Iliada/Cant XXII

CANT XXII

______

Los Troyans, tremolosos com cervos, han fugit á la ciutat. Arrasse rats darrera de sos superbos marlets, s'aixugan la suhor que 'ls regala, beuhen per apagar la set que 'ls devora, mentres que 'ls Grechs van acostantse á las murallas, ab l' escut á l' espatlla. Allavors la Parca devoradora deté com encadenat á Héctor devant d'llió, fora de las portas Esceas. Al mateix temps Febo parla aixis al ardorós Aquiles: «¿Com es, fill de Peleo, essent tant sols un mortal, que persegueixes ab peus llaugers á un deu inmortal? ¡No has sapigut reconèixer en mi á una divinitat! ¡En tanta de manera 't cega 'l furor! Ja no pensas en los Troyans que has dispersat, y no obstant ells s'han tancat dintre de sas murallas, mentres que tu t' has esbarriat perseguintme. No tingas la pretensió de matarme, perquè no estich subjecte á la mort.
—¡Oh Febo! ¡oh 'l mes crudel dels deus! respon sospirant lo fogós fill de Peleo. ¡Quin mal m' has causat portantme lluny de las murallas! ¡Quants y quants guerrers haurían encara mosíegat la terra, avans de tornar á entrar á Ilió! M' has privat d' una gloria inmensa, y 'ls has salvat fácilment, sense temor d'esser mort. ¡Ah, com me venjaria de tu, si tingués forsa pera ferho!»
Ditas aquestas paraulas, corre en direcció á la ciutat, plé de noble orgull, ab la llaugeresa del corcer que en las carreras fa volar lo carro, y allarga ab facilitat lo pas en la plana. Aixis mateix lo fill de Peleo maneja rápidament los peus y 'ls genolls.
Lo vell Priam es lo primer en véurel atravessant la plana y esplendent com l' astre de la tardor, que durant la nit obscura, rodejat de nombrosas estrellas, las aventatja ab sa brillantor. Es conegut per Cá d' Orió aquest astre brillant y de fatal presaji, y porta als miserables mortals una calor abrasadora. Aixís mateix, en la carrera rápida del héroe, brillava 'l bronzo que 'l cubría. Lo vell sospira, se colpeja 'l cap, aixeca las mans al cel, fa crits lamentables y suplica á son estimat fill que deixi aquell siti. Héctor, no cbstant, plé del desitj de batre á Aquiles, segueix ferm devant de las portas. Lo venerable anciá estén las mans cap á n' ells y esclama:
«Héctor, estimat fill; sol, lluny dels altres, no esperes á aquest home, sino, tinch por que aviat, vensut pel fill de Peleo, rebrias la mort; perque es més fort que tú. ¡Crudel! Si no fós mes estimat dels inmortals que de mí, 'ls gossos y 'ls corbs s' haurian donat pressa á devorar son cadavre, y ben segur que la tristesa tormentosa fugiría del meu pit. Perque ell es qui m' ha privat de tants valents fills meus, matantlos ó fentlos vendre en illas llunyanas. Avuy mateix, entre'ls Troyans refugiats dins de nostres murallas, no puch veurehi als meus dos fills Licaon y Polidoro, que 'm va donar Laotoa, la millor de las donas; si encara viuhen en lo campament enemich, los lliurarem á preu d' or y de bronzo, que no escasejan en nostres palaus, y 'l célebre anciá Altés n' ha donat bona cosa á la seva filla. Si son morts, si han baixat á las moradas de Plutó, sols nos resta l' aflicció, á sa mare y á mi que 'ls habém engendrat. Mes ¡oh Héctor! tu endulcirás las penas dels meus pobles, si t' escapas del brás d' Aquiles. Fícat dins de las murallas, estimat fill meu, pera salvar als Troyans y á las Troyanas; no permetes que tingui tanta gloria 'l fill de Peleo; no 't treguis tu mateix la vida; tingas pietat de ton desventurat pare, que encara conserva tot l' ús de la rahó. ¡Infortunat! lo fill de Saturno, trobantme en la vellesa, 'm fará morir per un destí crudel, y 'm fará esser testimoni de las mes horribles miserias: los meus fills morts, mas fillas cautivas, sos llits nupcials tombats, sas tendrás criaturas per terra arrossegadas en mitj d' un espantós tumulto, en fi, mas noras arrastradas per las mans ultrajantas dels Grechs. Per colm de tantas desventuras, jo mateix, en los meus llindars mateixos, quan un guerrer m' haurá ferit ó mort ab un dart de bronzo, y haurá tret l' ánima de mon cos, jo mateix seré devorat pels gossos nudrits en la meva taula, guardians de las portas de mon palau; y després d' haber devorat las mevas carns, y d' haberse abeurat en la sanch meva, plens de rabia, morirán sóta de mon vestíbul. Quan un jove guerrer, en la batalla, mort ferit pel bronzo afilat, jeu estés, y no repugna; fins mort, tot en ell sembla hermós; més quan los gossos embrutan los cabells blanchs, la barba blanca, l' honestitat d' un vell, ¡ah! aixó es pels infortunats mortals l' objecte mes digne de pietta.
