Iliada/Cant XXIV
______
L' assamblea 's disol, los guerrers dispersats se 'n entornan á las sevas naus, sopan y s'entregan al dols somni. Mentrestant, Aquiles continua plorant, recordantse del seu estimat compana; lluny de cedir al somni, que rendeix á tothom, s' agita dolorosament; anyora 'l noble valor de Patroclo, son estingit vigor; recorda en son esperit sas comunas confidencias y 'ls perills que junts habian sofert en los combats ò en la mar tempestuosa. A aquestos recorts, se desfá en llágrimas, y s' ajeu d' un y altre costat, de pil ó d' espatllas. Totas las nits s' aixeca, y fora de sí recorre las platjas del Helespont, ahont l' aurora 'l sorprèn, quan ella apareix demunt del mar y de las costas. Allavors, posa sota 'l jou á sos corcers ágils, y pera arrossegar á Héctor, lo lliga darrera de son carro. Tres vegadas volta al entorn de la tomba del fill de Menecios. Per úllim, torna á entrar á sa lenda, busca 'l descans, y abandona 'l cos de son enemich estés boca terrosa. Mes Apolo se sent mogut de pietat per l' héroe troya, y á pesar de estar mort, lo preserva d' embrutarse. Lo cubreix del tol ab l' escut d' or, y quan Aquiles l' arrastra, l' impideix de ferse trossos.
Mentres que Aquiles furiós ultratja al ilustre Héctor, los benhaurats inmortals lo contemplan y 's troban moguts de compassió; exhortan freqüentment al homicida d' Argos perque 'l robe, y aquest propòsit plau á tots, excepte á l' esposa de Júpiter, á Neptú y á la verge dels ulls blaus. Aquestas divinitats conservan son implacable odi á la santa Ilió, y contra Priam y son poble, á causa de l' injuria de Páris, qui menyspreá á las deesas quan anaren á sa cabanya de pastor, y va preferir á la que li feu lo donaliu funes! de la liviandat. Quan brilla la dotzeva aurora, desde la mort d' Héctor, Febo dirigeix aquest discurs als inmortals:
«Sou molt crudels, deus del Olimpo, sou moll perversos. ¡Quantas cuixas de toros y de cabras escullidas no ha consumit Héctor en honor vostre! Y ara, ni per mes que sigui mori, no li doneu amparo y no 'l porteu á la vista de sa muller, de sa mare, de son fill, de son pare Priam, de tot son poble, que 's donaria pressa á cremarlo en la pira y en celebrarli honras fúnebres. Si que ¡oh divinitats! mes vos estimeu protegir al ferotje fill de Peleo, esperit inich, cor inflexible. No coneix mes que la ferocitat; aixís com un lleó, segur de sa forsa invencible y de son cor atrevit, se 'n entra al remat del pastor pera fer presa en un cap, del mateix modo Aquiles ha perdut tota pietat y no té 'l pudor que unas vegadas danya als homes, y altras vegadas los hi es útil. Es inevitable 'l perdre algun sér estimat, ja sia un fill, ja un germá sortit de las mateixas entranyas; més quan de dolor s' ha sospirat y plorat, l' home 's calma, perque 'l destí l' ha dotat d' una ánima pacienta. No obstant Aquiles, després d' haber mort al ilustre Héctor, lo lliga á son carro y l' arrastra al vollant de la tomba de son estimat company. Aixó no li está bé; res hi guanyará fenlho; y que tinga compte en irritarnos, per molt que sigui 'l seu valor, perque 'ls seus ultratjes recahuen en un tros de térra insensible.
—Certament, aixis seria, respon colérica la blanca Juno, si haguessen de servir las maleixas consideracions al fill de Priam y al diví Aquiles. Héctor, guerrer mortal, ha xuclat la llet d' una mortal; mes Aquiles prové de la sanch d'una deesa áqui jo mateixa he criat y educat, á qui he donat per espós al noble Eácido, héroe benvolgut dels inmortals. Tots vosaltres, deus y deesas, assistíreu al convit de nupcias, y t' hi trobavas també tu ab la lira, deu sense fé, company dels malváts.
—Juno, esclama allavorr Júpiter, guárdat d'indignarte contra 'ls deus; los honors que 's tributen á aquestos dos héroes, no serán iguals; més de tots los mortals que habitan en Ilió, Héctor era 'l més estimat als inmortals, inclús jo mateix. May 's oblidava de presentarnos agradables ofrenas; mav l' ara á mi consagrada s' ha trobat sense requisits preferits dels inmortals, libacions y perfums de carn rostida; que aquesta es l' alta recompensa que 'ns pertoca. No obstant, no probein pas de apoderarnos d'ell, que no podriam ferho sense coneixement d' Aquiles, perqué Tétis vigila per ell nit y dia; més que un dels deus la fasse venir prop de mi, y li diré prudentas paraulas, á fi de que 'l seu fill acepte 'ls presents de Priam pera rescatar á Héctor.»
Ditas aquestas paraulas, Iris s' aixeca, misatjera rápida con lo vent; eutre Samosy l'áspre Imbros salta en las obscuras aigas de l' alta mar, y en las costas ressona 'l soroll que fa á la caiguda; baixa fins al fons del abim, ab la rapidesa del plom que fixat en lo canó de banya d' un bou salvatje, va á portar la mori als peixos. Troba, sentada en una gruta profonda, á Tétis rodejada de nombrosas ninfas de la mar. En mitj d' aquesta assamblea, la deesa plora 'l desti de son valerós fill, que ha de perdre lluny de sa patria, en los camps fértils de Troya, Iris l' empren y li diu:
«Aixécat ¡oh Tétis! vina á trobar á Júpiter, conegut per sas resolucions inmutables.»
La deesa dels peus d' argent li respon:
«¿Perqué aquest gran deu 'm crida? Tinch por d' anar entre 'ls in- morlals, perque 'l meu esperit enclou crudels dolors. No obstant, estich prompte á seguirte, y digui lo que vulgui, no será en vá lo que 'm comuniqui.»
