Jochs Florals de Barcelona en 1860/Discurs del president del consistori
NUMERO 2.
DISCURS
DEL SR. PRESIDENT DEL CONSISTORI,
D. FRANCISCO PERMANYER.
ESCM. SENYOR.
___________
No anava del tot errat aquell gran escriptor de nostres dias que, dolentse de veurer florir tant poch las lletras en Espanya, no sols recordava ab tristor los noms immortals de Lope, Calderon y de Ercilla, sino que, remontantse á las causas de aqueixa decadencia líteraria, se planyía mes encara al descubrirlas en la nostra decadencia política y social.
«Tornassen, deya, á flamejar nostras banderas en Amberes y en los set turons de la Ciutat eterna, dominás de nou nostre pendó lo golf de México y las serras de Arane, y tornarian llavors á donar lleys los Espanyols y á fer Papas y á compondrer comedias, y hi hauria qui se tingués per ben ditxós de traduhir á sa llengua nostras obras. Mentrestant, renunciem á crear, y despullémnos de nostras glorias literarias com de nostra preponderancia política y militar nos ha despullat la succesió dels temps.»
¿Qué hauria dit lo bon Fígaro si hagués estat aqui present ara fa un any, al véurer restaurarse los antichs Jochs Florals de Barcelona ab la fé y viva esperansa que avuy los fa revíurer, y nos deixa esperar que se renovarán ab igual entusiasme y cada volta ab mes brillants resultats? ¿Qué pensau fer, bona gent (nos diria ab aquella sa rialla tan amarga y desesperada), qué pensau fer al aixecar un mort que no se mira en vostres ulls, ni sent lo calor de vostre alé, ni si pogués escoltarlas, entendria tal volta vostras paraulas degeneradas? Deixeu estar los morts ben tranquils en llur fossa y no somieu en ressuscitar la literatura provensal, mentres no reviscan aquells caballers y adalits, que passejaren las barras per tot lo mòn y las feren senyoras del Mediterráneo.
Y á bona fé, Senyors, que qui tal nos hagués dit hauria pogut refredar algun tant nostre entusiasme, ja que no apagar del tot los fochs qu' en nostres pits havia encés lo amor á las lletras catalanas.
Mes ¡cuant cert es que la perseverancia tot ho pòt, y que la fé, com ensenyan las santas Escripturas, fins transporta las montanyas! Hi hagué jochs florals, senyors, mentres viviam tant sols de recorts y tradicions: y tant tost nos haviam reunit pera donar aliment á nostras lletras ab las glorias dels passats, ja qu' en lo present no nos era dable lo trovarne, sobrevingueren aconteixements que han portat fins á la Africa la bandera nacional, y han fet desenvaynar de nou la espasa de don Jaume y dels reys Católichs, aquella espasa triunfadora que reconquistá á la santa fé y a la civilisació las terras y ciutats per tants seggles captivas de la mitja lluna.
Si avuy visqués lo pobre Larra, nos diria si pot arrivar lluny la veu dels nostres trovadors, cuant tant lluny han deixat un rastre de sanch las bayonetas espanyolas y se ha sentit per tot lo mòn lo retró de nostra artilleria. Y pus qu' en lo polítich apar cridada nostra patria per la Providencia á recobrar son antich rango entre las nacions civilisadas ¿seria temeritat, senyors, esperar que se obre també pera ella una nova era literaria?
Apressemnos donchs y traballem los catalans pera poder participarne, com ho feren nostres pares en altres temps: fem en lo camp de las lletras, lo que ja en la guerra havem comensat á fer. Ara que lo geni del seggle, especulant fins ab la destrucció, ha aterrat los antichs palaus dels Grallas y Moncadas, ara que ja han tornat á pols aquellas venerables galerías que se recordavan dels vencedors de Lepant, ¿qui sab, poetas, si á vosaltres está reservat lo aixecar alguns dels monuments mes forts que la pedra y mes perdurables que lo bronse de que parlava lo gran poeta de la antigüetat?
Veniu, trovadors, á rébrer lo llaurer que ab cor tot catalá vos ofereix lo il-lustre patrici, que no en vá té son nom escrit ab lletras de or en las salas de aquest Consistori; veniu á pèndrer la ploma ab tanta esplendidesa regalada per nostre venerable Pastor al qui se haje inspirat millor en las fonts mes puras y abundants, que son las fonts religiosas; veniu á ben meréixer la noble protecció de nostre digníssim Consell Municipal, baix cuals il-lustrats auspicis han renascut los jochs del gay saber.
No tingau por que se os ascolte ab desdeny—¿com desdenyar las lletras, ara que á ellas y á ellas solas se donan tan pomposas festas? Ni sereu menyspreats per los espanyols que no parlan vostra llengua. Be ho saben ells que si nostre parlar sembla dur, no son per axó nostres cors menys generosos, ni menys dignes nosaltres de combátrer al costat dels fills dels Cids y dels Gonsalos.—Ja es avuy un fet probat lo que ab so de professía os deya avuy fa un any lo estimable literat, poeta ell mateix y mestre de nostres joves poetas, que tan be sab unir lo êxemple á la doctrina.—No pot amar (os digué) á sa Nació qui no ama á sa Provincia.—Parlava llavors la autoritat, y respon avuy una gloriosa experiencia.
Al cáurer degollat lo César Romá en mitj de son consell, assedegat de venjansa son amich Antoni, ab tot y esser un gran orador, no gastá llargas arengas pera conmóurer las iras populars, ans be se contentá de presentar á la multitut la toga del Dictador ensangrentada. Axis ab mes plaussible motiu podriam fer nosaltres si encara algu nos mirás ab gelosa desconfiansa ó posás en dupte si som bons espanyols al veurernos tan amants de las cosas catalanas. Anem, diriam, anem á remóurer la pols encara humida dels camps de Gualdrás, y examinem si es espanyola la sanch ab que los han regat los fills de Catalunya. Mirem la Santa Creu clavada sobre las murallas de Tetuan, y preguntem de ahont hi anaren los primers que per Espanya assaltaren sas trincheras.
Sagellat está de nou ab sanch lo nostre pacte de familias. Canteu sens por, trovadors provensals, canteu en catalá, com canta en Aribau cuant se recorda de que es poeta, y ab tot axó no deixa de esser qui es, ni de coneixer y estimar la llengua de Castella, á la cual y baix la protecció de Isabel II, ha dedicat un monument de eterna gloria [1]. Canteu en catalá, y animeuvos del esperit de nostres pares com ho haveu fet fins ara, y no contentantvos parlant, sino pensant y sentint en catalá, com en catalá sentian y pensavan los jamay ben plorats Piferrer y Carbó, mentres manejavan com mestres la llengua dels Cervantes y Granadas.
Axi serém com havem de esser y com som fins ara los fills de Castella y los fills de Catalunya, en la guerra soldats de unas mateixas filas, animats en las lletras de una mateixa inspiració y volent fer comunas totas nostras glorias. Serém, Senyors, com las fullas del hermós clavell, blancas las unas, las altras encarnadas. Mès deixan per axó d' esser germanas? No: ans be se sostenen mutuament, y totas juntas forman aquell tot, la flor que sense llur varietat de colors y los matisos que la purpuran, deixaria de ser lo que es, la enveja de sas vehinas y reyna soberana del jardí.
- ↑ La «Biblioteca de Autores españoles» que ab aplauso general se publica y fou fundada per nostre compatrici D. Bonaventura Cárlos Aribau.