Aquestas son las pregarías del anciá. Al mateix temps, ab sas mans s' arrenca 'ls cabells; més no per aixó ablana l' ánima d' Héctor. Sa mare allavors sospira desfentse en plors; s' esquinsa la vestidura, descubreix sos pits, y desesperantse esclama:
«Héctor, fill meu, respecte 'l meu pit, tingas pietat de ta mare. Si un dia aquestos pits calmaren los teus planys, no ho tinguis en oblit, estimat fill, combát desde dalt de las murallas á aquest héroe terrible; no l' esperes en cap lloch trobante sol. ¡Insensat! si 't mata, estimat tros de mas entranyas, ni jo que t' he criat, ni ta encisadora esposa podrém plorarte en lo llit funerari; sino que separat de nosaltras, en vers la flota enemiga, los cans llaugers te devorarán.»
Aixís parlan á son fill, plorant l' un y l' altra y li suplican ab forsa; pero no logran fer cedir l' ánima d' Héctor. L' héroe espera al terrible Aquiles que 's va acostant. Del mateix modo que en la montanya, prop de son cau, un serpent nudrit de plantas matsinosas, pié de furia, s' encara ab lo pastor que 'l persegueix, y li dona horribles miradas, enroscantse devant de la seva cova, aixís mateix Héctor, plé d' inestingible furor, lluny de recular, apoya son escut brillant en una torre que surt de la muralla, y contristat, diu á son gran cor:
«¡Desgraciat de mí si pasés los portals y las murallas! No tardaria en teñir d' aguantar los insults de Polidamas, que m' aconsellá que tornés á conduir als Troyans á Ilió, durant la nit funesta en que aparegué 'l diví Aquiles. No vaig volerlo escoltar y m' hauria valgut més. Ara que, per la meva imprevisió, he perdut lo meu exércit, tinch por als Troyans y á las Troyanas de llarchs vels. Tinch por que un home menys valent que jo mateix, puga dir: «Héctor, massa confiat en sas forsas, ha perdut al exércit » Aixó es lo que 's dirá. ¡Ah! lo millor que puch fer es no tornar á entrar sense haber mort á Aquiles, ó quedar jo mort gloriosament per la patria. ¡Si abandonés mon escut y 'l meu casco pesant, si deixés arrimada la meva llansa á las murallas pera corre al devant del valerós Aquiles y li prometés donarli l' Argiua Helena ab tots los tresors que Alexandre transportá á Troya en sos profons vaixells! Ella es la causa de la guerra; donémla donchs als Atridas perque se l' enporten. Després repartirém entre 'ls Grechs la meitat de las altras riquesas. Jo faré que 'ls capdills dels Troyans juren no amagar res y fer duas parts de lo que ténen… Pero ¡oh cor meu! ¿que es lo qué pensas? No aniré darrera d' aquest home; no 'm tindria cap mena de compassió, ni 'm respectaria; sense titubejar, me mataría al moment, me mataría com á una dona, puig jo m' hauria tret l' armadura. No es temps d' entretenirse ab ell parlantli de casos y rondallas com fan las nenas y 'ls donzells en sas secretas conversas. No, mes val combatre, y sapiguer tant aviat com se pugui á qui es que Júpiter vol donar la victoria.»