Ditas aquestas paraulas, l' augusta deesa, cuberta ab un vel negre. lo mès obscur de sos vestits, se n' va. Iris dels peus llaugers con lo vent, la condueix. Al passar ellas, las aigas de la mar s' enretiran; pujan las duas á la platja y volan envers lo ce], ahont troban al fill de Saturno sentat en mitj de l' assamblea dels deus, benhaurats, eternals. La deesa seu al costat de Júpiter. Minerva li cedeix lo seu trono, y Juno li posa entre mans una copa d'or, dirigintli paraulas consoladoras. Tetis, després d' haber begut, li torna la copa. Allavors lo pare dels deus y dels homes pronuncia aquest discurs:
«A pesar de las afliccions que conech ¡oh Tétis! á pesar del dol de la teva ánima, has vingut al olimpo. Escolta 'l perqué t' he cridat aqui. Nou jorns fá que la discordia s' ha ficat entre l' inmortals, per causa d' Héctor y d' Aquiles destructor de las ciutats. Se reclama ab freqüencia al subtil homicida d'Argos perqué robe á aquest lo cadavre d' aquell. Més, á fí de conservar per l'avenir la teva amistat y 'l teu respecte, reservo á ton fill la gloria d' entregarlo ell mateix. Ves donchs tot seguit al campament dels Argius y dónali las tevas ordres. Dígali que ls deus, que Júpiter sobre tot, s' irritan en contra d' ell perque plé de furor reté l' cos d' Héctor al peu de las naus y no acepta per ell un rescat. ¡Aixis pot ser tindrá temor de mi y l' entregará. Al mateix temps, vaig á enviar á la llaugera Iris al magnánim Priam, perque rescate á son fill estimat, perque 's dirigeixi á la flota dels Grechs, y porte á Aquiles presents tants richs que la seva ánima se 'n alegre.»
Diu aixó: la deesa dels peus d' argent, obedienta á aquest manament, pren son vol desde 'l cim del Olimpo, y arriba á la tenda de son fill, á qui troba fent dolorosos sospirs. Al voltant d' ell, sos companys se donan pressa á preparar lo festí. Per ells s' ha degollat en la tenda una ovella de abundosa llana. L' augusta mare del héroe, s' assenta al seu costat, l' acaricia ab la má y li parla en aquestos termes: «Fill meu ¿fins á quan, plorant sempre, vols estar consuminte l' ánima, sense recordarte de menjar ni de dormir ab ta aimada? Es consolador moltas vegadas l' unirse á una dona. No 't queda llarch temps de vida, y ja 's troban prop de tú la mort y la Parca inexorable. Mes tingas atenció á lo que vaig á dirte, que 't porto un missatje de Júpiter. Los deus, y aquet particularment, están irritats en contra teva perque plé de furor, conservas lo cadavre d' Héctor prop de las naus, y t' oposas á retornarlo. Creume donchs, entrégalo y acepta un just rescat.
—Ah! respon l' impetuós Aquiles, ja que Júpiter ho mana, y que aquestes son desitj, fés venir al que deu oferirme presents y emportarsen lo cadavre.»
Mentres que prop de la flota la deesa y 'l seu fill se cambian nombrosas paraulas, lo fill de Saturno ordena á Iris que se 'n vagi á la santa Ilió.
«Vola rápidament, llaugera Iris, deixa 'ls cims del Olimpo, porta á Iliò aquest missatje al magnánim Priam: que rescate á Héctor, que vage á la flota dels Grechs; que ofereixe al fill de Peleo presents tan magnífichs, que la seva ánima se 'n alegre; pero que hi vnge sol, sense que cap altre Troya l' acompanye, fora d' un venerable heralt pera menar las mulas y la carreta que se 'n endura á la ciulat á son fill á qui ha mort Aquiles. Que no tinga en son esperit ni terror ni pensament de mort. Li donarém per guia al homicida d' Argos, que 'l conduirá al costat d' Aquiles. Una volta introduit en la tenda del héroe, aquest no sols no 'l matará, sino que 'l defendrá de tota violencia; perqué lo es imprudent, ni deixa de tenir miraments, ni debers, y será atent pera perdonar á un que li suplique.»
Diu aixó: Iris s' aixeca, missatjera rápida com lo vent, y arriba al palau de Priam, ahont hi troba dol y crits de dolor. Los fills del anciá rey, sentats al voltant de son pare en lo pali interior, amáran de llágrimas los seus vestits. L' anciá amaga en los plechs del seu mantell, lo cap, y té las espatllas plenas de fanch que arrosegantse per térra ha arreplegat á grapats. Sas fillas y noras omplen lo palau ab los seus sospirs recordantse dels héroes valente y nombrosos que, baix los colps dels Argius, han perdut la vida. La missatjera s' atura al costal de Priam, y li parla en veu dolsa, perqué al véurela 's posa tremolós:
«Reanima 'ls teus esperits, Priam, rebrot de Dardanos, no tingas cap temor, que no vinch pas aquí á pressagiarte cap desgracia, sino que apart de que jo 't vull bé, vinch enviada per Júpiter, que en sas altas moradas, se troba plé de inquietut y de compassió per tú. Lo rey del Olimpo t' exhorta pera rescatar al ilustre Héctor y perque vages á portar á Aquiles presents tant richs, que la seva ánima se 'n alegre; pero veshi sol, sense que cap altre Troyá t' acompanye, fora d' un venerable heralt pera menar las mulas y la carreta llaugera que retornará á la ciutat á ton fill á qui ha mort Aquiles. No tinguis en ton esperit ni terror ni pensaments de mort. Tindrás per guía al homicida d' Argos, que 't conduirá fins al costat d' Aquiles. Una vegada introduit en la tenda del héroe, aquest no solo no 't matará, sino que 't defendrá de tota violencia; perqué no es imprudent, ni deixa de tenir miraments, ni debers, y será atent pera perdonar á un que li suplique.»
Ditas aquestas paraulas, la deesa dels peus llaugers se 'n vá, 'l rey ordena als seus fills que li disposen la carreta llaugera que tiran las mulas y que hi subjecten un' arca. Se 'n vá á la cambra nupcial, departament superbo y perfumat, construit de cedro y que conté quantiosos tresora. Allá, crida á sa esposa Hécuba, y li diu: «Estimada esposa, m' ha arribat un missatje de Júpiter, rey del Olimpo, perque rescate á mon ben volgut fill; perqué vagi als vaixells dels Grechs, y perque porte á Aquiles presents tant richs que se 'n alegre en l' ánima. Digam lo qué d' aixó 'n pensas. Mon coratje y mon cor m'ordenan ab forsa que 'm presente al ample campament dels Argius.»
Diu aixó: la seva venerable esposa plora, y respon á aquest discurs.
