Jochs Florals de Barcelona en 1860/Laments de un expósit
NUMERO 6.
LAMENTS DE UN EXPÓSIT.
LAMENTS DE UN EXPÓSIT.
Sèrs que sentiu de una amorosa fletxa
penetrar lo fibló al mitg del cor,
y ab vostre plant los ulls brotan copiosos
perlas nascudas entre amants recorts;
Ánimas qu' êxhalau castas essencias,
suspirs sempre apenats, may de consol;
suspirs que del trist cor la vida llansan
com llansa'l vent lo aroma de las flors;
Sèrs contristats, veniu!... Veniu, que trista
l'ánima mia, morta de passió,
las llágrimas dels ulls que de amor ploran
beurá goijosa com vital licor.
Los ¡ays! que troban eco se suavisan,
lo dolor qu' es contat es menos fort,
las penas que sentim, si altres las sentan,
penas menos amargas, Dèu mèu, son.
Veniu, cors afligits, que ja os espera
lo mèu cor ¡ay! curtit per afliccions:
per' éll sereu la llum de la esperansa;
per' éll sereu com per la terra 'l sol.
Jo os contaré de ma ignorada vida
lo amarch camí, cruel, tempestuos;
que 'l combat del mèu cor es mes terrible
que las onas del mar, que 'l llamp, que 'l tró.
Ompliulo ab vostre amor de mes dolsuras
que número d'estels divisa 'l mòn,
que grans de arena hi há del mar al fondo,
que en las alas del vent lamentacions.
No 'm dexau olvidat, sèrs amorosos,
anegau ab carinyo los mèus dols,
que un diluvi no basta al que d'expósit
la marca rellueix sobre 'l sèu front.
Tot es per mí desert, tot trist, tot negre;
res me dona plaher, m'afligeix tot,
¿y com no sèr axi, si entre 'ls mèus brassos
no hi trobo may la mare del mèu cor?
¿Y com no ser axi, si entre la massa
de sèrs felissos que conté aquest mòn,
al mitg de tant bullissi, de tant fausto,
sempre, sempre, Dèu mèu, jo 'm trobo sol?
No he rebut de una mare las caricias,
ni d'ella me ha adormit una cansó,
ni 'l calor del sèu pit me ha donat vida,
ni may me han despertat los sèus patons.
¿Ahont ets dolsa mare, que no corras
á imprimí 'ls llavis de ton fill al front?
¿Per' mí no hi ha un semblant ahont no t' busque,
y sempre indiferents los trobo tots!!
Del camp la soledat prench per alivio,
fugint del mòn ingrat y bulliciós,
y allí, en la immensitat, que á Dèu revela,
pel' lluminós espay te busco jo.
Te veig brotar del raig de las estrellas,
sento êxhalar ta veu del mitg del bosch,
jo 't veig flotar de l'aura entre las alas,
jo 't sento palpitar dintre 'l mèu cor.
Los llassos y guirnaldas que 'l cel forma
ab núvols diamantins contemplo jo,
y entre 'ls cambiants que mostran llurs joguinas,
estátich veig lo tèu semblant hermós.
Ets mès brillant y hermosa que l'aurora
cuant, obrint del Orient los sèus balcons,
perlas y aromas bulliciosa llansa
al sacudir la cabellera d'or.
Ets esbelta y gentil com las palmeras,
alegre com de l'alba la claror;
mes dolsa que la mel, mes que lo almíbar,
mes pura que la llum del mateix sol.
Sobre la terra de genolls me postro...
al cel mon esperit also ardorós!...
Mes ¡ay! bufan los vents, los núvols fugen,
y entre llurs plechs las mevas il·lusions.
Jo als arbres del desert per tú pregunto,
y fort plant dels mèus ulls llanso copiós,
cuant llur ramatge, que los vents assolan,
sols me respon xiulets desgarradors.
Jo pregunto al aucell que distret canta
acariciat del bálsam de las flors,
y espantat de ma veu, sacut las alas,
y suspen lo sèu cant armoniós.
Per tú pregunto á las crespadas onas
cuant rompen llur cristall de mil colors
sobre la fina platja, y ab ternura
acarician mos peus ab llur rumor.
Mès ¡ay! lo mèu desitg es sombra vana,
las onas arrebatan ma il·lusió,
y al fondo de llur llit se me la emportan,
fugint ab tristas veus, plenas de horror.
¡Dèu mèu, Dèu mèu! ¿Qué ha fet l'ánima mia
que lo univers per ella 's mostra sòrt?
so la flor innocent que he nascut pura,
y fulla á fulla 'm destrueix tothom.
Veniu, cors apenats, tant sols vosaltres
del mèu cor calmareu las afliccions:
per èll sereu la llum de la esperansa;
per èll sereu com per la terra 'l sol.
Veniu, veniu!... Pero, Dèu mèu ¿qué miro?
tambè 'l vostre carinyo es il·lusió...
Tambè de mí fugiu com secas fullas
que l'arbre del mèu cor llansa del tronch.
Y tot per' mí es desert, tot trist, tot negre,
res me dona plaher, me afligeix tot,
¿y com no ser axi, si entre 'ls mèus brassos
no hi trobo may la mare del mèu cor?
Per mí no hi ha esperansa, no hi ha vida,
no hi ha amor, no hi ha mòn!... Mès ¡ay! Senyor,
perdona á un delirant, puig tú existeixes,
y existint tú, existeix ja tot lo mòn.
Tú que radiant de llum al mèu cor baixas;
tú per qui 'l mòn es mòn, tú que ho ets tot,
serás per' mí la llum de la esperansa,
serás per' mí com per la terra 'l sol.