Mentres que Héctor, inmóvil, reunia tot aixó en son esperit, Aquiles, semblant al irresistible Marte, s' avansa y brandeix, á l' alsada de sa espatlla dreta, la pica de freixa del Pelió. Demunt de son pit, lo bronzo resplandeix com la flama brilladora ó 'l sol ixent. Al véurel Héctor, plé de temor, no gosa esperarlo; y fuig, deixant los portals al darrera seu. Lo fill de Peleo, confiant ab la llaugeresa dels seus peus, apreta á corre al seu darrera. De la mateixa manera que 'l milá de las montanyas, la mes llaugera de las aus, embesteix de dret á la tendrá colometa, y ella en vá cerca escaparse ab sos gira- vols, sino que ell se li acosta per moments fent xiscles aguts; ab lo cor que l' excita á agafarla, aixis Aquiles, frisant d' ardor, se precipita perseguint á Héctor, que sota la muralla dels Troyans, fuig ab tota la forsa de sos genolls. Los dos héroes pe'l caminal dels carros, al peu de la muralla, corren del promontori del guayte á la figuera batuda pe'ls vents, y arriban á las duas bellas fonts que treuhen dolls d' aiga del caudalós Escamandro. L' una ileusa aiga calenta coronada de fumera com la fiama de la foguerada; l' altra treu fins en lo mes fort de la calor, aiga com la pedra que cau dels núvols com la neu freda ó com lo glas. Prop de las fonts, hi ha construhits de pedra dos espayosos bonichs_safreigs ahont las mullers y las graciosas fillas dels Troyans hi rentavan sas ricas vestiduras, en los dias de pau, avans de l' irupció dels fills de la Grecia. Los dos rivals tras- passan las fonts, fugint l' un, y esforsantse per atraparlo l' altre. Lo qui vol escaparse es un brau;lo qui'l persegueix ab llaugeresa, es mes brau encara. No es pas per una victima ni per las despullas d! un toro que lluytan, que aquestos son, entre 'ls guerrers, los premis á la agilitat; sino que corren pera disputarse l' ánima del divi Héctor.
En los jochs fúnebres en honor d' un héroe, s' ofereix un premi preciós: un tres-peus ó una cautiva; allavors los corcers pera alcansarlo se disparan ab llaugeresa envers al tenue senyalat: ab la mateixa rapidesa 'ls dos guerrers passau y tornan á passar tres vegadas per devant de la ciutat de Priam. Tots los inmortals los están contemplant, y'l pare dels deus y dels homes pronuncia aquest discurs:
«¡Oh dolor! al peu dels mursd' Ilió la meva mirada está seguint á un héroe estimat meu y un altre d persegueix ab ardor. Lo meu cor sospira per Héctor, que tantas y tantas vegadas, en lo mont Ida ó al cim de la ciutat ha cremat en honor meu la carn dels toros. Ara 'l diví Aquiles lo persegueix ab tota la llaugeresa de sos peus, devant de la ciutat de Priam. Mes ¡oh divinitats! reflexioneu, decidiu si 'l lliurarém de la mort, ó si permetrém que sucombeixi, á pesar de sa valentia, baix los brassos del fill de Peleo.»
Al sentir aquestas paraulas, Minerva exclama: «¡Oh pare meu! ¿qué es lo que has dit? ¿A un mortal cridat temps há pe'l destí,vols arrancar á la trista mort? Cumpleix aixis los desitjós, pero cap dels deus t' ho aprobará.
—Cálmat, filia estimada, respon lo deu que agita 'ls núvols. Si ara he usat un llenguatje sever, vull tenir dolcesa per tú. Fés, donchs, lo que 'l cor te dicte, que no t' hi posaré destorb de cap mena.»
Diu aixó: y anima á la deesa, la qual ja estava frisant de impaciencia y emprén tot seguit lo vol desde 'l cim del Olimpo.