«Ay! ¡ahont pára 'l bon sentit que t' habia fet célebre, aixís entre 'ls estrangers com entre 'ls teus pobles! ¡Com vols presentarte tot sol als vaixells dels Grechs, devant d' un guerrer que t' ha mort tants de fills valerosos! ¡Ah! ¡tens un cor de ferro! Quan te tindrá, quan te veurá en sa presencia, aquest home crudel y sense fé, no 't tindrá pietat ni respecte. Plorem donchs á Héctor d' amagat, assentats en nostras moradas; sens dupte que la Parca inexorable desde son naixement li ha filat lo llí, perque separat de sos pares serveixi de presa als gossos ágils d' aquest home violent. ¡Que no 'm trobe jo enfonsada en mitj de sas entranyas, agafant son fetje y devorantlo! Allavors si que quedaría castigat justament de lo que ha fet en mon fill, en un héroe que no ha mort cobardament, sino cara á cara, en defensa dels Troyans y de las Troyanas, sense pensar en amagarse ni en fugir.
—No 'm detindrás pas, ara que vull anármen, respon lo diví Priam, no siguis pas tu, en mon mateix palau un sinistre augur, que no 'm persuadirás de cap manera. Si l'ordre m'hagués estat comunicada per un mortal, adiví, sacrificador ó sacerdot, podríam pensar que 'ns enganya y li hauriam girat las espatllas sense ferne cas. Mes, jo mateix he sentit á la deesa; l' he vista devant dels meus ulls, y aixis me 'n vaig y lo que dich, no ho dich en vá. Si 'l meu destí es morir en los vaixells dels Grechs, hi consento; que Aquiles me fereixi tan aviat com hauré apretat al meu fill entre mos brassos, tant aviat com hauré satisfet mon desitj de plorar demunt d' Héctor.»
Dit aixó, alsa las ricas tapas de sas arcas; ne treu dolze vels magnifichs, dotze senzills abrigalls, altres tants tapissos, altres tants richs mantells y túnicas á ells proporcionadas; pren deu talents d' or sencers, dos tres-peus espléndils, quatre calderas y una copa superba, magnífich present que un dia li feren los Tracis, quan va anar entre ells d' embaixador. L' anciá no pensa pas conservarla en poder seu. ¡Tant es lo que desitja en l' ánima rescatar á son estimat fill! Treu tot seguit als Troyans reunits devant del pórtich del palau, y 'ls hi dirigeix aquestas frases amargas.
«¡Fugiu insolents! Plens d' afront ¿no teniu prou per plorar en vostras casas, que encara veniu aquí á entristirme més? ¿O es que trobeu que encara no son prou los dolors de qué m' ha omplert Júpiter, fentme perdre al mes valent de mos fills? Ja ho veureu vosaltres mateixos mort ell, sereu vensuts pels Argius ab facilitat. ¡Ah! ¡tant debò que pugui baixar á la morada de Plutó, avans de presenciar la ruina de nostra patria!»
Ditas aquestas paraulas, los persegueix ab lo ceptre y 'ls treu. Los Troyans fujen de la cólera del anciá, lo quí repta á sos nou fills, Helenos, Páris, l' ilustre Agaton, Pammon, Antifon, lo valent Polites, Deifobo, Hipotoos y l' ilustre Díos. Priam irritat los hi dona ordres barrejadas ab reprensions:
«Doneuvos pressa, fills degenerats, oprobi del pare que us engendrá. ¡Aixis tots vosaltres plegats, en lloch d' Héctor us trobesseu estesos prop de las naus! ¡Desgraciat de mí! ¿Mas desgracias no haurán arribat á omplir la mesura, ja que, després d' haber engendrat, en la gran Ilió, tants fills valents, crech que no me 'n resta un tant sols de aquestos? ¡Méstor ha mort, hermós com los inmortals; Troilo també, caballer inmutable; y l' ilustre Héctor, que entre 'ls homes, tenia l' aspecte d' un deu, y que semblava nascut, no d'un mortal, sino d' una divinitat! Marte me 'ls ha prés y sols m' ha deixat aquestos guerrers, tols donats al afront, trapacers, sols destres en dirigir coros de dansas y en arrebatar al poble cabras y anyells. ¡No sou bons al menys pera prepararme ab llestesa 'l carro, y posarhi aquestos tresors, perque puga posarme en camí!»
Diu això: y 'ls héroes; tement l' indignació de son pare, treuhen la carreta llaugera que han de tirar las mulas: hermosa, novament construida; hi fixan un' arca; despenjan de l' estaca 'l jou de boix ab ulleras en las que hi ha anellas, portan també la corretja que s' hi posa llarga de nou cólsers; la colocan ajuntant l' ullet á la sibella de l' extrem de la llansa; la férman passant la corretja al voltant de la mateixa llansa y fentla passar tres vegadas desde 'ls costals á l' ullera del jou; y en fí, fenthi nusos successius los terminan á la punta de la corretja. Tot seguit transportan y posan en la carreta 'ls presents nombrosos que deuhen rescatar lo cap d' Héctor; despres, colocan sota 'l jou las mulas de pas ferm, regalo preciós que un dia feren los Misis al rey Priam. Per son pare, condueixen los corcers que ell mateix nudria en sas ricas estables; y 'l mateix rey, ab lo sabi heralt, los lliga en lo jou, dintre del palau. Allavors Hécuba, ab lo cor contristat, s' acosta al anciá, portant en la má una copa d' or plena de ví deliciós, pera invitarlo avans de marxar, á fer libacions. La reina s' atura devant dels corcers, y exclama:
«Pren aquesta copa; fés libacions á Júpiter, prégali que 't permete retornar del camp enemich á ton palau, ja que á pesar meu l' ánima teva 't forsa á anárten á las naus. Implora donchs al fill de Saturno, que desde 'l cim del Ida, no perde de vista á Ilió; suplícali que t' envíe volant per la dreta l' au rápida, aquella de las aus que li es més estimada, aquella que té la forsa major; que la vegis tu mateix, per anar ab confíansa fins als fills de Danaos. Si Júpiter no 't enviés aquest missatje ¡ah! per molts que siguin los teus desitjos, no fora jo certament qui t' exhortaria á que arribes es a la flota dels Argius.
—¡Oh muller meva! respon lo diví Priam, no deixaré pas de seguir tos consells; sempre es útil alsar las mans en súplica á Júpiter. ¡Que tingui compassió de nosaltres!»
