Obre el menú principal



L'AMOR SINCERA

Allà, a sol ixent,
sota d'una roca,
n'hi ha un bell poblet
que en diuen La Pobla,
que jo hi tinc l'amor
que se'n diu Antonia.
De tan blanca que és
n'apar una monja,
monja del convent
del de Barcelona.
Diumenge al matí
me'n pujo a La Pobla,
me'n poso a jugar
el joc de pilota
Mentre estic jugant,
m'arriba una nova,
nova que m'han dat.
N'han casat l'Antonia.
Me'n poso el barret
i la capa bona;

me'n vai carrè avall,
carrer de l'Antonia.
Al sols del carrer
la n'encuantro sola,
sentada en un banc
al peu de la portaو
los peuets al sol,
la careta a l'ombra.
Li'n dic: «— Déu vos guard»;
molt millor me'l torna
— Diu que us heu casat
amb un fadrí d'Aitona?
— No ho cregueu, Josep,
no cregueu tal cosa;
que jo, fins ací.
sempre só estat vostra,
i d'ací endavant
la mateixa cosa.