Mentrestant lo fogós Aquiles no para de perseguir y de pertorbar á Héctor. Del mateix modo que en la montanya un cá persegueix per barranchs y malesas al petit cervo á qui ha fet alsar de son jás y la bestiola tremolosa s' amaga sota un arbusto, pero 'l cá no li pert lo rastre y per fi torna á trobarlo, aixis mateix Héctor no logra sustréurers de la vista del fill de Peleo. Tantas vegadas com aquell intenta córrer envers los portals de Dardanos, dirigintse á las mura¬ llas, desde ahont podria rebre 'l socors d' una pluja de darts, tantas ultras Aquiles,que sempre li conserva la ventatja del cantó de la ciutat, ho preveu, se li posa al devant y 'l fá recular cap á la plana novament. Moltas voltas en somnis no 's pot atrapar al enemich que s' escapa; ó be, del mateix modo que 'ls seus, los peus vostres se tro- ban lligats: aixis mateix lluytau los dos héroes: Aquiles no logra al- cansar á Héctor, ni aquet consegueix posarse en seguretat del seu perseguidor. Més ¿de quina manera dfill de Priam hauria fugit per tant llarga estona de las Parcas funestas, si fins al últim moment Apolo no s' hagués posat al costat d'ell pera sostindré la forsa y la llaugeresa de sas camas?
Aquiles, no obstant, ab lo cap senyala á son exércit, perque no vol permetre que ningú dispare contra Héctor un dart fatal; puig tem que un altre obtingui la gloria de ocasionarli la primera ferida, fent que ell no pugui donarli mes que la segona. Ja per quarta vegada passan per prop de las fonts, quan lo pare dels deus y dels hornes desplega las balansas d' or y hi posa duas sorts del llarch somni de la mort: la d' Aquiles y la del fill de Priam, y alsa las balansas soste- nintlas pe T mitx. Lo jorn fatal d' Héctor fa inclinar lo platet y baixa fins á las moradas de Plutó. Allavors Apolo l' abandona. Al mateix temps Minerva s' acosta al fill de Peleo y li dirigeix rápidament aquestas paraulas:
«Espero per últim, ilustre Aquiles, favorescut de Júpiter, que anem á concedir ais Aqueus una inmensa victoria, matant á Héctor junt á la flota, tant desitxós com está per las lluytas. No es possible que 'ns escape, encara que 'l mateix Apolo, agenollat devant del senyor del escut, implori tant com vulgui pera lograr la seva salvació. Detúrat donchs y descansa. Jo vaig á empéndrel á fi de persuadirlo que combate ab tú.»
Aixís parla Minerva. Aquiles obeheix y se n' alegra interibrment. S' atura y s' apoya en sa llansa de punta de bronzo. Tot seguit la deesa 'l deixa y se 'n va á trobar al diví Héctor. Prenent la figura y fingint la veu infatigable de Deifobo, se li para al costat y li dirigeix rápidament aquestas paraulas:
«Germá, 'l fogós Aquiles t' amóla crudelment perseguinte ab tota la llaugeresa de sas camas, devant de la ciutat de Priam. Pero créume. no fuges mes; plantémli cara y 'l farém recular.
—Deibofo, respon lo gran Héctor, sempre has sigut per mi 'l mes volgut dels germans que deuhen l' existencia á Priam y á l' augusta Hécuba. Desde aquest moment en mon esperit t'estimaré encara mes, puig habent vist la persecució de que só causa, t' atreveixes á sortir per mi de las murallas ahont s' están tancats tots los altres Troyans.
—Germá, continúa Minerva, 'l meu pare y la meva venerable mare, y al entorn d' ells los meus companys, m' han suplicat l' un darrera l' altre, abrassantme 'ls genolls, que no 'm mogués de prop seu (¡de tal modo s' ha apoderat de tots lo terror!) pero la meva ánima se troba apesarada d' una aflicció violenta. Ara combatam ab ardor, no estalviém los darts; sapiguém si Aquiles ha de matarnos y emportársen á sas naus los nostres restos sagnants, ó si deu esser vensut per la teva llansa.»
Diu aixó, y per acabarlo d' enganyar, ella 's tira endevant; los dos héroes caminan l' un contra l' altre, prompte se troban acostats. Lo gran Héctor es lo primer en parlar en aquestos termes:
«No procuraré pas fugir de tú ¡oh Aquiles! com ara mateix ho he fet per tres vegadas, devant de la ciutat de Priam, ab lo desitx d' evitar que m' ataquesses. Ara la meva ánima m' ordena que 't plante cara; vaig á morir ó á matar. Mes creume, preném per testimonis als deus, que son ells las millors garantías dels juraments y dels tractats. Si Júpiter me concedeix una victoria dificultosa, si t' arrenco la vida, lluny d' omplirte d' ultratjes, després d' haberte tret la noble armadura ¡oh Aquiles! donaré ton cadávre als Argius. Fésme igual prometensa.