Acabat de dir aquestas paraulas, l' anciá ordena á la cuidadosa dispensera del palau que li tire en las mans aiga pura. La cautiva s' acosta, portant la cofaina y 'l gerro. Quan Priam s' ha rentat las mans, pren la copa que li presenta Hécuba, y posantse en mitj del pati, fa las sevas libpcions; després, mirant al cel, diu en alta veu aquesta pregaría:
«Poderós Júpiter, deu gloriosíssim, grandíssim, que regnas desde 'l cim del Ida, fés que al acostarme á Aquiles, li sigui agradable, y que tingui pietat de mí. Envíam volant á la dreta, l' au rápida, aquella au que es la mes estimada teva, y que té la forsa major. Qué jo mateix la vegi, y que 'm condueixi ab confiansa fins als fills de Danaos.»
Aquesta es la seva pregaria; lo previsor Júpiter tot seguit l' acull y envia l' áliga, 'l més segur dels augurs entre 'ls que vólan sota i cel; es Morfnos, au de rapinya, que també es coneguda per Percnos. Tant ample com se mostra al obrirse la porta de l' alta cambra nupcial d' un potentat, aixis mateix se desplegan per un y allre costat las alas d' aquesta áliga, al apareixer, prenent son vol cap á la dreta y per demunt de la ciutat. Los Troyans al veure aixó agafan confiansa y la seva ánima se 'n alegra; l' anciá 's dona pressa á pujar al carro, després lo dirigeix fora del vestíbul y del palau sonorós. Al devant las mulas portan la llitera ab quatre rodas, que condueix lo prudent Ideos; al darrera segueixen los corcers que 'l rey excita ab vivesa á través de la ciutat. Tots los seus lo segueixen y van plorant á llágrima viva, com si se 'n anés á la mort. Quan ha baixat de la ciutat, y 'ls carros rodolan per la plana, 'ls fills y gendres del rey se 'n entornan á Ilió. Mes los dos ancians que s' aventuran per la campinya, no passau desapercebuts per Júpiter, que al véurels se sent mogut per la pietat, y tot seguit diu á Mercuri, son fill estimat:
«Mercuri, tú, més que cap altre dels inmortals prens gust en freqüentarte ab los homes, y escoltas als qui vols; vés donchs y condueix á Priam fins als vaixells; fés que cap dels Grechs lo vegi avans de que arribe á trobarae ab lo fill de Peleo.»
Diu aixó: y 'l missatjer, homicida d' Argos obedient á aquesta órdre, tot seguit se lliga sota 'ls peus las hermosas y divinas sandalias d'or que 'l portan, ja sía per demunt l' aiga, ja per demunt de la terra inmensa, tant rápit com lo buf dels vents. Agafa seguidament la branca que li serveix, á mesura de sos desitjos, pera encantar los ulls dels homes, ó pera deixondar á aquells á qui 'l somni té domináts. Ab aquesta vareta á la má, Mercuri pren lo vol y en un instant arriba á la vora del Helespont, als camps troyans. Camina; prenent la figura d' un fill de rassa reyal que li comensa á sortir la barba, moment en qué la jovenesa té la major gracia.
Los dos ancians, arribats al peu de la tomba de Ilos, deturan las mulas y 'ls corcers, pera abeurarlos en las aigas del riu. Ja las tenebras s' han estés per demunt la terra, quan Ideos, veyent á prop á Mercuri, fá que se 'n adone Priam, y li diu:
«Estigas atent ¡oh nét de Dardanos! Ara tenim necessitat de tota nostra prudencia. Veig un guerrer que tot seguit vá á pérdre 'ns; creume, fugim ab lo carro, ó abrassemli 'ls genolls implorant la seva pietat.»
Aquestas paraulas pertorban l' esperit del venerable rey; se sent ferit d'un crudel temor, son cos tremola, is cabells se li erissan, y s' atura esglayat. Entre tant Mercuri l' empren, y allargantli la má l' interroga en aquestos termes:
¡Oh pare meu! ¿ahont menas los teus corcers y las tevas mulas, durant la nit divina, quan tots los demés mortals están dormint? ¿No tens por del furor dels Grechs, dels enemichs que 't rodejan? Si algún d' ells te vegés en l' obscuritat portant tals riquesas ¿quin fóra 'l teu fí? Res tens de jove, y t' acompanya un vell; ¿com ho farias pera apartar al primer guerrer que t' ataqués? Més lluny de danyarte, vull deféndrer 't dels altres Argius, perqué las tevas faccions me recordan las de mon estimat pare.
—Benvolgut fill, respon lo divi Priam, parlas com se deu parlar; més sens dupte que una divinitat té demunt meu estesas las sevas mans protectoras, y m' envía, per bona sort, un guia com tú, admirable per la talla, per l' hermosura, y dotat d'un esperit prudent. ¡Ditxosos los pares á qui deus la vida!
—¡Oh anciá! respon l' homicida d' Argos, las tevas paraulas respiran sabiduría; més respónme ab sinceritat: ¿ahont portas tants y tan richs tresors? ¿Los portas á aquestos homes estrangers perqué te 'ls guarden, ó es que, apoderats de temor, abandoneu tots vosaltres la santa Ilió? Perqué'l teu fill, l' heroe valent que en los combats no hi habia entre 'ls Grechs qui l' aventatjés, ha mort.
—¿Qui ets tu donchs, oh jove? respon lo diví Priam; ¿de quins pares has nascut, tu que 'm parlas d' aquesta manera de la mort del meu fill desgraciat?
—Vols probarme ¡oh anciá! continua Mercuri, vols interrogarme sobre 'l diví Héctor. Molt sovint l' he vist en las batallas matant Grechs arrambats als vaixells; l' he vist fer destrossos ab lo bronzo afilat. Inmóvils, admirávam la seva valentía, perqué l' actitut d' Aquiles, airat contra l' Atrida, no 'ns permetia combatre. Jo só un dels criáts del fill de Peleo, vingut ab ell en la mateixa nau. Só nascut entre 'ls Mirmidons; mon pare es Polictor, home opulent, y com tú abatut per l' vellesa; sis fills han quedat al seu costat; jo só 'l seté. La sort, entre 'ls set tirada, 'm designá pera seguir á Aquiles, lo qui ara m' ha enviat desde las naus pera vigilar la plana; perquè al espunlar l' aurora, los Grechs, dels ulls vius, portarán la guerra sota las murallas d' Ilió. L' ociositat los hi pesa y 'ls reys no póden contenir lo seu ardor.
