Jochs Florals de Barcelona en 1861/Lo rey del mar

Sou a «Lo rey del mar»
Jochs Florals de Barcelona en 1861



NUMERO 8.
LO REY DEL MAR.






LO REY DEL MAR.


________



 Viudo lo mar n'está de tas galeras,
comptal ciutat. Ja en éll no s'enmirallan
los llenys y sagetías [1],
las fustas voladoras
que tallaban tas ones lliscadoras;
que l' pendó de las barras passejaban
del bósforo de Tracia fins al Calpe,

farant de victoria;
que al travessar los golfos ne miraban
Pisa callada, Génova vensuda,
que per nólit tostemps portant la gloria,
tostemps devant sas proas ne trobaban
lo mar sotmés y la tempesta muda.
Tos temps han passat ja, ciutat comptesa.
Mar de ma terra, ja no tens per hostes
los triomfadors estols, que per ta vía
los greuges de la patria compromesa
marxaban á venjar. ¡Oh! no faillia,
no faillia ja may: venjats quedaban.
La donchs nostras galeras
empavessadas per lo mar veniau,
que á més de la victoria, ne portaban
róssechs de naus estranyas presoneras
que per las onas que á sòn pas s'obrian
lo pendó de llurs reys arrossegaban.
 
 Dia d'horror, pero de gloria dia,
ne fou per tu, comptesa,
lo primer en que un nom tocay de gloria
sentíres ressonar. Lo sol eixia
per entre llachs de sanch rodant sòn globo,
com si sabés que jorn de sanch seria,
cuant, llargas ja las velas,
ab boga sorda y ballesters en taula,

llevadas las unguelas,
las galeras de Lluria, silenciosas
devant lo port de Malta ne sorgian.
Los provenzals dormian...
—«Firám , firam, senyor, que tots son nostres!»
dixi lo almogaver.—«May de ma vida.
«Desperta vull la gent, que no dormida.
«No 's diga may que ma primer' jornada
«per esser ells dormits jo l'he guanyada.
«¡Via sus, los ballesters! No m'erran tretas!
«¡Avant per Aragó cuant se desperten!
«¡Tocau, nácres, tocau! ¡Sonau, trompetas [2]
 Diu en Roger, y, esquerra feyta, entráren
port avant las galeras,
enfrenalladas totas l'una ab l'altra.
A mal só 'ls provenzals se despertáren:
pero En Roger aguarda
que l'enemich ja preparat estía:
si per sòn cor de caballer bé fia,
per sòn alé de lluylador bé tarda.

 Comensa lo combat. ¡Dèu de justicia!
¡Senyor omnipotent! Los ayres poblan,
mentres lo estol avansa,

sons de trompa, alarits y bruyts de ferro,
crits de guerra per tot, crits de venjansa.
Brunzen las pedras, tot tallant los ayres,
surtintne disparadas de las fonas,
y lo crit al donar del abordatge,
envia Dèu l'oratge
á fustigar las encrespadas onas:
Mès, ¿qu'es la tempestat pels pits de ferro?
¿Qu'es l'uracá pels qui á la gloria volan,
las naus aparelladas?
Las tempestats mès feras
ne son l'alé de dolsas marinadas
pels catalans que muntan las galeras.

 ¡San Jordi y Aragó! ¡Via sus, los nostres!
Tot es horror y destrucció y feresa.
Ne són en la batalla
cada nau un castell, cada home un héroe,
cada tir de sageta una proesa.
Lo brugit del combat tot altre apaga...
¿Qu'es l'uracá que pels espays divaga,
devant las naus que marxan á la pugna?
Cad'una porta un uracá de ferro
que en las entranyas de sòn seno amaga.
Crú es lo combat y encés. Tant sols se senten
en mitg del terratrémol
veus de mando enronquidas,

alarits dels qui lluytan valerosos,
crits dels qui acaban gemegant sas vidas,
cops, y playntes, y plors, bruyts espantosos,
vibrar las armas, ressonar lo ferro,
y cruixir la fustám, bunir sagetas,
martellar taulas, y brunzir llambordas,
y gitar darts, y retronar trompetas

 Ja s'aferran las naus. ¡Al abordatge!
Redobla lo furor. ¡Dampnat ne sia
qui en darrera romanga en aquest dia!
Com llops assedegats que van rabiosos,
á las galeras provenzals llansarse
se mira ja als almugavérs furiosos,
com si en la sanch volguéssen abeurarse
que á borbollons ne brotan las feridas
dels qui jáuhen estesos per lo alcássar,
llansant per ellas las perdudas vidas.