—¡Ah! respon Aquiles, tirantli una mirada terrible; ¡Héctor, com parlas de tractats, habent me fet una ofensa que jamay puch oblidar! ¿Pot haberhi ab sinceritat cap pacte entre 'ls homes y 'ls lleons? ¿Los llops y 'ls anyells poden estar may d' acort? No, no; contínuament están desitxant la seva ruina 'ls uns dels altres. ¡Aixis mateix hi ha entre nosaltres un odi irreconciliable! Entre nosaltres no es possible cap tractat sense que l' un ó l' altre caigui y assacie ab la seva sanch al invencible Marte. Recull tota la teva forsa; ara es l' hora de desplegar tot lo teu atreviment y la teva destresa en tirar la llansa. No 't resta cap mes sortida; aviat baix la meva llansa Minerva va á donarte 'l colp terrible. ¡D' un sol colp vas á expiar tots los sufriments dels meus companys que en ta furia has mort.»
Diu aixó remolinejant sa prolongada llansa, la fá volar; l' ilustre Héctor la veu venir y fuig d' ella ajupintse. La punta de bronzo passa per demunt del seu cap y 's clava en l' arena. Pero Minerva l' arrenca y la torna al fill de Peleo, sense que Héctor se'n adone. Aquest héroe, al mateix temps, diu al valerós Aquiles:
«No m' has pas tocat, héroe parescut als deus. No es pas cert que Júpiter t' haje revelat lo meu destí, com deyas. Mes no t' estalvías los discursos artificiosos pera omplirme de terror y ferme oblidar de la meva valentía; no obstant, no esperes pas ferme fugir, ni ferirme per l' esquena. Vaja donchs, fereixme en lo pit, si un deu t' ho concedeix, mentres camino dret á tú; y pel prompte lliurat del meu dart de bronzo. ¡Que se 't puga enfonsar tot enter en ton ventre! ¡Ah, de quin modo després de la teva mort aquesta guerra seria llaugera pels Troyans dels que ets tú 'l mes terrible flagell!»
Diu aixó, remolinejant la prolongada llansa; aquesta vola disparada sense desviarse, y toca al bell mitx del diví escut, que la fa rebotre lluny Héctor, irritat al veure que ha sigut inútil lo tret que ha sortit de las sevas mans, se deté consternat, perque 's troba sense llansa; crida ab grans crits á Deifobo, demanantli un dart; pero Deifobo no hi es. L' héroe surt del engany y esclama:
«¡Ay de mí! no hi ha dupte de que 'ls deus inmortals m' empenyan á la mort; me creya que l' héroe Deifobo 's trobava prop meu, mes no s' ha mogut de dintre las murallas, y Minerva m' ha enganyat. ¡La mort crudel se 'm acosta ja; no 's troba lluny de mí; es inevitable! No hi ha que duptar que aquesta es desde molt temps há la voluntat de Júpiter y del fill seu que dispara lluny los darts. ¡L' un y l' altre m' habian protegit molt temps de bon cor! ¡Ara, al revés, la Parca es la que vé ab mí! Moriré, pero ab bravura, ab gloria, després d' haber fet grans fassanyas de las que 'n parlarán las generacions futuras.»
Diu aixó, 's treu la grossa y tallanta espasa que duya penjanta, se recull en sas propias armas y embesteix á Aquiles. Aixis com l' áliga de vol altiu, á travers dels negrenchs núvols baixa fins al plá pera agafar á un tendre anyell ó á una Hebra temorosa. aixis mateix Héctor se tira espasa en má. Aquiles també 's precipita. L' ánima plena de cólera salvatje, cubert lo pit ab son escut maravellós, agita demunt de son cap lo casco de quatre conos y fa ondular l' espessa crinera d'or que Vulcá ha disposat espargida al entorn del cimeral. Com en la nit obscura, Hésperos, lo mes hermós dels astres que recorren lo cel, aventatja en brillantor á totas las estrellas, aixis brilla la punta acerada que Aquiles maneja ab la má dreta, portant mal intent contra 'l diví Héctor, buscant oberturas en son hermós cos per las quals podia esser vulnerable, perque está del tot cubert ab l' armadura de bronzo que habia tret á Patroclo després d' haberli donat la mort. Li veu per últim la garganta descuberta, pel lloch en qmé la clavícula separa 'l coll de las espatllas y per ahont l' aniquilament de la vida 's logra ab mes promptitut. Lo diví Aquiles hi dirigeix la seva llansa; la punta s' enfonsa tota entera en lo coll delicat, mes sense trencarli los conductes per ahont surt la veu, lo que permet al vensut que pugui respondre á las paraulas superbiosas del vencedor. Cau en l' arena; y tot seguit lo diví Aquiles, gaudintsen, esclama:
«Héctor, te creyas matar sens perill á Patroclo, no pensavas en mí perque no 'm trobava al costat seu. ¡Insensat! ¿No 'm trobava jo en los vaixells, jo, venjador d' ell y mes que ell valent; jo,'que acabo de fer doblegarlos teus genolls? Los gossos y 'ls buitres te destrossarán ignominiosament, mentres que 'ls Grechs farán á Patroclo honras fúnebres.