—¡Ah! segueix dient lo diví anciá, ja que ets tu un dels companys d' Aquiles, te prego que 'm respongues ab sinceritat, que 'm diguis si 'l cos del meu fill se troba encara en los vaixells, ó si 'l fill de Peleo ha separat los seus membres y 'ls ha abandonat als gossos.
¡Oh anciá! respon lo deu, ni 'ls gossos ni las aus han devorat á ton fill; jau encara prop dels vaixells, entre las tendas. L' aurora ha aparescut ja dotze voltas d' ensá que 's troba allá ajegut, y las sevas carns no 's corrompen gens; los cuchs que rosegan als guerrers morts en las batallas, no s'han apoderat d'ell. Aquiles l'arrossega despiadadament al voltant de la tomba del seu gran amich, cada dia al brillar los primers raigs del sol, més no s' embruta; al véurel t' admirará la seva frescor; la sanch que 'l cubría se li 'n vá, y no te cap taca; té las feridas tancadas, sas moltas feridas, perqué molts héroes l' han punjat ab lo bronzo, ¡Ah! sens dupte que'ls benhaurats inmortals vetllan per ton fill, ab tot y ésser mort, perqué l' estimavan de tot cor.»
Aquestas paraulas alegran al venerable Priam, y exclama:
«¡Oh estimat fill! sí, es profitós oferir als inmortals los presents que 'ls hi son deguts; jamay Héctor, lo meu fill (si lo que ha passat no es una ilusió), ha descuidat d' honrar en sas moradas als deus que habitan bitan l' Olimpo; y ara aquestos se recordan d' ell, per més que la Parca se 'n hage apoderat. Més acepta de la meva má aquesta rica copa, y á fí de que jo puga apoderarme del meu fill, condueixme, ab l' ajuda dels deus, fins que 'm trobi dintre la tenda d' Aquiles.
—¡Oh anciá! respon Mercuri, tu vols tentar á la meva jovenesa; y no'm persuadirás de cap manera invitantme á aceptar presents d' amagat d' Aquiles, perqué 'l temo ab tota l' ánima y tindria por de pendre res que á ell perteneix, pel risch de que 'm sobrevingués alguna desgracia. No obstant, jo 'l guiaré; y fins aniria ab tú á l' ilustre Argos, ja en rápida nau, ja per terra, y niugú, en menyspreu del teu guía, s' atreviria á atacarte.»
Ditas aquestas paraulas, Mercuri puja d' un salt al carro y pren ab vivesa 'l fuet y las rendas. Tol seguit comunica á las mulas y als corcers una forsa divina. Al moment arriban prop del fosso y de las torres que resguardan als vaixells, y troban á las guardias avansadas que preparan lo sopar. L' homicida d' Argos, espargeix pel demunt de sas parpellas un somni soptat; després obra las portas, enretira la barrera, è introdueix en lo campamenl á Priam junt ab los presents que porta en la carreta. Per últim, arriban á la tenda elevada que 'ls Mirmidons construiren pera son rey, després d' haber arrencat, per ferla, socas d'abets; la cubriren d' un sostre de jonchs espessos, segats en los prats; y la voltaren d' un ample pati taucat per medide fermas estacadas; assegura la porta una sola barra d' abet, pero son necessaris tres homes dels mes forts entre 'ls Grechs pera obrirla y tancarla. No més Aquiles pol alsarla ab facilitat. Lo deu l' obra devant del anda, y rodolant fá penetrar dintre la cerca 'ls richs presents destináts al fill de Peleo, y saltant en terra esclama:
«¡Oh anciá! jo só Mercuri, un dels deus inmortals; he vingut perqué mon pare ha volgut que sigués lo teu guía; no tardaré en entornármen, y no apareixeré pas devant d' Aquiles: no es decorós que un deu inmortal afavoreixi tan obertament á un mortal. Tú, Priam, penetra en la tenda, abrassa 'ls genolls del fill de Peleo, prégali en nom de sou pare, de sa mare, del seu fill, á fí de tocarli al cor.»
Ditas aquestas paraulas, Mercuri 's separa, y se 'n entorna al ample Olimpo; Priam salta en terra, y deixant fora á Ideos perqué cuide de contenir las mulas y 'ls corcers, se 'n va dret á la morada ahont s' está Aquiles, estimat de Júpiter; allí 'l troba; 's seus companys seuhen al cantó de més enllá; tant sols Automedon y Alcimo, rebrots de Marte, s'están al costat seu; acaba de menjar y beurer; ja ha acabat, pero la taula encara está parada. Lo gran Priam entra sense que ningü s' done d' ell, s' acosta al héroe, li abrassa 'ls genolls, y besa aquellas mans terribles, homicidas, que tants de fills li han mort. Quan la polenta Atea s' ha apoderat l' un home; aquest, després d' haber comés un homicidi en la seva patria, se refugia en una ciutat estrangera, en lo palau d' un ciutadá opulent, y 'ls que allí 'l veuhen. quedan parats de sorpresa; aixís mateix Aquiles y 'ls seus companys, estupefactes, s' admiran al veure allí al diví Priam, y 's miran tots tres l' un al altre. Al mateix lemps Priam, tot suplicant, esclama:
«Recórdat de ton pare, Aquiles parescut als deus; es de la meva etat y com jo está abatut por la trista vellesa. Pot ser també 'ls reys comarcans l' oprimeixen, y ningú 's troba allí pera preservarlo del mal y de la ruina. ¡Mes ell sab que vius y se 'n alegra de tot cor, y ansía tots los dias veure 'l seu fill estimat que retorne de Troya! Mes per mí las desgracias han omplert la mesura; he engendrat en la gran Ilió valerosos fills, y crech que cap me 'n resta. Cinquanta 'n tenia quan vingueren los fills de la Grecia, dinou nascuts d' unas mateixas entranyas y 'ls altras de distintas donas que tinch en mon palau. Lo furibundo Marte casi bé á tots ha fet doblegar los genolls. Mes l' únich que tenia encara que defensava la ciutat y á nosaltres mateixos, l'has mort recentment, mentres combatía perla patria: Héctor… Per causa d' ell vinch ara fins al vaixells dels Grechs, y pera rescatarlo 't porto presents inmensos. Tém als deus ¡oh Aquiles! tingas pietat de mí, al recort de ton pare; só mes digne de compassió: he fet lo que demunt la térra cap home ha gosat fer. He acostat fins als meus llabis la má que m' ha robat als fills.»