 Ni pau al enemich ni á sòn bras treva
los ballesters y mandroners ne donan.
Las mans destrossan, y los ulls sanguejan
dels cegos lluytadors; broncas ressonan
las feixugas, ruentas armaduras
sota los cops de la destral ferrada;
dels vencedors y dels vensuts s'escorra

á doll y á rius la sanch ja barrejada;
tronchs mutilats rodolan
per sobre las cubertas; y tremolan,
y perden lo coratge,
fins aquells que n' están, sempre animosos,
mès fets á jochs de mort y de carnatge.

 ¡Fama immortal al vencedor! Jornada
ne fou d'eterna gloria.
D'aquell jorn en avant, Roger de Lluria
lo primogénit fou de la victoria.
Heróica sa vida,
homérica sa historia,
eternament viurá com viu encara:
del esdevenidor sagrat exêmple,
sempre será de patri amor un' ara,
de honor, valor y llealtat un temple.

 ¡Roger, Roger, lo rey del mar, febrosas
deguéren ser las horas de ta vida!
Del estiu en las tardes calorosas,
cuant la mar xixa veyas y dormida
devall de las carenas,
cuant ni un alé de brisas rumorosas
á rómprerse venia en las entenas,
ta veu ladonchs, per l'ira enrugallada,
com la de un lleó cautiu ne rugiria,

y en torn girant la flamejant mirada:
—«Furts son per mí lo que pels altres festas,
(ab ronch accent diria).
«La quietut es la mort: ¡dáume tempestas!
«¡Dáume combats! La pau es l'agonía!»

 Y las onas semblaban obehirlo;
y Dèu mateix de sos desigs cuidaba;
y tenia tempestas espantosas
que sempre domenyaba;
y lluytas en que sempre, victoriosas,
las rojas barras d' Aragó arboraba.
Per En Roger de Lluria la mar era
un llarch, immens palau, hont sols hi habia
los pobles pedestals de sa bandera.
La Calabria sotmesa mantenia;
á foch y á sanch entraba Nicotera;
lleys dictaba á las costas de Sorrento;
la Morea, Corfú y los Gerbes veya
humiliarse á sos peus; lo bey de Tunis,
comprant sa vida, sòn esclau se feya;
sols á sòn nom ja Nápols tremolaba;
per sòn flagell la Fransa lo tenia;
cruzar esfereida lo miraba
sos golfos y sos ports la Romania;
y mentres que ab sòn nom tot hó aterraba,
per devant de las vilas presoneras,

tranquil, sonrient y victoriós passaba,
passejantne lo mar ab sas galeras.

 Aquells eran tos jorns, ciutat dels comptes,
los bons jorns d'En Roger!... No avuy que ploras,
y viuda, y sola, y trista, y desolada,
en va passas las horas
sens que ne arribe á tú, com ans solia,
ab lo alé de la dolsa marinada
un eco de victoria cada dia.
Ja tu no tens Rogers, ja no tens Llurias...
¡Mès, si que 'ls tens, mès si que 'ls tens, comptesa!
Dormits están, pero en ton seno víuhen.
Encara, ó Catalunya, patria mia,
pots ombrejar ton front ab llors de gloria.
Si al mar ne llansas á los fills un dia,
mostrantlos lo camí de la victoria
la sombra d'En Roger será sòn guia.

 Fruit dòna 'l camp que tè llavor, ó patria,
y ardor las cendras que lo foch ne colgan.
Alsa ta veu, desplega tas banderas,
y reviurán los temps esplendorosos
en que senyora y reina del mar eras,
y en noms obscurs avuy, demá famosos,
renaixerán las sombras d'aquells héroes
caballers de ton nom y tas senyeras.

Contarás al rumor de tas victorias,
si del mar á obrir tornas tas campanyas,
tos fills per héroes y tas naus per glorias,
y tos dias, ó patria, per hassanyas,
com en los temps millors de las historias.
 (De D. Víctor Balaguer.)




  1. Naus que eran peculiars al Mediterráneo.
  2. Paraulas ditas per Roger de Lluria avans de comensar lo combat de Malta. Tan per aquestas paraulas, com per la descripció de la batalla que segueix, lo autor ha tingut present la crónica de Muntaner, capitol 83.