—¡Ah! respon Héctor ab veu apagada, t' ho prego per la teva vida, pels teus genolls, pels teus pares, ¡no 'm deixis devorar pels gossos! Acepta 'ls munts d' or y de bronzo que t' oferirán mon pare y la meva venerable mare, determinat á portar lo meu cadávre en son palau, perque 'ls Troyans y las Troyanas me posen en l' ara fúnebre.
— ¡Aborrible ca! respon Aquiles donantli una mirada furiosa, no sme demanis res pels meus genolls ni pels meus pares. ¡Ah! ¡si tingués forsa y coratje pera destrossar y menjar las caras tevas, pel dolor que m' has ocasionat! No, no, res fará apartar de ton cap als gossos famolenchs. Encara que 'm portessen, que 'm posessen aquí al devant deu rescats, vint rescats, encara que 'm prometessen mes y mes, encara que Priam m' oferís rescatarte á pes d' or, la mare que t' ha criat no podrá plorarte en lo llit fúnebre, sino que serás presa dels gossos y dels buitres.
—«¡Ah! contesta Héctor espirant, ja 't coneixia bé y pressentia que res podria entendrirte. En ton pit s' enclou un cor de ferro. Pensa no obstant, que jo hauré atiat en contra teva la cólera dels deus, lo jorn en que Páris y Febo, á pesar de la teva valentía, 't farán morir devant de las portas Esceas.»
Diu aixó, y las sombras de la mort lo rodejan; la seva ánima li abandona 'ls membres, y se 'n va á las moradas de Plutó plorant sa dissort, la seva forsa perduda, la seva jovenesa. Ja no existeix, 'l diví Aquiles encara l' ultratja:
«Mor, y jo alcansaré la meva destinació quan Júpiter y'ls altres deus voldrán que 's cumpleixi.»
Ditas aquestas paraulas, pren la seva llansa de bronzo, l' enretira y treu al héroe l' hermosa armadura sangnanta. Tots los fills dels Grechs hi corren, y admiran la gran talla y la divina bellesa d' Héctor. Cap se li acosta sense colpejarlo y al seu devant se diuhen los uns als altres:
«¡Grans deus! ¡de quina manera Héctor es mes dols de tocar ara que no aquell jorn en que llansava la flama devoradora demunt de nostres vaixells!»
A aquest ultratje cada un afageix una llansada al cadavre; mes tot seguit Aquiles acaba de tréureli las armas, y allavoras se posa en mitj dels Grechs y 'ls hi din:
«Amichs, reys y capdills dels Argius, tota vegada que 'ls deus nos han concedit véncer á aquest home que 'ns ha fet tot sol mes mal que'ls altres tots junts, vejam si ab las armas á la má intentarán atacar á Ilió, pera reconèixer lo que 'ls Troyans tenen en son esperit; ja siga que habent morí á Héctor, vulgan abandonar sas murallas; ó ja siga que, malgrat la seva mort, estigan decidits á deféndrers. Mes ¿per qué la meva ánima discorre semblants pensaments? ¡Ay de mi! encara permaneix estés en nostras naus, sense planys, sense honras fúnebres, Patroclo, de qui jamay perdré 'l recort mentres me trobe entre 'ls vivents, mentres que 'ls meus genolls se puguin moure. Si, fins en los inferns, encara que s' hi obliden los morts, conservaré la memoria del meu company benvolgut. Aném, donchs, joves fills de la Grecia, transportém als vaixells aquest cadavre, y entoném lo cant de victoria. Hem obtingut una gloria inmensa, hem mort al diví Héctor á qui, en Ilió, los Troyans honravan com una divinitat.»