Diu aixó, y logra fer néixer en l' héroe 'l recort de son pare y las ganas de plorar. Aquiles agafa la má de l'anciá y l'aparta dolsament; després, tots dos ploran. Priam agenollat als peus d' Aquiles, plora amargament pel valerós Héctor; Aquiles llensa llágrim&s per son pare y també per Patroclo. Los seus sorpirs ressonan en la morada del guerrer. Per fí 'l diví Aquiles ha assaciat la seva ánima de plors; los recorts se dissipan de sos sentits y del seu esperit; s'alsa sobtadament de son siti; ab sas mans aixeca al anciá compadintse de sos cabells blanchs, y de sa barba blanca. Allavors li dirigeix aquestas paraulas ab rapidesa:
«¡Infortunat! sí, has sofert bona cosa de mals en la teva ánima. ¿Com has gosat venir sol als vaixells dels Grechs, devant d' un home que t' ha mort tants y tant valerosos filis? No hi ha dupte que tens un cor de ferro. Mes, créume, séu en aquest siti. Sigan las que vulgan nostras afliccions, tanquémlas en nostra ánima; perqué ¿de qué serveixen los plors? Viure en mitj de dolors, es la sort que 'ls deus han reservat als miserab es mortals; no més ells están lliures de pesars. Duas bótas hí ha posadas devant del palau de Júpiter, y contenen los dons que ell reparteix: l' una 'ls mals, l' altra 'ls bens. Aquell á qui 'n concedeix lo deu que maneja 'l llamp, després d' haberlos berrejat, troba ja 'l mal, ja 'l bé; aquell á qui sols dona manantial de dolors, no més está esposat als ultratjes; la fam devoradora 'l persegueix per tota la terra, va errant per tots los llochs, y no 's veu respectat pels deus ni pels mortals. Aixis, los deus han fet á Peleo richs presents; ha aventatjat als al tres homes per sos tresors y sas hisendas; regna encara sobre 'ls Mirmidons, y essent senzill mortal, los deus li han concedit per esposa una deesa. Mes també á n'ell Júpiter li ha imposat la seva part de desventura; d' ell no han nascut en son palau nombrosos fills destinats á ésser reys; té un sol fill de qui son comptats los dias; no só 'l sosteniment de sa vellesa, y lluny de ma patria, 'm trobo en los camps troyans per la teva ruina y per la de la teva familia. Tu també, anciá, hem sentit á dir que eras un dia opulent; tots los que per demunt de nosaltres habitan en Lesbos, estancia de Macaris, y mes lluny encara, la Frigia y las costas del inmens Helespont, recordan que brillavas per los tresors y pels teus fills. Mes, desde que las divinitats celestes han fet batre demunt teu 'l flagell de la guerra, 'ls combats y la matansa sense treva envoltan á Ilió. Suporta aquestos mals, no mantenguesen la teva ánima un dol etern. Es per demés que t' afligeixis per causa de ton fill; no lograrás ferlo reviurer, y serás tal vegada víctima d' alguna altra desgracia.
—¡Ah! respon lo divi anciá, no 'm fasses seure, favorescut de Júpiter, mentres que Héctor estigui jacent sense sepultura en mitj de las tevas tendas. Tórnam al fill meu; que 'l veigi ab mos propis ulls; acepta 'ls nombrosos tresors que 't porto. ¡Gaudeixten y tórnaten ab ells á ta patria, tu, que poguentme matar ara m' has deixat viure y disfrutar de la llum del sol.»
Aquiles, llensa á Priam una mirada colérica, esclamant:
«No m' irrites pas ¡oh anciá! He resoll tornarte á Héctor; la meva mare, la nereida á quí dech la vida, m' ho ha ordenat en nom de Júpiter. Comprench, Priam, y no pots amagarmho, que un dels deus t' ha servit de guia pera venir fins als vaixells llaugers dels Grechs. Jamay cap mortal ha gosat, ni fins trobantse en la flor de l' etat, venir fins á mon campament; no ha burlat la vigilancia dels centinellas; no ha obert y tancat fácilment la tanca de las mevas portas. Acaba donchs de despertar los sufriments de la meva ánima, si no volsque 't tregui, per més que vinguis suplicant, y que infringeixi las órdres de Júpiter.»
Diu aixó: 'l venerable Priam, plé de temor, s' abaixa á las órdres del guerrer. Allavors lo fill de Peleo, parescut á un lleó, salta fora de sa tenda; no vá sol, dos criats l' acompanyan: Alcimo y l' héroe Automedon; los companys seus que, desde la mort de Patroclo s' estima més. Deslligan las mulas y 'ls corcers, introdueixen al heralt del rey, lo fan seure en un assiento, y treuhen de la brillanta carreta los presents inmensos, réscat del cap d' Héctor. No més deixan dos mantells y una túnica teixida. Aquiles vol tornar lo cadávre cubert ab aquesta vestidura, perque aixis retorne á Ilió. Crida á las cautivas, las hi mana rentar y perfumar lo cadávre, y que ho fassen d' amagal, per temor de que Priam á la vista de son fill, que á tal aspecte l' anciá no s' altere, no l'ofengue, y que no 's veigi obligat á matarlo, ab menyspreu de las órdres de Júpiter.
Quan las cautivas han rentat y perfumat lo cos, lo vesteixen ab la túnica y un hermós mantell. Lo mateix Aquiles l' alsa, l' estent demunt d' una llitera, y després, ajudantlo sos companys, lo posa en la carreta. Tot seguit, sospirant, invoca al seu amich, y li dirigeix aquestas paraulas: «Perdona ¡oh Patroclo! si en l' estancia de Plutó sabs que he tornat á son pare 'l cos del diví Héctor. Priam m' ha ofert riquíssims presents, y te 'n donaré la part que 't correspon.»
