Jochs Florals de Barcelona en 1861/Discurs del Sr. President del Consistori

Discurs del Sr. President del Consistori
Jochs Florals de Barcelona en 1861

NUMERO 2.
DISCURS
DEL
SR. PRESIDENT DEL CONSISTORI.
____

EXCM. SENYOR.

Som espanyols, sí, som espanyols: ho som ab orgull, ho som de bon cor, y de bon cor y ab orgull ho serém fins al darrer sospir, fins al últim sacrifici. Mès també som catalans, volem serho, nos gloriám de serho, no podem deixar de serho, ja que catalá fou lo bressol que 'ns gronxaba y adormía, catalans eran los mugròns que mamáren nostres llabis, y catalanas sòn nostras afeccions, nostra llengua, y nostra historia. Som espanyols pera servir al Estat, y saber morir, cuant convé, per la Reyna y sa bandera, com tot lo mon ho veu, y per tot la sanch ho proba; y som catalans pera no deixar morir jamay la memoria dels ínclits barons que de prop y de lluny, per mar y per terra admiráren los sigles per la fidelitat de llur cor, y la grandiositat de llurs empreses. Som espanyols pera respectar, benehir, y si 's vol, fins adorar la magestat y la hermosura de la llengua oficial dels Garcilasos, Leons, Herreras y Argensolas; y som catalans pera despertar del sèu ensopiment, sostenir, y pujar fins al cim de la perfecció la dels Jordis, Muntaners, Marchs, y reys Pères, que 'ns recordan aquells esmaltats y frondosos camps, ahont vinguéren á espigolar un dia las musas castellanas, y á qui tenen encara molt y molt que envejar los que, sens haberla vista may ni coneguda, la motejan capritxosament de dialecto mal forjat y voluntari. Som espanyols, en fi, pera cantar ab la veu sempre sonora de Castèlla lo resplandent toysó, que i-luminá de un cop dos hemisferis; y som catalans pera brodar novas coronas, ab l'or sempre pur de Catalunya, en lo pendó de las barras, que passejá un dia per lo univers los trofeos de sas mans, de sa civilisació, y de sas lletras.

Estos son nostres debers; pero estos debers, per mès que dobles, no son incompatibles no, no son enemichs, no son verinosos; al revés, son fills d'amichs que s'abrassan, de germans que s'ajudan, de ciutadans que s'envanéixen de rendir lo homenatge de sòn amor, saber, y respecte als peus de la comuna mare, de la noble y generosa Espanya que, ben mirat, no es altra cosa, que un robust y magnífich arbre empeltat de ricas y variadas menas. Cuant mès y mès frondòsas crescan las ramas que lo embelléixen, y mès las flors que lo adornan, y mès los fruyts que lo enriquéixen, mès será també son orgull y gallardía, mentres la soberana podadora que lo mene, sapia dirigir, com cal, sa bona saba.

Sí; amor á la patria; amor á las lletras; amor á la llengua: veus aquí lo perqué de nostres jochs, lo fi de son renaixement, lo desitg del Consistori, lo imán poderós, que cada dia atrau novas y mòlt dignas musas á oferir en sas aras la flor de sos traballs, y la nata dels seus ingenis. Aquest sentiment amoròs é irresistible, que ab nosaltres naix, que ab nosaltres creix, y que si mor momentaneament ab nosaltres, es per reviurer després mès arrelat en los cors de nostres fills, quel portan ab la sanch de llurs pares, es una verdadera virtut, no ho duptéu; una virtut natural, civil, literaria, religiosa; una flama santa que no podriam may eclipsar, si possible fos volerho, sens eclipsar ab la propia llum, quens dòna vida, la que vida dòna també á la gran nació de qui som membres. Perque desenganyemnos: ¿podrá ser may bona filla adoptiva la que escup al front de sa propia mare? ¿Sabrá interessarse may per la nació qui fa mofa y escarni del amor á la provincia, que li guarda lo primer plor, y la primera rialla? Al contrari; qui sab servir á la provincia, sab servir á la nació; qui honra á la una, honra á l' altra; cuant mès nobles y perfetas son las parts, mès perfet y noble ressalta lo tot ques compon d'ellas; cuant mès hermosas las flors, mès ricas las toyas; y ab una paraula: cuant mès bons, mès il-lustrats, mès dignes catalans sabrem ser, mès bons, mès il-lustrats, mès dignes espanyols serém.

¿Y qué es lo que habem de desitjar pera serho? ¿Qué es lo que habem de fer pera no baixar, ni una polsada sisquera, de la envejada altura que, no á passos sino á voladas, van guanyant cada dia las arts y las ciencias, que tan al viu retratan la civilisació de un poble? Pera mí es molt senzill; hem de fer lo que feyan nostres avis: amar á Dèu; al Rey; y á la llengua. Lo amor á Dèu, es la prenda de pau, de benevolencia, de caritat, de acert, y de ventura: lo amor al Rey, lo escut de fidelitat, de órdre, de unió, de respecte, de honor, y de forsa: y lo amor á la llengua, la garantía de nostre sèr, de nostra historia, de lo que habem estat, de lo que som, y de lo que encara podem ser, ja que ditxosament vivim en una regió en que los recorts son glorias, las glorias estímuls, y los estímuls coronas. No sè si me equivoco, pero lo cert es que, á mès de la veu dels temps, y dels llibres quels enmotllan, jo sento en mon front y en mon pit una altra veu, quem diu, y no m'enganya: no dèixes morir la llengua, si vols que visca la patria; honra ton bressol y honrarás ta bandera; fes gran á la provincia, y farás á la nació mès gloriosa.

