia parlar d'aquesta manera al seu pare?
Elisa. — S'ha vist mai cap pare casar d'aquesta manera la seva filla?
Harpagon. — Es un partit del qual no hi ha re que dir. M'hi jugo qualsevol cosa que tot-hom aprovarà la meva elecció.
Elisa. — I jo faig la juguesca que cap persona enraonada l'aprovarà.
Harpagon (adonant-se den Valeri, al lluny). — Ara ve en Valeri. Vols que entre tots dos el fem jutge d'aquesta qüestió?
Elisa. — Sí.
Harpagon. — T'avindras a lo que falli?
Elisa. — Sí. Passaré per lo que ell digui.
Harpagon. — Doncs, ja està dit.



ESCENA VII


En Valeri, l'Harpagon i l'Elisa


Harpagon. — Vina, Valeri. T'havem elegit per que ns diguis qui té raó de nosaltres dos.
Valeri. — Vós, de segur.
Harpagon. — Ja saps de què parlem?
Valeri. — No; però vós no us podeu equivocar, i teniu tota la raó.
Harpagon. — Vui que s casi aquest vespre amb un home que es tant ric com entenimentat, i la mosca-balba m diu a la cara que no vol casar-s'hi. Què me n dius, d'això?
Valeri. — Què dic?
Harpagon. — Sí.
Valeri. — Oh! Oh!
Harpagon. — Què?
Valeri. — Dic que, en el fons, sóc de la vostra opinió. Vós no podeu deixar de tenir raó; però ella no va del tot equivocada, i...
Harpagon. — Com! El senyor Anselm es un bon partit : es noble, de bon natural, reposat i molt ric, i del seu primer matrimoni no li queda cap fill. Sabria ella trobar-ne un de més bo?
Valeri. — Això es veritat. Però ella podria dir-vos que es precipitar un xic les coses, i que caldria, al menos, un quant temps per veure si la seva inclinació està d'acord am...
Harpagon. — Es una ocasió que s'ha d'aprofitar. En aquest casament hi ha un avantatge que en un altre no trobaré: s'aconsola de pendre-la sense dot.
Valeri. — Sense dot?
Harpagon. — Sí.
Valeri. — Ah! Ja no dic res més. Veieu? Aquesta es una raó del tot convincent: cal acceptar-ho.
Harpagon. — Per mi es un estalvi considerable.
Valeri. — Es clar. Això no pot contradir-se. Es veritat que la vostra filla pot dir-vos que l matrimoni es un acte més seriós de lo que sembla; que d'ell depèn el ser feliç o desgraciat tota la vida; i que un compromís que ha de durar fins a la mort cal realisar-lo am moltes precaucions.
Harpagon. — Sense dot!
Valeri. — Teniu raó. Vet-aquí lo que ho decideix tot, com se comprèn. Hi ha persones que podrien dir-vos que en semblants casos l'inclinació d'una noia es una cosa, séns dubte, que s'ha de tenir en compte, i que la gran diferencia d'edat, de caracter i de sentiments fa victima a un matrimoni d'accidents molt desagradables.
Harpagon. — Sense dot!
Valeri. — Ah! Això no té rèplica. Bé prou que se sap. Qui dimontri pot dir lo contrari? Es veritat que hi ha molts pares que s'estimarien més la felicitat de les seves filles que tots els diners del món, i que no voldrien sacrificar-les a cap interès, i que procurarien, primer de tot, que hi hagués en el matrimoni la dolça conformitat que hi manté continuament l'honor, la tranquil·litat i l'alegria, i que...
Harpagon. — Sense dot!
Valeri. — Es veritat. Això fa tancar la boca. Sense dot! Qui es que contradiu una raó com aquesta?
Harpagon (apart, mirant cap a l'indret del jardí). — Hola! Me sembla que sento un goç que lladra. Pot-ser busquen els meus diners. (An en Valeri.) No t moguis, que torno desseguida.



ESCENA VIII


L'Elisa i en Valeri


Elisa. — Que ten burles, Valeri, al parlar-li com li parles?
Valeri. — Es per no fer-lo enfadar i obtenir lo que desitgem. Oposar-se directament a la seva voluntat es la manera de no conseguir re. Hi ha persones que volen ser enganyades; temperaments enemics de tota resistencia; naturals tant toçuts que la veritat els fa botre i no volen passar pel camí recte de la raó, i que no s pot conduir aon se vol sinó per camins extraviats. Fes veure que consents a la seva voluntat, perquè així hi guanyarem més, i...
Elisa. — Però, aquest casament, Valeri?
Valeri. — Ja buscarem un medi per desfer-lo.
Elisa. — Però, ¿quin medi trobarem, si s'ha d'efectuar aquest vespre?
Valeri. — Es qüestió de demanar un aplaçament i fer veure que estas malalta.
Elisa. — Però si fan venir metges se descobrirà l fingiment.
Valeri. — I cah! Que per ventura ho coneixen? Vés, dòna, vés: am l'ajuda d'ells pots tenir el mal que vulguis. Ja trobaran motius per dir-te de què prové la malaltia.



ESCENA IX


L'Harpagon, l'Elisa i en Valeri


Harpagon (apart, desde l fons del teatre). — No ha estat re, gracies a Déu!
Valeri (sense adonar-se de l'Harpagon). — En fi, l'ultim recurs que ns queda es fugir per posar-nos a cobert de tot. Si l teu amor, estimada Elisa, es prou ferm... (Adonant-se de l'Harpagon.) Sí: una filla ha d'obeir el seu pare. No ha de mirar com es fet un marit; i quan hi ha la gran raó de «sense dot», ha d'estar disposada a acceptar tot lo que li donguin.
Harpagon. — Molt bé! Està molt ben dit, això!
Valeri. — Senyor Harpagon, perdoneu si m'acaloro i tinc l'atreviment de parlar-li com li parlo.
Harpagon. — Com! N'estic admirat, i vui que sobre ella exerceixis un poder absolut. (A l'Elisa.) Sí : es inutil que protestis. Li dono an ell l'autoritat que l cel m'ha donat sobre tu, i vui que facis tot lo que t digui.
Valeri (a l'Elisa). — I, ara, no feu cas de les meves amonestacions.



ESCENA X


L'Harpagon i en Valeri


Valeri. — Senyor Harpagon, vaig a seguir-la per continuar les lliçons que li donava.
Harpagon. — Sí : t'ho agrairé. Per cert que...
Valeri. — Es bo no deixar-li la brida fluixa.
Harpagon. — Es veritat. Cal que...
Valeri. — No n passeu ansia. Me sembla que sortiré am la meva.
Harpagon. — Fes, fes. Vaig a donar un tom i torno desseguida.
Valeri (dirigint la paraula a l'Elisa tot anant-sen pel cantó que ella se n'ha anat). — Sí : el diner es lo més preciós de totes les coses d'aquest món. Heu de donar gracies al cel de l'home honrat que us ha concedit per pare. Ell sap molt de viure. Quan hi ha qui s'aconorta de casar-se amb una noia sense dot, no cal mirar res més : tot se redueix an això. El no demanar dot equival a guapesa, joventut, noblesa, honor, experiencia i honradesa.
Harpagon (sol). — Quin xicot més trempat! Parla com un oracle. Ditxós qui pot tenir un criat com aquest!




TELÓ