Ditas aquestas paraulas, lo diví Aquiles torna á entrar dins sa tenda, s' assenta altra volta en lo siti que tenia primerament devant de Priam, y dirigeix al rey aquestas frases:
«T' he retornat á ton fill, anciá, com m' ho has suplicat: está en son llit estés. Als primers brills de l' aurora, emportántel podrás contemplarlo. Ara no 'ms oblidem de sopar. La hermosa Niobe mateixa desitjá pendre aliment, quan en sa morada acabavan de morir sas dotze criaturas: sis fillas y sis fills ferits en la flor de la jovenes; las donzellas, per las fletxas de Diana, y 'ls joves pels darts del arch d' argent que porta Apolo, irritat contra Niobe perque habia gosat compararse ab l' hermosa Latona, dient: «Ella sols té duas criaturas, al pas que jo 'n tinch moltas més.» Pero 'ls deus li mataren las moltas mès. Durant nou dias, aquestos morts restaren estesos insepultats, banyats en la seva sanch, y ningú 'ls sepultá, perque 'l fill de Saturno habia convertit á la gent del poblé en penyas. En lo desé dia los deus celestes los hi donaren sepultura. Allavors, cansada de plorar, la mare 's recordá de pendre aliment. Ara, en l' arpre Sipilo, entremitj del rocam de las montanyas desertas, ahont son, segons se diu, las moradas de las Ninfas que dansan en las voras del Aqueloo, Niobe, encara que convertida en penya, se ressent de las amarguras que 'ls deus li enviaren. Créume donchs, diví anciá, pensem també nosaltres en los aliments; ja plorarás novament á ton fill estimat, quan l' haurás conduit á Ilió, perqué 't fará encara arrencar moltas llágrimas.»
Dient aquestas paraulas, l' ágil Aquiles s' alsa y mata una ovella blanca. Sos companys li treuhen la pell y la preparan com de costum; la destrossan convenientment, la clavan en los asts y la rosteixen ab cuidado. Per fi, la treuhen de l' ardenta flama. Mentrestant, Automedon posa en la taula, en hermosas paneras, lo pá partit, y Aquiles distribueix la carn. Los héroes allargan las mans, y prenen los plats que cada un té al devant seu. Quan lian morí la gana y apagat la set, Priam. rebrot de Dardanos, contempla ab admiració á Aquiles, sa esbelta talla y sa hermosura comparable á la dels inmortals. Aquiles admira del mateix modo á Priam, rebrot de Dardanos, son venerable aspecte y 'ls seus sabis enrahonamenis. Quan s' han satisfet de mirarse l' un al altre, 'l diví anciá es lo primer en parlar y ho fá en aquestos termes:
«Déixam descansar al moment ¡oh descendent de Júpiter! que demunt dels llits nos abandonem per fí al dols somni. Mas parpellas no s' han clós demunt dels ulls desde que á tas mans mon fill ha perdut la vida; sino que revolcantme en lo fanch, dins de mon palau, no he deixat de sospirar, de fer reviure en mon cor mil recorts amarchs. Avuy per primera volta, he menjat requisits, he fet passar vi en ma gola; avans d' are no n' habia tastat.»
Diu aixó; y Aquiles mana als seus companys y á las cautivas que parin los llits sota dels pórtichs; que hi posen hermosos cobertors; que hi estenguen pel demunt tapissos, y que 'ls tapen ab abrigalls espessos. Las cautivas al moment surten de la tenda, ab atxas encesas á la má, y aviat deixan fets dos llits. Allavors Aquiles enganya á Priam per medi d' un temor simulat.
«Dormirás, li diu, fora de ma tenda, estimat anciá, perque tinch por que algun dels concellers dels Grechs te sorprengue, puig venen continuament aquí á consultarme sos propòsits, com es just que ho fassen. Si algun d' ells te vegés durant la nit rápida, ho previndría tot seguit á Agamemnon, pastor de pobles, y la deslliuransa del teu fill se retardaria. Mes ara, dígam exactament quants dias necessitas pera celebrar las honras fúnebres del divi Héctor; durant lo temps que 'm diguis m' estaré quiet y retindré l' armada.
—¡Ah! respon lo diví anciá, si permets que tribute al diví Héctor las honras fúnebres, concedintme aixó, Aquiles, me farás una inmensa gracia. Sabs tú que 'ns trobem tancats dintre de nostras murallas; llarch es lo punt ahont hem d' anar á buscar llenya de la montanya, y 'ls Troyans se troban' apoderats d' espant. Necessaris son nou dias pera plorar en nostres palaus. Al desé dia donarem sepultura á Héctor, y 'l poblé celebrará 'l festi fúnebre; l' onzé dia aixecarem la tomba. En fí á la dotzena aurora, tornarém á combatre, si es que encara 'ns hi vegem obligats.
—Aixís se cumplirá, anciá, continúa 'l diví Aquiles; suspendré la guerra durant tot lo temps que 'm demanas.»
Dient aquestas paraulas, ab la ma dreta, apretada del venerable rey pera treure de la seva ánima tota mena de terror. Allavors Priam é Ideos s' ajeuhen sota 'l vestíbul de la tenda. Aquiles dorm en un departament retirat de sa morada; la bella Briseida descansa al seu costat. Los demés mortals y 'ls deus, rodejats per la nit, están dominats pel dols somni. Unicament Mercuri está desvetllat, rumiant en son interior de quina manera tornará á guiar, apartantse dels vaixells, al rey Priam, amagantlo de la vigilancia dels guardias sagrats. Tot seguit se posa demunt del cap del rey, y li dirigeix aquestas paraulas:
«¡Oh anciá! ¿creus ja que res tens de temer, pera dormir tan profondament entremitj de los enemichs, perque Aquiles t' ha perdonat. Acabas de rescatar á ton fill benvolgui, fent per aixó quantiosos donatius. Mes pera poderte rescatar viu á tu, 'ls fills que 't quedan haurian de donar tres vegadas mes, si Agamemnon, fill d' Atreo, y 'ls altres Grechs te sabian aqui.
Aixís parla 'l deu, y l' anciá espantat desperta al heralt. Mercuri 's dona pressa en guarnir per ells las mulas y 'ls corcers, y al moment los dirigeix ab llestesa á través del camp, per ahont niugú 'ls vegés. Quan arriban á la passera del hermós riu murmurador, Xanto, descendent de Júpiter, Mercuri se 'n entorna al ample Olimpo. En aquest moment, l' aurora ab son vel rosat se va estenent per demunt de tota la terra; los dos ancians se quedan sols, sospiran, ploran y dirigeixen los seus corcers envers la ciutat al maleix temps que las mulas portan lo cadavre. Ningú entre 'ls Troyans ni entre sas donas de talla graciosa s' adona d' ells avans que Cassandra, hermosa com Venus. Desde dalt de la torre de Pérgamo apercibeix á son pare estimat, dret dalt del carro, y al heralt de la veu sonorosa. Veu també á son germá ajegui demunt del llit funebre en lo carreta arrastrada per las mulas. Tol seguit esclata en plors, y vá esclamant per tola la ciutat:
«Guayten, Troyans y Troyanas, correu á trobar á Héctor, ja que alguna vegada l' habian saludat quan, essent viu, tornava del combat, perque era la joya estimada de la ciutat y de tol lo poblé.»