Diu això, y preparant al héroe crudels ultratjes, li forada 'ls tendons dels dos peus, del turmell al taló, y fá passarhi unas corretjas, lligantlas al carro, deixant arrossegar lo cap; per últim puja al carro, ahont hi coloca las nobles armas que acaba de treure del cos d' Héctor, y excita als corcers, que 's troban ja plens d' ardor. Héctor es arrastrat y fa aixecar polsaguera. Los seus cabells negres s' arrossegan espargits; y 'l seu cap, fá poch plé de gracia, solca la pols, ara que Júpiter l' abandona en sos camps paternals als ultratjes dels enemichs.
Mentres aquest cap s' embruta de pols, Hécuba s' arranca 'ls cabells, tira lluny d' ella son vel esplendent, y sense perdre de vista al seu fill, llensa crits espantosos. Lo desvenlurat Priam, sospira al seu costat; al voltant d' ells y esparramat per tota la ciutat, l' exércit fá crits de desesperació, més amarchs encara que si 'l regi trespol de la superba Ilió s' enfonsés entre las flamas. Lo poblé se veu en fatichs pera reteñir al anciá, que en son dolor, vol sortir enfora los portals de Dardanos y corre envers als Argius.
«¡Ah! exclama arrosseganlse pel fanch é implorant á cada guerrer, l' un darrera l' altre. A pesar de las vostras inquieiuts, deixeume sortir sol de la ciutat pera dirigirme á la flota dels Grechs; jo 'm presentaré en tó de súplica al home violent y ferotje; pot ser respectará l' etat y s' apiadará de la vellesa. Los anys abaten també al seu pare Peleo que l' ha engendrat y criat perque arribés á ésser lo flagell dels Troyans. ¡Ay! á mí sobre tot m' ha omplert de malhauransa. ¡De quina manera m' ha arrebatat fills en la flor de la jovenesa! Més, per greu que sigui 'l meu dolor per tots ells, no plora per tots los altres tant com per un sol, pel qual l' amarch anyorament me fará baixar á las moradas de Plutó, per Héctor… ¡Ahí ¡si al menys hagués mort entre 'ls meus brassos! ¡Al menys aixís hauríam trobat conhor ab planys y dol, jo y la desventurada mare que 'l parí!»
Aixís parla plorant, los ciutadans li responen ab llastimers sospirs, y entre las Troyanas, Hécuba dona la senyal de las grans lamentacions:
«¡Estimat fill! ¡per qué visch encara, miserable de mí, aclaparada per terribles dolors, habent mort tú, que nit y jorn, en Ilió, eras mon orgull! ¡Tu, la salvació dels Troyans y de las Troyanas que 't veneravan com á una divinitat! Mentres tú respiravas feyas la seva gloria, y ara 't trobas en poder de la Mort y de la Parca.»
Aixís parla Hécuba plorant. En aixó, Andrómaca no sabia res de Héctor; no habia trobat encara cap misatjer fidel que li digués que 'l seu espós habia quedat fora dels portals. En las habitacions retiradas de sa morada explendorosa, teixía una tela doble, brillanta de porpra. l' adornava ab flors diversas, y donava ordres á sas hermosas esclavas, en lo interior del palau, que posessen al foch un gros tres-peus, á fi de preparar un bany d' aiga calenta pel seu espós quan retornaría del combat. Infortunada! ignorava que, lluny dels banys, Minerva, per las mans d' Aquiles, l' habia mort. De sopte sent los crits d' angustia que esclataban de la part mes elevada de la torre divina; tot d' un plegat lo cos se li extremeix, la llansadora li cau de las mans; y dirigintse á las criadas, esclama:
«Veniu, acompanyaume duas de vosaltras; sapiguém que es lo que causa aquest remor; hi he sentit la veu de la meva venerable sogra. Sentó en mon pit que 'l cor me salta fins als llabis y 'ls genolls se 'm doblegan. Sens duple que alguna desgracia próxima amenassa als fills de Priam. ¡Ah! ¡si pogués jo ignorarla sempre! Mes tinch por de que 'l diví Aquiles no allunye de la ciutat al atrevit Héctor, de que no 'l persegueixi per la plana, no li apagui per sempre més aquest funest ardor que 'l fá anar sempre al devant de las columnas dels guerrers, y 'l mena á desplegar en las primeras filas sa incomparable valentía!»