Y aixó es tan cert, literariament parlant, com que, mentres la poesía catalana-provensal, volguda ja y acreditada en lo sigle xv, poch ó res podia déurer á la espanyola, que á la sahó estaba bebent en sas deleitosas ayguas, casi me atrevesch á dir, que la espanyola déu á la catalana-provensal una bona part de aquella gran reforma, de aquella gran revolució, que li doná nova vida, y nova gloria. Parlo, senyors, de la adopció del endecasíl-labo, que tan felisment portá á cap Joan Boscá, nostre casi desconegut patrici, pera qui las musas reserváren tanta ditxa. Jo ja sé, que desde Joan Manuel altres poetas, poquíssims per cert, lo habian desgraciadament ensajat, com aquell qui diu, á la sort y á la ventura; sé també, que no desdenyá Boscá, com á bon literat, los socors de altres ingenis; podrá sèr, que lo animássen, y decidíssen á pujar lo Parnás per un llor tan alt de gloria, los consells de Andreu Navajéro, ambaixador de Venecia en la còrt de Espanya; tot aixó será molt cert, tot això era molt natural; mès tot aixó no li hauria bastat, en mon concepte, pera tan alta empresa, si menos aferrat lo poeta barceloní á las formas castellanas de aquella épooa, no se hagués vist del tot ensinestrát en lo maneig de la llengua catalana, que li era natural, y de sa germana la italiana, que tan li degué en son primer ser, y en sa justa anomenada; puig que las dos fóren, y no altras, las que li teixíren la corona de autor de aquella reforma poética, que pulida després per la llima de mel de Garcilaso, contribuhí á donar lo nom d'or al sigle xvi.

Més diré: ¿pero á que tan endetrás? Nons mogám de aquí mateix. ¿Perqué sòn, á qué venen, qué volen dir, pregunto, estos lluhits certámens que, dins l'ovari de una modesta flor, portan ja en son bressol lo pólen regenerador del entusiasme desde las boras del Tordera fins á las enramadas del Minyo, desde las rocas de sal als turons de las Agullas? ¿Perqué los honra y llegitíma ab sa presidencia y sa paraula lo zel constant y eficás, ahí de la primera y digna Autoritat civil de la provincia, avuy del paternal Municipi que, abrassantlos carinyós en lo primer instant de sa resurrecció, los ampara y aníma en aquest saló de grans recorts, y de grans exemples? ¿Perqué los glorifica de ungit del Altíssim ab la ploma de rubís, que guia lo vel del trovador dret al cel quens guayta, dret á la iglesia, que gemèga? Perque los enalteix la Excma. Diputació provincial ab lo estímul de una obra literaria que, desde un front catalá, reflectirá prest á la literatura espanyola? ¿Perqué los engalana ab novas flors lo diputat á corts, lo Ministre que fou de la corona, lo geni benéfich, que en lo llit de la colérica mort nos daba consol y vida? ¿Perqué los enriqueix ab son poétich é histórich present lo Ateneo catalá que, al mitg de fragants aromas, naix ab un nom ple de llums y de esperansas? Perqué hi venen, finalment, perqué hi gosan, perqué hi lluhen en dols y envejable consorci lo poble ab la aristocracia, la juventud ab la vellesa, la toga ab las armas, las arts ab las lletras, las damas ab trenas d'or, y los caballers ab llurs galas? Perqué tant fervor, tant obsequi, tanta ditxa? Ah! no m'enganyo! Perqué tots, y cada hu de per sí, sia cual vulla sòn nom y sa naturalesa, sent també en son front y en son pit aquella mateixa véu, que jo sentia fa poch, y encara sento: no deixes morir la llengua, si vols que visca la patria; honra ton bressol, y honrarás ta bandera; fes gran á la provincia, y farás á la nació mès gloriosa: com rica y encantadora fan la dilatada vega los purs raudals que, partint de distincts punts, van á nudrirla: com brilla y enlluerna la corona á favor dels diamants que la rodejan y matisan.

Tot es, donchs, fraternal en nostres jochs, tot és noble, tot es digne tot, menys la meva pobre veu que, com mos cabells gelada, no pot tráurer del pit, per mes que s'esforsa los tributs de gratitut, que en éll conserva á vostres sentiments, y á vostra benevolencia. Mès ja que entre flors neixém, de flors vivim, per flors devém, y ab flors cumplim, jo no puch ser descortés; jo no vull despedirme sens regalárvosen una, una sola, que cada any creix mès ufana en lo cor del Consistori pera satisfer lo molt que dèu, y lo molt mès que encara espera déurer, desde la primera autoritat que lo patrocina, fins á la última hermosura que l'adorna.

Sí; pera tots indistinctament, literats y no literats, poetas y prosistas, catalans y no catalans, presents y ausents, pera tots cuants mès ó menos directament se interessan per la prosperitat y lluiment de nostres jochs, pera tots, repetesch, guarda en sòn cor lo Consistori una flor que may mor, ni may enganya, perque es tota catalana. ¿Sabeu quina es? La Sempreviva, la Sempreviva perdurable que, entre mil y mil perfums de regoneixensa, vos porta escrit ab lletras d'or en sa corola: que mentres dure nostra llengua, no se acabarán nostras glorias, perque la vida de la llengua es la vida de la patria, y la vida de la patria es la llengua de la fama.

He dit.

Barcelona, 5 de maig de 1861.