Diu aixó: y tothom surt; cap home ni cap dona 's queda dins de la ciutat; una estremada aflicció s' apodera de tothom; troban al peu dels portals lo cadávre que duhen, y las primeras, sa esposa estimada y sa venerable mare, saltan del carro, s' arrencan los cabells y besan lo cap del héroe. La multitut las rodeja y 's desfá eu llágrimas. Durant tot lo dia, fins á la posta de sol, haurian plorat devant de las portas, demunt d' Héctor, si desde dalt del carro l' anciá no hogués esclamat:
«Deixeume 'l pas franch, que ja us assaciareu de dolor quan hauré portat á Héctor en mon palau.»
A aquestas paraulas, lo poblé s' aparta, la carreta rodola per Ilió y no tarda en arribar al superbo palau. Lo cos es colocat demunt d' un llit; prop d' ell s' hi posan fúnebres cantors que comensan las lamentacions. Mentres aquestos deixan sentir un cant barrejai ab sospirs, las donas, al voltant, ploran. La blanca Andrómaca es la primera en donar mostras de dolor; té entre sas mans lo cap del homicida Héctor, y esclama:
«Estimat espós, mors en la flor dels anys, me deixas viuda en ton palau, y 'l fill que encara está en lo bressol, nascut de tú y de mí, en nostre infortuni, no crech que pugui arribar á l' adolescencia. Molt avans la ciutat d' Ilió será destruida; perque tú no existeixes, tú, la seva salvaguardia, tú, que defensavas las sevas murallas, tú que protegias á las casias Troyanas y á sos fills. ¡Ah! prompte en los vaixells dels Grechs serán ellas portadas, y jo entre ellas. ¡Oh fill meu! tú seguirás á ta mare. Farás indignes travalls, baix la vigilancia d' un senyor ferotje; ó bé algún dels Grechs, volguente donar una mort horrible, t' agafará entre sos brassos y 'l tirará desde 'l cim d' una torre, irritat perque Héctor ha donat la mort á son germá, ó á son pare, ó á son fill; ja que tants d' Aqueus, morts per Hèctor, han mossegat la pols. Ton pare era terrible en les combats sangrents; y per aixó també 'l poblé 'l plora per tota la ciutat. ¡Oh Héctor! posas en un dolor, en un sentiment irreprimible, á ton pare, á ta venerable mare, y á mi sobretot, á qui sols restan horrorosas afliccions. ¡Ay! al morir no m' has pogut donar las mans, ni m' has pogut dirigir cap sabi consell, qual recort nit y dia m' hauria arrencat llágrimas.»
Aixis parla Andrómaca tot plorant; al vollant, las donas totas sanglotan. y després d' ella Hécuba dona mostras de dolor.
«Héctor, esclama, de tots mos fills lo mes volgut de la meva ánima, quan vivias eras estimat dels inmortals; ara, després que la Parca y la Mort s' han apoderat de tú, encara tenen compte de tú. Aquiles donava en venda als altres fills meus que queyan en sas mans, y 'ls enviava á l' altra part de la mar, á Samos, á Imbros ó en l' aspre Lemnos. Mes á tú, desprès que ab lo bronzo afilat t' ha tret la vida, després que, sense poguerlo fer reviure, t' ha arrossegat al voltant de la tomba de Patroclo-, mort en las mans, estás jacent en nostra morada, lo mateix que un que acabés de morir, á qui Febo hagués alcansat ab sos darts més suaus.»
Aixis parla Hécuba tot plorant y excita un plor inmens en las presents. Helena es la tercera en donar mostras de dolor.
«Héctor. de tots mos cunyats lo mes volgut de la meva ánima, perqué Alexandre, hermós com un deu, ha vingut á esser mon espós, després d' haberme portat als camps troyans. ¡Ah, còm avans no vaig baixar á la morade de Plutó! Vint anys han passat desde que tingui d' abandonar la meva patria, y jamay un sol insult, una sola paraula amarga habia sortit dels teus llabis. Y si acás en ton palau un dels altres cunyats meus, ó germanas, ó cunyadas de mon espós, ó ja mateixa Hécuba m' ultrajava (may Priam, que sempre ha estat per mi afectuós com un pare), tú 'ls contenías ab paraulas plenas de bondat, ab rahonaments afables. ¡Ay! Ara, ab lo cor contristat ploro per tú y per mi ¡miserable! perqué ja no queda en la espayosa Iliò qui m' estime, qui 'm perdone; so odiosa á tot lo poble.»
Aixís parla Helena tot sanglotan, y aquest parlament fá plorar á tots los presents. Allavors Priam dona las órdres convenientas:
«Ara ¡oh Troyans! aneu á portar llenya á la ciutat. No tingueu por de cap forta emboscada per part dels Argius; Aquiles, despedintme, m' ha promés al peu dels vaixells que no 'ns atacaria avans de la dotzava aurora.»
Diu aixó: la gent se 'n va á posar sota 'l jou als bous y á las mulas, y s' ajunta devant de las murallas. Durant nou dias van apilant una inmensa cantitat de llenya. Quan la desena aurora porta la llum als mortals, los Troyans ab llágrimas als ulls aixecan lo cos del atrevit Héctor, posan lo cadavre dalt de la pira, y li calan foch. Lo dia següent, als primers raigs de la filla del matí, de l' Aurora dels dits de color de rosa, 'l poble 's reuneix al voltant de la pira. Al trobarse allí junts tots los ciutadans, ab vi apagan la pira, tirantlo per tot alli ahont ha corregut lo foch; allavors los germans y amichs del héroe sospirant, ab lo rostre cubert de llágrimas abundosas, recullen los seus ossos, los tancan en funeraria urna, la cubreixen ab vels foscos de un teixit admirable, y la baixan en una fossa profonda que tapan després ab amples y fortas pedras. Per últim alsan la tomba, posant centinellas al voltant, per temor de qué ls Grechs no 'ls ataquen avans de posar fí á la seva obra. Quan la tomba es aixecada s' apartan y se 'n van á pendre siti al espléndit festí fúnebre, en lo palau del rey Priam. Tals son las honras fúnebres que tributan los Troyans al magnánim Héctor.