Dient aquestas paraulas, surt depressa del palau, palpilant son cor y duptós l' esperit. Sas criadas l' acompanyan. Apenas arriba al cim de la torre, s' atura en mitj de la munió dels guerrers, y vá recorrent la mirada per tots cantons per demunt de la muralla. Allavors veu arrastrantse devant d' Ilió al seu espós, á qui 'ls fogosos corcers se 'n enduhen arrossegant sense pietat, cap als vaixells. Al véureho, una sombra de nit pahorosa li entela 'ls ulls, y cau d' espatllas quedant sense sentits.Se li desprenen del cap los llassos brillants, las cintas lo ret, la diadema que li retenia la cabellera, y 'l vel que li doná la rossa Vénus lo dia en que l' explendorós Héctor se l' enportá del palau d' Etion després d' haberla colmada de presents. Al vollant d' ella, las germanas de son espós y las mullers de sos germans, se reuneixen y la agafan entre sos brassos, presa d' una perturbació mortal. Últimament respira, los esperit se li reaniman, y en mitj dels Troyans, surten de sa boca aquestas paraulas, interrompudas per dolorosos planys:
«¡Héctor, oh desgracia! hem nascut per un mateix fatal destí, tú en los palaus de Priam, jo en Tébas, en la morada d' Etion, que 'm cuidé desde 'ls meus tendres anys! ¡Pare infortunat d' una filla desventurada! ¡Ah, per qué vaig veni al mon! Ara tu baixas á las moradas de Plató, al fons dels abiras de la térra y m' abandonas entregada á un dol espantós, viuda en ton palau. ¡Y qué será del fill nostre, encara en lo bressol, nascut de tú y de mí en nostras afliccions! No podrás ésser la seva ajuda, ja que has mort, Héctor, ni éll podrá serho de tú. Encara que logre escapar d'aquesta guerra lamentable, per sempre més á l' aveuir sentirá pena y secretas inquietuts, perqué estranjera gent s'apoderará de la seva herencia. Lo jorn en que una criatura 's troba órfana, pert tots los seus joves amichs. Lo rostre demacrat, los ulls plens de llágrimas. pobre, va á trobar als companys de son pare, deté al un pel mantell, al altre per la túnica: y si algun d' élls moguit al fi per la pietat, li presenta un instant la seva copa, apenas li permet humitejarse 'ls llabis, y jamay en son palau li deixa beure á satisfacció. Lo fill orgullós de sos pares, lo treu del festí ab ultratjes, y li posa la má al demunt esclamant: «Surt afrentosament d' aquí, que 'l teu pare no pot assentarse á la nostra taula.» ¡Aixís es com Astianax tornará, desfentse en plors, prop de sa mare, de la viuda d' Héctor! ¡Ay! avans, sentat en los genolls del héroe, s' alimentava ab moll dels ossos y ab greix de suculentas ovellas; després, quan lo somni tancant las sevas parpellas li feya abandonar las joguinas, ab lo cor plé de delicias, reposava, bressolat pels brassos de la seva dida, demunt d' un llit tou. ¡Ah! ¡quánta será la teva miseria, privat de ton pare benvolgut, Astianax! Aquest es lo nom que 't dónan los Troyans, perqué, ¡oh Héctor! tú sol eras la defensa de las sevas portas y de sas murallas elevadas. Ara, devant dels vaixells, lluny de tos pares, serás rosegat pels cuchs. després de haber assaciat als grossos famolenchs; permaneixerás nú, mentres que en ton palau hi tens guardadas ricas y graciosas vestiduras, teixidas per las mans de destras esclavas. Vull tirarlas totas al foch; perqué ¡ay! ja que no han de servirte més, ja que no deuhen amortallarte, que al menys sian cremadas en honor teu, devant dels Troyans y de las Troyanas.»
Aquest discurs, barrejat ab amarchs planys, arranca á las donas llargas y llastimosas queixas.